Nens i adolescents díficils.

25 11 2007

Avui  un nou  seminari.  Aquest cop  a càrrec  d’Andrea  Fiorenza  i  d’Arthur Rowshan.

Andrea  Fiorenza  ens  ha tornat  a  regalar una pila  dels  seus recursos  per  a resoldre problemes  amb nens. Potser  no massa  coses  noves,  però  si una actitud  més  flexible  que mai  per  acceptar estratègies  diverses.

Ha  confirmat  els  dos principis  principals  de la  teràpia  estratègica:

  • Buscar  una utilitat  positiva  al comportament  que volem eliminar. (Reestructuració  positiva)
  • Prescriure  el símptoma.

Per  la  seva  part  Rowshan  ens  ha  fet  una demostració  del llenguatge suggestiu molt millor  que  qualsevol  explicació.

  • No hem  d’intentar  convèncer  (sempre  té  connotacions  de vèncer)
  • S’ha  de persuadir  


Possible i impossible

20 11 2007

Per  resoldre  situacions  no hem de fer  que allò  que és  impossible  esdevingui possible.

Com ara  que  una dona  amb pors,  amb fòbies,  faci  les  coses  sense  ajuda.  Fer  les  coses  sola  per  ella és impossible.  No hem  de fer  que això  sigui possible.

Per  resoldre  aquesta mena de situaicons  hem  de fer  que allò  que és  possible  esdevingui  imposible.

O  sigui  que allò  que és  possible,  fer  les  coses  demanat  sempre  ajuda,  esdevingui  impossible.

La Isabel,  ha  vingut  avui  per  segon cop a la consulta.  Tenia por  de venir  sola.  La  prmera  visita  l’havia acompanyat  el marit.  Avui  ha vingut  sola.  Li he preguntat  com s’ho havia  fet  per  venir  sola  i m’ha  dit:

- Tu  em vas  dir  que si demanava  ajuda  empitjoraria.  Tenia ganes  de demanar  ajuda,  però  he  preferit  no fer-ho. 



Matteo Rampin i la renúncia de la depressió.

18 11 2007

Matteo Rampin  en el seu llibre  “Di’ la cosa giusta”  ens  parla  de  la visió  personal  sobre  els  fets  adversos  que determinen  que  la persona  es  bloquegi  i acabi  per renúnciar  a  canviar,  a millorar  la  seva  situació i a sortir  del patiment.

“Quan  ens bloquegem,  hi ha diverses justificacions que  cadascú de  nosaltres  ens posem  en la defensa  de nosaltres  mateixos.  Poden  ser per exemple  les  condicions  desfavorables que hem viscut.

El  que s’abandona a recriminacions d’aquest  tipus atribuint la  pròpia inercia  als  altres (al destí,  a Déu, als pares, a la societat,  al  DNA,  a la mala  sort, etc.)  en el fet  de lamentar-se  perd temps  i energies,  i així  s’impedeix  de fer l’única  cosa  de veritat  útil,  o sigui  començar  a posar  remei activament a  les  eventuals  carències  existents.

Va  bé  la  indicació  de  Kenneth Blanchard per  aquestes  circumstàncies:

En lloc de  despotricar  contra  la fosca

és  millor  encendre una espelma.  



Hugh Walpole

18 11 2007

No busqueu mai la seguretat

és  la cosa més  perillosa  del món.



El Congrés d’Arezzo i el diàleg estratègic

13 11 2007

Hem  tornat d’Arezzo.  Hem  vist  gent  interessant,  professionalment parlant:  Giorgio Nardone,  Mony  Elkaïm, Loriedo, G. Gulota, i també  altres  que menys  coneguts  també  han aportat  coses.  El  conte  de ”La  bambola  di sale”   en Power  Point que  va  ser tan bonic  i tant  simbòlic.

