Arxiu del Desembre del 2007

DEMASIADA NIEVE ALREDEDOR

Dijous, 27/12/2007 (13:12)

Després de llegir aquest llibre de Javier Marías em va entrar una falera i vaig enviar aquest article a un periòdic. No me’l van publicar.

La lectura del libro de Javier Marías “Demasiada nieve alrededor” me produce  sentimientos contradictorios. En un mismo artículo paso de suscribir enteramente sus opiniones e incluso festejarlas a discrepar rematadamente. En el tema en que disiento mayormente con el señor Marías es en el del nacionalismo, y si me he decidido a dirigirle esta carta es porque opino (creo deducir de sus escritos) que él, mal que le pese, es tan “nacionalista” como muchos de los que critica y hasta incluso más. Me ceñiré, para ilustrar mi opinión, a uno solo de sus artículos, aunque bien podría referirme a muchos otros. Se trata del que se titula “Entérenlos”, en el cual sitúa a Carod Rovira en el mismo saco que a Franco. En él compara “las ocasionales cortapisas que ponen en Cataluña a la expresión en castellano”, de las cuales culpa al líder de ERC, con el hecho de que  durante el franquismo “muchos catalanes eran llamados al orden , si no represaliados, por emplear en la vía pública una de sus dos lenguas”, el subrayado es mío. Por si alguien no lo sabia: los catalanes, quieran o no, tienen dos lenguas. Afirmación discutible aún en la actualidad y absolutamente falaz en la época a que se refiere. Al referir-se a los catalanes, el señor Marías podría haber dicho simplemente “su lengua” o “la lengua catalana”, y todo el mundo lo habría entendido, pero no lo hizo así, y dijo dos. Aunque el hecho pueda parecer intrascendente, creo que no lo es. Seguramente el señor Marías no puede imaginar un catalán, luego español, que no tenga por lengua la castellana, y lo que es más, no quiere que a nadie le pase por alto tal circunstancia ni aunque ello vaya en menoscabo de su propio argumento, ( teniendo dos lenguas los catalanes, no era tan grave lo de Franco, ya que al menos les dejaba hablar una de las dos, y no siendo tan grave lo de Franco, tampoco lo sería lo de su homónimo Carod). En ejercicio de esa libertad individual que tan a menudo patrocina en sus escritos, el señor Marías debería aceptar que cada cual se pueda fumar los cigarrillos lingüísticos que le dé la gana, y más en su casa.

Pero lo que más me hace pensar en ese sentimiento nacionalista español oculto, ¿tal vez ignorado?, del señor Marías, es su preocupación por la discriminación de los que no desearían hablar holandés en holanda y de los que padecen el efecto de las cortapisas de Carod en Cataluña. Le puedo asegurar, señor mío, que las escollos que hemos de afrontar los valencianos para poder expresarnos con cierta normalidad en catalán, para tener medios de comunicación en catalán, para que sea reconocida, usada y respetada nuestra lengua son mucho mayores y mucho más graves que las que puedan llegar a sufrir los no holandeses en holanda y los castellanohablantes en Cataluña: insultos, agresiones, amenazas, y toda una serie de prejuicios que a menudo se encargan de fomentar más o menos sibilínamente nuestras propias autoridades.

Bueno, pues todo esto lo decía porque, una de dos, o usted desconoce el caso valenciano (que conozco mejor por ser el mío, pero que le puedo asegurar que también se da, aunque quizá en otra dimensión, en Cataluña, País Vasco y Galicia) y por eso no lo enumera junto al holandés y el castellano, y, en consecuencia, amplia notablemente el saco de los inquisidores lingüísticos, o (y es lo que creo) conociéndolo, ni le importa ni le interesa porque no sirve a la causa de sus más profundas y ocultas convicciones nacionales.

que ve l’inspector

Dijous, 27/12/2007 (13:08)

L’altre dia, la directora de l’institut ens va dir que enguany l’inspector es fixaria especialment en determinats papers, que els tinguérem al dia i que els férem ben fetets. Ja fa anys que fem aquests papers i altres, que els tenim al dia i procurem fer-los ben fetets. I això a pesar que sabem que la majoria d’aquests papers no se’ls llegirà ni Déu, i que, en qualsevol cas, de la seua lectura se’n derivaria poc de profit per a la comunitat educativa en general. Jo sé que ella no pretenia espantar-nos, i també sé que la majoria no ens vam espantar gens ni mica, però sense voler, aquelles paraules sonaven a advertiment, no a amenaça, això no, però si una mica a allò que si no teniu el deure ben fet potser us posaran un negatiu… i tot i que ja has bregat en mil batalles, no pots evitar que et quede un gustet de boca així com amargós. I penses: com si no fera ja anys i panys que complim amb els deures burocràtics i ho que fem sense badar boca i de la millor manera possible.

