renadiu

CONGRÉS DE GNOMÒNICA A BESALÚ

Fa unes setmanes, vaig assistir a un congrés internacional de Gnomònica (rellotges de sol) a Besalú organitzat per la Societat Catalana de Gnomònica de la qual en sóc soci. Els organitzadors em van encomanar que fera el discurs inaugural i no em vaig veure amb cor de dir que no. Abans, però, vaig tindre la precaució de preguntar en quina llengua ho havia de fer, amb l’afegit que aquesta qüestió era fonamental per a mi. La resposta va ser rotunda: es tractava d’un congrés internacional i per tant podia fer servir la llengua que a mi em semblara convenient. El dia D, arribe a Besalú i de seguida emprenem un viatge en autobús a veure un interessant museu de rellotges de sol a Cabrils, del senyor Andreu Majó (tot plegat una mica estrany, després d’haver arribat de València, però bo…). A mig viatge, el president de la Societat s’asseu al meu costat i em diu que hi havia hagut un petit problema i que ell m’ho havia de comunicar. M’ho veig vindre. Efectivament, em fa saber que hi havia hagut alguns socis, no residents a Catalunya, que havien demanat si no podria fer el discurs inaugural en castellà. El president va insistir que ell m’ho havia de comunicar a pesar que no era del seu gust. Jo vaig pensar que no m’ho hauria d’haver dit perquè ell ja s’havia compromés amb mi, i que el simple fet de comunicar-m’ho, era com llevar-se l’espart de l’ala. Després, responent la pregunta d’un altre assistent que seia prop de nosaltres, va justificar que no s’havia pogut aconseguir un servei de traducció simultània perquè nomé això duplicava el pressupost del congrés. M’hi faig una composició de lloc, decidesc estalviar-me discussions i comunique al president que em donava per assabentat i que la resta era cosa meua. Ell es queda tranquil. Jo, no.

Durant tot el viatge em calfe el cap sobre quina serà l’explicació que donaré abans de començar el concurs. Se m’acudeixen coses molt enginyoses, algunes punyents, totes iròniques; no entenc el món d’una altra manera més que amb la ironia (i perdoneu el comentari). En cap moment no em plantege la possitilitat de canviar la llengua. Quan m’adone que qualsevol explicació, per més irònica, punyent o sarcàstica que siga no serà més que una justificació, decidesc que no en donaré cap. Per una altra banda, el programa del Congrés promet unes quantes ponències en Català, i això lleva pes al meu problema.

Arriba el moment de la inauguració. Abans de la meua interveció, el president dóna la benvinguda en castellà, el president de l’associació cultural que ens deixa el local per a fer el congrés (per cert, un saló gòtic impressionant), fa la benvinguda en castellà. Arriba el meu torn: amb totes les meus limitacions, agraïsc l’assistència als presents en la seua pròpia llengua. català, espanyol, francés, anglés, italià, justifique que d’Alemany no en sé (d’alguns altres tot just per a dir bon dia). I faig el discurs en català de la Vall d’Albaida (segons definició del meu amic Albinyana, que m’acompanya al congrés, un català ondulat). Acabe. Li toca el torn a l’alcalde del poble, en castellà. S’acaba la inauguració, m’alce de la cadira i busque en la mirada dels assistents a qui dirigir-me. Veig cares llargues, cares indiferents, cares d’estranyesa, i també d’admiració. Uns pocs, se’ls veu molt catalanistes, em donen l’enhorabona. No puc evitar sentir-me una mica violent i no sé ben bé a qui acostar-me. Em fa l’efecte que alguns em refugen, manies meues, segurament.

L’endemà, primer dia de congrés. Totes les ponències en castellà, directament o amb traducció simultània d’algun voluntari. Arriba el torn dels catalans que havien anunciat les seues ponències en català. Totes en castellà. S’acaba el congrés. Em sent una miqueta el dolent de la pel·lícula per a uns, l’heroi per a altres. Jo, que sóc més aviat de naturalesa discreta, que m’hauria agradat passar desapercebut: heroi o infame. Què hi farem!

