Teràpia breu estratègica i temes de vida quotidiana. Carme Rosanas Martí.

La  part  conscient  de la ment es  petita,  té  poca  capacitat  (només   és un 10%  del total)  i  necessita  descansar  molt  sovint.  Es  representa  com la  part  que  es  veu  d’un iceberg.

La  part  inconscient  és  gran,  té  molta  capacitat  (és  el 90 %  del total)  i  no pasa  de  treballar  mai:  365  dies  a l’any  i 24  hores  al dia.  Es  representa  per  la part  de  l’iceberg  que està  sota  l’aigua.

L’estrès  es  produiex  per  tenir  moltes  preocupacions,  moltes coses  pendents,  moltes  coses  per  resoldre,  important  o no.  El  conscient  s’omple  molt  i no descansa  i tampoc  té  espai per  treballar.

Mentre  la part  conscient  treballa,  no es  produeixen  connexions  neurològiques.  Les  connexions  sempre  es  fan  quan treball  l’inconscient.

Una  persona  estressada,  es  una persona  que té  molte s preocupacions en  el conscient  i que  treballen  en bucle  tancat o en cercle  viciós,  sempre  van donant  voltes  sense que  es  resolguin  els problemes.  Aleshors arrib a un moment  que el conscient  es  diu que no pot  més.  No hi ha  res  pitjor  que  anar  donant  voltes sense  aconseguir  avançar.

 Les  connexions  neurològiques  imprescindibles per  a  qualsevol  activitat  humana, necessiten  temps.  El  conscient  ha de dormir,  ha  de  descansar,  ha  d’estar  buit.  Si  tenim  el concient  en  tensió  i ple  l’inconscient no pot  treballar.

Si  l’inconcient pot  treballar,  trobarà informacions  noves  que  permetran  que en comptes  de bellugar-nos  en cercle  ens  poguem  començar  a bellugar en espiral  i mica  en mica  anar  eixamplant  el moviment.

 Hem  d’aconseguir  de  pensar  en els problemes  quan tin guem  una  informació  nova  i  deixar  de pensar-hi  quan  no hi hagi  res de nou  a pensar.

Com  aconseguir-ho?  descarregant  les  nostres  preocupacions  damunt  d’una llibreta.  Hauríem de tenir  dues  llibretes:  la  llibreta  de  pensar i  la llibreta  de  fer  (o  sigui  agenda).  I  descarregar  en elles   les  nostres  preocipacions,  pensaments,  coses  per  resoldre  i les  activitats.  Per  descarregar  la ment  i  fer que pugui  treballar  molt millor.

 Us  explicaré la  tècnica  de la llibreta  de  pensar en un altre  post.

“Allò  que busquem primordialment en la psicoteràpia no és  l’aclariment del passat  immodificable; anem a la psicoteràpia  per  insatisfacció  amb el present i amb el desig de millorar  el futur”

Tradicionalment  s’ha repersentat la ment  humana  com un iceberg.  La part  conscient,  és  la part  petita  que sobresurt  de l’aigua.  La  part  inconscient  és  la  part  immensa  que queda  submergida.

Canals  de pensament  i comunicació:

Es  considera  que tenim 3  canals   diferents de pensament i comunicació:

1.- Canal visual. 

2.- Canal auditiu

3.- Canal  sensorial.

Tots  tenim  els  tres  canals,   i  també  els utilitzem  tots, però  habitualment  n’hi ha un que predomina per sobre dels  altres  dos.

Per  a  poder  utilitzar un llenguatge  pessuassiu,  que arribi,  que la  persona,  o bé  hem de saber  quin  és  el seu canal predominant o bé  els hem d’utilitzar tots  tres.  Quan  parlem  per a un  grup he d’aprendre  a donar  les  explicacions  per  a tots els canals.

En  cada  fet  o en cada  situació  podem trobar  missatges  adequats  a cadascuna  de les  maneres de percebre  el món.  Ja  que totes  les  situacions tenen  elements  de totes  menes.

Exemples:

Quan vam arribar a l’aula, la vaig veure  molt gran per a nosaltres i em vaig fixar que era plena de quadres amb molts colors. La professora ens va mirar molt somrient i duia un mocador al coll que no va parar de bellugar.

