ja en som mil

portant-nos per tot

portant-nos per tot, ball afrodisíac,
negant-nos de res, bellesa extrema,
quasi extraterrestre, del tot blava,
ocell de cristall i papallona blanca,
papallona negre, papallona groga,
portant-nos per tot i més encara,
molt més lluny, sense selecció militar,
sense fondre animals sense ànima,
sense fondre el sol amb escafandre,
l’escac del rei és una bona farsa,
és una bona trampa i trampolí antic,
es el anem-hi i som-hi de les noies,
és buscar la sang negre i cremada,
la cara tapada i encesa, l’oblit,
és cercar el mocador roig i negre,
és trobar-nos sense plató ni misèria,
és, en fi, un mirall on mai veure’ns,
és, un cop més, el comptador d’espelmes,
somniaré en un banc gelat al pensar verd,
al pensar en blau intens i roig radiant,
que es besin, que s’estimin, que t’estimo,
l’escolta va a l’escola escoltat d’escolanets,
les hòsties son denominador comú de la creu,
amb l’església no topem ni toparem a rem,
tots duem gorres i anem per les sobres…
no demanant res de res al ser i el raser,
potser només una miqueta d’amor i bes,
de mel i dolçor quan ve cada anticicló,
quan el gran huracà empeny els cossos,
ja no pensem amb la mare dels mossos,
potser pensem en la mare dels nacionals,
dels nacionalistes, dels independentistes,
dels marginals satèl•lits llunyans i morts,
dels intents caducs d’una lluita absurda,
de la guerra i la barbàrie encesa arreu.
caigui el preu del diner i anem a dinar,
les empremtes són dels primers pobladors,
de els restes a les coves no en volem or,
només rossegar un tros de cel amb la llum,
mullar sense demanar molla ni cap salt,
saltant i fent el gir on l’ona tot ho dóna,
el bar i el cel, l’honorable sense mot,
el molt cabró que firma pactes i actes,
les defuncions sense funcions ni ions,
el ferro que a les naus espera evacuació,
l’abducció del la serpentina atòmica,
les piles apilades en pilones de mercuri fos,
sofregit d’antenes a les banyes de les nenes,
tacs i taques a les ments sense fusió,
el coma arriba quan la ment no estima,
la connexió màgica no és elèctrica,
i és que realment no calen endolls,
les panoràmiques vistes les no vistes,
les televisions deixen d’existir,
i doncs, tothom les fa, tothom ho sap,
totdona dóna mes a mes la contribució,
em quedo amb la sang sense cap olor,
amb la sang d’embriaguesa i col•locació,
amb aquella que fa els rituals a les fosques,
guardant-s’ho tot de tot, tota a l’hora, molla,
aquella que ha de ser invisible per cada ull,
aquella que esguarda el visat i la frontera,
aquella que no avisa ni vol visa per ser qui és,
la força que em donen totes les germanes…
canviant-me de condició i lletres pel fet,
notant els silencis absoluts de quan xerro,
de quan escric i me’n vaig de tots els llits,
quan em fot fora el controlador aeri i l’as,
sàtira absurda és la dels jutjats sense ulls,
les mosques tenen més retentiva i vida curta,
les banquetes dels acusats a la via làctea
no són més que lleteta per les lletres i lletrats,
l’absolució de l’espècie, diguem-li humana,
no té perquè contraposar-se amb l’animal,
i ens pensem amb el dret d’anar-nos tancant,
els pardals tenen la sang més jove del trencant,
el trencat a les gàbies és lliure vol on anar a parar,
ara que torno a somriure una altre revolta i anar,
hi ha més, sempre hi ha més, hi ha molt més,
el disseny de la joguina és queda ben curt amb tu,
amb mi, amb ella, amb ell, amb tots, països catalans,
estrelles anònimes desbaratades a l’univers confós,
paraules inventades per fer més i més gran el joc,
per crear incertesa a l’hora de pronunciar-les el gos,
per no veure-li els ullassos als gats i les gates,
per no veure amb els ulls del mussol els contes,
per tenir les fades fent cerimònies de llums i paus,
per tenir a les bruixes fent tuneladores per túnels i tubs,
per tenir-nos tots junts, en fi, fins el cau de la dona lloba,
per veure-hi les entranyes sense cap por a l’aterratge,
fent barreja i sentint-nos vius i lliures ara, un cop més,
desfent els poemes i els assajos fins el ritme major,
fent plànols d’etèries ambigua ambigüitat per salpar,
sense orça ni timó, amb el rem i la vela lluminosa,
amb cada núvol verd i rosa, estel d’infinits colors,
saviesa de les avies sense avís de cap món ni nom,
la carrera a les mitges de les dones és inacabable,
de les seves cames sorgeix el primer gran foc,
la cerimònia és bressola aragonesa i lleonesa,
és la certesa del castell i la llet no s’acaba mai,
serem infinits i immortals per infinits calculables,
el càlcul és la culminació dels propòsits i els fets,
la misèria del pessimisme és pèssima i senzilla,
massa complicat ser valent, no, massa optimistes, sí,
molt, molt més, ara i sempre molta merda i bona sort,
un tros de la meva pell barrejada amb la xocolata i la mel,
barrejada amb el teu conyac de segles indecents i el vent,
la meva indecència no té ciència ni és benevolència,
el vol de els nostres ancestres i els nostres vells el més bell,
per recuperar la memòria no deixarem ningun cap per lligar,
els solts surten del primer i el darrer dels dubtes,
sense cap comentari ni problema me’n vaig amb tu,
em quedo amb ella, que ets tu però no es veu, no hi ha veu,
silenci absolut per un segon si encara pot ser, qui ho sap,
potser, potser, tu o jo, jo i tu, la bellesa de la taverna…
molt abans de cap trena o de nena a les garjoletes gargamelianes,
el seu gat gaudeix fent fusió dels nostres cossos maquiavèl•licament,
ja no ens enganya ni el roig ni el verd, ni el blau ni el gris,
l’esfera és la comunicació sense cables, sense cap fil,
ara que em desendollo de nou d’aquesta reixa de xarxes…
… cercaré de nou la recerca de nous o.b.v.i.s. o.v.n.i.s …
… trobant el nou nat a l’altre esfera, seguint el joc …
… el de les postures i el de les màscares, el ball …
… ja res podrà aturar-nos mai més, lliures serem …