Dinant, em toca seure al costat de l’alcalde. Parlem de llengua, veges tu, i surt el cas de València: observe una mica de menyspreu per part d’alguns. Allò és un cas perdut, guanya el PP per golejada, no hi ha res a fer, no s’estimen la llengua, la cultura. Ningú no parla de retrats cremats, però es palpa en l’ambient… Em sent ofés (no sé per què, la veritat) i no se me n’acut un altra que explicar-los, si fa no fa, el que he explicat en aquestes ratlles. Ens mirem els uns a altres, tots callem. És trist, però hem d’assumir la veritat: No ens ho creiem, ni catalans ni valencians, no ens creiem que som un país, una nació, una cultura, un el que siga, no ens ho creiem i prou. Si hi haguera un estat darrere, ningú no hauria dubtat: no hi ha diners per a un servei de traducció simultània, no estem preparats per a fer un congrés internacional, doncs no el fem i s’ha acabat, però no fem el ridícul, o no el fem fer a segons qui. No sé que més dir, potser només que això no vol ser una crítica personal de ningú, simplement un material per a reflexionar sobre el que som i el que no som, sobre el que es diu i sobre el que es fa, sobre els prejudicis, sobre els melics, etc.

ADEESSELE

Fa unes setmanes, cap a l’hora de dinar, sonà el telèfon de cal meu sogre. Hi contestà ell, un home llegit i trempat o n’hi haja, i no ho dic amb gens d’ironia. Una amable senyoreta amb accent sud-americà i veu vellutada li proposà, no cal dir en quina llengua perquè això no té importància, si no li interessaria una oferta per a adquirir un “ruter” i una línia “adeeseele” a un preu molt interessant. Ell no està posat al llenguatge d’Internet i, com és normal, no va entendre res. Això el feia sentir incòmode, perquè, sent com és un home intel·ligent, podia quedar com un ignorant. I si li estaven explicant alguna cosa important i per culpa de no entendre-ho bé, perdia una bona oportunitat? Això sí que no, amics, perquè els vells són vells, però no són ximples ni estúpids ni res de tot això. Per sort, la senyoreta li donà una altra oportunitat: si li interessava l’oferta, només havia de pitjar tal i tal botonet en el seu telèfon. I això sí que ho entenia, no es pensara la senyoreta aquesta. Amb tota la bona voluntat del món, i amb tota la raó del món, i amb tots els drets del món de demostrar que no era babau, ell va marcar les xifres que li indicaven. Finalment, la xicota li ho va agrair i adéu i bon dia.

Uns dies després, la correua portà un paquetet a nom de la meua sogra (el telèfon va a nom d’ella). En veure que era de Telefònica, el meu sogre ja es va ensumar de què es podia tractar, i va enviar la seua dona a mostrar-me’l (visc a la casa del costat), a veure si jo sabia què era allò. M’ho vaig mirar, vaig llegir-ne els paperets i ja em vaig imaginar tot el tuacte.

Vaig trucar al telèfon d’atenció als clients, s’hi va posar una màquina, vaig dir-li, en valencià (cabut que és un), el que volia i em va contestar que no m’entenia. Vaig baixar del burro i li ho vaig dir en castellà… en fi, tampoc no cal que em pose pesat: al final es va posar una xicota amb accent exòtic i em va preguntar si volia que em contestaren en català (vaig pensar que els sud-americans, si feia poc que paraven per ací, potser no distingien el català del valencià: la Generalitat i la Telefònica hi haurien de prendre “cartas en el asunto”, no trobeu). Bé, doncs li dic que sí i al cap d’una bona estona es posa una altra senyoreta. Li explique el cas i em diu que això no es cosa seua, que ara m’atendran. Passa una altra estona i m’atén una altra senyoreta (en castellà, naturalment). Li parle en valencià i em diu que no me entiende. El meu sogre i la meua sogra em miren amb curiositat i una certa preocupació… Torne a baixar del burro i li parle en castellà a la senyoreta. Sense immutar-se m’explica el protocol, es nota que és la seua faena, que ho fa moltes vegades al dia i que s’ho coneix per les puntes dels dits. Donem les seues dades personals: Nom i cognoms. Número de telèfon. DNI (la meua sogra coixa, coixanga se’n va a regirar calaixos i al cap d’un moment em porta el carnet). Adreça… I em diu que d’ací a uns dies rebrem un sobre amb una enganxina que haurem de fixar a la caixa del router. Després la portem a correus i ells ja s’encarregaran de tornar-los-la a ports pagats. Li pregunte per la factura i em contesta que no ens hem de preocupar de res, que la factura s’anul·larà automàticament quan els arribe el paquet.

Ho explique als meus sogres i es queden tranquils i pagats del gendre que els ha resolt el problema. Doncs ala: bon profit, els dic. És que estaven dinant.

Uns dies després, em veig entrar la meua sogra. Ve directa on estic jo i porta un paper en la mà: la factura de Telefònica. M’ho veig vindre. La trac del sobre i mire el total: 141 euros i uns quants cèntims. M’explica que ells de normal paguen entre 40 i 45 euros.

