Les violetes africanes

15 05 2008

William Hudson O’Hanlon,  que  diu que havia estat  jardiner  de  Milton Erickson,  a canvi  de poder ser  el seu  deixeble,  ha  explicat  en els eu c urs  del  cap de setmana passat  a Barcelona  aquesta  història  de  M. Erickson.

skagit_rascal.jpg 

Una  vegada  Milton Erikson  va  fer  el servei d’anar, un dia,  a visitar  una  coneguda  seva  que  havia  caigut  en una gran depressió.

La  senyora  havia  perdut  el  marit i  se  sentia molt sola.  No  tenia  ningú que  l’hagués  acompanyat  ni en  el  tràngol de la mort  del marit,  ni  en  el temps  posterior.  Aquesta  sensació  de  solitud  l’havia  aclaparat  fins  a  la  depressió.   Van  parlar una mica  i  ella  li  va  ensenyar  la casa.  Tenia  un hivernacle  ple  de  flors,  i  en  un  llarguíssim  prestatge  hi  havia  una gran quantitat de   potets  amb  unes petites tiges. Ell,  curiós,  li  va  demanar  què  era  allò,  ella  va respondre:

- Són  esqueixos  de  violetes  africanes,  quan les  podo,  per  no llençar  cap  branqueta  les  vaig  plantant  i me’n van sortint  més  i més.

rgh1184958476w1.jpg

Aleshores  li va  ensenyar  totes  les  que tenia,  que ja  havien crescut.  N’hi havia  de totes  mides,  de  menudes,  de mitjanes i de  grans,  totes  absolutament  florides.

Aleshores,   Milton  Ericson,  li  va  donar  una  feina  a fer:

-  Mira,  agafes  un diari,  revista  o qualsevol  informació  del teu  barri  o veïnat. Busques   els  naixements, els  casaments,  les  defuncions,  les  festes que puguin  sortir  en algun mitjà  de comunicació  i  encara  que no els coneguis  de  res,  agafes una violeta  africana  de les  que ja  t’han sortit i  els  la portes.  Dius  simplement que t’has  assabentat  del  naixement o de la mort  i  que només  volies  oferir-los  una flor.

La  senyora ho va fer.  Primer  va  anar  fent  coneguts  agraïts,  més tard  amics. 

Sembla  que  quan aquesta  senyora  va  morir,  Milton Erickson  va  anar  al seu enterrament   i va  poder  comprovar  de primera  mà  que a l’esglèsia  no hi cabia ni una agulla. Tot  el barri  es  va recordar d’ella. 


Accions

Informacions

2 comentaris per “Les violetes africanes”

1 07 2008
pirene (12:50:47) :

És una bona història per a contar, a mi també m’hagués agradat que una persona que patira igual que jo fos tan forta com per a venir a fer-me un detall tan bonic.

28 07 2008
carmerosanasmarti (09:48:32) :

A vegades, esperem que els altres ens ajudin a nosaltres, que ens escoltin, que ens donin un cop de mà i la millor maner a d’aconseguir-ho, és començar a fer-ho. Em va agradar la història, m’agradaria sempre saber trobar les violetes africanes de cadascú, els seus punt s forts per on començar a refer la felicitat i l’alegria de viure i d e relacionar-se.

Deixar un comentari

Pots fer servir aquestes etiquetes : <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image

Comment moderation is enabled. Your comment may take some time to appear.