Quan vam arribar a l’aula i vam seure en una mitja rotllana, em sobtar  sentir el to de veu de la profe que ens parlava molt lentament i amb un ritme una mica estrany. Però de seguida el seu discurs em va fer oblidar el to de veu. Tot el que deia era interessant.

Quan vam arribar a l’aula, vaig notar que feia fred, però a part d’això l’estança era agradable, hi havia molta llum i la professora va fer que ens sentissim ben acollits i còmodes.

Pensar és  un concepte  molt  ampli  que  inclou  diversos  conceptes:  recordar, imaginar,  reflexionar. 

Tots  imaginem amb  imatges,  tots  reflexionem  amb  paraules.  Recordem  i  cerquem  respostes  amb  el nostre  canal  predominant.  Per  a conèixer  quin  és  el canal predominant  d’algú  hem de fer-li  preguntes.

  Com que tots  utilitzem paraules  per  expressar-nos,  cal  adonar-nos  de  quina  mena  de verbs  utilitzem  per  tenir  pistes  de quin canal  és  el predominant.   

Les  persones  podem estar:  desperts,  adormits  o en trànsit.

Quan estem desperts  estem  conscients.  Quan estem adormits,  la consciència  reposa.  

I  el trànsit és  un estat  natural  de les  persones  en el qual hi estem  al menys  dos  cops  al dia,  en adormir-nos  i en despertar-nos.  Hi ha moltes  coses  que ens poden  deixar  en estat  de  trànsit:  algunes  músiques,  algunes  activitats… i també  es  pot  provocar  per hipnosi.

L’estat  de trànsit  no ens  fa perdre  la consciència  sinó  que ens connecta  directament  amb l’inconscient .

 Milton  Erickson

 L’estat  de trànsit  es  considera  un estat  dirigit  cap  a l’interior.  És també  un estat  d’alta  motivació.  I  també  és  un estat  on l’incosncient  aprèn de forma  molt  activa.  Alliberat  del  marc  de referències usual i conscient  que ens  encalla  sovint  en les nostres solucions  ineficaces,  l’inconscient pot  aprendre de  la seva experiència  i  de les  seves associacions  vitals  per  a reestructurar-se  per  dins.

El trànsit  es  pot  produir  a  través  de  moviments repetitius,  coma ara  ballar,  córrer,  gronxar-se,  per  la respiració…

Els  rituals  del  trànsit  es  troben en totes  les  cultures  des  de  fa  segles,  sembla ser  que és  biologicament essencial  per  als  humans.

Apunts  del llibre  “El alma está en el cerebro”  d’Eduard Punset :

En el pensament lògic hi ha una gran part  d’inconscient,  però darrere  l’inconscient i la presa  de decisions també hi ha  conscient. En realitat,  ambdós  aspectes semblen estar més  barrejats  que no ens pensem.  “No existeixen processos purament conscients, ni processos totalment i purament inconscients”   va  dir Manuel Froufre,  professor de Psicologia  de la Universitat Autònoma  de Madrid. 

El cervell computa aproximadament onze milions d’unitats  d’informació o  bits  per segon procedents de  l’exterior,  dels nostres  sentits.

 Com a molt, a nivell conscient, en podem  controlar unes  cinquanta  unitats  per  segon.

A més  a més  d’utilitzar  poca  informació,  la conciència  és lenta.  El professor  Froufre deia  a “REDES”  que la  consciència o el pensament  conscient poden  comparar-se a un home  que camina a peu  en front  de  la  velocitat  d’un reactor  (inconscient).  “Això  vol dir  que si la nostra  adaptació al medi depengués de la intervenció  de la consciència en cadascuna de les  operacions, processos  i decisions  que prenem,  estaríem congelats,  ens quedaríem bloquejats.

William Hudson O’Hanlon,  que  diu que havia estat  jardiner  de  Milton Erickson,  a canvi  de poder ser  el seu  deixeble,  ha  explicat  en els eu c urs  del  cap de setmana passat  a Barcelona  aquesta  història  de  M. Erickson.

Una  vegada  Milton Erikson  va  fer  el servei d’anar, un dia,  a visitar  una  coneguda  seva  que  havia  caigut  en una gran depressió.

