renadiu

L’altre dia entre a classe de primer d’ESO i em veig un escrit a la pissarra: “no mos fareu catalans”. Com que érem al darrer dia de classe del trimestre, vaig pensar que no passava res si dedicàvem una estoneta a parlar-ne. Primer vaig preguntar qui ho havia escrit i una xiqueta alçà la mà entre temorosa i decidida. Li vaig preguntar qui pensava ella que tenia cap interés a fer-la catalana i em va contestar, com si la cosa fóra òbvia, que els catalans: qui havia de ser! Un xiquet de nom valencià, va dir que se sentia ofés. Li vaig preguntar per què i m’explicà que ell no escrivia proclames en contra dels fatxes a pesar de sentir-se’n ben contrari. De seguida s’entaulà una mena de debat incontrolable en el qual es definiren bastant clarament tres sectors: els dels polacos o catalans, el dels fatxes i els dels neutrals. Aquests darrers no eren partidaris de cap tercera via, simplement no els interessava prou el tema per a definir-s’hi, tot i que si els preguntaves la majoria mostraven més simpatia per algun dels dos extrems. Per trencar-los els esquemes, se’m va acudir de dir-los que Catalunya era un país ple de fatxes. La reacció va ser impressionant, feia l’efecte que aquesta afirmació no quadrava gens ni miqueta amb els seus esquemes. Per a ells, vaig deduir de seguida, el món de les ideologies es dividia en dos sectors antagònics i incompatibles: els catalans i els fatxes. Donada la proximitat de les vacances estaven molt inquiets, per això no sabia si el meu fracàs en provar aclarir-los que Catalunya era un país com un altre i que València era un país (o com li volgueren dir) com un altre i que Espanya era un país (o com li volgueren dir) com un altre, i que en tots els llocs hi havia gent de tota mena, va fracassar perquè jo no m’explicava prou bé o perquè les circumstàncies no s’hi prestaven prou. Segurament per tot plegat, vaig pensar per tal de consolar-me, al capdavall no eren més que criatures i és normal que es facen aquesta mena d’embolics.

Uns dies després, en una reunió en la qual hi havia uns quants companys de faena, vaig comentar que havia vist un xiquet passejant-se tot ufanós pel centre amb una esvàstica pintada en la motxilla, i que potser se li hauria de cridar l’atenció. Una professora d’una assignatura polèmica, que difon la creença que els morts poden ressuscitar i que es pot parir sent verge, va al·legar-hi que això no era tan greu, i que si s’havien d’establir límits a la llibertat d’expressió, hauria de ser en tots els sentits. I ho il·lustrà dient que si es podia exhibir impunement una quadribarrada –alguns xiquets també en porten alguna dibuixada en la motxilla– per què no una esvàstica.

Jo vaig pensar que Déu els cria i ells s’ajunten. I de seguida em va saber greu d’haver-ho pensat, perquè tinc amics entranyables i coneguts respectabilíssims que no se’l meréixen, aquest pensament.

Aquesta entrada fou publicada el Dissabte, 22/12/2007 (03:55) i està arxivada dins General. Per a seguir els comentaris subscriu-te al fil RSS 2.0. Pots deixar un comentari o fer un retroenllaç des del teu web.