.

vannejant de vacances per les places internàutiques les embarcacions gal·làctiques duen naus per tornar a agafar el millor dels vols de les llums obertes, d’elles les més belles estrelles duen la independència i l’estalada bressolada al bressol del sol eixent i calent, el tarannà de les tartanes duen les mitjanes de quintets per les estacions, qui talla el bròquil a qui… aquí no, seny sense or, hora sense esbrújoles, bruixes i bruixots tant vells com bells, tantes estones per comparir els olés al camp de joc angelat, tants diàbulus al dia del pensament radiant de les ràdios lliures i obertes, de les ones erràtiques i de les estrelles, ambdós costats es donen les mans sense pilotismes ni pilotaires, els aires que tornen les pilotes i els caps de cantó a cantó, de bàndol a bàndol entonen càntics de germanor més enllà de la germànica terra i entonant la treva per la trova i la trobada pels rossinyols blaus i els pericos acolorits, la vergonya és la manca de mos i el pa ja no cal creuar, l’estel de l’àvia ja no fa pempellugues ni la palma pot anar cara ja, la pampa és el pas següent i dels seus camps sorgeix el primer dels nous anhels, bons aires i bones cavanes on les canyes de sucre i mel mullen els meus llabis, llevinoses llevines i gavines fines entonen cristallets de plata i argent, l’or del granet de sorra no té detrector nid etector, el gran germà de la revolta a la granja va ressorgir amb “l’eureka” de les aures i les llums prodigioses, els nou nats i la lira, les lioses formes prefixades de prefixos fixes i inal·làmbrics, ara que no hi ha cap senyal et diré la força que establim conjuntament abans no arribin les dotze i el naixement del dia de l’independència el canti el gran cap de les barres i estrelles llibertàries, la petita pràtia és el món més petit i el més fronfós, la capa grana és una caputxa encaputxada, els taurons no tenen sang i veuen televisions a les distàncies menys oceàniques, ara que m’atures et dóno el pas, sense més fetix que el fixe oblit, que el fixe delit, el estar-nos aquí fins l’infinit, peti qui peti, s’alci qui s’alci… calci qui calci, al moll de cada os.

