Teràpia breu estratègica i temes de vida quotidiana. Carme Rosanas Martí.

Cada  viatge de mil milles comença amb un petit pas.                    Lao Tse

“Si vull canviar  el món al meu voltant, he de començar  per canviar-me  a mi mateix”

“Sigues allò  que tu voldries  que el món fos”

F.Bacon: Escollir  el temps significa  estalviar  temps.

G.B.Shaw:  No esperis  el moment oportú:  crea’l

G.Nardone:  L’autoestima es construeix,  no s’hereta.

J. Ortega i Gasset:  Cada  ésser humà és novel·lista  de la seva  pròpia història i si bé  pot  escollir de  ser  un escriptor  original o  un plagiador,  no pot  evitar  d’escollir.  Està  condemnat  a ser lliure.

P. Cohelho: Quan no es pot  tornar  enrere, necessitem només preocupar-nos de quina és la millor manera  d’avançar. 

Hem d’utilitzar el futur  com un motor  que ens empeny endavant i no pas  com un mur  contra  el qual  estavellar-nos.

 Si  cambies la teva  actitud  envers  les  coses,  acabes  per canviar les coses.

Si vols  el millor,  has  de ser  el millor.

L’equilibri està  en l’oscil·lació contínua,  no  en el fet  d’aturar-se  en un punt.  Si  estàs  aturat  mentre camines per  la corda fluixa,  caus.  Has  d’aprendre,  a esdevenir  sempre  més  funàmbul.

Si  no sé donar tampoc  sabré  rebre,  igualment  si no sé  rebre, tampoc  seré  capaç de donar. 

La  desesperació   per  la vida no és  un fet,  només  és  un punt de vista. 

 Per  a poder  creure  en la possibilitat  de ser  feliç,  primer  s’ha  de tocar  fins  al fons  de la desil·lusió.

 ”Per tal que les  passions no ens  facin mal, fem com si només  ens quedessin vuit dies  de  vida.”

Pascal

“Hi ha persones que viuen la vida present, però es preparen amb gran zel com si haguessin de viure una altra  vida i no pas aquella que viuen: i  entretant el temps es consumeix i fuig ràpidament.”

 Antifonte

“Actueu sempre de manera  que  augmenteu el nombre  de possibilitats  perescollir”

 ”Si vols veure,   aprèn a actuar.”

H.von Foerster

 Primera sessió 

Podria  considerar-lo  un cas  més,  dels molts  semblants  que he  tingut.  Una pura  aplicació  del  protocol.  Però  en comptes  d’això  em sembla  interessant  com si fos  la primera  vegada,   viure  amb aquests  pares  la descoberta d’un nou punt  de vista,  d’una nova  mirada.  Intento  arribar  a ells.  Fins  la  segona sessió  no sabré  del cert  si ho he  aconseguit

Avui  a última hora,  aquesta primera  visita  d’uns  pares  molt preocupats,  culpabilitzats  i  sobretot  molt desorientats.

L’Aleix no accepta  un no per  resposta,  lluita aferrissadament fins a obtenir  el que vol. Fa  rebequeries  constantment.  Insulta  als  amics  i als  adults. Falta  al respecte  de pares,  avis,  avies,  ties  i  de  qui se li posi  per  davant.   Insulta  sovint  a  la seva  mare  que  se  sent  molt  malament  en aquests  casos  i  a sobre  se sent  culpable  per no saber-ho  evitar.

Quines  coses  fa  bé,  aquest  nen? 

Menja bé.  Massa  ràpid.  I  després  quan ha acabat  no aconseguim que  continui assegut.

En  quines  coses  no cediu mai i aconseguiu  que les  faci?

En  anar  a dormir  a les 9.  I en banyar-se  cada  dia  a l’hora  que toca  banayar-se.

I  és  fàcil o dificil,  que  ho faci?

Difícil,  però  ho fa

I  perquè  les  altres coses  que  també  són difícils  no les  fa?

Ens  cansem.  Ell mateix  ens diu  que  sempre  aconsegueix  el que  vol  i que sempre  se surt  amb la seva.

La  conversa  ha estat molt  més  llarga,  evidentment,  però  després  de dir-me  que  les  coses  que ells  havien intentat  eren:  raonar-li  el  perquè  de cada  cosa,  renyar-lo,  castigar-lo,  avisar-lo i  fins  i  tot donar-li  algun  bolet  de tant  en tant.  Li  diuen  sovint  que  és  dolent  i fins i tot  ell pregunta  què  li pass  dins del cap  per ser  tant  dolent  i per  què no és  igual que els altres nens.

