En el pensament lògic hi ha una gran part  d’inconscient,  però darrere  l’inconscient i la presa  de decisions també hi ha  conscient. En realitat,  ambdós  aspectes semblen estar més  barrejats  que no ens pensem.  “No existeixen processos purament conscients, ni processos totalment i purament inconscients”   va  dir Manuel Froufre,  professor de Psicologia  de la Universitat Autònoma  de Madrid. 

El cervell computa aproximadament onze milions d’unitats  d’informació o  bits  per segon procedents de  l’exterior,  dels nostres  sentits.

 Com a molt, a nivell conscient, en podem  controlar unes  cinquanta  unitats  per  segon.

A més  a més  d’utilitzar  poca  informació,  la conciència  és lenta.  El professor  Froufre deia  a “REDES”  que la  consciència o el pensament  conscient poden  comparar-se a un home  que camina a peu  en front  de  la  velocitat  d’un reactor  (inconscient).  “Això  vol dir  que si la nostra  adaptació al medi depengués de la intervenció  de la consciència en cadascuna de les  operacions, processos  i decisions  que prenem,  estaríem congelats,  ens quedaríem bloquejats.

Una  vegada  Milton Erikson  va  fer  el servei d’anar, un dia,  a visitar  una  coneguda  seva  que  havia  caigut  en una gran depressió.

La  senyora  havia  perdut  el  marit i  se  sentia molt sola.  No  tenia  ningú que  l’hagués  acompanyat  ni en  el  tràngol de la mort  del marit,  ni  en  el temps  posterior.  Aquesta  sensació  de  solitud  l’havia  aclaparat  fins  a  la  depressió.   Van  parlar una mica  i  ella  li  va  ensenyar  la casa.  Tenia  un hivernacle  ple  de  flors,  i  en  un  llarguíssim  prestatge  hi  havia  una gran quantitat de   potets  amb  unes petites tiges. Ell,  curiós,  li  va  demanar  què  era  allò,  ella  va respondre:

- Són  esqueixos  de  violetes  africanes,  quan les  podo,  per  no llençar  cap  branqueta  les  vaig  plantant  i me’n van sortint  més  i més.

Aleshores  li va  ensenyar  totes  les  que tenia,  que ja  havien crescut.  N’hi havia  de totes  mides,  de  menudes,  de mitjanes i de  grans,  totes  absolutament  florides.

Aleshores,   Milton  Ericson,  li  va  donar  una  feina  a fer:

-  Mira,  agafes  un diari,  revista  o qualsevol  informació  del teu  barri  o veïnat. Busques   els  naixements, els  casaments,  les  defuncions,  les  festes que puguin  sortir  en algun mitjà  de comunicació  i  encara  que no els coneguis  de  res,  agafes una violeta  africana  de les  que ja  t’han sortit i  els  la portes.  Dius  simplement que t’has  assabentat  del  naixement o de la mort  i  que només  volies  oferir-los  una flor.

La  senyora ho va fer.  Primer  va  anar  fent  coneguts  agraïts,  més tard  amics. 

Sembla  que  quan aquesta  senyora  va  morir,  Milton Erickson  va  anar  al seu enterrament   i va  poder  comprovar  de primera  mà  que a l’esglèsia  no hi cabia ni una agulla. Tot  el barri  es  va recordar d’ella. 

El  professor  Mauro  Bolmida,  psicòleg  especialista  en   psicoteràpia  breu  estratègica,  del Centre  de Teràpia  breu    E.  d’Arezzo ha  donat  un curs  de 8  hores  sobre  problemes amb infants i adolescents.

Ha  estat un curs més aviat  pràctic, on s’han discutit  i parlat  casos  aportats  per  ell i casos  aportats  pels  assistents. 

La  introducció  teòrica  que va fer,  crec  que ja està  recollida  en altres  posts  d’aquest  blog  i ja no la repetiré.

M’agradaria afegir  una  cosa  interessant,  que  va  anar  sortint  dels casos pràctics  i fa  referència  a  les  emocions  i  al  Sistema  perceptiu reactiu  de les  persones.

