Ansietat en la jubilació

6 05 2010

hobbys1.jpg

En Valeri  s’havia jubilat  i per tant no tenia cap feina precisa  a fer…  des d’aquest  moment  va  començar  a tenir  atacs  de pànic…  tenia  mareig,  ofec,  i una  sensació  d’inquietud  i de  por  desconeguda  i  no identificable.

Si li proposaven algun viatge  o sortida, tenia por  que no anés  bé,  si es quedava  a casa  se  sentia  com  neguitós  sense  saber  què  fer  de la seva  persona.  Al començament li passava  de tant  en tant,  però com més dies passaven,  ja es  llevava  amb la sensació  de  nervis  i neguit  i amb la por  confirmada  moltes vegades  de tornar-se  a trobar  malament.

En primer  se li va preguntar  per  le s excepcions,  o sigui  en quines circumstàncies  es trobava  bé. Es  trobava  bé  quan  feia  alguna feina esporàdica,  quan anava  a ajudar a  algun amic  a l’hort,  quan  anava  axerrar  al cafè  amb la gent  del poble  tot i que  reconeixia  que  sovint  no tenia ganes  d’anar-hi.

Després  es  va  passar  a veure  què  el feia  sentir  malament i pitjor…  no tenir  feina,  quedar-se  a casa, tot i que  sovint  volia fer-ho…   i d’aquí a prendre consciència que  encara que  algunes coses li fessin por,  com sortir  una  mica  lluny,  se sentia molt millor  si era  capaç de fer-ho  que  no pas si no era  capaç  de fer-ho.  L’alleujament  en un primer  moment  de  decidir  “no vaig  a veure  tal persona”  el confonia i li semblava  que això  li anava  bé,  però  reconeixia  que després se  sentia  molt pitjor  que no pas quan hi anava,  que  acostumava atornar  millor i més  animat.

A  casa  se  sentia  tant  neguitós  que  tot i tenir  moltes feinetes  pendents  no sabia  trobar la manera  de posar-s’hi.  Amb  els nervis  ni se  li  acudia  què podia fer.

Resum de les principals intervencions  (no les úniques)

1.-   “Diari  de viatge”  unes  fitxe s a omplir  quan tenia  atacs  de pànic,  ja que  és  un sistema  que ajud a a controlar-los. Paradoxalment  la concentració  d’explica r molt  bé  el que  està  passant  és  al mateix  temps  una  distracció  i una  manera  de  relaxar-se  ino estar  tant pendent.

2.- Fer  dues  llistes:  una de feines pendents  a casa  i un altra de hobbys  i coses  que li agrada  fer.   En els moment s de nervis  no és  el mateix  haver de pensa r que mira r la llista  i dir faig  això.  Aquesta  estratègia  tan  simple  va tenir  un gran èxit  i  va  acabar  amb  els dies més dolents.

3.- Es  va insistir  amb la llista  de hobbys  que va costar una mcia  més  ja que  les  coses que li agradava  fer,   pintura,  música…  eren coses  que no hava  fet  mai.  Com il·lusions  pendents.  Vam fer  una  planificació  d’aproximar-se    fins  a on pogués  a aquests hobby.   Vam   pensar 10  passos  o graons  previs  al fet  d’agafar  el pinzell davant  d’una tela.  Ell ja feia  feiens s manuals  i  li semblava  més  possible  això  que la música.   I la música,  va  gaudir-la  en qualitat  d’oient.

Mica  en mica,  l’ansietat  va desaparèixer  del  tot.  Va  fer  fins i tot  llargs  viatges  amb  èxit  i  benestar,  cosa  de la qual es  veia  incapaç  quan va venir.