La  senyora  havia  perdut  el  marit i  se  sentia molt sola.  No  tenia  ningú que  l’hagués  acompanyat  ni en  el  tràngol de la mort  del marit,  ni  en  el temps  posterior.  Aquesta  sensació  de  solitud  l’havia  aclaparat  fins  a  la  depressió.   Van  parlar una mica  i  ella  li  va  ensenyar  la casa.  Tenia  un hivernacle  ple  de  flors,  i  en  un  llarguíssim  prestatge  hi  havia  una gran quantitat de   potets  amb  unes petites tiges. Ell,  curiós,  li  va  demanar  què  era  allò,  ella  va respondre:

- Són  esqueixos  de  violetes  africanes,  quan les  podo,  per  no llençar  cap  branqueta  les  vaig  plantant  i me’n van sortint  més  i més.

Aleshores  li va  ensenyar  totes  les  que tenia,  que ja  havien crescut.  N’hi havia  de totes  mides,  de  menudes,  de mitjanes i de  grans,  totes  absolutament  florides.

Aleshores,   Milton  Ericson,  li  va  donar  una  feina  a fer:

-  Mira,  agafes  un diari,  revista  o qualsevol  informació  del teu  barri  o veïnat. Busques   els  naixements, els  casaments,  les  defuncions,  les  festes que puguin  sortir  en algun mitjà  de comunicació  i  encara  que no els coneguis  de  res,  agafes una violeta  africana  de les  que ja  t’han sortit i  els  la portes.  Dius  simplement que t’has  assabentat  del  naixement o de la mort  i  que només  volies  oferir-los  una flor.

La  senyora ho va fer.  Primer  va  anar  fent  coneguts  agraïts,  més tard  amics. 

Sembla  que  quan aquesta  senyora  va  morir,  Milton Erickson  va  anar  al seu enterrament   i va  poder  comprovar  de primera  mà  que a l’esglèsia  no hi cabia ni una agulla. Tot  el barri  es  va recordar d’ella. 

El  professor  Mauro  Bolmida,  psicòleg  especialista  en   psicoteràpia  breu  estratègica,  del Centre  de Teràpia  breu    E.  d’Arezzo ha  donat  un curs  de 8  hores  sobre  problemes amb infants i adolescents.

Ha  estat un curs més aviat  pràctic, on s’han discutit  i parlat  casos  aportats  per  ell i casos  aportats  pels  assistents. 

La  introducció  teòrica  que va fer,  crec  que ja està  recollida  en altres  posts  d’aquest  blog  i ja no la repetiré.

M’agradaria afegir  una  cosa  interessant,  que  va  anar  sortint  dels casos pràctics  i fa  referència  a  les  emocions  i  al  Sistema  perceptiu reactiu  de les  persones.

 Anomenem  Sistema perceptiu-reactiu  de les  persones,  el  punt  de  vista   des  del qual  elles  veuen el món  i  hi reaccionen.  La  realitat  no  és una  sola  i única  per  a tothom,  sinó  que la realitat  és  múltiple  segons  com la  veiem  i la interpretem  cadascun de nosaltres.

Aquests  sistemes perceptius  reactius,  o maneres de  veure  el món  poden ser  molt  diverses,   però  fonamentalment  van lligades  a  les emocions.

 Les emocions més  bàsiques  són  quatre:  plaer,  dolor,  por  i  ràbia. 

En  el moment  que  per  una persona,  una d’aquestes emocions  passa  a ser  més  important  que les  altres,  veu  el món  a  través  de la seva  lent.

Hi  ha persones  que  veuen el món  a través de la seva por  o  les  seves  pors.  A  aquestes  persones  els  hem de parlar  el llenguatge  de la por  i entendre  tant  les  seves pors,  que  fent  com fan  les  arts  marcials  hem  d’aprofitar  la  força  de les  seves pors  per  a produir  el canvi  que volem.  Si  trobem la  manera que  agafin por  als seus  actes  o pensaments disfucionals  podran  canviar  i  començar a funcionar  bé.

La  ràbia  no  pot  reprimir-se,  sinó  que  necessita  canals  adequats  de sortida.  Si  la reprimim  sempre  torna  a sortir  en una forma  o altra.