 Anomenem  Sistema perceptiu-reactiu  de les  persones,  el  punt  de  vista   des  del qual  elles  veuen el món  i  hi reaccionen.  La  realitat  no  és una  sola  i única  per  a tothom,  sinó  que la realitat  és  múltiple  segons  com la  veiem  i la interpretem  cadascun de nosaltres.

Aquests  sistemes perceptius  reactius,  o maneres de  veure  el món  poden ser  molt  diverses,   però  fonamentalment  van lligades  a  les emocions.

 Les emocions més  bàsiques  són  quatre:  plaer,  dolor,  por  i  ràbia. 

En  el moment  que  per  una persona,  una d’aquestes emocions  passa  a ser  més  important  que les  altres,  veu  el món  a  través  de la seva  lent.

Hi  ha persones  que  veuen el món  a través de la seva por  o  les  seves  pors.  A  aquestes  persones  els  hem de parlar  el llenguatge  de la por  i entendre  tant  les  seves pors,  que  fent  com fan  les  arts  marcials  hem  d’aprofitar  la  força  de les  seves pors  per  a produir  el canvi  que volem.  Si  trobem la  manera que  agafin por  als seus  actes  o pensaments disfucionals  podran  canviar  i  començar a funcionar  bé.

La  ràbia  no  pot  reprimir-se,  sinó  que  necessita  canals  adequats  de sortida.  Si  la reprimim  sempre  torna  a sortir  en una forma  o altra.

 L’emoció  del dolor  pot  tenir  com  dues lectures,  quan és un dolor  inflingit  del  qual  la persona  no  és responsable,  sinó  que  el pateix,  necessita  també  canals  de sortida  i de  desfogament,  però quan  el dolor  és  una manera de viure,  com aquelles persones que no es  donen permís  per  a disfrutar  de la  vida  i tot  ho veuen  com un esforç  un sacrifici  i  un  deixar-se  explotar o   fer  mal pels  altres,  se’ls  ha  de demanar  els  exercicis  que produeixen  el canvi,  com  si fossin  un esforç  o un sacrifici  més  gran.

Per  altra  part  els  problemes  que es  basen  en  un predomini  del plaer i  en el fet  que aquella  persona  sigui sobretot una buscadora de plaer,  s’ha  de treballar  amb aquest  punt  de vista,  ningú  renuncia  a un plaer a canvi de res.  S’ha  d’aprendre  a parlar  amb  el llenguatge  del  plaer   i sota el punt  de vista  de  les  persones  que el busquen.

En primer lloc aplicar  unes  estratègies ben estudiades  és  com fer un vestit a  mida  per  a cada problema  o cada  dificultat,  tot  centrant  l’atenció en  uns  paràmetres  molt concrets  que  són  els que hem d’investigar  i de conèixer.

En  primer lloc  quan definim  el problema,  en comptes  d’intentar saber-ne  les  causes,  els motius  profunds  o els per quès,  el definim  basant-nos  en les  preguntes:

Quin  és  el problema?  Quan  es  dona  el problema?     En quina  circumstància?  Amb quanta  freqüència?    En  quins  indrets  es  produeix?  Amb quines  persones   al voltant  del nen?  

En  segon lloc hem d’entendre “COM” funciona aquest problema i  per aquesta  raó  ens cal investigar  sobre les solucions intentades.  Les  solucions intentades són les solucions portades  a terme  pel  propi  nen  o per  les  persones  del seu entorn (pares,  germans,  familiars,  mestres)  per  resoldre  la  dificultat,   sense  aconseguir-ho. Treballar  sobre  aquestes  solucions  intentades i els seus resultats  ens  fa  veure no  només com funciona  el problema sinó  “com” es manté, en el moment actual,   quan ens  arriba  a nosaltres.   Habitualment aquestes  solucions  intentades en lloc de resoldre el problema, són les  que ajuden a mantenir-lo. 