Els nens i la veritat

31 01 2008

Als  nens, tinguin l’edat  que tinguin,  se’ls  ha  d’informar  de les  coses importants  de la família,  enara  que siguin  angoixants.  Mesurant  les  paraules perquè  siguin  les  que ells poden entendre  i sense afegir   detalls preocupants  innecessaris.  Ja  que sovint  les fantasies  que fan els  nens  per explicar-se  allò  que no entenen  (perquè  ningú  els ho explica),  poden ser  molt  pitjors,  des  del seu punt  de vista,   que la mateixa  realitat

He  tingut  recentment la consulta d’una mare d’un nen de 7 anys.  Aquest nen ha passat  i encara  està passant una situació difícil amb el seu pare.  Aquest  pare  és  alcohòlic.  La parella  ja  estan separats, però  el pare  després  de la separació  ha seguit  bevent  i ha ofert  al seu fill  (com   a mínim)  dos o tres  espectacles  molt  desagradables,  amb  actituds  agressives  que  han  espantat  força tant  al nen  com a la mare,  tot i que no ha  succeït  res  de greu,  ni els  ha tocat a cap dels dos.  En un cas  va  trencar  un vidre  fent-se  mal  a la mà  i sagnant força,  en un altre  cas no volia tornar  el nen  a la seva  mare  quan tocava, va  arribar  a colpejar  el cotxe  amb  els  punys amb actituds  violentes.

Al  nen no li han dit mai clar  que  el seu pare  beu massa  i que  és  això  el  que fa  que es descontroli.  La família  del pare, sempre el defensa  a  ell,  a vegades, en prejudici del nen.

Al nen no se li  ha  dit mai la veritat  sobre  el tema i  finalment la mare  es  planteja  preguntar  si  convé  dir-li  o no.

En  aquests  moment s el pare  està  fent una cura  de desintoxicació,  després  d’arribar  en un estat  molt  greu,  a causa  del qual  ha patit una traqueotomia.  El  pare  està  ingressat i es  troba  en molt mal estat  de salut,  però  recuparant-se.

La  família del pare,  li han dit  al nen  que el seu pare  està  treballant  a l’extranger  i que  per  això  no el pot  veure.  La  mare  no està  d’acord  a enganyar-lo  però  els  respecta,  la decisió,  de moment.

Els  nens,  abocats  a mentides que no poden entendre,  no poden evitar  de  fer  fantasies  per  a donar-se  explicacions  raonables.   Aquest  nen,  té  7 anys  i sap perfectament  que  des  de tot  arreu  es pot  trucar,  que una feina  a fora  no és  motiu  per  no parlar-se  per telèfon  durant  setmanes i setmanes. Ni és  motiu  perquè  ell mateix  no li hagués  pogut explicar.  Comença  a pensar que el seu pare  no vol veure’l  més, que no l’estima,  que ja  l’ha  perdut.  Pot  culpabilitzar  al pare,  però  també  pot  culpabilitzar-se’n  ell mateix,  pensant  que  deu haver fet alguna cosa  dolenta  i que per això  el pare  no el vol  veure  més. Sentint-se  injustament  inadequat  o culpable  d’alguna  cosa  ben imprecisa.

Decidim  conjuntament  amb la mare  explicar-li  la  veritat,   amb  les  paraules  més  senzilles  i adequades: l’adicció,  l’estat  precari  o malaltia,  i  l’internament  amb  l’esperança de curació  que representa.  El nen,  per  dir-ho amb paraules  de la mare:  saltava  de content  en entendre  tot  allò  que no li  lligava  i que no sabia  com  fer-ho  quadrar.  El  seu  pare  estava  malalt  i no “podia”  trucar-lo.  No  és  que no volia.  No  podia.   Pel nen això  és un gran  descans.  Ara  podrà  veure’l,  potser  quan  es  recuperi  una mica més i  s’ha  quedat  força  més  tranquil.



El nen de sis anys – 4ª sessió

23 10 2007

Vam deixar  passat  une s quantes  setmanes,  quatre  setmanes,  ja que semblava  que la cosa  anava  força  bé.  Al cap de quatre  setmanes  de seguir  les  indicacions.,  arriba  a la visita  el pare  sol  i diu  que  han estat  unes  setmanes  tranquil·les.  Les  tres  primeres  res  a dir.  Bé!  el  nen  continua esent  un negociador  implacable,  però  molt menys  agressiu,  sense discussions  importants.  A la darrera  setmana,  en paraules  del pare:  “es van confiar”.   El  nen es  lleva  un dia  de mal humor  i  ell  s’hi enfada,  en el més pur  esticl d’abans,   a la  tercera  o quarta  cosa  que al nen  se li posa malament…  El  resultat  torna  a ser  com el d’abans.  El  dia  torna  a ser  una lluita  constant,  agressivitat  verbal,  insults,  etc…  Per  sort  només  un dia  i l’endemà torna  a ser  calmat  com les  últimes  setmanes.  Això  és  bona senyal:  estan  ja una mica  consolidades  les  nove s actituds  apreses. 