Quines   funcionen,  de  totes  aquestes?

Cap.

Prescripcions:

1. Cadascun dels pares  ha de pensar  5 minuts  cada  dia  què  farien  en  el cas  que volguessin empitjorar  el comportament del seu fill  i la s eva  relació  amb ell.
2.  A partir  d’ara,  deixarà  de ser  dolent  i li explicareu  que  no és  dolent,  que  té  una mena de ràbia  que li surt de dins  quan les  coses  no li agraden  i  que necessita  desfogar-la  protestant,  plorant,  dient  paraulotes  o  bé  insultant i tot  si cal.  Quan  hagi  desfogat  la ràbia  estarà  bé.  Cada dia  pot  treure  la seva  ràbia 30 minuts  davant  dels pares,  a una hora  convinguda, perquè  això  l’ajudarà.
3. En  cas  que no vulgui  fer-ho  (ja  que té  un comportament  opositor  a tot)  han d’aprofitar  el moment  que s’enfadi  per  ajudar-lo escoltant  aquesta  sortida  de la ràbia  amb  atenció,  amb  il·lusió,  amb  agraiment,  ja que  ara  ell s’esforça per  estar  bé.
4. Donar-li la possibilitat  de  picar  en un coixi,  de donar  cops  amb  el coixí  sobre  el sofa  o  coses  així…
5. Si  insulta  algú  que no són els pares.  Els  pares  has  d’explicar  a aquesta  persona  adulta  que  ara l’Aleix està  esforçant-se  per  portar-se  bé,  però  que primer  ha de treure  la ràbia  i que  per  això  no el renyen.  Volen  que la tregui  tota. Si  la persona és col·laboradora,  pot  quedar-se  també  escoltant.

I  venen les  vacances…  durant un més llarg no ens podrem veure.  A  veure cm van les  coses  aquest  mes  d’agost.  Els  desitjo molta  sort.  Em  semblen  uns  pares excel·lents i crec  que  la mereixen.

 En una classe  de cinquè de Primària,  hi havia   4 o 5 nens  que  no portaven mai  o gairebé mai els deures fets.

La  seva  mestra  havia buscat  de resoldre-ho  a  través  de  totes  les  solucions  habituals:  renyar-los,  avisar-los,  posar notes  a l’agenda,  posar-los-hi una mala nota,  que  es quedessin  a fer-los  a l’hora  del pati  i  cap d’aquestes  coses no tenia  cap mena d’efecte.  La  lluita  era  constant  i molt  cansada  sobretot per  la  seva manca  de resultats.

Un  dia,  la mestra  canvia  de sobte l’actitud  i coneixedora  de les tècniques  estratègiques els  planteja  a tota  la classe  aquest  discurs:

-  Avui  he pensat una cosa  molt important  per a vosaltres  i per a mi.  M’he  adonat  que  jo sempre  us poso deures, perquè  crec  que això  us  ajuda  a aprendre millor  i a recordar  allò  que hem apres  a classe  i també preparar-vos  millor  per  als examens,  però  en canvi  per a mi,  els deures  són una llauna,  més  feina  per a  preparar-los,  pensar-los,  dictar-los,  corregir-los  i a  reclamar-los  una vegada  i una altra.  A  sobre,  encara  que  la  majoria de nens i nenes  ho entenen prou  bé  i aprofiten  la opotunitat,  sempre  n’hi  ha uns  quants  que no es  mereixen  en absolut  aquest meu esforç  de posar  deures.  O  sigui  que,  a partir d’ara  no us posaré  deures,  perquè m’he adonat  que no  us  els mereixeu  i  que sóc tonta  de dedicar tant d’esforç per  a vosaltres  que no el sabeu aprofitar.

Una nena  aixeca  la mà  i diu:

- Però  has  dit  que  la majoria  si  que els fem  i  en canvi  ara  no dius  que la majoria  si que  els mereixem.

- Tens  raó.  No  és  just.  Qui  creu  que es  mereix  els deures?

Aixequen la mà  gairebé  tots  excepte  els  4  que no els  fan mai.

-  Ho  heu  fet  molt bé.  Doncs  tots  tindreu  deures  excepte  els que no han aixecat  la mà,  realment  són  els  que no es   mereixen tenir-los.

Cda  dia  quan la mestra  donava  els deiures,  tenia  molta  cura de  recordar  que hi havia quatre nens  que  no podien  fer-los.  Ja  que no mereixien  aquesta ajuda  seva.