Bé, tampoc no té més importància, seguirem treballant com si la directora no ho haguera dit, però no pots evitar que et quede aquell regust, com si una veueta et diguera: professoret de calbot, que treballs poc i cobres molt i fas moltes vacances i que tens la culpa del fracàs escolar, ves amb compte que t’observem.

I resulta que aquell mateix dia anaves a fer fotocòpies i dels dos conserges que hi tocava haver, no n’hi ha cap, i diuen que no envien substituts per això i per allò altre: burocràcies estranyes que tu no entens ni t’interessen. I llavors penses que potser aquest inspector que ens ha d’escodrinyar els papers per a veure si els fem ben fetets, faria més bé per la nostra comunitat educativa si es dedicava a resoldre’ns el problema dels conserges. Ho penses però no ho dius a ningú, perquè llavors et tractarien d’estúpid, ignorant, que els inspectors no s’han de dedicar a això sinó a allò altre. I tu, com que no hi entens, t’estimes més estar-te calladet, fer classe cada dia i procurar-te l’estimació i el respecte dels teus alumnes. Si tens fotocòpies, amb fotocòpies, si no en tens, sense fotocòpies.

NO MOS FAREU

Dissabte, 22/12/2007 (03:55)

L’altre dia entre a classe de primer d’ESO i em veig un escrit a la pissarra: “no mos fareu catalans”. Com que érem al darrer dia de classe del trimestre, vaig pensar que no passava res si dedicàvem una estoneta a parlar-ne. Primer vaig preguntar qui ho havia escrit i una xiqueta alçà la mà entre temorosa i decidida. Li vaig preguntar qui pensava ella que tenia cap interés a fer-la catalana i em va contestar, com si la cosa fóra òbvia, que els catalans: qui havia de ser! Un xiquet de nom valencià, va dir que se sentia ofés. Li vaig preguntar per què i m’explicà que ell no escrivia proclames en contra dels fatxes a pesar de sentir-se’n ben contrari. De seguida s’entaulà una mena de debat incontrolable en el qual es definiren bastant clarament tres sectors: els dels polacos o catalans, el dels fatxes i els dels neutrals. Aquests darrers no eren partidaris de cap tercera via, simplement no els interessava prou el tema per a definir-s’hi, tot i que si els preguntaves la majoria mostraven més simpatia per algun dels dos extrems. Per trencar-los els esquemes, se’m va acudir de dir-los que Catalunya era un país ple de fatxes. La reacció va ser impressionant, feia l’efecte que aquesta afirmació no quadrava gens ni miqueta amb els seus esquemes. Per a ells, vaig deduir de seguida, el món de les ideologies es dividia en dos sectors antagònics i incompatibles: els catalans i els fatxes. Donada la proximitat de les vacances estaven molt inquiets, per això no sabia si el meu fracàs en provar aclarir-los que Catalunya era un país com un altre i que València era un país (o com li volgueren dir) com un altre i que Espanya era un país (o com li volgueren dir) com un altre, i que en tots els llocs hi havia gent de tota mena, va fracassar perquè jo no m’explicava prou bé o perquè les circumstàncies no s’hi prestaven prou. Segurament per tot plegat, vaig pensar per tal de consolar-me, al capdavall no eren més que criatures i és normal que es facen aquesta mena d’embolics.

Uns dies després, en una reunió en la qual hi havia uns quants companys de faena, vaig comentar que havia vist un xiquet passejant-se tot ufanós pel centre amb una esvàstica pintada en la motxilla, i que potser se li hauria de cridar l’atenció. Una professora d’una assignatura polèmica, que difon la creença que els morts poden ressuscitar i que es pot parir sent verge, va al·legar-hi que això no era tan greu, i que si s’havien d’establir límits a la llibertat d’expressió, hauria de ser en tots els sentits. I ho il·lustrà dient que si es podia exhibir impunement una quadribarrada –alguns xiquets també en porten alguna dibuixada en la motxilla– per què no una esvàstica.

Jo vaig pensar que Déu els cria i ells s’ajunten. I de seguida em va saber greu d’haver-ho pensat, perquè tinc amics entranyables i coneguts respectabilíssims que no se’l meréixen, aquest pensament.

carta al molt honorable

Dimecres, 19/12/2007 (12:50)

CARTA AL MOLT HONORABLE PRESIDENT DE LA GENERALITAT

 

Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana:

Des que els funcionaris del seu govern han tancat el repetidor de TV3  de la Carrasqueta que estic molt preocupat. Ja feia temps que sentia als mitjans de comunicació que vós i el vostre govern amenaçàveu amb el tancament, però em pensava que la cosa no anava de veres, que no seria res més que una fumerada de brossa de riu, d’aquelles a què els polítics ens teniu tan acostumats, amb la intenció de traure’n un cert profit electoral sense comprometre-us gaire. Però ja he vist que no, que quan se us en posa una en el cap tireu pel dret i no us encanteu en palles.