 L’emoció  del dolor  pot  tenir  com  dues lectures,  quan és un dolor  inflingit  del  qual  la persona  no  és responsable,  sinó  que  el pateix,  necessita  també  canals  de sortida  i de  desfogament,  però quan  el dolor  és  una manera de viure,  com aquelles persones que no es  donen permís  per  a disfrutar  de la  vida  i tot  ho veuen  com un esforç  un sacrifici  i  un  deixar-se  explotar o   fer  mal pels  altres,  se’ls  ha  de demanar  els  exercicis  que produeixen  el canvi,  com  si fossin  un esforç  o un sacrifici  més  gran.

Per  altra  part  els  problemes  que es  basen  en  un predomini  del plaer i  en el fet  que aquella  persona  sigui sobretot una buscadora de plaer,  s’ha  de treballar  amb aquest  punt  de vista,  ningú  renuncia  a un plaer a canvi de res.  S’ha  d’aprendre  a parlar  amb  el llenguatge  del  plaer   i sota el punt  de vista  de  les  persones  que el busquen.

 Quan  nosaltres  realitzem alguna acció, des  de la més simple  de moure  el braç  a les  més  complicades  com uns  passos  de dansa  sofisticats  o  tocar  un instrument  de música,  en el nostre  cervell s’activen unes neurones  determinades  per  a cada  cosa.

S’han anomenat  neurones  mirall  aquelles  que s’activen  tant  si  som nosaltres  que realitzem l’acció  com si  simplement veiem  que la realitza  algú  davant nostre.

Aquest  fet  tant  simple,  que une s neurones  s’activin  només  mirant els  moviments  dels altres  és  el que  dóna  la possibilitat  d’entendre el signficat  de  les accions dels  altres i fins i tot  les  seves motivacions.

En les  neurones  mirall es  recolza  neurològicament l’empatia  i el fet  d’entendre  als  altres,  les  seves  emocions,  els seus  sentiments…

Les  neurones  mirall  són les  responsables que si veiem  que  algú  vomita,  ens vinguin  arcades.  Que  si veiem  algú  que experimenta  un dolor  que nosaltres  coneixem,   és també com si el sentíssim,  l’expressió  de la cara  se’ns  contreu  de  manera molt semblant.

Tot  i que en  aquest  cas  del  dolor hi ha una diferència molt  gran  de  les  reaccions  segons  si la persona que estem mirant  ens importa,  sentim afecte  envers  ella,  és  un desconegut o és  algú  que ens ha fet mal  o que ens pot perjudicar.

Les  neurones  mirall són també  les  responsables  que ens emocionem  i ens impliquem  en veure  una obra de teatre o una pel·lícula.  Perquè  identifiquem  cada moviment,  cada  gest, cada paraula  dels actors com alguna  cosa  amb un significat  que coneixem.

En  un altre  lloc  vaig  llegir  que  per més somiadors  que  poguem  ser  mai no podem somiar  ni imaginar  res  que desconeguem del tot.  Ja  que les nostres neurones no tenen les  dades  per a fer-ho,  elle s també  ho desconeixen.  Podem somiar  coses  que  en algun lloc  les  haguem  vist  o sentit  o llegit.  I  inventar  coses  a partir  d’aquests  recursos  previs que tenim…  combinant,  traient,  posant…  Com  ara  que potser  no haguéssim  pogut  mai inventar un avió  si  no haguessim vist  que es podia volar,  o  no  haguessim pogut  inventar  un  vaixell si no haguessim vist  una  fusta  o una fulla  surar.

Crec  que  una cosa  deu tenir relació  amb l’altra.

El nostre  cervell  d’homo sapiens  ha  desenvolupat  una escorça  cerebral molt més  gran  que la  dels altres  primats. Aquí  en l’escorça és  on s’ubica  la racionalitat.   Per  a funcionar  bé  no n’hi ha prou  amb la racionalitat.  Per  a decidir  bé,  l’escorça  cerebral necessita  consultar  la part  de cervell emocional,  ja  que  és  aquí  on s’acumula  la memòria  de  com  ens han anat  les  coses  abans,  com  si fos  una  mena  de valoració  sobre les  decisions que hem de  prendre, basada  en les  decisions  semblants  que ja hem pres  abans.