Però  una vegada  més  el que  captiva  tota  l’atenció  del  públic  és  el diàleg  estratègic  conduit  per  Nardone.

el-dialogo-estrategico_giorgio-nardone_alessandro-salvini_libro-oalr093.jpgTé  una persona davant  de la qual no sap  res.  Comença  a preguntar  el  que ell   en diu preguntes  en  embut.  Des  de les  coses  més  generals  a les  més  especificques i concretes, va  eliminant  les  possibilitats:

Les  preguntes sempre  són  tancades,  amb una  doble  alternativa.  Sovint  són  purament una il·lusió  d’alternativa  Quan pregunta  a  una persona  que  té  por  d’equivocar-se  i  sempre  demana  ajuda. 

-  Quan  has  demant  ajuda  i l’has  rebuda,  després  et  sents  millor  perquè  has resolt  el problema  o pitjor  perquè  et  sents més  incapaç d’espavil·lar-te  sola?

De  fet  és una il·lusió  d’alternativa, ja  que ningú  se  sent millor  ni més content  amb  ell mateix  demanant  ajuda.  Però  si encara  hi ha  algú  que  s’ho  pensa  i diu  que  se sent  alleugerit.  Aleshores  li  contesta:

-  Si no he entès  malament i corregeix-me  si m’equivoco  quan demanes  ajuda  i  te  la dones,  en  el primer moment   et  sents alleugerit  ja  que has  resolt  el teu problema  i la  teva ansietat,  però  al cap d’una estona quan  hi penses,  com et  sents?  incapaç  de  fer  les  coses  per  a tu mateix  o content  de  no fer-les  per  a tu mateix. 

(Il·lusió  d’alternativa  altra  vegada)  I  finalment  la persona  acaba  dient  per  ella  mateixa  que  demanar  sempre  ajuda  la fa  sentir  és malament  i que  és una cosa  que la  farà  estar cada vegada  pitjor.  I  curiosament  la gent  que es troba  atrapada  en aquesta  mena  de coses  no  s’ho havia plantejat  mai.

Entre  les  preguntes  amb il·lusió  d’alternativa  va  fent paràfrasis  reestructurants  per  fer  que la persona  vegi  les  coses des d’un altre  punt  de vista.

Afegeix  alguna imatge,  metàfora  o aforisme  per  tocar   les  emocions   a  més  a més  de la lògica.

 I  finalment  si cal,  dóna  una prescripció,  uns  deures que la persona ha de fer.

A  la primera  entrevista  (que  des  de tota  la història  de la psicologia  era  sempre  de recollida  de dades)  ell ja  fa  una intervenció  terapèutica.

 Veure’l  i sentir-lo  fent  un diàleg  estratègic encara  captiva  les  ments… malgrat  tot. Malgrat  que  personalment  no dóna  una imatge  que  haria  de correspondre al seu prestigi  professional 



5 11 2007

 

logo.gif 

3° Conferenza Europea di Terapia Breve Strategica e Sistemica

“I MODELLI EUROPEI DELLA TERAPIA BREVE”
“Indagare – Indurre – Ingiungere”

7 – 8 -9 -10 -11  Novembre 2007Arezzo 

Des  de  dimecres  7  fins  a diumenge  11,  marxem  a  Arezzo.

Interessants  els temes  del  Congrés.

Preciós  Arezzo.

dscn0661.jpg

Us  ho explicarem millor,   en tornant



El nen de sis anys – 4ª sessió

23 10 2007

Vam deixar  passat  une s quantes  setmanes,  quatre  setmanes,  ja que semblava  que la cosa  anava  força  bé.  Al cap de quatre  setmanes  de seguir  les  indicacions.,  arriba  a la visita  el pare  sol  i diu  que  han estat  unes  setmanes  tranquil·les.  Les  tres  primeres  res  a dir.  Bé!  el  nen  continua esent  un negociador  implacable,  però  molt menys  agressiu,  sense discussions  importants.  A la darrera  setmana,  en paraules  del pare:  “es van confiar”.   El  nen es  lleva  un dia  de mal humor  i  ell  s’hi enfada,  en el més pur  esticl d’abans,   a la  tercera  o quarta  cosa  que al nen  se li posa malament…  El  resultat  torna  a ser  com el d’abans.  El  dia  torna  a ser  una lluita  constant,  agressivitat  verbal,  insults,  etc…  Per  sort  només  un dia  i l’endemà torna  a ser  calmat  com les  últimes  setmanes.  Això  és  bona senyal:  estan  ja una mica  consolidades  les  nove s actituds  apreses. 