més enllaços per les llums

Vull la llum que il•lumina astres,
vull l’instant que ve a buscar-te.
Trobarem la nit lluny dels marges
que enverinen el crit amb la passió,
quan ja res no acaba amb cada foc,
i sortirem somrient de la trobada,
entre astres per acaronar-nos lliures,
lliurement davant i darrera els miralls,
que enlluernen cossos i ànimes, ànims,
al cel on hi vols llum i apareix l’astre.
I camines solitària fent senyals
i vagues solitària per trobar-me,
i vago sol i solitari per mirar-te.
Vols la llum que il•lumina astres,
demà les gavines xerraran de tu,
els dofins tindran les aletes verges,
follades les fulles navegaran soles,
fullarem l’arbre nu amb fulls blancs,
les seves pàgines transparents de vent
faran volar l’espiral viciós que acompanya,
la gent dormirà a les branques un cop més,
serem sempre purs i nus, enllaçant-nos, sí,
juliol du el darrer crit de les tardes tendres,
són les teves i la son, son tots els ulls en un,
nu i unànime ànim i mina merescuda de mar,
onades duradores que duren els daurats parts,
els capgrossos donen grossos caps pels caps,
anar-se’n serà el preu a pagar sense dubtar,
avenir-se mai feu tant poc mal, lapidàriament,
els facsímils juguen al doble joc de pic i repic,
les seves pàgines les esguarda el primer ocell,
el blau i el groc entremaliat, la oposició del llit,
allitem la bressola catalana i la del baix penedès,
penades les dades i el darrer bes de vers, a llers,
les llars són bruixetes i bruixotes pel nou conte,
el llenguatge que hi deixo no té gos ni cap amo,
amoroses les línies indivisibles entonen càntics,
acaba premiant la butaca de l’acomodador, sort,
les disciplines i les doctrines mai faran vitrines,
els vidres ben tallats son el record sense alarma,
la companyia l’arma de nou amb lletres marcades,
aquest metallenguatge on tothom hi té cabuda,
aquestes ànsies de menjar el senglar i les ferums,
feromones on les feres s’hi acaronen, robadores,
l’oradora tranquil•litat de la nit desperta el crit,
el llampec i el xiulet, el xisclet i el lladruc de ruc,
la llum mulla allà on l’ull il•lumina la lamina,
desapareix la teva veu cansada i esgotada,
el got és el del somni més que no pas la passada,
rumiant qui no rumia i alletant a qui té les flors,
qui té totes les llums, humanitat personal i íntima,
marítima com la mar desfeta i el fet refet a la rifa,
almiralls de mirallets que el sol esquitxa i perfuma,
per fer fum la fumatta és fumada amb gamma cromàtica,
per fer fum del fum ara al cel hi ha la grandíssima fumada,
serà al darrer compàs compassat i al compàs del llenguatge ,
sense llengua ni pelets on agafar-se, afaitades les galtes,
sense llengües oposades, oposant-nos als llavis savis,
trobant les barbes més frondoses per llepar-me la cuixa,
trobant-te nua de llums incandescents, guarint-nos al vent,
sense alcorà ni bíblies de pastel empastifat allà al calafat,
calafell és calat per la calada de la efa i del monument ferri,
el roig de la rotonda rota i roda a un ritme trepidant i nu,
trepitjo la còpia de dreta i de drets i faig còpia del revés,
el saber serà esquerrà o no serà, totes tenim el dret de res,
serem l’esquerra de prohibides prohibicions de tatxades,
tatxant i cremant-nos per dins amb el teu cor agre,
menjant-lo abans l’almax no minimitzi els efectes,
derruirem cada marca, una a una fins la gratuïtat,
les robes no són privilegi sinó dret de llums i cuques,
les campanetes s’omplen de lluminoses coquetes…
el suspens dels puntets suspensius són diminutius,
suspenen les penes a les banquetes acusadores,
els barrufets mai podran ser engabiats a les aules,
la ment volarà pel pati quan el llimoner allimoni,
mentre no s’alliçoni, quan s’aliïn les aliades liles,
quan ningú sigui professional de res, cap profeta,
cap paperet, cap registre enregistrarà les veus,
gargamelles de malles i baralles de bars i baranes,
les annes i els daniels, les clàudies i les albades,
els llibrets i les llibretes i d’oscar-se per guaitar,
el premi de prémer el botó verd i el blau de la mar,
quan el roig obre totes les portes i es despulla la por,
quan ningú vindrà a desfer-nos ni a fumar-nos,
ja xuclats pels xiulets ennuegats dels gossos i els gats,
empassant-se tota la saliva seca de xiular i xiular,
la lluminosa bombeta és bomba que xupa i xupa,
la salivera arriba quan queden tantes perses a menjar,
la salivera augmenta quan no hi ha morts a la pilera,
us estimaré sempre per no haver mai renunciat,
als ulls dels ocells, a les memòries de totes les gents,
als noms de les coses i els comiats sense dubtes, sols,
per les pel•lícules fetes a l’amfiteatre de cada plaça,
per les seqüències esguardades amb recel als mòbils,
per les seves putes ones que desfan maxiones i hores,
el diccionari tindrà molta feina per trobar-nos lluny,
deixaré les maquetes amb els compactes de gel i mar,
glaçaran tots els pols que varem llepar, pintats al mur,
murmuregi sense reig sanguini ni anàlisi de sodi,
sense cap anàlisi de liti, sense cap anàlisi d’orines,
sense més or que la fórmula de la muleta i l’or,
sense més garfi que el de la pitjor herba dolenta,
la que mai no mor i ens declara a cada pas l’amor,
la de les llumetes que es posen nues a la llum bella,
les del vers que sorgeix sense més mecanisme,
t’estimo pel timó i els bastons de llum mullada,
no em calen les comparacions, adolescència en flor,
ni sentir-te millor ni pitjor, ni cap comentari enlloc,
el coll és el meu llarg estigma, si ningú el veié
veurà com ens forrem l’aforament afroamericà,
els rastes restaran partícules minses per fumar,
el fum que els més nans no espifiaran, somniant,
les llums que duem al cap no són sinònim de soc,
cos a cos, lloc a lloc, prop a prop, proper pop,
tentacles il•limitats de valuoses vàlues i valises.