L’amígdala,  és una petita  part  del cervell on  es  gestionen les emocions.  (L’amígdala  pot  decidir en un moment  de  perill o d’urgència  saltar-se  la consulta  al còrtex .)

Hi  ha una  raó  ben fisiològica del  perquè  les  emocions,  els  sentiments,  els estats d’ànim  influeixen  més  a  la nostra  part  racional,  que no pas  a  l’inrevés.

Els  camins  neurològics, ( o sigui  la informació)   que van  des  de  l’amigdala  cap  al còrtex,  són  molt  més  importants ,  més  amples  i més  nombrosos  que no pas  els que van  en sentit  contrari  o sigui de córtex  racional  a l’amígdala.

Però també  diuen  que els  camins  neuronals  s’eixamplen  i es fan  grans amb  l’us continuat,  amb l’entrenament.   Aleshores…  les emocions  ens  poden  i acostumen  a guanyar   perquè tenen  un camí  més  ample…  o tenen un camí  més  ample  perquè  sempre  deixem  que ens puguin?

Avui  un nou  seminari.  Aquest cop  a càrrec  d’Andrea  Fiorenza  i  d’Arthur Rowshan.

Andrea  Fiorenza  ens  ha tornat  a  regalar una pila  dels  seus recursos  per  a resoldre problemes  amb nens. Potser  no massa  coses  noves,  però  si una actitud  més  flexible  que mai  per  acceptar estratègies  diverses.

Ha  confirmat  els  dos principis  principals  de la  teràpia  estratègica:

• Buscar  una utilitat  positiva  al comportament  que volem eliminar. (Reestructuració  positiva)
• Prescriure  el símptoma.

Per  la  seva  part  Rowshan  ens  ha  fet  una demostració  del llenguatge suggestiu molt millor  que  qualsevol  explicació.

• No hem  d’intentar  convèncer  (sempre  té  connotacions  de vèncer)
• S’ha  de persuadir  

Per  resoldre  situacions  no hem de fer  que allò  que és  impossible  esdevingui possible.

Com ara  que  una dona  amb pors,  amb fòbies,  faci  les  coses  sense  ajuda.  Fer  les  coses  sola  per  ella és impossible.  No hem  de fer  que això  sigui possible.

Per  resoldre  aquesta mena de situaicons  hem  de fer  que allò  que és  possible  esdevingui  imposible.

O  sigui  que allò  que és  possible,  fer  les  coses  demanat  sempre  ajuda,  esdevingui  impossible.

La Isabel,  ha  vingut  avui  per  segon cop a la consulta.  Tenia por  de venir  sola.  La  prmera  visita  l’havia acompanyat  el marit.  Avui  ha vingut  sola.  Li he preguntat  com s’ho havia  fet  per  venir  sola  i m’ha  dit:

- Tu  em vas  dir  que si demanava  ajuda  empitjoraria.  Tenia ganes  de demanar  ajuda,  però  he  preferit  no fer-ho. 

Matteo Rampin  en el seu llibre  “Di’ la cosa giusta”  ens  parla  de  la visió  personal  sobre  els  fets  adversos  que determinen  que  la persona  es  bloquegi  i acabi  per renúnciar  a  canviar,  a millorar  la  seva  situació i a sortir  del patiment.

“Quan  ens bloquegem,  hi ha diverses justificacions que  cadascú de  nosaltres  ens posem  en la defensa  de nosaltres  mateixos.  Poden  ser per exemple  les  condicions  desfavorables que hem viscut.

El  que s’abandona a recriminacions d’aquest  tipus atribuint la  pròpia inercia  als  altres (al destí,  a Déu, als pares, a la societat,  al  DNA,  a la mala  sort, etc.)  en el fet  de lamentar-se  perd temps  i energies,  i així  s’impedeix  de fer l’única  cosa  de veritat  útil,  o sigui  començar  a posar  remei activament a  les  eventuals  carències  existents.

Va  bé  la  indicació  de  Kenneth Blanchard per  aquestes  circumstàncies:

En lloc de  despotricar  contra  la fosca

és  millor  encendre una espelma.  

Hem  tornat d’Arezzo.  Hem  vist  gent  interessant,  professionalment parlant:  Giorgio Nardone,  Mony  Elkaïm, Loriedo, G. Gulota, i també  altres  que menys  coneguts  també  han aportat  coses.  El  conte  de ”La  bambola  di sale”   en Power  Point que  va  ser tan bonic  i tant  simbòlic.

