INFORMACIÓ MOLT BREU DE LES CARACTERÍSTIQUES DE LA TERÀPIA BREU ESTRTÈGICA

6 03 2008

 

En primer lloc aplicar  unes  estratègies ben estudiades  és  com fer un vestit a  mida  per  a cada problema  o cada  dificultat,  tot  centrant  l’atenció en  uns  paràmetres  molt concrets  que  són  els que hem d’investigar  i de conèixer.

En  primer lloc  quan definim  el problema,  en comptes  d’intentar saber-ne  les  causes,  els motius  profunds  o els per quès,  el definim  basant-nos  en les  preguntes:

Quin  és  el problema?  Quan  es  dona  el problema?     En quina  circumstància?  Amb quanta  freqüència?    En  quins  indrets  es  produeix?  Amb quines  persones   al voltant  del nen?  

En  segon lloc hem d’entendre “COM” funciona aquest problema i  per aquesta  raó  ens cal investigar  sobre les solucions intentades.  Les  solucions intentades són les solucions portades  a terme  pel  propi  nen  o per  les  persones  del seu entorn (pares,  germans,  familiars,  mestres)  per  resoldre  la  dificultat,   sense  aconseguir-ho. Treballar  sobre  aquestes  solucions  intentades i els seus resultats  ens  fa  veure no  només com funciona  el problema sinó  “com” es manté, en el moment actual,   quan ens  arriba  a nosaltres.   Habitualment aquestes  solucions  intentades en lloc de resoldre el problema, són les  que ajuden a mantenir-lo. 

Cal  treballar també  sobre  els beneficis  secundaris,  que  són els  beneficis  que obté el nen  de  la seva  conducta  disfuncional.  Aquests  beneficis  poden ser  de  molts tipus,  però  habitualment són: atenció  excessiva  i   petits  o grans  privilegis  en  el seu funcionament familiar.

Per  aquestes raons  nosaltres  treballem  amb els pares,  i amb  els  mestres, i no pas  amb  els nens  directament.  Aquests  actuen  com a coterapeutes  i ells mateixos  són  els  que proposen  les  solucions positives  i definitives als  nens  o adolescents

Un altre  concepte  important  a treballar  és  la  resistència.  Tots  tenim  una certa resistència  al canvi  i sovint per molt  que vulguin  resoldre  les  seves dificultats  les persones  voldrien fer-ho  sense  canviar  res.  És  allò  que  resumim  amb la frase:  “canvia’m  sense  canviar-me”.  Per  treballar  la resistència  no hem d’intentar  convèncer  sinó suggerir, suggestionar,  fer  que  la nova  visió  surti de dins  de les persones que fan la  demanda.   No  hem  de posar  en qüestió  les  actituds  dels pares,  per no posar-los   a la defensiva.  Hem de dir  que  han  fet  molt pels seus  fills,  que han lluitat  molt,  que  s’han esforçat molt (no diem si bé  o malament)   però  que ara  necessitem un esforç més…  qui sap si el més difícil.  Ja  que les pautes  que donarem  potser els  constaran de  complir.

Prescripcions paradoxals,  habitualment  en comptes de  demanar  als  nens  que actuïn  correctament  segons  una lògica  racional, fem  aquest  tipus de prescripcions  basades  en les  paradoxes  que  porten  al nen  a  canviar d’actituds  d’una  manera  suau  i  natural.

En  general  per  eliminar  les conductes  indesitjades  dels  nens o  adolescents,  fem servir  una estratègia  basada en el principi  paradoxal “d’apagar  el foc  afegint-hi llenya”.  Totes  les  estratègies concretes  i fetes  a mida  es  basen  en  dos conceptes:

1.-  Buscar  una utilitat  positiva  per  a la  conducta  indesitjada. O  sigui  en comptes de renyar-los  que és  el que hem  fet  fins ara, dir  que això ens  ajuda  molt  per una o altra  raó,  que s’ha  de busca r en  cada cas.

2.- Prescriure  el símptoma,   com  que a la conducta indesitjada  fins  ara,  li hem trobat,  per  fi,  una utilitat positiva.  Li demanem  que  la continuï  fent.

Aquesta  manera  d’intervenir  és  aplicable  tant  a casa com al  centre  escolar.

Després s’ha  d’anar  fent un intercanvi d’avenços  o   de  petits entrebancs  que puguin  sortir  per  anar  mantenint,  modificant  o  perfilant millor  les estratègies  fins  que s’obtingui  el resultat  desitjat.

No  hem d’oblidar  de  consolidar  bé els canvis,  petits  o  grans que es vagin produint. 

Per  ajudar  al  desbloqueig  de les  conductes,  per  a vèncer  les  resistències,  per  a  avançar millor  en  qualsevol problema  no  hem  d’intervenir  només  a nivell  racional.  Hem  d’intervenir  també  a nivell  emocional.  El cervell s’ocupa  d’aquests  dos  aspectes,  però en zones  diferenciades.  Hem  de poder accedir  a  les  dues  per  aconseguir  que la part  emocional no bloquegi  els  pensament  racionals.