Jo gairebé  no he  de dir  res,  el pare  s’adona  que  s’ha relaxat  i que ja no  pensava  en les  noves actituds.  Els  dic  que  es  vagin fent  un recordatori,  plantejant-se  cinc  minuts  cada  dia,  durant  unes  setmanes:

  • Què haurien de fer  si volguessin tornar  a  la  guerra  d’abans?  Per  evitar-ho  és clar.
  • Quines  actituds  haurien  de prendre  si  el nen  no hagués  tingut  mai  cap problema.  I  aquestes  sí,  utilitzar-les.  Comporteu-vos  com  ho faríeu  amb un nen tranquil.
  • Clarificar ell i la seva  dona en quines  coses  no estan  disposats  a cedir  mai  i  no cedir  ni una sola  vegada.    Sense  guerra.  Si  no li  agrada  l’esmorzar,  cap problema  que no esmorzi  (és un nen que menja  bé habitualment).  I  en coses  com triar  la roba que  s’ha de posar   si  cal  se li deixa triar  d’entrada,  sense  negociació.

El  pare  enten perfectament  aquestes  feines. S’adona  del  que ha  funcionat  i del que no ha funcionat.  Ell té  un fill gran que sempre ha estat  molt  tranquil.  Li demano  què  faria  amb els eu fill gran  si un dia es  llevés de  mal humor.  Ell  em diu  que  reconeix  que  es  comportaria  molt  diferent  perquè  el gran  no li ha acabat  mai la paciència.   Però  entén  el repte  i diu  que  ara  si que es veu en cor  de  tractar-lo  com si mai hagués  existit el problema,  però  fa  1 mes  o dos  no  ho hagués  pogut  fer.



Un nen prepotent i que humilia als altres

22 09 2007

Aquesta  entrada  és  una resposta a un comentari  de fa  uns dies.  Una  amiga  em demanava  una recepta per a  evitar  que  un nen de sisé de primaria  sempre  es  faci  el “xuleta”  i humilii als  altres.

Crec  que hi ha dos  sistemes  possibles,  basant-nos  en les estratègies que  han esta més  eficaces. 

La primera  seria  seguir  les  dues  condicions  generals  que ja  he explicat:

1.-  Buscar  una utilitat  positiva  a les  actituds  del nen

2.- Demanar-li  que continui  fent  el xuleta i humiliant els altres.

Se  li  pot  dir  que  ens  hem adonat  que  allò  que semblava   una actitud  dolenta  o agressiva,  és  una actitud  sacrificada.    Que  gràcies  a ell els   altres es  faran  més  forts,  més  valents i  més  bons  per  a la  vida.  Que  ja  veiem que ell se  sacrifica  en fer  el paper  més  dolent i ingrat  i que  a més  a més  d’agrair-li  molt  la oportunitat que dóna als altres  de  superar-se,  li  demanem que continui  fent  allò  que  ha  estat  fent  fins  ara:   fer  veure  que es  creu  el millor  i humiliar  als  altres.

En  convertir  una actitud  espontania,  inevitable  i impulsiva  en una actitud   demanada,  per tant  molt més racionalitzada,  l’actitud  normalment  disminueix  molt  o s’elimina.

Després  del primer  “rotllet”  explicant-li (ha  de ser públic, perquè  els altres  entenguin  el canvi d’actitud  de la mestra)   les  altres  vegades  ens limitem  a somriure-li  o a donar-li les  gràcies  en nom de tots.