I sant tornem-hi: truca, barallat amb les màquines, amb els idiomes, amb els accents, amb qui es pose per davant (ara vos vull estalviar els detalls) per a aconseguir que et diguen que no patisca, senyor, que això ho arreglarem i que li tornarem els diners. Doncs a veure: esperant-los estem.

El meu sogre ha pres consciència del seu error, i segurament no ho tornarà a fer. Però està ben enfadat, ho està amb doble motiu: per una banda, l’han fet quedar malament davant els seus, han fet que parega estúpid quan tots sabem que d’això res de res, i, per una altra, han intentat robar-li cent euros. No m’hi vaig voler quedar molta estona perquè sabia que ell estava dolgut i se sentia una mica ridícul. Però abans de deixar-me anar, encara m’ha cridat i m’ha dit: “Telefònica és una colla de lladres, de lladres legals. Roben impunement a persones indefenses”. Quanta raó que té, pense jo, impunement perquè ningú els castigarà per aquests atracaments, i a persones indefenses, clar, i com més indefenses millor: vells, o joves, que davant les barreres telefòniques, teconològiques, idiomàtiques etc., renunciaran a reclamar el que els correspon i es deixaran robar per aquesta gentola.

Fa uns dies vam saber que Eduardo Zaplana deixava la política i fitxava per Telefònica per 600.000 euros l’any… I ara potser vos preguntareu què té a veure això amb el que havia dit abans. Vull deduir amb algun sil·logisme de calbot que com que a Telefònica roben i també fitxen a Zaplana, ell ha de ser necessàriament un lladre? Vull relacionar tot el que he explicat abans amb el fet que Zaplana va confessar en un moment donat que estava en política per a enriquir-se? Vull deduir que el treball que li han donat a Zaplana no és fruit dels seus mèrits personals sinó de les complicitats, els favors i els “xanxullos” amb Telefònica en la seua etapa de polític? No! Déu me’n guard! Jo això no ho afirmaria mai, tot i que sé que hi ha molta gent que ho pensa. Si ho he tret a col·lació és per una altra raó, una raó molt més simple i entenedora: resulta que el meu sogre és militant i votant d’esquerra. I quan va pensar que els seus cent euros podrien servir per a pagar la nòmina mil·lionària de Zaplana el seu disgust es va multiplicar per sis mil, pel disgust dels sis mil innocents que telefònica havia d’enganyar per a replegar els cent milions de pessetes de la nòmina de l’ex-president ex-valencià. 

Acabe de llegir aquesta novel·la de Manuel Baixauli. M’ha impressionat. Jo diria que és una de les millors novel·les que he llegit en català des de fa temps. Moltes felicitats a Baixauli i fins la pròxima.

Estàvem en la reunió del jurat d’un premi de novel·la que atorga l’Ajuntament del Cap i Casal. El representant municipal hi va arribar una mica tard. Ell, naturalment, no s’havia llegit cap novel·la de les que es presentaven al concurs, i, naturalment, no va fer cap objecció quan la resta dels membres del jurat vam decidir, de forma unànime, quina havia de ser l’obra guanyadora.

Sí que es va interessar una miqueta en el contingut de les obres que es presentaven. N’hi havia una que parlava de la corrupció en les oposicions al cos de bombers d’aquella ciutat, i en vam fer una mica de broma, perquè ell, casualment, n’era el regidor competent. Tot això ho dic perquè vos feu el càrrec que la cosa anava d’allò més bé. Tothom molt simpàtic i amable i de bon rotllo… i tot això.

En un moment donat, el regidor va demanar pel guanyador de l’any passat. M’hi vaig presentar de seguida. Molt amable, em va dir que s’estava llegint la meua novel·la i que volia parlar amb mi. Després d’haver pres la decisió, encara dins la tertúlia general, el regidor va voler deixar constància, per si un cas algú es poguera arribar a pensar, que ell era un gran lector: sa casa estava plena de llibres pertot arreu, i una casa que tenia a Bocairent, perquè ell era de Bocairent, també pleneta de llibres. Això sí, cap en valencià, va admetre amb un gest ambigu que no era ni d’orgull ni d’avergonyiment. La causa, deia ell, d’aquesta mancança a la seua biblioteca era que no en trobava enlloc, de llibres escrits en aquesta llengua, en la qual, per cert, es desenvolupava la conversa. Ell anava sovint a les llibreries, n’escorcollava les prestatgeries… i tot el que hi veia era en castellà. Ho devia dir, això ja m’ho imagine jo, perquè no ens pensàrem pas que ell tenia cap mena de fòbia i, molt menys encara, la més mínima dificultat. Era simplement que no en trobava, l’home.