Cal  treballar també  sobre  els beneficis  secundaris,  que  són els  beneficis  que obté el nen  de  la seva  conducta  disfuncional.  Aquests  beneficis  poden ser  de  molts tipus,  però  habitualment són: atenció  excessiva  i   petits  o grans  privilegis  en  el seu funcionament familiar.

Per  aquestes raons  nosaltres  treballem  amb els pares,  i amb  els  mestres, i no pas  amb  els nens  directament.  Aquests  actuen  com a coterapeutes  i ells mateixos  són  els  que proposen  les  solucions positives  i definitives als  nens  o adolescents

Un altre  concepte  important  a treballar  és  la  resistència.  Tots  tenim  una certa resistència  al canvi  i sovint per molt  que vulguin  resoldre  les  seves dificultats  les persones  voldrien fer-ho  sense  canviar  res.  És  allò  que  resumim  amb la frase:  “canvia’m  sense  canviar-me”.  Per  treballar  la resistència  no hem d’intentar  convèncer  sinó suggerir, suggestionar,  fer  que  la nova  visió  surti de dins  de les persones que fan la  demanda.   No  hem  de posar  en qüestió  les  actituds  dels pares,  per no posar-los   a la defensiva.  Hem de dir  que  han  fet  molt pels seus  fills,  que han lluitat  molt,  que  s’han esforçat molt (no diem si bé  o malament)   però  que ara  necessitem un esforç més…  qui sap si el més difícil.  Ja  que les pautes  que donarem  potser els  constaran de  complir.

Prescripcions paradoxals,  habitualment  en comptes de  demanar  als  nens  que actuïn  correctament  segons  una lògica  racional, fem  aquest  tipus de prescripcions  basades  en les  paradoxes  que  porten  al nen  a  canviar d’actituds  d’una  manera  suau  i  natural.

En  general  per  eliminar  les conductes  indesitjades  dels  nens o  adolescents,  fem servir  una estratègia  basada en el principi  paradoxal “d’apagar  el foc  afegint-hi llenya”.  Totes  les  estratègies concretes  i fetes  a mida  es  basen  en  dos conceptes:

1.-  Buscar  una utilitat  positiva  per  a la  conducta  indesitjada. O  sigui  en comptes de renyar-los  que és  el que hem  fet  fins ara, dir  que això ens  ajuda  molt  per una o altra  raó,  que s’ha  de busca r en  cada cas.

2.- Prescriure  el símptoma,   com  que a la conducta indesitjada  fins  ara,  li hem trobat,  per  fi,  una utilitat positiva.  Li demanem  que  la continuï  fent.

Aquesta  manera  d’intervenir  és  aplicable  tant  a casa com al  centre  escolar.

Després s’ha  d’anar  fent un intercanvi d’avenços  o   de  petits entrebancs  que puguin  sortir  per  anar  mantenint,  modificant  o  perfilant millor  les estratègies  fins  que s’obtingui  el resultat  desitjat.

No  hem d’oblidar  de  consolidar  bé els canvis,  petits  o  grans que es vagin produint. 

Per  ajudar  al  desbloqueig  de les  conductes,  per  a vèncer  les  resistències,  per  a  avançar millor  en  qualsevol problema  no  hem  d’intervenir  només  a nivell  racional.  Hem  d’intervenir  també  a nivell  emocional.  El cervell s’ocupa  d’aquests  dos  aspectes,  però en zones  diferenciades.  Hem  de poder accedir  a  les  dues  per  aconseguir  que la part  emocional no bloquegi  els  pensament  racionals.

Un cop  s’ha  aconseguit  eliminar  el  símptoma  o conducta  indesitjada,  es  van  retirant les  prescripcions  o  estratagemes  proposades.  Tenint  ben present  de  no oblidar-los,    fins  que  les  millores no estiguin  ben  consolidades.  En  algun cas  pot  ser  necessari  d’aplicar-los  altre  cop.  Aquestes eines  que  ha resolt el problema  queden  en el bagatge de  recursos  dels pares  que  a  partir  d’aquí poden  gestionar  millor  les  dificultats  que vagin sortint d’ara  en endavant.

