Arxiu del Febrer del 2007

bancaca

Divendres, 02/02/2007 (13:00)

Fa uns dies vaig llegir no sé on un comentari indignat sobre l’abandonament de Bancaja del seu nom en valencià. Al·legava, aquell bon home (o dona, que ara no me’n recorde) que era un deure de l’Entitat conservar la seua identitat valenciana, fomentar l’ús de la llengua, i, en fi, totes les mandangues adients a la situació.  Jo també em vaig arribar a disgustar i tot, perquè és veritat que, d’una manera intuitiva, molts valencians ens hem identificat durant anys amb Bancaixa com si fóra una cosa pròpia, el banc nostre, i hi hem dipositat els nostres diners i la nostra confiança sense pensar-hi més, perquè era valenciana i n’exercia, de valenciana. Sí més no, ho volíem veure nosaltres, potser una miqueta ingènuament. Però després de tantes i tantes desil·lusions, ja no ens podem seguir enganyant. Si mai l’havien tingut, aquest tarannà valencianista, era perquè devien pensar que els era rentable, i no pas per cap militància o sentiment nacional (amb perdó de la Constitució). I els cas és que ho feien bé; que aquesta era la seua obligació i no pas una altra. Perquè, no ens confonguem, Bancaja és una entitat de crèdit, i aquesta mena d’entitats, tenen l’objectiu fonamental de guanyar diners, i també tenen el dret i el deure de dissimular-ho amb això que se’n diu obra social, de la qual, per cert, no me n’he sentit beneficiat mai de la vida, a pesar de tenir-hi una llibreta amb tots els meus estalvis des de fa més de trenta anys. I estic segur que si els actuals gestors de Bancaja han optat per aquesta nova fórmula de renúncia manifesta a la valencianitat (què hi pot haver de més manifest que el nom propi?) és perquè hi veuen més beneficis financers que perjudicis. O és que hi ha algú que pensa que els que gestionen l’Entitat tenen cap interés en tirar-se terra als ulls? Ells, com a bons economistes que són, deuen haver sospesat els punts a favor: estalvi publicitari, complaença de la major part de l’empresariat valencià, complaença dels partits majoritaris valencians, complaença de la gran massa castellana del blaverisme capitalí, complaença de tot l’anticatalanisme espanyol; total, un grapadot de milions.  I els punts en contra: quatre pobres catalanistes de poble que no tenen un xavo; tres blaveros i mig del Cabanyal i de Russafa, d’aquells tan radicals que no sé com no se n’han passat als catalanistes, a quatre gallets per barba; dos avis d’aquells nostàlgics que es moriran l’any que ve si Déu vol, a cinc durets cadascun: total, misèria i companyia. I, veges tu, ho han tingut més clar que l’aigua: toma Bancaja. I han fet molt bé, els hòmens. Que la seua faena no és traure diners? Doncs ja està, tu. I ara, si hi ha algú a qui no li agrade això de Bancaja (ara m’ha vingut al cap la meua àvia, que n’hauria dit Bancaca), algú que és un catalaniste recalcitrant, un blavero radicalot, un nostàlgic incorregible, doncs menys queixar-se i tanta mandanga i més acostar-se a la sucursal i dir-li al senyor director: Mire, don Fernando (si és que li diuen Fernando, a l’home), que venia a dir-li que trac els quatre galletets d’aquesta llibreta i vaig a posar-los al banc de Santander (si hi haguera un banc de Melilla i las circundantes motañas Riffeñas al seu poble, encara millor), sap, perquè és que a mi em dóna pel sac això de Bancaja, xe, i com que els d’ací a la cantonada em donen el mateix, doncs… passeu bé, don Fernando.