 Van passar  tres  dies  on el tema  va  quedar  aturat  en aquest  punt.  Tots  feien  els deures  menys  els 4.  La  mestra pensava  que  com que  abans  tampoc  els feien,  no s’havia perdut  res,  i en canvi havia  guanyat  tranquil·litat  per  no haver-los  de renyar  cada  dia.  Però  no estava  massa  segura  de  si aconseguiria  que  canviessin d’actitud.

El quart  dia,  un d’aquests quatre  nens,  discretament en  tornar  del pati,   li pregunta  a la mestra  com ho podia  fer  ara  per  a  poder  tornar  a  merèixer  fer   els deures. La mestra  aprofita  la intervenció  del nen  i  li diu:

-  Podem provar-ho,  per  ser  els primers  dies  només  tens  dret  a fer-ne  ben  poquets,  la meitat  dels altres. Si  els fas,  aniràs  guanyant  l’oportunitat  de  fer-los  com tothom.

A  l’hora  de posar  els  deures,  la mestra  explica  en veu alta,  que hi ha un d’aquests  nens  que vol  recuperar  la possibilitat  de fer  deures i  que  de moment  només en podrà  fer  poquets.

El  nen  els  fa,  per  primer  cop en mesos.  Durant  una setmana  en fa  la meitat  que els altres  i després  els  fa igual  que tothom.  Els  altres  tres  nens  van seguir  un procés  semblant  al cap d’uns dies.

 Aquell  curs  va  acabar  bé  i tranquil  en l’aspecte  dels deures.

“Allò que mou als homes de talent, o millor  dit allò que inspira el seu treball, no són pas les noves idees, sinó la seva obsessió en la idea que tot el que ja ha estat dit, encara no és suficient.”    1961  E.D.

BIBLIOGRAFIA  DE TERÀPIA BREU ESTRATÈGICA:

GIORGIO NARDONE:

“Psicosoluciones”     Herder 2002
“Más allà del miedo”              Paidós  2003  
“El arte de la estratagema”      RBA Integral   2004
 “No hay noche que no vea el dia”  Herder 2004
“Miedo, pánico y fobias”       Herder  1995
“Más allà de la anorexia y la bulimia” Paidós   2004
“Modelos de familia”     Herder  2003

P WATZLAWICK, J.H. WEAKLAND Y R. FISH:  “Cambio”  Herder

P WATZLAWICK,  “El leguaje del cambio”    Herder 2002

R. FISCH, K. SCHLANGER: “Cambiando lo incambiable”  Herder

           
A. FIORENZA:  “Niños i adolescentes difíciles”   RBA Integral

G. NARDONE i P WATZLAWICK:   “El arte del cambio”.  Herder  1993

G. NARDONE, E. GIANNOTTI, R. RACCHI:  “Modelos de familia” Herder

G. NARDONE, T. VERBITZ, R. MILANESE: “Las prisiones de la comida”     Herder  2002

G. NARDONE,  F. CAGNONI:  “Perversiones en la red”   Herder  2003

G. NARDONE,  A. FIORENZA:  “La terapia breve en contextos educativos”   Herder 2004

G. NARDONE,  A. FIORENZA, R. MILANESE, R. MARIOTTI:  “La terapia estratégica  para la empresa”    RBA Integral 2005

G. NARDONE,  A. SALVINI:  “El diálogo estratégico”  RBA   2006

G. NARDONE C. PORTELLI: “Conocer a través  del cambio”  Herder,   2006

El  que ens incita  a l’acció no és  l’esperança, sinó  la voluntat.

El  que ens allibera no és  l’esperança, sinó  la veritat.

El  que ens fa viure no és  l’esperança,  sinó l’amor.

Hem  après,  (i  ho dic  en plural perquè tot  aquest  recorregut  en  la teràpia  estratègica no l’he  pas  fet  sola)   que  els sofistes  eren  interessants,  que no creien en una veritat única  i absoluta  i  que  la  realitat  té molts  punts  de vista  possibles.  Malgrat  que els sofistes  sempre  han estat  força  mal vistos  pels altres  filòsofs, ( justament  per  això,  perquè  no busquen  la veritat)   hem après  a mirar-los  amb  simpatia,  perquè  la  seva  manera  de veure  el món  ens  és  útil  en psicologia,  per  a  canviar les coses  que cal canviar.  Per a persuadir al  pacient  de canviar  el seu punt  de vista quan no li és  ni útil  ni operatiu.