Jo gairebé  no he  de dir  res,  el pare  s’adona  que  s’ha relaxat  i que ja no  pensava  en les  noves actituds.  Els  dic  que  es  vagin fent  un recordatori,  plantejant-se  cinc  minuts  cada  dia,  durant  unes  setmanes:

  • Què haurien de fer  si volguessin tornar  a  la  guerra  d’abans?  Per  evitar-ho  és clar.
  • Quines  actituds  haurien  de prendre  si  el nen  no hagués  tingut  mai  cap problema.  I  aquestes  sí,  utilitzar-les.  Comporteu-vos  com  ho faríeu  amb un nen tranquil.
  • Clarificar ell i la seva  dona en quines  coses  no estan  disposats  a cedir  mai  i  no cedir  ni una sola  vegada.    Sense  guerra.  Si  no li  agrada  l’esmorzar,  cap problema  que no esmorzi  (és un nen que menja  bé habitualment).  I  en coses  com triar  la roba que  s’ha de posar   si  cal  se li deixa triar  d’entrada,  sense  negociació.

El  pare  enten perfectament  aquestes  feines. S’adona  del  que ha  funcionat  i del que no ha funcionat.  Ell té  un fill gran que sempre ha estat  molt  tranquil.  Li demano  què  faria  amb els eu fill gran  si un dia es  llevés de  mal humor.  Ell  em diu  que  reconeix  que  es  comportaria  molt  diferent  perquè  el gran  no li ha acabat  mai la paciència.   Però  entén  el repte  i diu  que  ara  si que es veu en cor  de  tractar-lo  com si mai hagués  existit el problema,  però  fa  1 mes  o dos  no  ho hagués  pogut  fer.



Un nen prepotent i que humilia als altres

22 09 2007

Aquesta  entrada  és  una resposta a un comentari  de fa  uns dies.  Una  amiga  em demanava  una recepta per a  evitar  que  un nen de sisé de primaria  sempre  es  faci  el “xuleta”  i humilii als  altres.

Crec  que hi ha dos  sistemes  possibles,  basant-nos  en les estratègies que  han esta més  eficaces. 

La primera  seria  seguir  les  dues  condicions  generals  que ja  he explicat:

1.-  Buscar  una utilitat  positiva  a les  actituds  del nen

2.- Demanar-li  que continui  fent  el xuleta i humiliant els altres.

Se  li  pot  dir  que  ens  hem adonat  que  allò  que semblava   una actitud  dolenta  o agressiva,  és  una actitud  sacrificada.    Que  gràcies  a ell els   altres es  faran  més  forts,  més  valents i  més  bons  per  a la  vida.  Que  ja  veiem que ell se  sacrifica  en fer  el paper  més  dolent i ingrat  i que  a més  a més  d’agrair-li  molt  la oportunitat que dóna als altres  de  superar-se,  li  demanem que continui  fent  allò  que  ha  estat  fent  fins  ara:   fer  veure  que es  creu  el millor  i humiliar  als  altres.

En  convertir  una actitud  espontania,  inevitable  i impulsiva  en una actitud   demanada,  per tant  molt més racionalitzada,  l’actitud  normalment  disminueix  molt  o s’elimina.

Després  del primer  “rotllet”  explicant-li (ha  de ser públic, perquè  els altres  entenguin  el canvi d’actitud  de la mestra)   les  altres  vegades  ens limitem  a somriure-li  o a donar-li les  gràcies  en nom de tots.