S’han anomenat  neurones  mirall  aquelles  que s’activen  tant  si  som nosaltres  que realitzem l’acció  com si  simplement veiem  que la realitza  algú  davant nostre.

Aquest  fet  tant  simple,  que une s neurones  s’activin  només  mirant els  moviments  dels altres  és  el que  dóna  la possibilitat  d’entendre el signficat  de  les accions dels  altres i fins i tot  les  seves motivacions.

En les  neurones  mirall es  recolza  neurològicament l’empatia  i el fet  d’entendre  als  altres,  les  seves  emocions,  els seus  sentiments…

Les  neurones  mirall  són les  responsables que si veiem  que  algú  vomita,  ens vinguin  arcades.  Que  si veiem  algú  que experimenta  un dolor  que nosaltres  coneixem,   és també com si el sentíssim,  l’expressió  de la cara  se’ns  contreu  de  manera molt semblant.

Tot  i que en  aquest  cas  del  dolor hi ha una diferència molt  gran  de  les  reaccions  segons  si la persona que estem mirant  ens importa,  sentim afecte  envers  ella,  és  un desconegut o és  algú  que ens ha fet mal  o que ens pot perjudicar.

Les  neurones  mirall són també  les  responsables  que ens emocionem  i ens impliquem  en veure  una obra de teatre o una pel·lícula.  Perquè  identifiquem  cada moviment,  cada  gest, cada paraula  dels actors com alguna  cosa  amb un significat  que coneixem.

En  un altre  lloc  vaig  llegir  que  per més somiadors  que  poguem  ser  mai no podem somiar  ni imaginar  res  que desconeguem del tot.  Ja  que les nostres neurones no tenen les  dades  per a fer-ho,  elle s també  ho desconeixen.  Podem somiar  coses  que  en algun lloc  les  haguem  vist  o sentit  o llegit.  I  inventar  coses  a partir  d’aquests  recursos  previs que tenim…  combinant,  traient,  posant…  Com  ara  que potser  no haguéssim  pogut  mai inventar un avió  si  no haguessim vist  que es podia volar,  o  no  haguessim pogut  inventar  un  vaixell si no haguessim vist  una  fusta  o una fulla  surar.

Crec  que  una cosa  deu tenir relació  amb l’altra.

He  tingut  recentment la consulta d’una mare d’un nen de 7 anys.  Aquest nen ha passat  i encara  està passant una situació difícil amb el seu pare.  Aquest  pare  és  alcohòlic.  La parella  ja  estan separats, però  el pare  després  de la separació  ha seguit  bevent  i ha ofert  al seu fill  (com   a mínim)  dos o tres  espectacles  molt  desagradables,  amb  actituds  agressives  que  han  espantat  força tant  al nen  com a la mare,  tot i que no ha  succeït  res  de greu,  ni els  ha tocat a cap dels dos.  En un cas  va  trencar  un vidre  fent-se  mal  a la mà  i sagnant força,  en un altre  cas no volia tornar  el nen  a la seva  mare  quan tocava, va  arribar  a colpejar  el cotxe  amb  els  punys amb actituds  violentes.

Al  nen no li han dit mai clar  que  el seu pare  beu massa  i que  és  això  el  que fa  que es descontroli.  La família  del pare, sempre el defensa  a  ell,  a vegades, en prejudici del nen.

Al nen no se li  ha  dit mai la veritat  sobre  el tema i  finalment la mare  es  planteja  preguntar  si  convé  dir-li  o no.

En  aquests  moment s el pare  està  fent una cura  de desintoxicació,  després  d’arribar  en un estat  molt  greu,  a causa  del qual  ha patit una traqueotomia.  El  pare  està  ingressat i es  troba  en molt mal estat  de salut,  però  recuparant-se.

La  família del pare,  li han dit  al nen  que el seu pare  està  treballant  a l’extranger  i que  per  això  no el pot  veure.  La  mare  no està  d’acord  a enganyar-lo  però  els  respecta,  la decisió,  de moment.