cor agre i carn magre, magret d’ànec i potes de cabra,
l’abracadabra bàsic de la base mai més imposada (o)
(O) quan la imaginació desborda per la borda molla,
allò que m’agrada de tu és el silenci absolut, cap clic,
cap clap, cap clam, cap pom, cap pum, copada la copa,
copat el cap i el puc del cup, mirador sense or ni moll

intermitències de llum

intermitències de sons i ressons, somniem per veure’ns nus de nusos i nassos, ho neguem i ens fem més febles que mai, la fortalesa de decidir-nos cap un sentit o un altre
em fa decidir per quedar-me just al punt del mig on ningú s’hi fica per no picar-nos, on tothom s’hi endinsa per no atrapar-nos. sabem com garantir majúscules línies i punts suspensius on l’excel•lència és excel•lent per veure’ns ràpids i lents, per saber-nos vius i entendre que aquest món és el real, el de l’electricitat més que no pas el món irreal de la talada d’arbres i quan aquesta roda s’aturi podrem redreçar el rumb de l’esfera terrenal, acceptant la reencarnació de la carn i els cossos, acceptant que podem aturar el cicle viciós de les òrbites mal alienades, de acceptant qui és el moviment que pot fer aturar el ritme dels esdeveniments, del devenir i la caiguda, del begut i la beguda, ara que els nostres satèl•lits i les nostres estrelles toquen el cim més alt de les muntanyes podrem observar com si tots ens aturem al mateix temps això s’atura… el curs, la cursa. et segueixo sense pujar ni baixar, et segueixo com una ona telepàtica que fa dels peus ploms i plomes, clavats i alats per no veure’ns garrativats, per què la grava fa gravacions clandestines entre pedres i cantines, el dolmen s’erigeix amb un sol cos, un sol vers, ets tu i el després, ets la lluita clandestina de la cantina on es repeteix el càntic antic del vell de joguina, on les figures són nues pel ritme frenètic de fanatismes engabiats on la gàbia cerca expressió per esborrar-me qualsevol text que no digui ni doni claus per fer mos del mos i engrunes de les llaminadures, el sucre que deixem pel camí té tot el valor de les estrelletes per unir dolçors i clarors, la sal és picant a la meva gola golosa, la teva saliva s’enganxa al gronxador de la infantesa, es mou amb sigil al ritme dels teus passos i les teves passes, passant de llarg pel passador de metall escalfat, el poder mental ens el dóna la dona i la fada, la feblesa l’aigua de cada cos.
somniaré un cop més que ets present com totes les nenes russes i les txeques, somniaré que ets present com les albaneses, com les portugueses, com les alemanyes, com les britàniques, somniaré que ets estimades com les del nepaleses, com les barcelonines, com les mataronines, com les gironines, com les balears, com els valencianes, com les del pati de veïns que dus tant endins, quan ja no hi hagi paraules per definir veïnats, quan ja no hi hagi paraules per definir planetes ni constel•lacions, quan els nostres cossos puguin levitar lliures sense que ningú ens talli el vol, ni de solc arrel ni fent electricitat als cables que ens col•loquen per sobre les antenes i les parabòliques, quan les investigacions d’amors i morts, d’horrors i de les mines d’or i diamant tanta pena i horror ens transmeten transmissions obtuses per transferir-nos l’espectacle de la carn morta i la sang vessant, vertebrant les vertebres trencades de les guerres il•legals i legals, de les estretes línies que apropen totes les nostres ments cap una bombolla de bombetes lluminoses i apagades, d’espelmes molles a la taula tallada del president de l’imperi de les llibertats armades, on la pena brota per la sang cremada i la del següent soldat desconegut, pel tub arriben totes les imatges i ens col•loquem on no hi hagi cap atur ni aturada a la sang vessada, on ja ningú cerqui morts pel plaer de desterrar-ne els tresors, quan tu i jo sabem quina és la darrera de les tombes terràqüies, quan només tu i jo tenim el dret de connectar-les, enterrant morts i vius amb una primera volada, deixa’m que enterri els meus somnis, tots els meus somnis sota els meus peus que ara es descalcen, quan et dono els enigmes que amaguen la situació dels morts i tu em dones la situació dels vius per no perdre mai la gana.
t’estimo per com entens la més bella de les trobades, quan siguem vells trobadors de notes boniques i alades, quan no hi hagi perquè protegir el nostre ring-ring i el nostrat sigui la nostre ensenya de seny i de contrasenyes, quan aixecar-se de bon matí sigui la millor de les proeses, per calçar les botes amb les ales i els cascs amb les dolces albades