La  segona estratègia, es basa  en els mateixos  principis,  però no cal parlar  tant  clar. Es  fan  unes medalles  de catolina  o uns diplomes  que digui  que  aquell diploma  és  pel millor  alumne  del  dia,  o  pel que  ha  après  més,  o per  l’heroi del  dia  o  qualsevol altre  petit  privilegi.  I  sense  cap  avís previ,  cada  cop  que ell  es fiqui  amb  algú,  s’ignora totalment   l’humiliador  i  es  centra  l’atenció  en la víctima,   alabant-la  per  la  paciència demostrada  i per la seva maduresa,  per  la gràcia  que ha tingut  la  seva  resposta  o  per  la traquil·litat  amb què  s’ho ha pres  o pel que sigui  i se li dona  el diploma.

Cap paraula per l’agressor. 

No  sé  si et  servirà,  aquests són els protocols  generals, potser  caldria parlar  una mica més  en concret  d’aquest  nen i de les circumstàncies   de la  classe  i de les  situacions.



El nen de sis anys (sí, sí el que es porta l’oli) 2ª i 3ª sessió

22 09 2007

La  veritat  és  que la  segona visita,  just el primer  dia de la tornada de vacances, no  va  ser tant esperançadora  com acostumen a ser  les  segones  visites.

Els  pares  havien intentat  fer  les  feines  encomanades,  però  ells mateixos  se les havien  boicotejat,  o  sigui  s’havien oblidat  de  fer  allò  que ells  mateixos  havien dit  al seu fill  que farien.  I  el fill  ja  havia entès  que  allò  no anava  de  veritat.

Jo  em  vaig  disculpar  per  haver-los  donat  tants  deures  en una primera  sessió,  però  els vaig  dir  que  pensava  que  per  les ”llargues” vacances   amb  el seu  fill, no els podia  deixar  sense  alguna eina per a millorar  la situació.

La  segona  visita  va ser  una mica  la  repetició  de la primera,  amb  l’avantatge  que havien pogut  comprovar  que  algunes  coses  paradoxals  funcionen,  encara  que hagi  estat  de manera  provisional,  ja que s’ha  de mantenir  les  actituds fins  que faci  falta  per  no tornar  enrere.

A  la tercera  visita,  al cap de quinze  dies,  les  coses  ja han  canviat.

El  nen està més  tranquil.  Han disminuit  els  enfrontaments  i les  baralles. El  pare  em va dir  que en 15  dies  ell només  s’havia  enfadat  dos  cops   i que això  era tot un record.

Jo vaig  dir  que anava  molt bé  que s’hagués  enfadat  dos  cops  perquè  així  podia  comprovar  que li funcionava més  bé:  enfadar-se  o  escoltar-se’l  com si estigués  content  de  fer-ho?   Sense  cap dubte  va dir  que  enfadar-se  empitjorava  les  coses  i  no enfadar-se  les millorava.

Quan  volem extingir  una conducta  inconvenient  hem  d’aconseguir una actitud que tingui  dues  condicions:

- buscar  una utilitat  positiva  a aquesta  actitud.  (Com ara  que necessita  desfogar-se   i  que nosaltres  el volem ajudar  escoltant-lo  i  així  deprés  es portarà  bé  o altres  més imaginatives,  com ara  que  a la feina fan un concurs  del pare  que té  més paciència  i que va  molt  bé  que et portis malament,  perquè m’apunto les  vegades  que  he tingut  paciència  amb tu   i  així  guanyaré)

-  prescriure  allò  que volem eliminar.  Si té  una utilitat positiva,  doncs  ho has  de fer.

El  pare  en qüestió  va utilitzar  el concurs  de pares.  I li ha anat  bé.

La  mare  ha trobat  també  una manera  de  no  entrar  en discussió  amb el seu fill,  però  no està del tot tranquil·la, troba que sovint  cedeix  massa  a les  seves negociacions.

Li proposo  que  sigui ella  que  li doni  al seu fill  una doble alternativa  que ja contempli  una  certa negociació,  però  proposada  per a ella.