La  segona estratègia, es basa  en els mateixos  principis,  però no cal parlar  tant  clar. Es  fan  unes medalles  de catolina  o uns diplomes  que digui  que  aquell diploma  és  pel millor  alumne  del  dia,  o  pel que  ha  après  més,  o per  l’heroi del  dia  o  qualsevol altre  petit  privilegi.  I  sense  cap  avís previ,  cada  cop  que ell  es fiqui  amb  algú,  s’ignora totalment   l’humiliador  i  es  centra  l’atenció  en la víctima,   alabant-la  per  la  paciència demostrada  i per la seva maduresa,  per  la gràcia  que ha tingut  la  seva  resposta  o  per  la traquil·litat  amb què  s’ho ha pres  o pel que sigui  i se li dona  el diploma.

Cap paraula per l’agressor. 

No  sé  si et  servirà,  aquests són els protocols  generals, potser  caldria parlar  una mica més  en concret  d’aquest  nen i de les circumstàncies   de la  classe  i de les  situacions.



El nen de sis anys (sí, sí el que es porta l’oli) 2ª i 3ª sessió

22 09 2007

La  veritat  és  que la  segona visita,  just el primer  dia de la tornada de vacances, no  va  ser tant esperançadora  com acostumen a ser  les  segones  visites.

Els  pares  havien intentat  fer  les  feines  encomanades,  però  ells mateixos  se les havien  boicotejat,  o  sigui  s’havien oblidat  de  fer  allò  que ells  mateixos  havien dit  al seu fill  que farien.  I  el fill  ja  havia entès  que  allò  no anava  de  veritat.

Jo  em  vaig  disculpar  per  haver-los  donat  tants  deures  en una primera  sessió,  però  els vaig  dir  que  pensava  que  per  les ”llargues” vacances   amb  el seu  fill, no els podia  deixar  sense  alguna eina per a millorar  la situació.

La  segona  visita  va ser  una mica  la  repetició  de la primera,  amb  l’avantatge  que havien pogut  comprovar  que  algunes  coses  paradoxals  funcionen,  encara  que hagi  estat  de manera  provisional,  ja que s’ha  de mantenir  les  actituds fins  que faci  falta  per  no tornar  enrere.

A  la tercera  visita,  al cap de quinze  dies,  les  coses  ja han  canviat.

El  nen està més  tranquil.  Han disminuit  els  enfrontaments  i les  baralles. El  pare  em va dir  que en 15  dies  ell només  s’havia  enfadat  dos  cops   i que això  era tot un record.

Jo vaig  dir  que anava  molt bé  que s’hagués  enfadat  dos  cops  perquè  així  podia  comprovar  que li funcionava més  bé:  enfadar-se  o  escoltar-se’l  com si estigués  content  de  fer-ho?   Sense  cap dubte  va dir  que  enfadar-se  empitjorava  les  coses  i  no enfadar-se  les millorava.

Quan  volem extingir  una conducta  inconvenient  hem  d’aconseguir una actitud que tingui  dues  condicions:

- buscar  una utilitat  positiva  a aquesta  actitud.  (Com ara  que necessita  desfogar-se   i  que nosaltres  el volem ajudar  escoltant-lo  i  així  deprés  es portarà  bé  o altres  més imaginatives,  com ara  que  a la feina fan un concurs  del pare  que té  més paciència  i que va  molt  bé  que et portis malament,  perquè m’apunto les  vegades  que  he tingut  paciència  amb tu   i  així  guanyaré)

-  prescriure  allò  que volem eliminar.  Si té  una utilitat positiva,  doncs  ho has  de fer.

El  pare  en qüestió  va utilitzar  el concurs  de pares.  I li ha anat  bé.

La  mare  ha trobat  també  una manera  de  no  entrar  en discussió  amb el seu fill,  però  no està del tot tranquil·la, troba que sovint  cedeix  massa  a les  seves negociacions.

Li proposo  que  sigui ella  que  li doni  al seu fill  una doble alternativa  que ja contempli  una  certa negociació,  però  proposada  per a ella.

-  És  hora  d’anar-te  a duxar  (encara que faltin 10 minuts)   Què  prefereixes  anar-hi ara  o esperar  aquells  deu  minutets  que t’agraden tant? 

Amb  petits  trucs  com aquests,  i  en unes  setmanes,  les  coses  comencen  a canviar.  No  podem baixar  la guardia  i  hem  de continuar  en les  mateixes  actituds  fins  que les  millores  s’hagin consolidat. 