Quan m’imagine els nostres paisans alacantins en el moment de posar la tele i comprovar que on abans apareixia la TV3 ara tot és neu i soroll, m’esgarrife com no en podeu tindre idea. Més que res, Molt Honorable President, perquè em veig a mi mateix d’ací a uns setmanes en aquesta tessitura i el món em cau als peus. M’agradaria que m’entenguéreu; mireu: nosaltres, vull dir la meua família, som valencians de soca-rel (si vós en tinguéreu interés us podria ensenyar el meu l’arbre genealògic que per una de les branques s’enfila fins a la meitat del segle XVI sense moure’ns de la comarca; tot i que no considere que això siga cap mèrit especial, em fa gràcia de dir-ho més que siga a benefici d’inventari), i resulta que la nostra forma d’entendre el fet valencià és molt diferent de la vostra. No vull dir millor ni pitjor, Déu me’n guard de pontificar sobre assumptes del budell, la nostra manera de sentir-nos valencians és simplement la nostra i res més. I us puc assegurar que, tot i que no és majoritària al nostre país, la compartim amb una quantitat gens menyspreable de gent, persones majorment de bona fe, de nobles sentiments democràtics, tan valencians i tan respectables com jo i, si em permeteu, com vós mateix. Feu-vos càrrec, Molt Honorable President, que nosaltres estem absolutament convençuts que l’arrel catalana del nostre estimat País Valencià és força profunda, i no ens fa gens ni mica de vergonya de proclamar-ho als quatre vents, ans al contrari, ens en sentim ben orgullosos; tant d’això com de la gran quantitat i varietat de branques i branquetes que al llarg de la història s’han anat afegint al gran arbre de tots els valencians. I mireu que us dic: potser n’estem equivocats, perquè ningú no és l’amo de la veritat absoluta, però per aquesta mateixa raó potser l’equivocat sou vós i tots els que com vós neguen el fonament de catalanitat que, en la nostra opinió, sustenta i dóna sentit, si més no, a la llengua i la cultura del poble valencià.

Ja fa més de vint anys que una bona colla de valencians, dels que vós i els vostres correligionaris en diríeu catalanistes, i nosaltres també, vam invertir els nostres diners i la nostra il·lusió en fer arribar a ca nostra les emissions de la televisió de Catalunya. De seguida hi vam descobrir que aquella manera d’encarar la recuperació de la llengua i la cultura, tot i no ser tampoc cap panacea, s’adeia molt més amb la nostra condició i la nostra aspiració nacional que no pas la que se’ns oferia des de dins del país, sobretot des de les seues institucions. L’arribada de la televisió de València, amb la seua particular manera de fer i desfer com un matalafer matusser, ens reafirmava en les nostres conviccions. I això no s’ha d’entendre, Molt Honorable President, com tan sovint se’ns acusa, en el sentit que nosaltres ens sentim catalans i no pas valencians. Heu de saber que no és això, és simplement que la manera com nosaltres voldríem gestionar la nostra valencianitat s’acosta més a la manera com ells gestionen la seua catalanitat, i que, a més, som partidaris de compartir amb catalans i mallorquins moltes més coses que les que les actuals estructures polítiques permeten i auguren per a un futur immediat, com ara aquelles relacionades amb la llengua i la cultura pròpies i compartides. I no insistiré més en aquesta qüestió perquè ara com ara no pretenc convéncer ningú de la bondat de les nostres raons, simplement prove de reclamar el dret de viure la meua vida d’acord amb les meues idees i d’expressar-les amb llibertat i democràticament.

Com us deia, l’arribada de la televisió valenciana ens va acabar de refermar en les nostres conviccions: els governants valencians, ens pareixia a nosaltres, no hi mostraven gran interés en la recuperació de la llengua i la cultura pròpies del país; ans al contrari, ja els anava bé amb un sistema que perpetuava el paper secundari que hem jugat els valencians els darreres 300 anys. Si hi dedicaven un petit esforç a totes aquestes coses, ens feia tota la impressió que era només per cobrir un expedient que, en qualsevol cas, quedava molt lluny de les nostres expectatives d’exercir com a ciutadans de ple dret i en valencià. En poques paraules, d’aconseguir per primera vegada en la història d’aquest país, d’ençà el nefand 1707, deixar de sentir-nos ara i adés forasters a casa nostra.

Per si tot això no fóra prou, amb l’arribada del PP al govern de València el problema s’agreujava notablement, i a la manca de respecte (sempre des del nostre punt de vista) a la llengua i cultura valencianes, s’hi afegeix un afany manipulador que arriba a extrems que ens pareixen absolutament intolerables: informació sesgada, manipulada, tendenciosa, partidista, deshonesta, etc. que, gràcies a Déu, podíem compensar a través de les emissions més ponderades i fiables (tampoc cap panacea, tot s’ha de dir, no siga que encara es creguen ells que ja n’estàvem contents amb les molletes de pa que ens donaven de tant en tant) de l’altra tele, de l’única suficientment nostra, de la TV3.