-  És  hora  d’anar-te  a duxar  (encara que faltin 10 minuts)   Què  prefereixes  anar-hi ara  o esperar  aquells  deu  minutets  que t’agraden tant? 

Amb  petits  trucs  com aquests,  i  en unes  setmanes,  les  coses  comencen  a canviar.  No  podem baixar  la guardia  i  hem  de continuar  en les  mateixes  actituds  fins  que les  millores  s’hagin consolidat. 



F. Pessoa

11 09 2007

“Sigues tot  en cada  cosa.  Posa  tot el que ets  en la mínima cosa  que facis.”

“Si escric  allò  que sento és  perquè  així  abaixo la febre de sentir.” 



Lao Tse

11 09 2007

Cada  viatge de mil milles comença amb un petit pas.                    Lao Tse



M.K.Gandhi

11 09 2007

“Si vull canviar  el món al meu voltant, he de començar  per canviar-me  a mi mateix”

“Sigues allò  que tu voldries  que el món fos”



Per reforçar la sensació de la necessitat d’acció.

11 09 2007

F.Bacon: Escollir  el temps significa  estalviar  temps.

G.B.Shaw:  No esperis  el moment oportú:  crea’l

G.Nardone:  L’autoestima es construeix,  no s’hereta.

J. Ortega i Gasset:  Cada  ésser humà és novel·lista  de la seva  pròpia història i si bé  pot  escollir de  ser  un escriptor  original o  un plagiador,  no pot  evitar  d’escollir.  Està  condemnat  a ser lliure.

P. Cohelho: Quan no es pot  tornar  enrere, necessitem només preocupar-nos de quina és la millor manera  d’avançar. 



Giorgio Nardone

11 09 2007

Hem d’utilitzar el futur  com un motor  que ens empeny endavant i no pas  com un mur  contra  el qual  estavellar-nos.

 Si  cambies la teva  actitud  envers  les  coses,  acabes  per canviar les coses.

Si vols  el millor,  has  de ser  el millor.

L’equilibri està  en l’oscil·lació contínua,  no  en el fet  d’aturar-se  en un punt.  Si  estàs  aturat  mentre camines per  la corda fluixa,  caus.  Has  d’aprendre,  a esdevenir  sempre  més  funàmbul.

Si  no sé donar tampoc  sabré  rebre,  igualment  si no sé  rebre, tampoc  seré  capaç de donar. 

La  desesperació   per  la vida no és  un fet,  només  és  un punt de vista. 

 Per  a poder  creure  en la possibilitat  de ser  feliç,  primer  s’ha  de tocar  fins  al fons  de la desil·lusió.



B. Pascal

11 09 2007

 ”Per tal que les  passions no ens  facin mal, fem com si només  ens quedessin vuit dies  de  vida.”

Pascal



Antifonte

11 09 2007

“Hi ha persones que viuen la vida present, però es preparen amb gran zel com si haguessin de viure una altra  vida i no pas aquella que viuen: i  entretant el temps es consumeix i fuig ràpidament.”

 Antifonte



H. von Foerster

11 09 2007

“Actueu sempre de manera  que  augmenteu el nombre  de possibilitats  perescollir”

 ”Si vols veure,   aprèn a actuar.”

H.von Foerster



Un nen de 6 anys que es porta l’oli – 1ª sessió

25 07 2007

 Primera sessió 

Podria  considerar-lo  un cas  més,  dels molts  semblants  que he  tingut.  Una pura  aplicació  del  protocol.  Però  en comptes  d’això  em sembla  interessant  com si fos  la primera  vegada,   viure  amb aquests  pares  la descoberta d’un nou punt  de vista,  d’una nova  mirada.  Intento  arribar  a ells.  Fins  la  segona sessió  no sabré  del cert  si ho he  aconseguit

Avui  a última hora,  aquesta primera  visita  d’uns  pares  molt preocupats,  culpabilitzats  i  sobretot  molt desorientats.