I a mi se’m va acudir de dir-li, al regidor, que ara tenia l’oportunitat de resoldre aquell problema, ja que un dels membres del jurat era el representant de Bromera i segur que li podria proporcionar tants llibres en valencià com ell volguera. El regidor, mirà el representant de l’editorial sense gaire interés i va xiuxiuejar: “Bromera…?” i en aquells punts suspensius gairebé es podia llegir: “això què és?”

En acabar-se la tertúlia general, vam fer rotglet el representant de Bromera, el regidor i un servidor. Com que sabia que jo era de la Vall d’Albaida, l’home va tornar a explicar que era de Bocairent, que li agradaven molt els moros i cristians… i finalment em parlà de la novel·la: “Pana Negra”. Va dir que li agradava, que havia simpatitzat amb el protagonista i alguns detalls més que delataven que realment se l’estava llegint… Jo estava una miqueta estranyat, perquè si l’home no llegia mai en valencià, per què s’estava llegint la meua novel·la? Vaig suposar que a l’Ajuntament de València en devien comprar un bon falcat i les devien regalar als regidors. Però això també ho devien haver fet els altres anys, i llavors: per què aquest home que no llegia mai en valencià havia decidit llegir-se la meua novel·la i no les altres?

Al final ho confessà. Ell no solament era de Bocairent i gran amant dels Moros i Cristians, sinó que a més a més era de la filà dels “Contrabandistes”. I quan havia vist la portada de la novel·la havia dit de seguida “Xe, una novel·la de la meua filà”, i l’havia “comprada” pensant que explicaria històries de contrabandistes, o vés a saber si no eren de “Contrabandistes”.

Vaig girar-me de cara al representant de Bromera i amb un somriure d’orella a orella, el vaig felicitar amb la mirada. Crec que ell em va entendre perfectament. Perquè m’entengueu vosaltres, vos hauré d’explicar que quan l’editorial m’envià la proposta de portada, vaig contestar dient que no m’acabava d’agradar perquè semblava més bé una foto de la filà “Contrabandistes”, que una escena del bandolerisme que es descriu en la novel·la. No sé si sabeu, que en això de les portades els editors són gairebé inflexibles. El seu criteri, bàsicament comercial, quasi sempre acaba imposant-se sobre el criteri –poètic, històric, artístic o de la mena que siga– de l’autor. I, si més no en aquesta ocasió, li havia de donar tota la raó a l’editor.

Pare nostre sant Antoni,

Sant patró dels animals,

Vós que al cel teniu la casa

I ho veieu tot des de dalt,

Digueu-nos, si vos plaïa,

Què mos podria passar

Si tota l’aigua ploguda

No la tiràvem al mar

I la posàvem en basses

I l’empràvem p’a regar

Uns prats de gespa polida

Que omplien a vessar

Bells jardins i camps de golf

Des del Sénia a Guardamar.

Fills meus, a mi no m’agrada

Ficar-me on no m’han cridat,

Però si algú m’ho demana

No puc fer-me el desmenjat:

Que els rius es queden sense aigua,

No ho veig cosa natural,

Ni criar brossa tan tendra

On hi havia un secarral.

Que el golf deu ser cosa bona,

Això ningú ho pot dubtar,

Ara no em va al cap qui ho deia,

Una personalitat,

Que no ni’hi ha prou amb ment sana

També cal tindre el cos sa.

I si l’aigua mos sobrara,

Bé la hi podríem gastar.

Però he sentit dir que diuen

Que hi ha certa escassetat.

Penseu, també, en les granotes

Que canten pels arrossars,

En les xoperes polides,

Que es crien riera avall,

I en els barbs i les anguiles,

Que naden sense parar,

En les aigües enllotades

De rius baixos i marjals.

Les clòtxines i les llises,

Ratetes d’aigua i pardals,

Que entre senills i sargueres,

S’esmunyen sense parar.

Martinets i corbs marins

Les polletes  i els gaians

Enmig de les aigües manses

De les bogues i els canyars,

I pregunteu-los a ells

Per si volen opinar.

Després de llegir aquest llibre de Javier Marías em va entrar una falera i vaig enviar aquest article a un periòdic. No me’l van publicar.