Tot això, Molt Honorable President, us ho dic perquè entengueu que, donades aquestes circumstàncies, és fàcil d’entendre que des de fa molts anys a ma casa, com també a moltes altres cases de famílies valencianes de bona fe i tan honorables, si m’ho permeteu, com vós i com jo, la TV3 és el referent televisiu principal. Per als meus fills, la TV3 és quelcom més que una televisió. S’han educat amb els seus programes infantils, s’han informat amb els seus telenotícies, s’han divertit i s’han emocionat amb les seues sèries, han viatjat amb els seus reportatges, etc. Ells, simplement, no s’imaginen un món sense la TV3. Per això, quan ara els explique que potser d’ací unes setmanes es quedaran sense la seua tele, no ho poden entendre. Què han fet ells, Honorable President, per a merèixer aquest càstig? Com els puc explicar que un estat democràtic, un govern democràtic, un país democràtic, un president democràtic condemna els seus habitants a no veure la televisió que han vist tota la seua vida i que consideren imprescindible? Com puc fer-los entendre que la democràcia és un sistema just si permet que es condemnen els innocents de forma absolutament arbitrària i fins malintencionada? I el que és més greu encara, Honorable President, com podré consolar-los quan el diumenge a la nit se n’hagen d’anar a dormir sense veure “Porca Misèria”, quan al migdia no puguen fer la sobretaula emocionant-se amb “el Cor”. Quan s’hagen de conformar a veure les pel·lícules americanes en una llengua que ells no reconeixen com seua? Dieu-m’ho vós si podeu, Molt Honorable President, com us dirigiríeu als meus fills per explicar-los-ho? Com els podríeu mirar a la cara i dir-los que sou el seu President i que els castigueu sense motiu? I més encara, quan quedeu sol a casa, sol amb la vostra consciència, com podreu mirar-vos a l’espill sense que us caiga la cara de vergonya?

 

parlaments

Dimecres, 19/12/2007 (12:48)

Sent en la radio que el Parlament Europeu condemna l’atemptat d’ETA. Em sembla molt bé. Com no m’havia de semblar bé que es condemnara un atemptat criminal que acaba amb la vida d’un policia jove, d’una persona en la flor de la vida? No sé com, em passa pel cap la família del xicot. Pense en sa mare i en son pare. Els consolarà que el Parlament Europeu condemne l’atemptat?, em pregunte. No sé la resposta, però me la puc imaginar perquè sóc pare, i una mica mare també. I m’imagine que no, que a la mare i al pare no els consolarà gens ni miqueta que el Parlament Europeu o el Sun sun corda condemne l’atemptat del seu fill. A ells (a mi, si més no, en el seu lloc) només els consolaria que els tornaren el fill sa i estalvi, i això no pot ser. Tot seguit em venen al cap tants pares i tantes mares que perden els seus fills o les seues filles en circumstàncies terribles: accidents laborals, accidents de tràfic, atemptats racistes, atemptats feixistes, fam, bombes antipersona, drogues… En la majoria dels casos no hi ha cap parlament de cap lloc que condemne els culpables d’aquestes morts (segurament alguns parlaments s’haurien de condemnar ells mateixos). També és veritat que als pares això no els fa res, perquè amb condemna o sense ella, els seus fills morts no reviuran, però a mi em fa plantejar-me per què unes morts mereixen més atenció que altres si als pares se’ls trenca la vida igualment siga quina siga la causa de la mort. Mire d’aclarir-me les idees. Me’n passen tantes pel cap que seria incapaç d’enumerar-les totes, ni tan sols d’ordenar-les un poc. Però n’hi ha una que no para de rondar-hi, és tan evident: el Parlament Europeu no condemna l’atemptat per què ha destruït una família; al P. E. no li importen els pares i les mares. Quina cosa li interessa, doncs? Per què condemna l’atemptat? No és perquè ha produït una mort, sinó perquè aquesta mort atempta directament els fonaments de l’ordre establert, perquè vol somoure els principis bàsics sobre els quals se sustenta el propi Parlament Europeu. És a dir, el Parlament Europeu condemna l’atemptat en la mesura en què atempta contra el propi parlament, i prou. Els fills i les filles dels pares i les mares d’Europa o d’Àfrica o d’on siga poden morir-se tranquil·lament sempre que la seua mort se sotmeta a les lleis sistema, sempre que no pose en dubte la legitimitat del propi parlament. Se m’acaben les idees, pense en els meus fills, i se’m fa pell de gallina.

 

Joan Olivares