L’Aleix no accepta  un no per  resposta,  lluita aferrissadament fins a obtenir  el que vol. Fa  rebequeries  constantment.  Insulta  als  amics  i als  adults. Falta  al respecte  de pares,  avis,  avies,  ties  i  de  qui se li posi  per  davant.   Insulta  sovint  a  la seva  mare  que  se  sent  molt  malament  en aquests  casos  i  a sobre  se sent  culpable  per no saber-ho  evitar.

Quines  coses  fa  bé,  aquest  nen? 

Menja bé.  Massa  ràpid.  I  després  quan ha acabat  no aconseguim que  continui assegut.

En  quines  coses  no cediu mai i aconseguiu  que les  faci?

En  anar  a dormir  a les 9.  I en banyar-se  cada  dia  a l’hora  que toca  banayar-se.

I  és  fàcil o dificil,  que  ho faci?

Difícil,  però  ho fa

I  perquè  les  altres coses  que  també  són difícils  no les  fa?

Ens  cansem.  Ell mateix  ens diu  que  sempre  aconsegueix  el que  vol  i que sempre  se surt  amb la seva.

La  conversa  ha estat molt  més  llarga,  evidentment,  però  després  de dir-me  que  les  coses  que ells  havien intentat  eren:  raonar-li  el  perquè  de cada  cosa,  renyar-lo,  castigar-lo,  avisar-lo i  fins  i  tot donar-li  algun  bolet  de tant  en tant.  Li  diuen  sovint  que  és  dolent  i fins i tot  ell pregunta  què  li pass  dins del cap  per ser  tant  dolent  i per  què no és  igual que els altres nens.

Quines   funcionen,  de  totes  aquestes?

Cap.

Prescripcions:

  1. Cadascun dels pares  ha de pensar  5 minuts  cada  dia  què  farien  en  el cas  que volguessin empitjorar  el comportament del seu fill  i la s eva  relació  amb ell.
  2.  A partir  d’ara,  deixarà  de ser  dolent  i li explicareu  que  no és  dolent,  que  té  una mena de ràbia  que li surt de dins  quan les  coses  no li agraden  i  que necessita  desfogar-la  protestant,  plorant,  dient  paraulotes  o  bé  insultant i tot  si cal.  Quan  hagi  desfogat  la ràbia  estarà  bé.  Cada dia  pot  treure  la seva  ràbia 30 minuts  davant  dels pares,  a una hora  convinguda, perquè  això  l’ajudarà.
  3. En  cas  que no vulgui  fer-ho  (ja  que té  un comportament  opositor  a tot)  han d’aprofitar  el moment  que s’enfadi  per  ajudar-lo escoltant  aquesta  sortida  de la ràbia  amb  atenció,  amb  il·lusió,  amb  agraiment,  ja que  ara  ell s’esforça per  estar  bé.
  4. Donar-li la possibilitat  de  picar  en un coixi,  de donar  cops  amb  el coixí  sobre  el sofa  o  coses  així…
  5. Si  insulta  algú  que no són els pares.  Els  pares  has  d’explicar  a aquesta  persona  adulta  que  ara l’Aleix està  esforçant-se  per  portar-se  bé,  però  que primer  ha de treure  la ràbia  i que  per  això  no el renyen.  Volen  que la tregui  tota. Si  la persona és col·laboradora,  pot  quedar-se  també  escoltant.

I  venen les  vacances…  durant un més llarg no ens podrem veure.  A  veure cm van les  coses  aquest  mes  d’agost.  Els  desitjo molta  sort.  Em  semblen  uns  pares excel·lents i crec  que  la mereixen.



Els nens que no feien els deures

7 07 2007

01_presenta.jpg 

 En una classe  de cinquè de Primària,  hi havia   4 o 5 nens  que  no portaven mai  o gairebé mai els deures fets.

