Arxiu del Juny del 2007

DE BAÑÓN A OTOS PASSANT PEL PALOMAR:

Dissabte, 02/06/2007 (07:39)

       Devers l’any del Senyor de 1540, la dona del fuster del llogaret de Bañón, situat al sud del regne d’Aragó, va infantar un criatura a qui batejaren amb el nom de Cosme. Quan el xiquet va fer quinze o setze anys, hi va haver grans sequeres, i als fusters, com a tots els altres artesans i jornalers, els mancava la faena al taller i el pa a taula. En aquelles circumstàncies, per a un jove com Cosme no s’albirava en l’horitzó la més mínima  perspectiva de prosperar i formar família pròpia. Un bon dia, a la plaça del poble, va sentir uns homes que parlaven d’una gran caravana que es preparava amb gent de la contornada per a emigrar a les terres del sud: a València, deien, on la terra és fèrtil i el treball abundant. L’endemà, Cosme va fer el cor fort i va dir a son pare que se n’anava. Ell no s’hi va oposar gens ni miqueta, ans al contrari, li va donar la seua benedicció i unes poques monedes que havia estalviat amb penes i treballs. Uns setmanes després, Cosme s’acomiadava per sempre més del seu poble i de la seua família. D’aquesta manera, el fill del fuster de Bañon emprenia el camí de l’aventura valenciana amb altres joves del seu poble i dels del voltant, Lidón, Visiedo, Rillo… Fóra perquè ja hi coneixien algú que els n’havia parlat o bé perquè el destí els ho tenia reservat, acabaren fent cap al Palomar, un poblet de la Vall d’Albaida, al bell cor del Regne de València, on, tot i que tampoc no nugaven els gossos amb llonganisses, els joves emigrants trobaven oportunitats de treball. Després d’uns anys de fer jornals volanders i faenes de poca alçada, Cosme es va decidir a muntar la seua pròpia fusteria. Al poc de temps, el negoci li funcionà mitjanament bé. Aquesta situació li permeté de demanar en matrimoni Margarida Català, una jove fadrina d’una família palomarenca establida al marquesat d’Albaida des de feia vora dos-cents anys. La cerimònia tingué lloc el 4 de febrer de 1565 a l’antiga església del Palomar. Quan Cosme es va inscriure en el registre, va adoptar el cognom de Vanyon, que era el del seu poble pronunciat i escrit a la manera valenciana. Al cap de nou mesos justos, nasqué el primer fill i el batejaren amb el nom de Cosme, Cosme Vanyon de Cosme, com solien dir aleshores, o Cosme Vanyon i Català, com diríem ara. El jove Cosme devia ser una miqueta trapasser, i es veu que es ficava sovint en conflictes, cosa que no agradava gens a son pare. El 25 d’agost de 1591, es va embolicar en una baralla per assumptes de dones amb altres joves del Palomar de la qual en va eixir ferit d’una certa gravetat. Quan li’l van dur a casa, son pare es negà a rebre’l i se n’hagué de fer càrrec el veí i amic de la família Tomàs Visiedo (de la mateixa fornada migratòria que son pare), fins que l’endemà el pogué atendre Joan Castallí, el metge morisc de Carrícola. L’any 1609, es produí l’expulsió dels moriscos del Regne de València. Molts pobles de la Vall d’Albaida estaven majoritàriament habitats per aquestes malaurades gents que ja havien estat sotmeses mig segle abans a l’obligació de renegar de la seua fe i la seua cultura. Ara els desposseïen sense redempció possible de les seues cases, la seua terra i en alguns casos fins dels seus fills. Otos fou un d’aquests llogarets que amb l’expulsió havia quedat pràcticament despoblat. Dos anys després d’aquella gran catàstrofe humanitària, en Francisco Milà i d’Aragó, senyor de la Baronia d’Otos, Torralba i Missena, féu redactar una document anomenat carta de poblament a través de la qual s’oferien terres i casa a tots aquells que s’avingueren a les exigències fiscals i penals que s’hi imposaven. Un dels signants d’aquella carta era Cosme Vanyon, el fill del fuster del Palomar, que, fart segurament de les disputes amb son pare i els seus veïns, decidí allunyar-se’n i emprendre una nova vida.De Cosme Vanyon i Català, sabem que va viure la resta de la seua vida a Otos, i que molt probablement hi devia exercir l’ofici de fuster heretat del pare, però no sabem amb qui es va casar ni quants fills va tindre. Sí que podem afirmar amb certesa que tingué descendència i que al seu hereu li va posar de nom Cosme (el tercer de la nissaga). I així vingueren successivament una quarta i cinquena generació de Vanyons, que sempre mantigueren el nom de pila del rebesavi aragonés. Cap al 1670 nasqué un nou rebrot del tronc dels Vanyon, la sisena generació coneguda i la cinquena valenciana, a qui el seu pare, segurament un altre Cosme, imposà el de nom Fèlix. Quan li arribà l’hora, Fèlix es casà amb Paula Quilis, natural d’Otos i descendent de Miquel Quilis un altre dels signants de la Carta de Població de 1611. Del matrimoni nasqué un nou Cosme, devia ser allà pel 1700, i per tant visqué la Guerra de Successió entre maulets i botiflers i l’aplicació del decret de Nova Planta que derogava els drets històrics dels valencians. Entre ells, el de l’ús de la llengua pròpia en la paperassa oficial. Per això, els fills d’aquest Cosme, ja foren inscrits en els registres amb els noms i amb la grafia castellanitzats. Un dels fills de Felix, de nom Francisco Vañón de Cosme, es casà amb Magdalena Tormo en la nova església del poble, que feia pocs anys que s’havia construït. Del matrimoni nasqué una filla a qui batejaren amb el nom de María Ana Vañón. Maria Ana es va casar el 1776 amb Felipe Alfonso i Monzó (fill de Jose Alfonso i María Rosa Monzó). El document del dot que María Ana aportava al matrimoni i el llit en què dormien els conjuges, anomenat el camot, es conservava en perfecte estat en la casa de les Senyoretes i avui en dia presideix la sala d’estar de l’Hotel-Restaurant en què s’ha transformat. Segons que hem pogut documentar, aquest Felipe Alfonso no es destacà per la seua caritat i bones obres, tot i que, segons que tinc entés, regalà un calis a la parròquia que encara s’hi conserva. Les seues malvestats m’inspiraren la novel·la Vespres de Sang, editada en l’any 2000 per Edicions Bromera.María Ana i Felip tingueren dos fills, José i Mariano un dels quals resultà ferit en una revolta fraudulenta que el mateix Felip havia organitzat Llocnou de Fenollet amb la intenció de cobrar la recompensa per capturar els revolucionaris, que ell mateix havia contractat. Corria l’any 1801 i estàvem a les portes de la guerra del Francés.José Alfonso Vañón es casà amb Juana María Sarrión (filla de Manuel Sarrión i Francisca Bellver, naturals de Xella). D’aquell matrimoni nasqueren almenys sis fills, de noms Mariano, José, Francisco, Felipe, Juan Bautista i Domingo.