Els  nens,  abocats  a mentides que no poden entendre,  no poden evitar  de  fer  fantasies  per  a donar-se  explicacions  raonables.   Aquest  nen,  té  7 anys  i sap perfectament  que  des  de tot  arreu  es pot  trucar,  que una feina  a fora  no és  motiu  per  no parlar-se  per telèfon  durant  setmanes i setmanes. Ni és  motiu  perquè  ell mateix  no li hagués  pogut explicar.  Comença  a pensar que el seu pare  no vol veure’l  més, que no l’estima,  que ja  l’ha  perdut.  Pot  culpabilitzar  al pare,  però  també  pot  culpabilitzar-se’n  ell mateix,  pensant  que  deu haver fet alguna cosa  dolenta  i que per això  el pare  no el vol  veure  més. Sentint-se  injustament  inadequat  o culpable  d’alguna  cosa  ben imprecisa.

Decidim  conjuntament  amb la mare  explicar-li  la  veritat,   amb  les  paraules  més  senzilles  i adequades: l’adicció,  l’estat  precari  o malaltia,  i  l’internament  amb  l’esperança de curació  que representa.  El nen,  per  dir-ho amb paraules  de la mare:  saltava  de content  en entendre  tot  allò  que no li  lligava  i que no sabia  com  fer-ho  quadrar.  El  seu  pare  estava  malalt  i no “podia”  trucar-lo.  No  és  que no volia.  No  podia.   Pel nen això  és un gran  descans.  Ara  podrà  veure’l,  potser  quan  es  recuperi  una mica més i  s’ha  quedat  força  més  tranquil.

L’amígdala,  és una petita  part  del cervell on  es  gestionen les emocions.  (L’amígdala  pot  decidir en un moment  de  perill o d’urgència  saltar-se  la consulta  al còrtex .)

Hi  ha una  raó  ben fisiològica del  perquè  les  emocions,  els  sentiments,  els estats d’ànim  influeixen  més  a  la nostra  part  racional,  que no pas  a  l’inrevés.

Els  camins  neurològics, ( o sigui  la informació)   que van  des  de  l’amigdala  cap  al còrtex,  són  molt  més  importants ,  més  amples  i més  nombrosos  que no pas  els que van  en sentit  contrari  o sigui de córtex  racional  a l’amígdala.

Però també  diuen  que els  camins  neuronals  s’eixamplen  i es fan  grans amb  l’us continuat,  amb l’entrenament.   Aleshores…  les emocions  ens  poden  i acostumen  a guanyar   perquè tenen  un camí  més  ample…  o tenen un camí  més  ample  perquè  sempre  deixem  que ens puguin?

Les  estratègies  normals  serien  posar-se  a dormir  normalment,  intentant  que sigui  a una  hora  regular,  per allò  d’agafar  un hàbit.  Una altra  seria  llegir  al llit  fins  que  vingui  la son,  aquesta  sovint  és bastgant  efectiva,  però  no per  a tothom.  Hi  ha  qui  s’engresca  tant  amb  el llibre  que  es passa  mitja  nit  llegint.  Llevar-se  i estar  una  estona  al  sofà  fent  qualsevol cosa,  etc.

Jo  us  en voldria  proposar  dues,  una  de paradoxal  i l’altra que  és  una mena  de condicionament.