castellano o onalletsac

mags i magues que res no amaguen

mags i magues juntes, ajuntem la juntura i la conjuntura conjuntural que farà de les nostres vides i vivències un lloc on sentir-nos millor coll a coll i colla a colla, collem el coll rebuscat de les estrelles per a veure’ls més lliures que el verb versàtil, trobarem milles on les illes són lliures d’autopistes i els autoestopistes fan les vies sense senyals viaris visibles ni invisibles, les senyals trenquen qualsevol joc i jo sóc l’ós i l’ossa menor, menorca es petita i germana del gerani geremenc on cap germen és titllat de gen o de genocida quan el genocidi radica a la radicalització dels radicals, sempre present que no hi ha gènere quan tots som el mateix gen; el gran vol el marquem entre tots, totalment d’acord n’està el primer acord, després de tot això l’agafa el nou expert, l’esclerosi fa que el vol se l’endugui només el pensament, l’home de sucre és un mirall emmirallat amb les paraules més belles del nou vers, camí a l’estrella del teu nom mon pare és el paper i ma mare el llapis multicolor, el teu dibuix mai se’l endu el vol d’aquesta nau, el gabier té ocellets morts entre barrots, en gargamel té la gola seca per no poder beure la sang blava del teu barrufet, barrufa l’olla i penja pilotes al sostre, si algú cau des del pic més alt és que no té granotes ni ganyotes i resta mut i prim pel fil tant prim i tant fort que fa que en un segon, puf, torni a néixer del no res, el carrer és del carreró com l’atzucac un camí ple i enorme on tots i assenyalem els camins dels tresors sense pensar-ho massa. som sans i no ens manquen les idees ni les majúscules per fer major la lletra petita que no cal llegir-la per entendre el que no s’hi amaga ni s’hi amagarà mai dels mai, aquest últim desmai, caus, les aus s’obren pas a la necessitat de treure profit de cada roca i cada escull, lluitem a rem amb la barqueta i la barraca dels nens negres i bruns, dels nens i els homes, de les dones i els moribunds, moren il•lusions al mar com un gran manat sense pastor ni llunyania, comptem amb tothom i res no ens compta ni ens comptarà, el conte és del contaire i el cantaire, a veure ara qui li canta a qui, en nom de qui i en nom de què mon nom és dels monnòmics i que faig per fer-me la boca aigua i no fer salpar ningun vaixell damunt les onades de nuvolets nus i boles d’eterna volada. dibuixant després del punt sento que els teus ulls tornaran on s’hi amaga la bruixa i la fada, a elles em comprometo sense comprometre a ningú, sense deixar ni un segon al dubte i al vacil•lar que ara la boleta se’l endu ella que passa fent veure que els seus ulls són el meu son i l’uníson l’únic vol i volada, volarem, sens dubte amb la millor volada i voladura, pispi qui pispi i pesqui qui pesqui, les nostres canyes fan canyes amb les canyes de les espanyes, enllaçar tants cucs i hams fan que em senti més agust amb el meu cadàver sota els mars i els oceans, l’oceanosi és si i no, és nou mot per determinar si l’oceà mor o no mor, rumiem al ritme de la vaca blanca, la seva llet és la sort i el sol al culet del nou nascut, ell no amaga res i tot és cregut i begut, després d’això qui navega sobre aquest gran alot, quan el seu crani és l’esfera blanca d’ossos on hi beuen l’oli els cremadors de motors, runrumeja el rum-rum del mur i el rumiaire mentre inventa vagines vagues a les vagaries dels mags i les magues que s’enlairen amb veus pròpies i estranyes abans l’ocell suïcida es suïcidi a la gran espiral que és l’espiralogia una ciència gens científica i un tall al call. lladres i lladregots lladren el llardar major, rumies rumors on la mort no és dissort, la rumerologia torna a ser numerologia per la lògica i la il•lògica idiosincràsia dels indis i els vaquers, les vaques de llet agra i el vers agre són sinònims de la nostra immaculada per la cola i el rebrot, totes a unes i unes a totes ens trobem hermafrodites on no hi ha odi i l’idiota limita les paraules conegudes i per conèixer per no topar on ningú posa marges per no sentir-se marejat, la mare terra i la mare mar tornen als esperits l’esperit dit i redit, les nostres cases i els nostres blocs són coneguts com la palla i el paller, després d’això les coses no poden anar pas millor, el pitjor es aturar-se escrivint i deixar-se anar pel cant dels ocellots que fan veus distorsionades de la distorsió major, mallorca és la més petitota de les pitïusses menorquines i els petitons mallorquins, sargantanes de ple dret i rendiment, el forment és foment per les feromones i els hormones, nues ones de sigils i singladures dures i pures, harmoniós ball d’una bala en nom de terra i no de verí que mai se’ns endurà, ni a tu ni a mi, espiraliforme és l’el•líptica i la circumferència, la conferència és registrada allà on el planeta d’or resulta del tot immastegable, la mantega és orxata i llimona, és paradís pel paladar més exquisit de l’exquisida exquisitat del mot datat i donat, dóna la dona la sang del primer nadó i neden els oratges les contelacions congelades quan tu m’hi poses el teu nom, quan jo t’hi poso l’organigrama darrer. ara xifrar-ho tot només depèn del teu germà, d’excel•lentíssim i lentíssim procés de recuperar la memòria històrica no és heroic ni mai ho pretén ni ho pretendrà, és universal l’univers d’universitats regides per les corones on s’hi caga l’or de la gran majoria de trasllats i translacions, les coordenades del vol viu és mort per qui surt abans del seu propi cos mentre els ossos s’enduen tot el vent cap als nous i els vells estels, ens estimarem per sempre i a cada gest més i més, la gesticulació i el teu gest és segrest per les teories i les hipòtesis, ara que ens despullem davant les ones i les olles, les penombres saben quin és el meu darrer raser, el de tots, el de totes, insubmís de misses i messies, més sies, sia anomenada la melmelada i la melodia més dolça de la teva mirada, negritud de lentes passes i fars on la llibertat de les ones enormes ja no son normes ni norma estatutària, la reivindicació la fa el forner i la fornada, tornem a les caminades, fornaques forniquen per viure i desenterrar el últim gran tresor de les teves cuixes de cosins i cosines, del cuiner més cosiner que cuina i cosa les coses cosmopolites amarades de mares meravelloses i mares mitològiques, els jardins són plegats de clavells bells i claus de sal i sucre, les teves eines ben casolanes alades i ennovades.