Avui  llegia  André  Comte-Sponville  “L’ànima de l’ateisme”  (que  també és  una persona  que admiro  molt  i  li he llegit  una pila  de llibres)  Com  a bon  filosof  no sofista,   no  està  gens  content  amb  els  sofistes   que  creu  que ens han de portar  a un nihilisme  molt  poc  convenient  per a les  persones i per  a la societat.

I  jo malgrat  que  estic  d’acord  amb   gairebé  tot el  que diu,  trobo  que en parlar  d’això  fa  una  certa  simplificació.  Diu que  els  sofistes  creuen que  veritat no existeix.  I  ell  afegeix  que si la veritat  no existeix,  res no existeix, i  res  no es pot  regular  ni  jutjar,  ni ordenar.  I això  ens  porta  a la  barbàrie  i a  la violència.

Jo  no crec  que  això  pugui  analitzar-se  d’aquesta  manera.  Crec  més  aviat  que pels  sofistes no existeix  cap veritat  absoluta,  però  també  que  tot  el que existeix  és realitat,  en el sentit  que  com que no hi ha  veritat  absoluta,  la  teva  veritat  existeix i és veritat  perquè  tu la penses  i la meva  també,  perquè  jo la penso.  I  que creuen  a més  a més  que   cada  veritat  conté   una part de  falsedat  i cada falsedat  conté  una part  de veritat.  I no em sembla  que això ens hagi  de dur  a cap nihilisme,  sinó  justament  a  una tolerància  i  a una  possibilitat  de canvi.

Creien  que les lleis  són una pura convenció  i  que poden ser  molt  variables  en diferents èpoques  i  segons  els  interessos  de  cada  societat.  És  que a  algú  li pot quedar  algun dubte  sobre això?   Però tampoc  no defensaven pas  l’abolició  de les  lleis  i bé  que  creien  que s’havien  de respectar.  Canviar-les?  Això  ja  era més  relatiu.  Tant  convencional seria  la nova  com la vella…

També utilitzaven un mètode  molt inductiu,  acumulant  dades i  informacions  de les  quals treien conclusions  de tipus  pràctic

Mentre no creiem  que una  veritat  pugui ser única i absoluta, podem  estar  disposats a escoltar  altres  veritats,  altres  visions.   

Com  sempre,  ha  fet  un seminari magistral.  Ha  demostrat  que és  un mestre  una vegada  més.  Dos  casos en viu i en directe.  Un diàleg  estratègic  portat a  la perfecció.

Idees  importants  sobre  les  teràpies  amb  persones  que pateixen  depressió:

• Les teràpies sobre la depressió  no han de ser tristes, sinó  que han de saber utilitzar  l’humor i fins i tot fer  sorgir un cert  sentit del ridícul de  la depressió.
• La depressió  sempre  és efecte d’una altra  cosa.  Propiament no és  una malaltia.
• La  depressió  és  un efecte  dels fracassos,  de les  derrotes, de les  desil·lusions.
• La  persona se sent derrotada  i es rendeix.
• Hi ha  tendència  sempre a la RENÚNCIA.  Deixa  de lluitar.
• Un altre característica dels  deprimits és  que se senten víctimes:  dels  altres,  dels seus  propis errors,  dels seus fracassos.
•  “Cadascún  de nosaltres  construeix allò  que després  pateix”
•  L’entorn  del deprimit,  amb  la bona intenció  d’ajudar-lo  li  va donant  beneficis  secundaris.  Allò  que ell  no havia  aconseguit  per ell mateix,  ho aconsegueix  a través  de la  malaltia,   de l’ajuda  dels  altres  o  sigui  d’ aquests  beneficis  secundaris.  I  això  manté  el problema  i l’estat de  les coses.

Tipus  de  prescripcions  pels  diferent s aspectes  de la  depressió:

•  La  conjura  del silenci,  per a bloquejar  les  solucions intentades
• Escriure  al  terapeuta  per  fer  un treball sobre  el dolor i la desil·lusió
• Escriure  cartes  a qui ens ha fet mal,  per  donar  sortida  a la ràbia
• Per  construir  es  dóna  el “com si”
• Anar  a poc  a poc
• Descobrir  el pertorbador  secret o sigui  confessar  la  seva  fragilitat 

A  vegades,  les coses  que tinc molt  i molt pensades  de  fa temps,   un dia,  en una xerrada  amb alguna persona o amb una sessió  de teràpia  tot  de  cop  em vénen  les  ganes  d’escriure-ho. 