La  primera serà  paradoxal, està  basada  en el fet  comprovat  que  no es  pot  demanar  que una cosa  que ha de passar  espontàniament  i naturalment  passi  per  força  o  perquè  ens  hem  proposat  que  passi.  La son  ha de venir  de manera  espontània,  si  ens  esforcem  a  dormir  bloquegem  el  procés  normal  i  aleshores  no dormirem de  cap manera.  Per tant,  la primera  estratègia  per  a  aconseguir  dormir,  seria  no  esforçar-nos  en dormir…  per tant   la  millor  manera de no esforçar-nos  en dormir  és   la  contrària, esforçant-nos  en no dormir.   Us en aneu  a  dormir  a l’hora  que  cregueu correcta.  Feu  tots  els  preparatoris  habituals,  d’una manera  rutinària  si pot  ser  (que  això  sempre va bé)  i  apagueu  el llum  i us  poseu dins  del llit  com si anéssiu  a dormir,  però  esforçant-vos  en mantenir  els ulls  oberts  (parpallejant  normalment,  això  sí).  Us  adonareu  que  en  poca estona  teniu  moltes  ganes  de tancar  els ulls, però  heu  de resistir  una mica  més,  al  cap  d’una  estoneta  més,  ja  se  us  tancaran  sols  sense  gairebé poder-ho  evitar,  encara  heu  de resistir  una miqueta  més.  Al  cap d’una estoneta  més  ja  dormireu.

L’altra  és un condicionament. El cervell aprèn   que  li  surt  més  a  compte  dormir  que l’altra  cosa  que  li proposem.

Durant  el dia,  abans  d’anar  a dormir,  feu  una  llista  de feines  que  us  faci una mica  de  mandra  de fer.  Si  pot  ser  que no siguin molt  sorolloses (que  els  altres  si que dormen) qualsevol  feina  val:  planxar,  passar  comptes,  endreçar papers,  contabilitzar  factures,  treure  la pols,   netejar  les  rajoles  del  lavabo,  netejar  el  mirall…

Teniu  la llista  a  la tauleta  de nit.   Us poseu  el rellotge  ben  a la vista  i us  en aneu  a dormir  normalment,  fixant-vos  quina  hora  és exactament  qua us poseu  a dormir.  Si  veieu  que no dormiu  mireu  el  rellotge  de  tant  en tant  i  quan hagi  passat  20  minuts  i  encara  no heu agafat  el son.  Us  lleveu  i feu  la primera  feina  de la llista  (duri  quan duri  la feina,  l’heu  de fer ben  acabada)   després us en aneu  a dormir  altra  vegada  i repetiu  el mateix  procés,  si al cap de 20  minuts  no dormiu,  us lleveu  i feu la segona feina  i  així.  És una mica  dura  la primera  nit,  però  els  resultats  es  noten  ben  ràpidament  i les  feines  a  fer  disminueixen  cada  nit.

Estratègies  d’Andrea  Fiorenza. 

Andrea  Fiorenza  ens  ha tornat  a  regalar una pila  dels  seus recursos  per  a resoldre problemes  amb nens. Potser  no massa  coses  noves,  però  si una actitud  més  flexible  que mai  per  acceptar estratègies  diverses.

Ha  confirmat  els  dos principis  principals  de la  teràpia  estratègica:

• Buscar  una utilitat  positiva  al comportament  que volem eliminar. (Reestructuració  positiva)
• Prescriure  el símptoma.

Per  la  seva  part  Rowshan  ens  ha  fet  una demostració  del llenguatge suggestiu molt millor  que  qualsevol  explicació.

• No hem  d’intentar  convèncer  (sempre  té  connotacions  de vèncer)
• S’ha  de persuadir  

Com ara  que  una dona  amb pors,  amb fòbies,  faci  les  coses  sense  ajuda.  Fer  les  coses  sola  per  ella és impossible.  No hem  de fer  que això  sigui possible.

Per  resoldre  aquesta mena de situaicons  hem  de fer  que allò  que és  possible  esdevingui  imposible.

O  sigui  que allò  que és  possible,  fer  les  coses  demanat  sempre  ajuda,  esdevingui  impossible.

La Isabel,  ha  vingut  avui  per  segon cop a la consulta.  Tenia por  de venir  sola.  La  prmera  visita  l’havia acompanyat  el marit.  Avui  ha vingut  sola.  Li he preguntat  com s’ho havia  fet  per  venir  sola  i m’ha  dit:

- Tu  em vas  dir  que si demanava  ajuda  empitjoraria.  Tenia ganes  de demanar  ajuda,  però  he  preferit  no fer-ho.