no ens creiem res

no ens creiem res i serem i creiem, ens onegem, els onatges no dormen mai i sempre son ben iguals, ben semblants, ben inversemblants, l’aigua du el primer dels grans anhels, de les seves línies ningú se’n fa creus, la promoció i l’anunci amaga l’anunciant, el cap que tot ho veu és un planeta anomenat bartolomeu els forats negres dels seus costats són els gegants blaus i les esferes petites que fan que tothom absorbim la sang del planeta pla per digerir les noves constel•lacions acabades de construir, els seus lligams ja no són claus ni claves les ales ni els segells per no veure’ns més en ells, els enormes cràters terraquis són mars de llàgrimes i de neus, suen les parpelles per veure-les negres de blanc i de roig, des d’alcudia a la guineu, de la darrera creu verda i blava que dus al cervell, de les calces fines i foradades de l’europea de estels molls i xops, xopem el xop i el pox abans que el bronx bronqui i ronqui i el raqui no s’equivoqui, la nanncy no dóna la nana ni el nan, els seus cervells espermatozou és un ou petitó com el nostre nucli planetari i a ell arriben les millors de les flors, serem olors pels dolors de la malgastada revolució, revolucionem al ritme de les nostres naus telepàtiques i transformadores de cadàvers en éssers vius i purs, el punt ara el poses tu. La teletransportació està més que garantida quan apagues el televisor, els meus esborranys els escanejaré el dia que deixin d’existir els drets intel•lectuals, quan s’obrin tots les fons i totes les fonts i els fanals, quan dels teus ulls se’n facin senyals, noms il•lustres ens porten al carrer, els seus noms ara són esteles i cometes quan bé la son, només sem fa la boca aigua quan calles, quan allunyes els motors que és creuen que creuen els espais, que creuen les naus cremant l’atmosfera, però que es creuen capaços de cremar-nos l’aire pur per vendre’l, ara que es creuen que creuen que passen els cels sense saber-nos els senyals i ara que no ens agenollem davant res ni davant de ningú, que vinguin a cridar-nos i no els creurem com no creuen en tu ni en ell, ni en ella ni elles, si amb mi ni sense mi, ara que ningú es creu on hem arribat a arribar i on ens em deixat cantar i pronunciar, ara que tots els meus poemes els guardes tu al record i per demà, per ahir, com ell els teus, com ella les estrelles i les teves més belles ensenyes, les teves millors banderes i els seus pitjors amants, els seus millors missals, els seus pitjors míssils, sigil•losament el sol solemne és buit i trist, la seva llum arriba a tot arreu per tots costats, ara que el cos és dels mossos i hi ha tantíssima sense posar-se un bocí de mel a la boqueta. Els nous nats tenen tot reglat al terrat de totes les casetes, ara que els meus queixals no es queixen pel dolç i la dolçaina sinó que es relacionen en les edats de tots i totes les seves i les meves, si sabessis bé com ploren els meus ulls sense llàgrimes i no crec en les malalties ara la mala història es creure’m a mi, no t’enganyis, vaig i vinc, i cada dia ens donem voltes infinites no relacionables amb res i relacionables amb tots i cadascú, cada adolescent és nen només cal no dir-nos res que sàpigues, res que no pugis saber, reservat el dret de no admissió i d’emissió, cap dret de programació si el més famèlic no programa, ara tenim tots els drets per demanar el vol volàtil que ho exclou quan res demanem i ja no plou. Els ploms o els plomaris segueixen les plomes i els poms, les pors i la esperança nua i seca no preveu la veu de la prevenció ni la prohibició, ara ets tu qui poses la coma per mi, i m’enganxo al teu anclatge quan inventem les paraules per dir-nos les nostres veritats més ben esguardades i els esguards menys demanats, els demandants del frau mai faran sonar les alarmes amb armes i talls, quan els veritables bandits posen els dits a el més petit i el tanquen i lliguen el lligar amb el lligam primer, rems de remor i rumorlogia fantàstica com ells teus ulls de gat i de gata, el llinatge és pels seus ulls un estrany que xerra en castellà i albanès, en català i recordo el record més feliç abans que ens tallin tots el fils i ells fills i les