La lectura del libro de Javier Marías “Demasiada nieve alrededor” me produce  sentimientos contradictorios. En un mismo artículo paso de suscribir enteramente sus opiniones e incluso festejarlas a discrepar rematadamente. En el tema en que disiento mayormente con el señor Marías es en el del nacionalismo, y si me he decidido a dirigirle esta carta es porque opino (creo deducir de sus escritos) que él, mal que le pese, es tan “nacionalista” como muchos de los que critica y hasta incluso más. Me ceñiré, para ilustrar mi opinión, a uno solo de sus artículos, aunque bien podría referirme a muchos otros. Se trata del que se titula “Entérenlos”, en el cual sitúa a Carod Rovira en el mismo saco que a Franco. En él compara “las ocasionales cortapisas que ponen en Cataluña a la expresión en castellano”, de las cuales culpa al líder de ERC, con el hecho de que  durante el franquismo “muchos catalanes eran llamados al orden , si no represaliados, por emplear en la vía pública una de sus dos lenguas”, el subrayado es mío. Por si alguien no lo sabia: los catalanes, quieran o no, tienen dos lenguas. Afirmación discutible aún en la actualidad y absolutamente falaz en la época a que se refiere. Al referir-se a los catalanes, el señor Marías podría haber dicho simplemente “su lengua” o “la lengua catalana”, y todo el mundo lo habría entendido, pero no lo hizo así, y dijo dos. Aunque el hecho pueda parecer intrascendente, creo que no lo es. Seguramente el señor Marías no puede imaginar un catalán, luego español, que no tenga por lengua la castellana, y lo que es más, no quiere que a nadie le pase por alto tal circunstancia ni aunque ello vaya en menoscabo de su propio argumento, ( teniendo dos lenguas los catalanes, no era tan grave lo de Franco, ya que al menos les dejaba hablar una de las dos, y no siendo tan grave lo de Franco, tampoco lo sería lo de su homónimo Carod). En ejercicio de esa libertad individual que tan a menudo patrocina en sus escritos, el señor Marías debería aceptar que cada cual se pueda fumar los cigarrillos lingüísticos que le dé la gana, y más en su casa.

Pero lo que más me hace pensar en ese sentimiento nacionalista español oculto, ¿tal vez ignorado?, del señor Marías, es su preocupación por la discriminación de los que no desearían hablar holandés en holanda y de los que padecen el efecto de las cortapisas de Carod en Cataluña. Le puedo asegurar, señor mío, que las escollos que hemos de afrontar los valencianos para poder expresarnos con cierta normalidad en catalán, para tener medios de comunicación en catalán, para que sea reconocida, usada y respetada nuestra lengua son mucho mayores y mucho más graves que las que puedan llegar a sufrir los no holandeses en holanda y los castellanohablantes en Cataluña: insultos, agresiones, amenazas, y toda una serie de prejuicios que a menudo se encargan de fomentar más o menos sibilínamente nuestras propias autoridades.

Bueno, pues todo esto lo decía porque, una de dos, o usted desconoce el caso valenciano (que conozco mejor por ser el mío, pero que le puedo asegurar que también se da, aunque quizá en otra dimensión, en Cataluña, País Vasco y Galicia) y por eso no lo enumera junto al holandés y el castellano, y, en consecuencia, amplia notablemente el saco de los inquisidores lingüísticos, o (y es lo que creo) conociéndolo, ni le importa ni le interesa porque no sirve a la causa de sus más profundas y ocultas convicciones nacionales.

L’altre dia, la directora de l’institut ens va dir que enguany l’inspector es fixaria especialment en determinats papers, que els tinguérem al dia i que els férem ben fetets. Ja fa anys que fem aquests papers i altres, que els tenim al dia i procurem fer-los ben fetets. I això a pesar que sabem que la majoria d’aquests papers no se’ls llegirà ni Déu, i que, en qualsevol cas, de la seua lectura se’n derivaria poc de profit per a la comunitat educativa en general. Jo sé que ella no pretenia espantar-nos, i també sé que la majoria no ens vam espantar gens ni mica, però sense voler, aquelles paraules sonaven a advertiment, no a amenaça, això no, però si una mica a allò que si no teniu el deure ben fet potser us posaran un negatiu… i tot i que ja has bregat en mil batalles, no pots evitar que et quede un gustet de boca així com amargós. I penses: com si no fera ja anys i panys que complim amb els deures burocràtics i ho que fem sense badar boca i de la millor manera possible.

Bé, tampoc no té més importància, seguirem treballant com si la directora no ho haguera dit, però no pots evitar que et quede aquell regust, com si una veueta et diguera: professoret de calbot, que treballs poc i cobres molt i fas moltes vacances i que tens la culpa del fracàs escolar, ves amb compte que t’observem.