Un nen de 6 anys que es porta l’oli – 1ª sessió

25 07 2007

 Primera sessió 

Podria  considerar-lo  un cas  més,  dels molts  semblants  que he  tingut.  Una pura  aplicació  del  protocol.  Però  en comptes  d’això  em sembla  interessant  com si fos  la primera  vegada,   viure  amb aquests  pares  la descoberta d’un nou punt  de vista,  d’una nova  mirada.  Intento  arribar  a ells.  Fins  la  segona sessió  no sabré  del cert  si ho he  aconseguit

Avui  a última hora,  aquesta primera  visita  d’uns  pares  molt preocupats,  culpabilitzats  i  sobretot  molt desorientats.

L’Aleix no accepta  un no per  resposta,  lluita aferrissadament fins a obtenir  el que vol. Fa  rebequeries  constantment.  Insulta  als  amics  i als  adults. Falta  al respecte  de pares,  avis,  avies,  ties  i  de  qui se li posi  per  davant.   Insulta  sovint  a  la seva  mare  que  se  sent  molt  malament  en aquests  casos  i  a sobre  se sent  culpable  per no saber-ho  evitar.

Quines  coses  fa  bé,  aquest  nen? 

Menja bé.  Massa  ràpid.  I  després  quan ha acabat  no aconseguim que  continui assegut.

En  quines  coses  no cediu mai i aconseguiu  que les  faci?

En  anar  a dormir  a les 9.  I en banyar-se  cada  dia  a l’hora  que toca  banayar-se.

I  és  fàcil o dificil,  que  ho faci?

Difícil,  però  ho fa

I  perquè  les  altres coses  que  també  són difícils  no les  fa?

Ens  cansem.  Ell mateix  ens diu  que  sempre  aconsegueix  el que  vol  i que sempre  se surt  amb la seva.

La  conversa  ha estat molt  més  llarga,  evidentment,  però  després  de dir-me  que  les  coses  que ells  havien intentat  eren:  raonar-li  el  perquè  de cada  cosa,  renyar-lo,  castigar-lo,  avisar-lo i  fins  i  tot donar-li  algun  bolet  de tant  en tant.  Li  diuen  sovint  que  és  dolent  i fins i tot  ell pregunta  què  li pass  dins del cap  per ser  tant  dolent  i per  què no és  igual que els altres nens.

Quines   funcionen,  de  totes  aquestes?

Cap.

Prescripcions:

  1. Cadascun dels pares  ha de pensar  5 minuts  cada  dia  què  farien  en  el cas  que volguessin empitjorar  el comportament del seu fill  i la s eva  relació  amb ell.
  2.  A partir  d’ara,  deixarà  de ser  dolent  i li explicareu  que  no és  dolent,  que  té  una mena de ràbia  que li surt de dins  quan les  coses  no li agraden  i  que necessita  desfogar-la  protestant,  plorant,  dient  paraulotes  o  bé  insultant i tot  si cal.  Quan  hagi  desfogat  la ràbia  estarà  bé.  Cada dia  pot  treure  la seva  ràbia 30 minuts  davant  dels pares,  a una hora  convinguda, perquè  això  l’ajudarà.
  3. En  cas  que no vulgui  fer-ho  (ja  que té  un comportament  opositor  a tot)  han d’aprofitar  el moment  que s’enfadi  per  ajudar-lo escoltant  aquesta  sortida  de la ràbia  amb  atenció,  amb  il·lusió,  amb  agraiment,  ja que  ara  ell s’esforça per  estar  bé.
  4. Donar-li la possibilitat  de  picar  en un coixi,  de donar  cops  amb  el coixí  sobre  el sofa  o  coses  així…
  5. Si  insulta  algú  que no són els pares.  Els  pares  has  d’explicar  a aquesta  persona  adulta  que  ara l’Aleix està  esforçant-se  per  portar-se  bé,  però  que primer  ha de treure  la ràbia  i que  per  això  no el renyen.  Volen  que la tregui  tota. Si  la persona és col·laboradora,  pot  quedar-se  també  escoltant.