Però  una vegada  més  el que  captiva  tota  l’atenció  del  públic  és  el diàleg  estratègic  conduit  per  Nardone.

Té  una persona davant  de la qual no sap  res.  Comença  a preguntar  el  que ell   en diu preguntes  en  embut.  Des  de les  coses  més  generals  a les  més  especificques i concretes, va  eliminant  les  possibilitats:

Les  preguntes sempre  són  tancades,  amb una  doble  alternativa.  Sovint  són  purament una il·lusió  d’alternativa  Quan pregunta  a  una persona  que  té  por  d’equivocar-se  i  sempre  demana  ajuda. 

-  Quan  has  demant  ajuda  i l’has  rebuda,  després  et  sents  millor  perquè  has resolt  el problema  o pitjor  perquè  et  sents més  incapaç d’espavil·lar-te  sola?

De  fet  és una il·lusió  d’alternativa, ja  que ningú  se  sent millor  ni més content  amb  ell mateix  demanant  ajuda.  Però  si encara  hi ha  algú  que  s’ho  pensa  i diu  que  se sent  alleugerit.  Aleshores  li  contesta:

-  Si no he entès  malament i corregeix-me  si m’equivoco  quan demanes  ajuda  i  te  la dones,  en  el primer moment   et  sents alleugerit  ja  que has  resolt  el teu problema  i la  teva ansietat,  però  al cap d’una estona quan  hi penses,  com et  sents?  incapaç  de  fer  les  coses  per  a tu mateix  o content  de  no fer-les  per  a tu mateix. 

(Il·lusió  d’alternativa  altra  vegada)  I  finalment  la persona  acaba  dient  per  ella  mateixa  que  demanar  sempre  ajuda  la fa  sentir  és malament  i que  és una cosa  que la  farà  estar cada vegada  pitjor.  I  curiosament  la gent  que es troba  atrapada  en aquesta  mena  de coses  no  s’ho havia plantejat  mai.

Entre  les  preguntes  amb il·lusió  d’alternativa  va  fent paràfrasis  reestructurants  per  fer  que la persona  vegi  les  coses des d’un altre  punt  de vista.

Afegeix  alguna imatge,  metàfora  o aforisme  per  tocar   les  emocions   a  més  a més  de la lògica.

 I  finalment  si cal,  dóna  una prescripció,  uns  deures que la persona ha de fer.

A  la primera  entrevista  (que  des  de tota  la història  de la psicologia  era  sempre  de recollida  de dades)  ell ja  fa  una intervenció  terapèutica.

 Veure’l  i sentir-lo  fent  un diàleg  estratègic encara  captiva  les  ments… malgrat  tot. Malgrat  que  personalment  no dóna  una imatge  que  haria  de correspondre al seu prestigi  professional 

3° Conferenza Europea di Terapia Breve Strategica e Sistemica

“I MODELLI EUROPEI DELLA TERAPIA BREVE”
“Indagare – Indurre – Ingiungere”

7 - 8 -9 -10 -11  Novembre 2007 — Arezzo 

Des  de  dimecres  7  fins  a diumenge  11,  marxem  a  Arezzo.

Interessants  els temes  del  Congrés.

Preciós  Arezzo.

Us  ho explicarem millor,   en tornant

F.Bacon: Escollir  el temps significa  estalviar  temps.

G.B.Shaw:  No esperis  el moment oportú:  crea’l

G.Nardone:  L’autoestima es construeix,  no s’hereta.

J. Ortega i Gasset:  Cada  ésser humà és novel·lista  de la seva  pròpia història i si bé  pot  escollir de  ser  un escriptor  original o  un plagiador,  no pot  evitar  d’escollir.  Està  condemnat  a ser lliure.

P. Cohelho: Quan no es pot  tornar  enrere, necessitem només preocupar-nos de quina és la millor manera  d’avançar. 

 ”Per tal que les  passions no ens  facin mal, fem com si només  ens quedessin vuit dies  de  vida.”