Un cop  s’ha  aconseguit  eliminar  el  símptoma  o conducta  indesitjada,  es  van  retirant les  prescripcions  o  estratagemes  proposades.  Tenint  ben present  de  no oblidar-los,    fins  que  les  millores no estiguin  ben  consolidades.  En  algun cas  pot  ser  necessari  d’aplicar-los  altre  cop.  Aquestes eines  que  ha resolt el problema  queden  en el bagatge de  recursos  dels pares  que  a  partir  d’aquí poden  gestionar  millor  les  dificultats  que vagin sortint d’ara  en endavant.



Com és la teràpia?

13 05 2007

Explicaré  de manera  molt breu  quin és l’enfocament  estratègic i quines són les seves característiques.  En primer lloc  desplacem l’atenció des  del “per què”  s’ha  format  un problema  cap al “com”  funciona aquest problema i “com” es manté  en el moment actual  de la vida del pacient.  I en segon lloc i per aquesta  raó  cal investigar  sobre les solucions intentades,  del propi pacient o dels seus familiars o persones properes,  que  molt sovint en lloc de resoldre el problema, són les  que ajuden a mantenir-lo. 

Els psicòlegs  de l’escola de Palo Alto i del Mental Research Institute ja van començar  a treballar a partir de les solucions intentades, però ha estat Giorgio Nardone i l’equip de la seva  escola d’Arezzo que han fet evolucionar  la  teràpia Breu Estratègica,  creant un tipus  de classificació dels problemes  basat: 

 ·        en els diferents  tipus de solucions intentades pels  pacients o pel seu entorn  que no han funcionat

·        en  els resultats  obtinguts a partir  de les primeres  intervencions

·        en els tipus d’intervenció necessaris per a fer que el canvi sigui inevitable

·        en  l’eficàcia

·        en les tècniques  específiques  que han estat la  clau de la solució.   Com acostuma a repetir  sovint  ell mateix, el seu mètode  és   “Conèixer  els problemes a través de les seves solucions”.  D’aquesta manera s’han anat  creant  uns protocols de tractament, de casos molt específics, basats  en el fet de modificar les solucions intentades. 

Per tant  els nostres tractaments  per a trastorns fòbics, obsessius,  compulsius,  alimentaris, depressius, de comportament, de relació, de parella, etc.  es basen en  aquests  conceptes: ·        Definir el problema

·        Conèixer i identificar  les solucions intentades disfuncionals.

·        Conèixer i entendre quina és  la percepció  del món que té el pacient i quina és la manera  de reaccionar  en front del món, dels altres o d’ell mateix, a partir  de les mateixes solucions intentades.

·        Definir un objectiu de la teràpia conjuntament amb el pacient

·        Programar una intervenció o una estratègia adequada per tal de neutralitzar  aquestes  solucions intentades i per tal de modificar  la visió massa rígida del pacient que és la que  impedeix  el canvi  que ell   mateix desitja, però que no  és capaç de dur a terme. Aquesta  estratègia pot  ser més o menys directa  o indirecta , però habitualment acostuma a seguir una lògica  paradoxal.

·        Observar el feedback que ens arriba  del pacient i  anar corregint i adaptant  les pròpies intervencions.  (D’aquesta manera, basant-se  en la pràctica i en la resolució de casos,  l’escola de Giorgio Nadone  a Arezzo ha anat  construint uns protocols molt eficaços de tractaments  específics per a cada trastorn)

·        Introduir la lògica paradoxal, o de les contradiccions i utilitzar  els  autoenganys  dels  pacients de manera positiva per a ells…  Les  paradoxes  tenen  molta força per a destruir posicions massa rígides  que el pacient no ha pogut  canviar encara  que ho hagi volgut.

·        Consolidar els canvis,  petits  o  grans que es vagin produint. 

Tot  això  es va duent a terme  en tres  fases diferents  de la teràpia:  definició del problema,  desbloqueig,  i consolidació. Tots els problemes tenen les seves causes,  però  està  a l’abast  de tothom comprovar  que les mateixes  causes no generen  els mateixos problemes  en diferents persones. Per  tant  les  causes  no són per elles  mateixes  les  que  mantenen i agreugen el problema, sinó  allò  que fem  amb les nostres  percepcions,  sensacions i reaccions  a  aquella causa. Posarem un exemple  senzill:  un accident de trànsit pot ser  una experiència traumàtica  per  diferents  persones  i pot provocar  la por  d’un altre  accident i per tant la por  de conduir  o d’agafar el cotxe. Depenent  del que cadascú  faci  amb la seva por  podem tenir  una fòbia  en  desenvolupament  que pot  anar  creixent i creixent  (si evitem de conduir i ens fem  ajudar, substituir  i/o acompanyar) o podem tenir  simplement un mal record,  que potser  fins i tot  en farà  més  prudents i més bons conductors,  si les nostres  actituds són més positives.