I  venen les  vacances…  durant un més llarg no ens podrem veure.  A  veure cm van les  coses  aquest  mes  d’agost.  Els  desitjo molta  sort.  Em  semblen  uns  pares excel·lents i crec  que  la mereixen.



Els nens que no feien els deures

7 07 2007

01_presenta.jpg 

 En una classe  de cinquè de Primària,  hi havia   4 o 5 nens  que  no portaven mai  o gairebé mai els deures fets.

La  seva  mestra  havia buscat  de resoldre-ho  a  través  de  totes  les  solucions  habituals:  renyar-los,  avisar-los,  posar notes  a l’agenda,  posar-los-hi una mala nota,  que  es quedessin  a fer-los  a l’hora  del pati  i  cap d’aquestes  coses no tenia  cap mena d’efecte.  La  lluita  era  constant  i molt  cansada  sobretot per  la  seva manca  de resultats.

Un  dia,  la mestra  canvia  de sobte l’actitud  i coneixedora  de les tècniques  estratègiques els  planteja  a tota  la classe  aquest  discurs:

-  Avui  he pensat una cosa  molt important  per a vosaltres  i per a mi.  M’he  adonat  que  jo sempre  us poso deures, perquè  crec  que això  us  ajuda  a aprendre millor  i a recordar  allò  que hem apres  a classe  i també preparar-vos  millor  per  als examens,  però  en canvi  per a mi,  els deures  són una llauna,  més  feina  per a  preparar-los,  pensar-los,  dictar-los,  corregir-los  i a  reclamar-los  una vegada  i una altra.  A  sobre,  encara  que  la  majoria de nens i nenes  ho entenen prou  bé  i aprofiten  la opotunitat,  sempre  n’hi  ha uns  quants  que no es  mereixen  en absolut  aquest meu esforç  de posar  deures.  O  sigui  que,  a partir d’ara  no us posaré  deures,  perquè m’he adonat  que no  us  els mereixeu  i  que sóc tonta  de dedicar tant d’esforç per  a vosaltres  que no el sabeu aprofitar.

Una nena  aixeca  la mà  i diu:

- Però  has  dit  que  la majoria  si  que els fem  i  en canvi  ara  no dius  que la majoria  si que  els mereixem.

- Tens  raó.  No  és  just.  Qui  creu  que es  mereix  els deures?

Aixequen la mà  gairebé  tots  excepte  els  4  que no els  fan mai.

-  Ho  heu  fet  molt bé.  Doncs  tots  tindreu  deures  excepte  els que no han aixecat  la mà,  realment  són  els  que no es   mereixen tenir-los.

Cda  dia  quan la mestra  donava  els deiures,  tenia  molta  cura de  recordar  que hi havia quatre nens  que  no podien  fer-los.  Ja  que no mereixien  aquesta ajuda  seva.

 Van passar  tres  dies  on el tema  va  quedar  aturat  en aquest  punt.  Tots  feien  els deures  menys  els 4.  La  mestra pensava  que  com que  abans  tampoc  els feien,  no s’havia perdut  res,  i en canvi havia  guanyat  tranquil·litat  per  no haver-los  de renyar  cada  dia.  Però  no estava  massa  segura  de  si aconseguiria  que  canviessin d’actitud.

El quart  dia,  un d’aquests quatre  nens,  discretament en  tornar  del pati,   li pregunta  a la mestra  com ho podia  fer  ara  per  a  poder  tornar  a  merèixer  fer   els deures. La mestra  aprofita  la intervenció  del nen  i  li diu:

-  Podem provar-ho,  per  ser  els primers  dies  només  tens  dret  a fer-ne  ben  poquets,  la meitat  dels altres. Si  els fas,  aniràs  guanyant  l’oportunitat  de  fer-los  com tothom.

A  l’hora  de posar  els  deures,  la mestra  explica  en veu alta,  que hi ha un d’aquests  nens  que vol  recuperar  la possibilitat  de fer  deures i  que  de moment  només en podrà  fer  poquets.

El  nen  els  fa,  per  primer  cop en mesos.  Durant  una setmana  en fa  la meitat  que els altres  i després  els  fa igual  que tothom.  Els  altres  tres  nens  van seguir  un procés  semblant  al cap d’uns dies.