filles, abans que em tallin tots els néts i les netes fugiré un cop més, les fragàncies de psiquiàtrics i psiquiàtriques per aquell que ara son es acabats de néixer aquells que mai els manaran, lliures com serem i com ens veurem morir de les ganes de no menjar més que els ossos que els hi vareu donar, els avantpassats es mereixen totes les flors que feu pagar a pes d’or, rondalles de rodalies reaccionàries, tristes botes negres i vestits blau fosc, quatre barres de sang a la presó del seu senyor, milions anys llum de la llibertat desitjada, quan resteu els vostres óssos als mateixos castells blaus on resten les vostres filles engarjolades i laminades, una atracció trista que arriba al drapaire serrallenc agregant paraules fins al infinit difunt i fecund que fecunda les noves imatges abans que m’inventi l’últim vol i la nova aerodinàmica. Fins ara cap aeronau havia travessat tants episodis galàctics com els gals ocupats, l’exèrcit del fènix i les fenícies feren tropes d’ànimes i animals disposades per acabar amb l’ànim del primer i el darrer soldat de plom que combat el blat del carcamal radiodifòs qui, al mateix temps i per la mateixa regla d’infinits inesgotables esgota totes les gotes molles i lluentes del lluc major, rodegen les rodes radioactives la radioactivitat de les microones que al mateix temps fan que les màximes ones hertzianes vinguin amb els millors artesanies quan entre totes fem l’últim gran dia, i d’anades i vingudes les olles queden mudes i sabies, compartint amb el més bell el marsupilami que ens va donar la pell quan ningú supera ningú i la superació ara és teva que encetes aquest accent a l’accés de les meves entrades difoses quan el més màgic i clarivident de les grans volades és vol i tempesta per la gent que s’hi amaga darrera de cada finestra; el desdoblament de les personalitats vives i mortes són el son de l’infant jugant a treballar, quan la civada la guanyem amb el guany de la pèrdua i ens perdem per tornar-nos a trobar molt més enllà de l’univers i el darrer vers, molt poc a poc es va buidant la pica i el picot, els cots de caça són guals per les duanes, de dues a dues i de tres a tres els nostres rellotges de sorra, aigua, vent i foc són les endevinalles pels endevins divins que fan els rellotges de sol de les rondalles salades i mullades, el sucre és luxe i verí, les seves pàgines en blanc les registren els registradors de sons i paraules, de melodies sinuoses on el sigil és sigil•lós pels sigils dels fils ben trenats i rebuscats als boscos del teu cos de lluna i mel, la teva essència no coneix cap frontera ni paret, després de tot això la mirada és vostre, vosaltres sabreu millor que ningú com volen els extraterrestres, les llums de colors que duem al cor passen per comunicar-nos amb ells per més parells que puguin resultar les dues llums i el reflex dels dos hemisferis circulars on s’hi apunten les puntes creïbles i increïbles, no ens creiem res i ja era hora de tornar-ho a provar, es sent, s’encén el vent, la crema catalana sorgeix del meu baix ventre dins arribar a dalt, enlairo el meu cadàver i l’exquisidesa ara és el meu arbre nu, on una cabra somniadora ho atempta tot, les seves banyes afiladetes són cabretes d’ossets petitets on els òrgans ballen i riuen, canten i tornen, els teus sons són dolces melodies per acabar tots fóssos pels ossos fossilitzats, si fóssim més coherents la coherència esdevindria cau i cova herbàtica, on les herbes ens posarien els noms per deixar de ser monnòmics i començar ara mateix de nou el nou vol, somnies el demà i el futur més llunyà, és clar, tots tornem de les estrelles i la llum quan res ens espera ni esperem res, ara no em crec res, res de res, tota a tota, morint per tu, la teva calavera és primavera per les noves flors, autodidàctics són els dits més bonics, la calma vola amb la calma i m’encén els cels i els zels, cap recel ens voldrà, ara és l’hora comediants, bandolers, institutrius, per tutatis tu tries, per triar tries tu, estimant la marxa de la estimació, fent d’ones i onatges cada recó on no hi dorms tu ni hi dormo jo, sí, senyories i senyores, seny i empeny la porta quan cridi tirant el teu nom.

