ja en som mil

intermitències de llum

intermitències de sons i ressons, somniem per veure’ns nus de nusos i nassos, ho neguem i ens fem més febles que mai, la fortalesa de decidir-nos cap un sentit o un altre
em fa decidir per quedar-me just al punt del mig on ningú s’hi fica per no picar-nos, on tothom s’hi endinsa per no atrapar-nos. sabem com garantir majúscules línies i punts suspensius on l’excel•lència és excel•lent per veure’ns ràpids i lents, per saber-nos vius i entendre que aquest món és el real, el de l’electricitat més que no pas el món irreal de la talada d’arbres i quan aquesta roda s’aturi podrem redreçar el rumb de l’esfera terrenal, acceptant la reencarnació de la carn i els cossos, acceptant que podem aturar el cicle viciós de les òrbites mal alienades, de acceptant qui és el moviment que pot fer aturar el ritme dels esdeveniments, del devenir i la caiguda, del begut i la beguda, ara que els nostres satèl•lits i les nostres estrelles toquen el cim més alt de les muntanyes podrem observar com si tots ens aturem al mateix temps això s’atura… el curs, la cursa. et segueixo sense pujar ni baixar, et segueixo com una ona telepàtica que fa dels peus ploms i plomes, clavats i alats per no veure’ns garrativats, per què la grava fa gravacions clandestines entre pedres i cantines, el dolmen s’erigeix amb un sol cos, un sol vers, ets tu i el després, ets la lluita clandestina de la cantina on es repeteix el càntic antic del vell de joguina, on les figures són nues pel ritme frenètic de fanatismes engabiats on la gàbia cerca expressió per esborrar-me qualsevol text que no digui ni doni claus per fer mos del mos i engrunes de les llaminadures, el sucre que deixem pel camí té tot el valor de les estrelletes per unir dolçors i clarors, la sal és picant a la meva gola golosa, la teva saliva s’enganxa al gronxador de la infantesa, es mou amb sigil al ritme dels teus passos i les teves passes, passant de llarg pel passador de metall escalfat, el poder mental ens el dóna la dona i la fada, la feblesa l’aigua de cada cos.
somniaré un cop més que ets present com totes les nenes russes i les txeques, somniaré que ets present com les albaneses, com les portugueses, com les alemanyes, com les britàniques, somniaré que ets estimades com les del nepaleses, com les barcelonines, com les mataronines, com les gironines, com les balears, com els valencianes, com les del pati de veïns que dus tant endins, quan ja no hi hagi paraules per definir veïnats, quan ja no hi hagi paraules per definir planetes ni constel•lacions, quan els nostres cossos puguin levitar lliures sense que ningú ens talli el vol, ni de solc arrel ni fent electricitat als cables que ens col•loquen per sobre les antenes i les parabòliques, quan les investigacions d’amors i morts, d’horrors i de les mines d’or i diamant tanta pena i horror ens transmeten transmissions obtuses per transferir-nos l’espectacle de la carn morta i la sang vessant, vertebrant les vertebres trencades de les guerres il•legals i legals, de les estretes línies que apropen totes les nostres ments cap una bombolla de bombetes lluminoses i apagades, d’espelmes molles a la taula tallada del president de l’imperi de les llibertats armades, on la pena brota per la sang cremada i la del següent soldat desconegut, pel tub arriben totes les imatges i ens col•loquem on no hi hagi cap atur ni aturada a la sang vessada, on ja ningú cerqui morts pel plaer de desterrar-ne els tresors, quan tu i jo sabem quina és la darrera de les tombes terràqüies, quan només tu i jo tenim el dret de connectar-les, enterrant morts i vius amb una primera volada, deixa’m que enterri els meus somnis, tots els meus somnis sota els meus peus que ara es descalcen, quan et dono els enigmes que amaguen la situació dels morts i tu em dones la situació dels vius per no perdre mai la gana.
t’estimo per com entens la més bella de les trobades, quan siguem vells trobadors de notes boniques i alades, quan no hi hagi perquè protegir el nostre ring-ring i el nostrat sigui la nostre ensenya de seny i de contrasenyes, quan aixecar-se de bon matí sigui la millor de les proeses, per calçar les botes amb les ales i els cascs amb les dolces albades

castellano o onalletsac

Aquesta entrada fou publicada el Dimecres, 13/06/2007 (00:23) i està arxivada dins General. Per a seguir els comentaris subscriu-te al fil RSS 2.0. Pots deixar un comentari o fer un retroenllaç des del teu web.