Domingo es casà amb Maria Teresa Navarro, probablement de Castelló de Rugat, i tingueren almenys dos fills: Celestino i Maria Teresa. Eren els temps en què el Gatet d’Otos rondava pels camins i escarnia amb miols felins els guàrdies civils que l’acaçaven sense èxit.

Mariano es casà el 1866, ja de 64 anys, amb Mariana Jornet, de Bèlgida.

Domingo devia ser un home de vicis llargs i moral escassa, o potser li mancava la salut, o l’enteniment. La bona qüestió és que al llarg de la seua vida va balafiar l’herència de son pare. Quan se li van acabar els diners i els torrons, el seu germà Mariano es va encarregar de donar-li crèdit, però amb garantia hipotecària. D’aquesta manera, encara jove, Domingo quedà arruïnat mentre el seu germà havia acumulat una considerable fortuna. Havent-se casat tan tard, però, Mariano i Mariana no havien tingut fills, i com que per a Domingo els que tenia devien resultar una càrrega, ajustaren que Celestino des de ben menut se n’anara a viure amb els oncles Mariano i Mariana. Quan aquests envelliren, Celestino, que llavors ja era casat amb Maria Teresa Alfonso Alfonso, es féu càrrec d’assistir-los i d’administrar la seua considerable hisenda. En el testament, Mariano nomenà el nebot hereu universal de la seua fortuna. D’aquesta manera, molts dels béns que Celestino hauria heretat de manera directa de son pare, Domingo, els heretà igualment a través del seu oncle Mariano. Sembla que Maria Teresa Alfonso Navarro, la germana de Celestino no va heretar res del seu oncle Mariano, cosa que, molt probablement, va provocar un conflicte familiar amb les baralles corresponents.