I resulta que aquell mateix dia anaves a fer fotocòpies i dels dos conserges que hi tocava haver, no n’hi ha cap, i diuen que no envien substituts per això i per allò altre: burocràcies estranyes que tu no entens ni t’interessen. I llavors penses que potser aquest inspector que ens ha d’escodrinyar els papers per a veure si els fem ben fetets, faria més bé per la nostra comunitat educativa si es dedicava a resoldre’ns el problema dels conserges. Ho penses però no ho dius a ningú, perquè llavors et tractarien d’estúpid, ignorant, que els inspectors no s’han de dedicar a això sinó a allò altre. I tu, com que no hi entens, t’estimes més estar-te calladet, fer classe cada dia i procurar-te l’estimació i el respecte dels teus alumnes. Si tens fotocòpies, amb fotocòpies, si no en tens, sense fotocòpies.

L’altre dia entre a classe de primer d’ESO i em veig un escrit a la pissarra: “no mos fareu catalans”. Com que érem al darrer dia de classe del trimestre, vaig pensar que no passava res si dedicàvem una estoneta a parlar-ne. Primer vaig preguntar qui ho havia escrit i una xiqueta alçà la mà entre temorosa i decidida. Li vaig preguntar qui pensava ella que tenia cap interés a fer-la catalana i em va contestar, com si la cosa fóra òbvia, que els catalans: qui havia de ser! Un xiquet de nom valencià, va dir que se sentia ofés. Li vaig preguntar per què i m’explicà que ell no escrivia proclames en contra dels fatxes a pesar de sentir-se’n ben contrari. De seguida s’entaulà una mena de debat incontrolable en el qual es definiren bastant clarament tres sectors: els dels polacos o catalans, el dels fatxes i els dels neutrals. Aquests darrers no eren partidaris de cap tercera via, simplement no els interessava prou el tema per a definir-s’hi, tot i que si els preguntaves la majoria mostraven més simpatia per algun dels dos extrems. Per trencar-los els esquemes, se’m va acudir de dir-los que Catalunya era un país ple de fatxes. La reacció va ser impressionant, feia l’efecte que aquesta afirmació no quadrava gens ni miqueta amb els seus esquemes. Per a ells, vaig deduir de seguida, el món de les ideologies es dividia en dos sectors antagònics i incompatibles: els catalans i els fatxes. Donada la proximitat de les vacances estaven molt inquiets, per això no sabia si el meu fracàs en provar aclarir-los que Catalunya era un país com un altre i que València era un país (o com li volgueren dir) com un altre i que Espanya era un país (o com li volgueren dir) com un altre, i que en tots els llocs hi havia gent de tota mena, va fracassar perquè jo no m’explicava prou bé o perquè les circumstàncies no s’hi prestaven prou. Segurament per tot plegat, vaig pensar per tal de consolar-me, al capdavall no eren més que criatures i és normal que es facen aquesta mena d’embolics.

Uns dies després, en una reunió en la qual hi havia uns quants companys de faena, vaig comentar que havia vist un xiquet passejant-se tot ufanós pel centre amb una esvàstica pintada en la motxilla, i que potser se li hauria de cridar l’atenció. Una professora d’una assignatura polèmica, que difon la creença que els morts poden ressuscitar i que es pot parir sent verge, va al·legar-hi que això no era tan greu, i que si s’havien d’establir límits a la llibertat d’expressió, hauria de ser en tots els sentits. I ho il·lustrà dient que si es podia exhibir impunement una quadribarrada –alguns xiquets també en porten alguna dibuixada en la motxilla– per què no una esvàstica.

Jo vaig pensar que Déu els cria i ells s’ajunten. I de seguida em va saber greu d’haver-ho pensat, perquè tinc amics entranyables i coneguts respectabilíssims que no se’l meréixen, aquest pensament.

CARTA AL MOLT HONORABLE PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana:

Des que els funcionaris del seu govern han tancat el repetidor de TV3  de la Carrasqueta que estic molt preocupat. Ja feia temps que sentia als mitjans de comunicació que vós i el vostre govern amenaçàveu amb el tancament, però em pensava que la cosa no anava de veres, que no seria res més que una fumerada de brossa de riu, d’aquelles a què els polítics ens teniu tan acostumats, amb la intenció de traure’n un cert profit electoral sense comprometre-us gaire. Però ja he vist que no, que quan se us en posa una en el cap tireu pel dret i no us encanteu en palles.