L’atre  dia vaig  parlar  amb  una noia  jove,  de 27  anys,  casada  de  fa  un parell d’anys,  els conec tots  dos i sé  que s’estimen molt.

Però,  sovint,  els costa  d’entendre’s  i  de  sentir-se  tots  dos contents  amb els seus  intercanvis  de pensaments,  d’emocions  o de sentiments.

S’estimen  i les seves  paraules  eren  “és  trist”  i  ella volia  dir que trobava trist  que tot i estimar-se  no puguin acabar  d’entendre’s  bé i que tot i estan  bé  la major  part del temps,   tant  sovint se senti massa sola.

I  a mi  em semba  que hi ha  una pila  de factors  que determinen  una  bona  o  mala  o  regular  comunicació, però  el  que avui  voldria comentar  i que em sembla  força  important  és  l’expectativa  d’una  relació  i d’una comunicació  total,  que sovint les  dones  o noies  tenim.

Sovint  ens  sembla,  quan comencem una relació amorosa,  que  ho hauríem  de poder compartir tot,  que ho hauríem de poder explicar tot,  que  ens  hauríem de comprendre  a la perfecció  en totes les coses.  Aquesta mena de creença  que  la  comunicació  i la comprensió  pot  ser  total i perfecta  entre dues  persones,  crea  la  insatisfacció,  la tristesa  i el desconcert.

La  manera  de veure  les relacions  més  convencional,  sembla portar  a que  a partir  de l’exclusivitat  “exigida”  i  acceptada  per  la majoria  de la gent,  com a  compensació  hauria  de tenir  aquesta  ralció  total,  intensa  i profunda.  I  en no trobar-la gaire  sovint,  la  gent  cau  en la decepció.

No  és  pas  queno existeixi una  relació  així.  No m’atreviria  pas  mai a dir-ho,  però  en qualsevol  cas  és  més  una excepcionalitat  que no pas  una cosa  habitual.

I  així  la solució dels  nostres  temps  és  agafar  i deixar.  Quan  ens deixem  submergir  en la sensació  de decepció i pensem  que això no és  el que esperàvem,  trenquem una  relació,  i  sovint en recomencem  una altra.

I  en canvi  crec  que la solució  més  sensata,    seria  acceptar  que ningú no pot  encaixar  a la perfecció,  en tots  els aspectes  de la vida  amb un altre,  ni  compartir-ho tot,  tot,  ni  sentir-se  ca  dia i a totes  hores  pendent  de l’altra persona  amb  totes  les  seves necessitats.   I  un cop acceptat  això,  buscar  la manera  que tothom  tingui  al seu  voltant  una xarxa  de  suport:  amics  i amigues,  germans  i germanes,  companys  i companyes…  perquè  a   bocinets  d’aquí  d’allà,   tothom  pugui  anar  omplint  tots  els  espais,  tots els aspectes de la vida  que necessita.

Tothom  necessita  una mica  de  tot:  seriositat, bromes,  profunditat  i lleugeresa,  confiança  i formalitat,  parlar  i escoltar.  I  tot  no  ho trobem  d’una mateixa  persona.  Encara,  ara,  al segle  XXI,  l’era  de la comunicació,  les  persones,  solteres  o  casades  o aparellades,  vivim massa  sovint  en  una  solitud innecessària.

La Rosa és una mare  de família,   al voltant  dels quaranta anys, una bona professional que està  molt ben considerada a la seva feina i n’aconsegueix  un bon sou. Vesteix d’una manera molt acurada.  Es presenta una mica nerviosa,  perquè no veu molt clar  que  se la pugui ajudar  en el seu problema.  No planteja directament: ” Vinc a resoldre  això  que em preocupa”, sinó:  ”Vinc  a veure…  si això  que em preocupa… té  alguna solució”.  Un cop convidada  a explicar  la seva  dificultat,   ho fa  d’una manera molt precisa,  sense dubtes  ni vacil·lacions.

Ella  treballa  en una oficina, on hi ha diverses  persones.  Fa  la seva  feina,  sense  problemes,  parla  amb ells,  sobretot  si és  per  necessitats  de la feina,  sense  vergonya i sense  posar-se  nerviosa.  Amb la família  també.  Es  defineix tímida,  però  es  veu capaç  de portar  a terme  la majoria  d’obligacions  de la seva  vida. 