ja no dorms sola per més sola que et puguis trobar, em perdré un cop més per no oblidar
tenim totes les mesures de seguretat activades per no tibar-nos ni enfonsar-nos, tu pots
_______________________

http://cat.bloctum.com/asterix 

L’home del sac vermell i roig

La força radica en la paraula, la radicalització de les ones elecromagnètiques donen l’il·lusió, serem sempre forts per la saviesa i pels ulls nus dels avis i els infants, l’infantesa ningú la podrà titllar d’ingènua quan el més ingènu és el vell que ho pregunta tot als astres que com ell i el més petit tot ho donen, és una drecera més a assolir, és com el foc que ens canvia i ens muda de pell i de musa, és com dir, sí, anem cap l’infinit inesgotable, anem on la bella dansa dansa amb el bell pergamí i la plaça, la roja fada i el blau intens dels ulls de l’aigua duen les nostres mans glaçades a escalfors gairabé insuperables, només superables per la supertrònica unió de les forces clandestines que trobem entre cantines i velles mines, entre les belles nines dels ulls del vell i l’anyell, del cel crepuscular on cap crepuscle és donat si no sabem fer de les cendres un nou camí on abraçar-nos, dins universos infinits, quan les darreres paraules no donaran turment, trobarem cada lloc i cada casa, a cas a sac, la casa a la saca, a cas a cada butxaca de sorra i d’arròs, les pepites mai van ser pures sense la mescla perfecte que no dóna diners ni en donarà mai, i a amb la ma donarem l’esperança nua sense càmeres ni acció, sense cambres ni gasos, sense tornada, restaré sempre anònim i atònit, si tornen a jutjar em tornaré a abstendre, no sóc ningú per dir res a ningú i ara comença per mi l’era de l’arrel i la trobada, de la màgica magnitud de trobar-nos dins la fosca i la clara força que donen tantíssimes tornades quan ningú li té por al llop ni a la guineu, quan els contes queden ben obsolets al ser venuts al millor pastor impostor, l’or el deixaré on el vaig trobar, res ens podrà separar. I si les amenaces tornen a l’amèn ja us podeu tornar a tapar el cul amb ciment, serà perquè encara tenen molt a esguardar i molts a defendre’ls les espatlles, a nosaltres no ens fareu passar pel tub, masses armes i càmeres per seguir carregant-nos de paciència, massa pacients em estat, ara arriba la calma a la meva cala, restarà verge, ningú l’ha vist ni la veurà, beurem la fragància de les ones sinuoses un cop més, serem per sempre forts i purs, els porus ens criden per donar-nos aixopluc i podem fer-ho tots entre tots, altre cop, poc a poc, amb la lletra més dolça i la dolçaina més tendre, sempre presents, les estrelles tonen a estar ben ordenades, els estels també, de nosaltres depèn no perdre cap ni ningú el nou i el vell tren, serem per sempre lliures i ara un cop més, països llires i units per la mateixa senya: tot ensenya, viu la bella terra, la vella, la teva, la meva, la que sorgeix de tots els llocs on ara la cala torna a la calma i ningú la veu, la nostre veu mai podrà ser negada per res ni ningú, celebrem la victòria, fa molt de temps que ens esguarda, som i serem gent d’aigua i vent, visqui tota la gent, terres de l’ebre i de ponent, terres llunyanes i mai ofanes, senadors de tots els ors, obriu les portes a la llibertat dels qui encara resten patint la vostra ocultació de l’ocult i el culte, si sabem qui qui som serà molt més senzill alçar l’últim vol.

El giravolt està servit, qui t’ha vist i qui et veu, la veu no empunya ni empunyarà, talleu això o poseu més bosses als caps de la gent mentre els hi claveu punxes i bats i senzillament acabareu amb vosaltres mateixos, aquí no hi ha cap ordre, ni imposat ni d’impostos, el valor afegit no el posa l’impost sinó l’impostor, si a aquesta terra no s’hi enterra cap traïdor que es demostri, collons! I menys ball de ballarines i més ball en espiral sense espies ni càmeres d’infrarojos, es veu a milions de quilòmetres lluny, els planetes saben més de tots nosaltres que les rodonetes que teniu com anagrames, la estrella no és blava perquè picasso ho digués ni el punt roig el vareu fer amb la sang, la vostra bústia és una guardiola foradada per tots els costats, animeu a la gent a montar recitals com us els carregueu a els espatlles, si espanya segueix anant bé és gràcies a tots voslatres, si realment volem l’independència dels països catalans menys paraules i menys manar a fer punyetes i punys a l’aire, tots amb tots i si aquesta no és una terra verda i lila, roja i de tots i totes els colors i les coloraines que vingui el gran àguila de les americanes a imposar-nos les seves noves lleis de mercat, el sub no només existeix sinó que de suburbis n’estem tots calats i caladets, a força de caladets i caladetes ens estimem més la vida i els timons, ens estimem més la nit fosca i el negre profund, la bandera negra dels pirates i la sang que entre tots ens em encarregat d’anar-la sembrant, qui esguarda a qui ara, qui escolta a qui si tots ens estem escoltant entre tots, el contacte físic i carnal m’espera on no el vull dir ni el diré mai. Ei! Tu que ets aquí i que m’escoltes com l’escolta a les pioneres dels pius pius i dels cus-cus, t’estimo com a l’arbre nu de la rondalla vora els fades i els fogots, sota la llum i la lluna, sota cada verge i cada pruna, sota totes les faldes i les faldilles d’aquest govern corrupte, us estimaré sempre, així escoltant-nos, deixeu de sembrar vidres que es puguin trepitxar si no voleu trinxar tots els somnis a l’arrel dels peus, l’única sang que em val és l’últim ferit en combat, que no era ell, que no era jo, que era el soldat desconegut que esguarda la tomba de tots els grans tresors de tot l’imperi que ens ha acabat per matricular a tots, ara si volem cacau el cau i la merda ens la fem entre tots que per això l’hem acabat pagant i hi ha moltíssima gent qeu s’hi guanya la vida amb tot aquest mal i segurament no tenen cap emna de problema per tornar-ho a ensorrar, voleu guerra, aquí em teniu, voleu pau, ja sabeu on cal anar-la a trobar, o només ella de la donarà, oi què no? I doncs, pau, pau, pau! En Pau Casals ja ho deia, el cant dels ocells ens torna a trobar.