Tal com déiem, Celestino s’havia casat amb Maria Teresa Alfonso i Alfonso, la qual era filla de Francisco Antonio Alfonso i Olivares i de Maria Teresa Alfonso i Jornet. Del matrimoni nasqueren dos fills: Baldomero i Hermila.Baldomero, hereu de la gran hisenda de Celestino, es casà amb Isabel Olivares Ordiñana, filla de Francisco Vicente Olivares Cortell i Isabel Ordinyana Cortell (coneguda com l’Ama o la Paua), propietaris d’una altra de les grans hisendes otosines. Així, en la casa del carrer de sant Crist, 1, on s’instal·laren Baldomero i Isabel, s’ajuntaven dues de les nissagues més poderoses d’aquella època al poble d’Otos: els Alfonso i els Olivares. D’aquell matrimoni nasqueren dues xiquetes: Teresa i Isabel, que anys després serien conegudes com les Senyoretes o les Baldomeres. Isabel, l’última Senyoreta, morí l’any 1993, de 99 anys d’edat, i amb ella s’acabava una nissaga que havia arribat a Otos quasi 400 anys abans.Però només s’acabava per una de les seus branques. Pel camí ens hem deixat moltes ramificacions que a hores d’ara encara fructifiquen en noves generacions d’otosins, descendents d’aquell fuster de Vañón que un dia del s. XVI va decidir abandonar el seu poble aragonés i emprendre un viatge incert cap a la terra promesa. Una de les branques que encara dona fruits és la de Maria Teresa Alfonso i Navarro, la germana d’aquell Celestino hereu de la fortuna de l’oncle Mariano. Aquesta senyora, una foto de la qual apareix en el llibre “100 anys d’imatges” publicat per l’ajuntament d’Otos en 1996, es casà amb Bautista Pla Quilis. D’aquest matrimoni nasqueren uns quants fills, entre ells, Maria Teresa Pla Alfonso, que es casà amb Bautista Alfonso Quilis, els quals tingueren quatre filles: Teresa, Matilde, Balbina i Juana. Teresa es casà amb Hipólito Quilis i tingueren dues filles: Teresa i Dolores. Fills de Teresa són Celestino (conegut com Pólito) i la seua germana Maria Teresa Boluda Quilis. Fills de Dolores són Miquel i Dolors Benavent Quilis, tots dos ben coneguts.Matilde es casà amb Enrique Alfonso Miralles, tingueren dos fills: Matilde i Enrique. Matilde va tindre dos fills José i Joan, el que signa aquest article. Enrique va tindre dues filles: María i Inés, veïnes del poble.Balbina es casà dues vegades. Del primer matrimoni, nasqué Vicent Quilis i Alfonso, a qui tots coneixem com Vicentico de les Pasquales, el qual té una filla de nom Carmen, veïna del poble. Del segon matrimoni, nasqueren dos fills: Indalecio i Teresa. Teresa té tres fills: Benjamín, Luís i Teresa.Juana va tindre quatre fills: Dolores, Juan, Clara i Teresa. Tots quatre tenen descendència, però cap d’ells viu al poble. Una altra filla de Maria Teresa Alfonso i Navarro fou Josepa Pla i Alfonso, la tia Pepa de la plaça, mare de Josep Benavent Pla, que tots coneixem com el tio Miguel de la plaça. Altres descendents de Maria Teresa Alfonso Navarro viuen a Silla, València, Alcàsser, Saragossa, Xàtiva, Riba-roja de Túria, la Pobla del Duc, Albaida, Montaverner, etc.Si aquell fuster de Bañón alçara el cap segur que se sentiria orgullós de la seua nombrosa i variada descendència. I si des d’allà on és ara, ens poguera donar un consell, estic quasi segur que seria aquest: “fills meus, deixeu-vos estar de males marors que la vida són quatre dies”. 

Joan Olivares 

Bibliografia:

–Terol, V. El Palomar, on s’ajunten la séquia i el camí. Ajuntament del Palomar.

–Arxiu documental de l’autor.