Quan m’imagine els nostres paisans alacantins en el moment de posar la tele i comprovar que on abans apareixia la TV3 ara tot és neu i soroll, m’esgarrife com no en podeu tindre idea. Més que res, Molt Honorable President, perquè em veig a mi mateix d’ací a uns setmanes en aquesta tessitura i el món em cau als peus. M’agradaria que m’entenguéreu; mireu: nosaltres, vull dir la meua família, som valencians de soca-rel (si vós en tinguéreu interés us podria ensenyar el meu l’arbre genealògic que per una de les branques s’enfila fins a la meitat del segle XVI sense moure’ns de la comarca; tot i que no considere que això siga cap mèrit especial, em fa gràcia de dir-ho més que siga a benefici d’inventari), i resulta que la nostra forma d’entendre el fet valencià és molt diferent de la vostra. No vull dir millor ni pitjor, Déu me’n guard de pontificar sobre assumptes del budell, la nostra manera de sentir-nos valencians és simplement la nostra i res més. I us puc assegurar que, tot i que no és majoritària al nostre país, la compartim amb una quantitat gens menyspreable de gent, persones majorment de bona fe, de nobles sentiments democràtics, tan valencians i tan respectables com jo i, si em permeteu, com vós mateix. Feu-vos càrrec, Molt Honorable President, que nosaltres estem absolutament convençuts que l’arrel catalana del nostre estimat País Valencià és força profunda, i no ens fa gens ni mica de vergonya de proclamar-ho als quatre vents, ans al contrari, ens en sentim ben orgullosos; tant d’això com de la gran quantitat i varietat de branques i branquetes que al llarg de la història s’han anat afegint al gran arbre de tots els valencians. I mireu que us dic: potser n’estem equivocats, perquè ningú no és l’amo de la veritat absoluta, però per aquesta mateixa raó potser l’equivocat sou vós i tots els que com vós neguen el fonament de catalanitat que, en la nostra opinió, sustenta i dóna sentit, si més no, a la llengua i la cultura del poble valencià.

Ja fa més de vint anys que una bona colla de valencians, dels que vós i els vostres correligionaris en diríeu catalanistes, i nosaltres també, vam invertir els nostres diners i la nostra il·lusió en fer arribar a ca nostra les emissions de la televisió de Catalunya. De seguida hi vam descobrir que aquella manera d’encarar la recuperació de la llengua i la cultura, tot i no ser tampoc cap panacea, s’adeia molt més amb la nostra condició i la nostra aspiració nacional que no pas la que se’ns oferia des de dins del país, sobretot des de les seues institucions. L’arribada de la televisió de València, amb la seua particular manera de fer i desfer com un matalafer matusser, ens reafirmava en les nostres conviccions. I això no s’ha d’entendre, Molt Honorable President, com tan sovint se’ns acusa, en el sentit que nosaltres ens sentim catalans i no pas valencians. Heu de saber que no és això, és simplement que la manera com nosaltres voldríem gestionar la nostra valencianitat s’acosta més a la manera com ells gestionen la seua catalanitat, i que, a més, som partidaris de compartir amb catalans i mallorquins moltes més coses que les que les actuals estructures polítiques permeten i auguren per a un futur immediat, com ara aquelles relacionades amb la llengua i la cultura pròpies i compartides. I no insistiré més en aquesta qüestió perquè ara com ara no pretenc convéncer ningú de la bondat de les nostres raons, simplement prove de reclamar el dret de viure la meua vida d’acord amb les meues idees i d’expressar-les amb llibertat i democràticament.

Com us deia, l’arribada de la televisió valenciana ens va acabar de refermar en les nostres conviccions: els governants valencians, ens pareixia a nosaltres, no hi mostraven gran interés en la recuperació de la llengua i la cultura pròpies del país; ans al contrari, ja els anava bé amb un sistema que perpetuava el paper secundari que hem jugat els valencians els darreres 300 anys. Si hi dedicaven un petit esforç a totes aquestes coses, ens feia tota la impressió que era només per cobrir un expedient que, en qualsevol cas, quedava molt lluny de les nostres expectatives d’exercir com a ciutadans de ple dret i en valencià. En poques paraules, d’aconseguir per primera vegada en la història d’aquest país, d’ençà el nefand 1707, deixar de sentir-nos ara i adés forasters a casa nostra.

Per si tot això no fóra prou, amb l’arribada del PP al govern de València el problema s’agreujava notablement, i a la manca de respecte (sempre des del nostre punt de vista) a la llengua i cultura valencianes, s’hi afegeix un afany manipulador que arriba a extrems que ens pareixen absolutament intolerables: informació sesgada, manipulada, tendenciosa, partidista, deshonesta, etc. que, gràcies a Déu, podíem compensar a través de les emissions més ponderades i fiables (tampoc cap panacea, tot s’ha de dir, no siga que encara es creguen ells que ja n’estàvem contents amb les molletes de pa que ens donaven de tant en tant) de l’altra tele, de l’única suficientment nostra, de la TV3.