La  seva  mestra  havia buscat  de resoldre-ho  a  través  de  totes  les  solucions  habituals:  renyar-los,  avisar-los,  posar notes  a l’agenda,  posar-los-hi una mala nota,  que  es quedessin  a fer-los  a l’hora  del pati  i  cap d’aquestes  coses no tenia  cap mena d’efecte.  La  lluita  era  constant  i molt  cansada  sobretot per  la  seva manca  de resultats.

Un  dia,  la mestra  canvia  de sobte l’actitud  i coneixedora  de les tècniques  estratègiques els  planteja  a tota  la classe  aquest  discurs:

-  Avui  he pensat una cosa  molt important  per a vosaltres  i per a mi.  M’he  adonat  que  jo sempre  us poso deures, perquè  crec  que això  us  ajuda  a aprendre millor  i a recordar  allò  que hem apres  a classe  i també preparar-vos  millor  per  als examens,  però  en canvi  per a mi,  els deures  són una llauna,  més  feina  per a  preparar-los,  pensar-los,  dictar-los,  corregir-los  i a  reclamar-los  una vegada  i una altra.  A  sobre,  encara  que  la  majoria de nens i nenes  ho entenen prou  bé  i aprofiten  la opotunitat,  sempre  n’hi  ha uns  quants  que no es  mereixen  en absolut  aquest meu esforç  de posar  deures.  O  sigui  que,  a partir d’ara  no us posaré  deures,  perquè m’he adonat  que no  us  els mereixeu  i  que sóc tonta  de dedicar tant d’esforç per  a vosaltres  que no el sabeu aprofitar.

Una nena  aixeca  la mà  i diu:

- Però  has  dit  que  la majoria  si  que els fem  i  en canvi  ara  no dius  que la majoria  si que  els mereixem.

- Tens  raó.  No  és  just.  Qui  creu  que es  mereix  els deures?

Aixequen la mà  gairebé  tots  excepte  els  4  que no els  fan mai.

-  Ho  heu  fet  molt bé.  Doncs  tots  tindreu  deures  excepte  els que no han aixecat  la mà,  realment  són  els  que no es   mereixen tenir-los.

Cda  dia  quan la mestra  donava  els deiures,  tenia  molta  cura de  recordar  que hi havia quatre nens  que  no podien  fer-los.  Ja  que no mereixien  aquesta ajuda  seva.

 Van passar  tres  dies  on el tema  va  quedar  aturat  en aquest  punt.  Tots  feien  els deures  menys  els 4.  La  mestra pensava  que  com que  abans  tampoc  els feien,  no s’havia perdut  res,  i en canvi havia  guanyat  tranquil·litat  per  no haver-los  de renyar  cada  dia.  Però  no estava  massa  segura  de  si aconseguiria  que  canviessin d’actitud.

El quart  dia,  un d’aquests quatre  nens,  discretament en  tornar  del pati,   li pregunta  a la mestra  com ho podia  fer  ara  per  a  poder  tornar  a  merèixer  fer   els deures. La mestra  aprofita  la intervenció  del nen  i  li diu:

-  Podem provar-ho,  per  ser  els primers  dies  només  tens  dret  a fer-ne  ben  poquets,  la meitat  dels altres. Si  els fas,  aniràs  guanyant  l’oportunitat  de  fer-los  com tothom.

A  l’hora  de posar  els  deures,  la mestra  explica  en veu alta,  que hi ha un d’aquests  nens  que vol  recuperar  la possibilitat  de fer  deures i  que  de moment  només en podrà  fer  poquets.

El  nen  els  fa,  per  primer  cop en mesos.  Durant  una setmana  en fa  la meitat  que els altres  i després  els  fa igual  que tothom.  Els  altres  tres  nens  van seguir  un procés  semblant  al cap d’uns dies.

 Aquell  curs  va  acabar  bé  i tranquil  en l’aspecte  dels deures.



Eugene Delacroix

24 06 2007

“Allò que mou als homes de talent, o millor  dit allò que inspira el seu treball, no són pas les noves idees, sinó la seva obsessió en la idea que tot el que ja ha estat dit, encara no és suficient.”    1961  E.D.