Pascal

Hem  après,  (i  ho dic  en plural perquè tot  aquest  recorregut  en  la teràpia  estratègica no l’he  pas  fet  sola)   que  els sofistes  eren  interessants,  que no creien en una veritat única  i absoluta  i  que  la  realitat  té molts  punts  de vista  possibles.  Malgrat  que els sofistes  sempre  han estat  força  mal vistos  pels altres  filòsofs, ( justament  per  això,  perquè  no busquen  la veritat)   hem après  a mirar-los  amb  simpatia,  perquè  la  seva  manera  de veure  el món  ens  és  útil  en psicologia,  per  a  canviar les coses  que cal canviar.  Per a persuadir al  pacient  de canviar  el seu punt  de vista quan no li és  ni útil  ni operatiu.

Avui  llegia  André  Comte-Sponville  “L’ànima de l’ateisme”  (que  també és  una persona  que admiro  molt  i  li he llegit  una pila  de llibres)  Com  a bon  filosof  no sofista,   no  està  gens  content  amb  els  sofistes   que  creu  que ens han de portar  a un nihilisme  molt  poc  convenient  per a les  persones i per  a la societat.

I  jo malgrat  que  estic  d’acord  amb   gairebé  tot el  que diu,  trobo  que en parlar  d’això  fa  una  certa  simplificació.  Diu que  els  sofistes  creuen que  veritat no existeix.  I  ell  afegeix  que si la veritat  no existeix,  res no existeix, i  res  no es pot  regular  ni  jutjar,  ni ordenar.  I això  ens  porta  a la  barbàrie  i a  la violència.

Jo  no crec  que  això  pugui  analitzar-se  d’aquesta  manera.  Crec  més  aviat  que pels  sofistes no existeix  cap veritat  absoluta,  però  també  que  tot  el que existeix  és realitat,  en el sentit  que  com que no hi ha  veritat  absoluta,  la  teva  veritat  existeix i és veritat  perquè  tu la penses  i la meva  també,  perquè  jo la penso.  I  que creuen  a més  a més  que   cada  veritat  conté   una part de  falsedat  i cada falsedat  conté  una part  de veritat.  I no em sembla  que això ens hagi  de dur  a cap nihilisme,  sinó  justament  a  una tolerància  i  a una  possibilitat  de canvi.

Creien  que les lleis  són una pura convenció  i  que poden ser  molt  variables  en diferents èpoques  i  segons  els  interessos  de  cada  societat.  És  que a  algú  li pot quedar  algun dubte  sobre això?   Però tampoc  no defensaven pas  l’abolició  de les  lleis  i bé  que  creien  que s’havien  de respectar.  Canviar-les?  Això  ja  era més  relatiu.  Tant  convencional seria  la nova  com la vella…

També utilitzaven un mètode  molt inductiu,  acumulant  dades i  informacions  de les  quals treien conclusions  de tipus  pràctic

Mentre no creiem  que una  veritat  pugui ser única i absoluta, podem  estar  disposats a escoltar  altres  veritats,  altres  visions.   

Com  sempre,  ha  fet  un seminari magistral.  Ha  demostrat  que és  un mestre  una vegada  més.  Dos  casos en viu i en directe.  Un diàleg  estratègic  portat a  la perfecció.

Idees  importants  sobre  les  teràpies  amb  persones  que pateixen  depressió:

• Les teràpies sobre la depressió  no han de ser tristes, sinó  que han de saber utilitzar  l’humor i fins i tot fer  sorgir un cert  sentit del ridícul de  la depressió.
• La depressió  sempre  és efecte d’una altra  cosa.  Propiament no és  una malaltia.
• La  depressió  és  un efecte  dels fracassos,  de les  derrotes, de les  desil·lusions.
• La  persona se sent derrotada  i es rendeix.
• Hi ha  tendència  sempre a la RENÚNCIA.  Deixa  de lluitar.
• Un altre característica dels  deprimits és  que se senten víctimes:  dels  altres,  dels seus  propis errors,  dels seus fracassos.
•  “Cadascún  de nosaltres  construeix allò  que després  pateix”
•  L’entorn  del deprimit,  amb  la bona intenció  d’ajudar-lo  li  va donant  beneficis  secundaris.  Allò  que ell  no havia  aconseguit  per ell mateix,  ho aconsegueix  a través  de la  malaltia,   de l’ajuda  dels  altres  o  sigui  d’ aquests  beneficis  secundaris.  I  això  manté  el problema  i l’estat de  les coses.