 Hi ha una petita  excepció  que se li fa molt molesta.   Fa  uns mesos que, en l’àmbit  de la feina,  es veu obligada  pel seu càrrec i per la manera de treballar  de l’empresa,  de fer  dinars  de feina  amb el seu  cap    i altres  càrrecs  importants.   Un cop o dos per setmana.   Aquesta  situació  de  feina  “informal”  (ja que es parla també  d’altres  coses),  la posa  tant nerviosa,  que no aconsegueix  gairebé parlar  adequadament  i li tremolen tant les  mans  que   si separa  massa  l’avantbraç de la  taula ja se li veu la tremolor  i si beu  aigua,  vi  o cafè  té por  de  vessar  el líquid  i sobretot, sobretot  que tothom s’hi fixi  i tothom  sàpiga  que està  nerviosa.

Com que ja ha tingut  algunes experiències i ho ha passat  molt malament,  cada  vegada  té més  por  i sent una ansietat  anticipatòria  des  del moment  que li diuen  el dia del dinar  fins  al moment del dinar.  Normalment  hi ha anat  a tots.  Té  temptacions de buscar-se  una excusa  o malaltia,  però creu que no ho ha d fer i no ho fa.  Només ho va fer una vegada, però  com que es va adonar  que això  no resolia el problema,  s’ha  forçat a no fer-ho més. 

 Es va  treballar amb ella  a partir  de la  “mitja  hora  de la pitjor  fantasia”  ja  que no va  estar  disposada  a “descobrir el pertorbador secret”  i  es  va seguir  per  aquest  camí.

Se  li va demanar  que cada  dia, durant mitja hora,  pensés  el pitjor  que li podria passar  al següent  dinar:  que li  caigués l’aigua o el vi,  que fes el ridícul,  que tot li sortís  malament.     

Al  cap de 15  dies  declarava  que tenia ganes  de donar-se  ànims  i que creia  que  les coses  no havien d’anar  tan malament. I  en els dos  dinars  que havia tingut  aquests  dies,  havia  desaparegut ja la ansietat  anticipatòria.  Es  posava  nerviosa  encara,  en el moment  del  dinar,  però  no pas  abans.

 Vam anar  apropant  l’exercici de la mitja  hora,  convertit  en cinc minuts,  molt més  al moment  de la por  real. Mica  en mica  va  anar disminuint.

 Al mateix  temps,  a casa  seva,  quan menjava,  havia de fer l’exercici d’imitar  de manera  voluntària la tremolor  de les mans,  uns  minuts cada  dia.

A cap de tres mesos  podia  veure  aigua,  vi i cafè  sense que li tremolés la mà.  Encara   li  va quedar  una  mica  de nerviosisme  per  quedar  el millor possible  davant dels seus caps,  però  en  els dinars  no necessitava  ni evitar  de fer  res:  moure’s,  beure  o menjar,  ni tampoc  de fer-ho de cap manera  forçada. 

Tot  i que en la Teràpia Breu Estratègica  hi ha uns protocols molt ben estudiats i empíricament comprovats per a resoldre  els problemes complicats  amb  solucions senzilles.  El  més important  de tot és adaptar  aquestes  estratègies  a cada  pacient.

Per exemple  per  a resoldre temes,  com ara  la por  de parlar  en públic o els nervis  per alguna situació que  tenim por de no controlar.  Una  de les estratègies  més  habituals  a seguir  és la de “Descobrir  al perturbador secret”.  Aquesta  estratègia conssiteix en declarar  de manera adequada  justament allò  que és vol amagar.  Si  un orador  nerviós diu abans  de començar: “Avui  no  em trobo  gaire bé,  o sigui  que no seria  gens  estrany  que  tigués  algun “lapsus” o faci  algun error  o  fins i tot  que m’encalli  en parlar,  us  en demano disculpes  d’entrada”   Aquestes  paraules  predisposen el públic  a  favor  del orador  i a més  amés  en haver-ho declarat,  ell se sent alleugerit.  Si passa,  ja  ha avisat  i si no passa  millor encara.

 Però passa  sovint  que alguna persona  no se sent  capaç tampoc  de  fer  aquesta  declaració.  Aleshores  malgrat que  aquesta  sigui  una estratagema  eficaç,  se n’ha  de  busar una altra, perquè  mai  es pot posar  al pacient davant d’una feina massa  difícil  per a ell  a  acada  moment  que es troba  del procés.

Aquells que rebutgen completament la idea  que és possible haver-se equivocat no poden aprendre res, excepte la tècnica.

Una fulla que cau al riu, encara que el riu la porti, canvia l’aspecte del riu.

Les coses són més senzilles del que podem pensar i al mateix temps  més complicades del que podem entendre.