Tot això, Molt Honorable President, us ho dic perquè entengueu que, donades aquestes circumstàncies, és fàcil d’entendre que des de fa molts anys a ma casa, com també a moltes altres cases de famílies valencianes de bona fe i tan honorables, si m’ho permeteu, com vós i com jo, la TV3 és el referent televisiu principal. Per als meus fills, la TV3 és quelcom més que una televisió. S’han educat amb els seus programes infantils, s’han informat amb els seus telenotícies, s’han divertit i s’han emocionat amb les seues sèries, han viatjat amb els seus reportatges, etc. Ells, simplement, no s’imaginen un món sense la TV3. Per això, quan ara els explique que potser d’ací unes setmanes es quedaran sense la seua tele, no ho poden entendre. Què han fet ells, Honorable President, per a merèixer aquest càstig? Com els puc explicar que un estat democràtic, un govern democràtic, un país democràtic, un president democràtic condemna els seus habitants a no veure la televisió que han vist tota la seua vida i que consideren imprescindible? Com puc fer-los entendre que la democràcia és un sistema just si permet que es condemnen els innocents de forma absolutament arbitrària i fins malintencionada? I el que és més greu encara, Honorable President, com podré consolar-los quan el diumenge a la nit se n’hagen d’anar a dormir sense veure “Porca Misèria”, quan al migdia no puguen fer la sobretaula emocionant-se amb “el Cor”. Quan s’hagen de conformar a veure les pel·lícules americanes en una llengua que ells no reconeixen com seua? Dieu-m’ho vós si podeu, Molt Honorable President, com us dirigiríeu als meus fills per explicar-los-ho? Com els podríeu mirar a la cara i dir-los que sou el seu President i que els castigueu sense motiu? I més encara, quan quedeu sol a casa, sol amb la vostra consciència, com podreu mirar-vos a l’espill sense que us caiga la cara de vergonya?

Sent en la radio que el Parlament Europeu condemna l’atemptat d’ETA. Em sembla molt bé. Com no m’havia de semblar bé que es condemnara un atemptat criminal que acaba amb la vida d’un policia jove, d’una persona en la flor de la vida? No sé com, em passa pel cap la família del xicot. Pense en sa mare i en son pare. Els consolarà que el Parlament Europeu condemne l’atemptat?, em pregunte. No sé la resposta, però me la puc imaginar perquè sóc pare, i una mica mare també. I m’imagine que no, que a la mare i al pare no els consolarà gens ni miqueta que el Parlament Europeu o el Sun sun corda condemne l’atemptat del seu fill. A ells (a mi, si més no, en el seu lloc) només els consolaria que els tornaren el fill sa i estalvi, i això no pot ser. Tot seguit em venen al cap tants pares i tantes mares que perden els seus fills o les seues filles en circumstàncies terribles: accidents laborals, accidents de tràfic, atemptats racistes, atemptats feixistes, fam, bombes antipersona, drogues… En la majoria dels casos no hi ha cap parlament de cap lloc que condemne els culpables d’aquestes morts (segurament alguns parlaments s’haurien de condemnar ells mateixos). També és veritat que als pares això no els fa res, perquè amb condemna o sense ella, els seus fills morts no reviuran, però a mi em fa plantejar-me per què unes morts mereixen més atenció que altres si als pares se’ls trenca la vida igualment siga quina siga la causa de la mort. Mire d’aclarir-me les idees. Me’n passen tantes pel cap que seria incapaç d’enumerar-les totes, ni tan sols d’ordenar-les un poc. Però n’hi ha una que no para de rondar-hi, és tan evident: el Parlament Europeu no condemna l’atemptat per què ha destruït una família; al P. E. no li importen els pares i les mares. Quina cosa li interessa, doncs? Per què condemna l’atemptat? No és perquè ha produït una mort, sinó perquè aquesta mort atempta directament els fonaments de l’ordre establert, perquè vol somoure els principis bàsics sobre els quals se sustenta el propi Parlament Europeu. És a dir, el Parlament Europeu condemna l’atemptat en la mesura en què atempta contra el propi parlament, i prou. Els fills i les filles dels pares i les mares d’Europa o d’Àfrica o d’on siga poden morir-se tranquil·lament sempre que la seua mort se sotmeta a les lleis sistema, sempre que no pose en dubte la legitimitat del propi parlament. Se m’acaben les idees, pense en els meus fills, i se’m fa pell de gallina.

Joan Olivares