 Aquell  curs  va  acabar  bé  i tranquil  en l’aspecte  dels deures.



Un cas d’ansietat excessiva

22 05 2007

La Rosa és una mare  de família,   al voltant  dels quaranta anys, una bona professional que està  molt ben considerada a la seva feina i n’aconsegueix  un bon sou. Vesteix d’una manera molt acurada.  Es presenta una mica nerviosa,  perquè no veu molt clar  que  se la pugui ajudar  en el seu problema.  No planteja directament: ” Vinc a resoldre  això  que em preocupa”, sinó:  ”Vinc  a veure…  si això  que em preocupa… té  alguna solució”.  Un cop convidada  a explicar  la seva  dificultat,   ho fa  d’una manera molt precisa,  sense dubtes  ni vacil·lacions.

Ella  treballa  en una oficina, on hi ha diverses  persones.  Fa  la seva  feina,  sense  problemes,  parla  amb ells,  sobretot  si és  per  necessitats  de la feina,  sense  vergonya i sense  posar-se  nerviosa.  Amb la família  també.  Es  defineix tímida,  però  es  veu capaç  de portar  a terme  la majoria  d’obligacions  de la seva  vida. 

 Hi ha una petita  excepció  que se li fa molt molesta.   Fa  uns mesos que, en l’àmbit  de la feina,  es veu obligada  pel seu càrrec i per la manera de treballar  de l’empresa,  de fer  dinars  de feina  amb el seu  cap    i altres  càrrecs  importants.   Un cop o dos per setmana.   Aquesta  situació  de  feina  “informal”  (ja que es parla també  d’altres  coses),  la posa  tant nerviosa,  que no aconsegueix  gairebé parlar  adequadament  i li tremolen tant les  mans  que   si separa  massa  l’avantbraç de la  taula ja se li veu la tremolor  i si beu  aigua,  vi  o cafè  té por  de  vessar  el líquid  i sobretot, sobretot  que tothom s’hi fixi  i tothom  sàpiga  que està  nerviosa.

Com que ja ha tingut  algunes experiències i ho ha passat  molt malament,  cada  vegada  té més  por  i sent una ansietat  anticipatòria  des  del moment  que li diuen  el dia del dinar  fins  al moment del dinar.  Normalment  hi ha anat  a tots.  Té  temptacions de buscar-se  una excusa  o malaltia,  però creu que no ho ha d fer i no ho fa.  Només ho va fer una vegada, però  com que es va adonar  que això  no resolia el problema,  s’ha  forçat a no fer-ho més. 

 Es va  treballar amb ella  a partir  de la  “mitja  hora  de la pitjor  fantasia”  ja  que no va  estar  disposada  a “descobrir el pertorbador secret”  i  es  va seguir  per  aquest  camí.

Se  li va demanar  que cada  dia, durant mitja hora,  pensés  el pitjor  que li podria passar  al següent  dinar:  que li  caigués l’aigua o el vi,  que fes el ridícul,  que tot li sortís  malament.     

Al  cap de 15  dies  declarava  que tenia ganes  de donar-se  ànims  i que creia  que  les coses  no havien d’anar  tan malament. I  en els dos  dinars  que havia tingut  aquests  dies,  havia  desaparegut ja la ansietat  anticipatòria.  Es  posava  nerviosa  encara,  en el moment  del  dinar,  però  no pas  abans.

 Vam anar  apropant  l’exercici de la mitja  hora,  convertit  en cinc minuts,  molt més  al moment  de la por  real. Mica  en mica  va  anar disminuint.

 Al mateix  temps,  a casa  seva,  quan menjava,  havia de fer l’exercici d’imitar  de manera  voluntària la tremolor  de les mans,  uns  minuts cada  dia.

A cap de tres mesos  podia  veure  aigua,  vi i cafè  sense que li tremolés la mà.  Encara   li  va quedar  una  mica  de nerviosisme  per  quedar  el millor possible  davant dels seus caps,  però  en  els dinars  no necessitava  ni evitar  de fer  res:  moure’s,  beure  o menjar,  ni tampoc  de fer-ho de cap manera  forçada.