Tipus  de  prescripcions  pels  diferent s aspectes  de la  depressió:

•  La  conjura  del silenci,  per a bloquejar  les  solucions intentades
• Escriure  al  terapeuta  per  fer  un treball sobre  el dolor i la desil·lusió
• Escriure  cartes  a qui ens ha fet mal,  per  donar  sortida  a la ràbia
• Per  construir  es  dóna  el “com si”
• Anar  a poc  a poc
• Descobrir  el pertorbador  secret o sigui  confessar  la  seva  fragilitat 

A  vegades,  les coses  que tinc molt  i molt pensades  de  fa temps,   un dia,  en una xerrada  amb alguna persona o amb una sessió  de teràpia  tot  de  cop  em vénen  les  ganes  d’escriure-ho. 

L’atre  dia vaig  parlar  amb  una noia  jove,  de 27  anys,  casada  de  fa  un parell d’anys,  els conec tots  dos i sé  que s’estimen molt.

Però,  sovint,  els costa  d’entendre’s  i  de  sentir-se  tots  dos contents  amb els seus  intercanvis  de pensaments,  d’emocions  o de sentiments.

S’estimen  i les seves  paraules  eren  “és  trist”  i  ella volia  dir que trobava trist  que tot i estimar-se  no puguin acabar  d’entendre’s  bé i que tot i estan  bé  la major  part del temps,   tant  sovint se senti massa sola.

I  a mi  em semba  que hi ha  una pila  de factors  que determinen  una  bona  o  mala  o  regular  comunicació, però  el  que avui  voldria comentar  i que em sembla  força  important  és  l’expectativa  d’una  relació  i d’una comunicació  total,  que sovint les  dones  o noies  tenim.

Sovint  ens  sembla,  quan comencem una relació amorosa,  que  ho hauríem  de poder compartir tot,  que ho hauríem de poder explicar tot,  que  ens  hauríem de comprendre  a la perfecció  en totes les coses.  Aquesta mena de creença  que  la  comunicació  i la comprensió  pot  ser  total i perfecta  entre dues  persones,  crea  la  insatisfacció,  la tristesa  i el desconcert.

La  manera  de veure  les relacions  més  convencional,  sembla portar  a que  a partir  de l’exclusivitat  “exigida”  i  acceptada  per  la majoria  de la gent,  com a  compensació  hauria  de tenir  aquesta  ralció  total,  intensa  i profunda.  I  en no trobar-la gaire  sovint,  la  gent  cau  en la decepció.

No  és  pas  queno existeixi una  relació  així.  No m’atreviria  pas  mai a dir-ho,  però  en qualsevol  cas  és  més  una excepcionalitat  que no pas  una cosa  habitual.

I  així  la solució dels  nostres  temps  és  agafar  i deixar.  Quan  ens deixem  submergir  en la sensació  de decepció i pensem  que això no és  el que esperàvem,  trenquem una  relació,  i  sovint en recomencem  una altra.

I  en canvi  crec  que la solució  més  sensata,    seria  acceptar  que ningú no pot  encaixar  a la perfecció,  en tots  els aspectes  de la vida  amb un altre,  ni  compartir-ho tot,  tot,  ni  sentir-se  ca  dia i a totes  hores  pendent  de l’altra persona  amb  totes  les  seves necessitats.   I  un cop acceptat  això,  buscar  la manera  que tothom  tingui  al seu  voltant  una xarxa  de  suport:  amics  i amigues,  germans  i germanes,  companys  i companyes…  perquè  a   bocinets  d’aquí  d’allà,   tothom  pugui  anar  omplint  tots  els  espais,  tots els aspectes de la vida  que necessita.

Tothom  necessita  una mica  de  tot:  seriositat, bromes,  profunditat  i lleugeresa,  confiança  i formalitat,  parlar  i escoltar.  I  tot  no  ho trobem  d’una mateixa  persona.  Encara,  ara,  al segle  XXI,  l’era  de la comunicació,  les  persones,  solteres  o  casades  o aparellades,  vivim massa  sovint  en  una  solitud innecessària.