Teràpia breu estratègica i temes de vida quotidiana. Carme Rosanas Martí.

El  professor  Mauro  Bolmida,  psicòleg  especialista  en   psicoteràpia  breu  estratègica,  del Centre  de Teràpia  breu    E.  d’Arezzo ha  donat  un curs  de 8  hores  sobre  problemes amb infants i adolescents.

Ha  estat un curs més aviat  pràctic, on s’han discutit  i parlat  casos  aportats  per  ell i casos  aportats  pels  assistents. 

La  introducció  teòrica  que va fer,  crec  que ja està  recollida  en altres  posts  d’aquest  blog  i ja no la repetiré.

M’agradaria afegir  una  cosa  interessant,  que  va  anar  sortint  dels casos pràctics  i fa  referència  a  les  emocions  i  al  Sistema  perceptiu reactiu  de les  persones.

 Anomenem  Sistema perceptiu-reactiu  de les  persones,  el  punt  de  vista   des  del qual  elles  veuen el món  i  hi reaccionen.  La  realitat  no  és una  sola  i única  per  a tothom,  sinó  que la realitat  és  múltiple  segons  com la  veiem  i la interpretem  cadascun de nosaltres.

Aquests  sistemes perceptius  reactius,  o maneres de  veure  el món  poden ser  molt  diverses,   però  fonamentalment  van lligades  a  les emocions.

 Les emocions més  bàsiques  són  quatre:  plaer,  dolor,  por  i  ràbia. 

En  el moment  que  per  una persona,  una d’aquestes emocions  passa  a ser  més  important  que les  altres,  veu  el món  a  través  de la seva  lent.

Hi  ha persones  que  veuen el món  a través de la seva por  o  les  seves  pors.  A  aquestes  persones  els  hem de parlar  el llenguatge  de la por  i entendre  tant  les  seves pors,  que  fent  com fan  les  arts  marcials  hem  d’aprofitar  la  força  de les  seves pors  per  a produir  el canvi  que volem.  Si  trobem la  manera que  agafin por  als seus  actes  o pensaments disfucionals  podran  canviar  i  començar a funcionar  bé.

La  ràbia  no  pot  reprimir-se,  sinó  que  necessita  canals  adequats  de sortida.  Si  la reprimim  sempre  torna  a sortir  en una forma  o altra.

 L’emoció  del dolor  pot  tenir  com  dues lectures,  quan és un dolor  inflingit  del  qual  la persona  no  és responsable,  sinó  que  el pateix,  necessita  també  canals  de sortida  i de  desfogament,  però quan  el dolor  és  una manera de viure,  com aquelles persones que no es  donen permís  per  a disfrutar  de la  vida  i tot  ho veuen  com un esforç  un sacrifici  i  un  deixar-se  explotar o   fer  mal pels  altres,  se’ls  ha  de demanar  els  exercicis  que produeixen  el canvi,  com  si fossin  un esforç  o un sacrifici  més  gran.

Per  altra  part  els  problemes  que es  basen  en  un predomini  del plaer i  en el fet  que aquella  persona  sigui sobretot una buscadora de plaer,  s’ha  de treballar  amb aquest  punt  de vista,  ningú  renuncia  a un plaer a canvi de res.  S’ha  d’aprendre  a parlar  amb  el llenguatge  del  plaer   i sota el punt  de vista  de  les  persones  que el busquen.

En primer lloc aplicar  unes  estratègies ben estudiades  és  com fer un vestit a  mida  per  a cada problema  o cada  dificultat,  tot  centrant  l’atenció en  uns  paràmetres  molt concrets  que  són  els que hem d’investigar  i de conèixer.

En  primer lloc  quan definim  el problema,  en comptes  d’intentar saber-ne  les  causes,  els motius  profunds  o els per quès,  el definim  basant-nos  en les  preguntes:

Quin  és  el problema?  Quan  es  dona  el problema?     En quina  circumstància?  Amb quanta  freqüència?    En  quins  indrets  es  produeix?  Amb quines  persones   al voltant  del nen?  

En  segon lloc hem d’entendre “COM” funciona aquest problema i  per aquesta  raó  ens cal investigar  sobre les solucions intentades.  Les  solucions intentades són les solucions portades  a terme  pel  propi  nen  o per  les  persones  del seu entorn (pares,  germans,  familiars,  mestres)  per  resoldre  la  dificultat,   sense  aconseguir-ho. Treballar  sobre  aquestes  solucions  intentades i els seus resultats  ens  fa  veure no  només com funciona  el problema sinó  “com” es manté, en el moment actual,   quan ens  arriba  a nosaltres.   Habitualment aquestes  solucions  intentades en lloc de resoldre el problema, són les  que ajuden a mantenir-lo. 

Cal  treballar també  sobre  els beneficis  secundaris,  que  són els  beneficis  que obté el nen  de  la seva  conducta  disfuncional.  Aquests  beneficis  poden ser  de  molts tipus,  però  habitualment són: atenció  excessiva  i   petits  o grans  privilegis  en  el seu funcionament familiar.

Per  aquestes raons  nosaltres  treballem  amb els pares,  i amb  els  mestres, i no pas  amb  els nens  directament.  Aquests  actuen  com a coterapeutes  i ells mateixos  són  els  que proposen  les  solucions positives  i definitives als  nens  o adolescents

Un altre  concepte  important  a treballar  és  la  resistència.  Tots  tenim  una certa resistència  al canvi  i sovint per molt  que vulguin  resoldre  les  seves dificultats  les persones  voldrien fer-ho  sense  canviar  res.  És  allò  que  resumim  amb la frase:  “canvia’m  sense  canviar-me”.  Per  treballar  la resistència  no hem d’intentar  convèncer  sinó suggerir, suggestionar,  fer  que  la nova  visió  surti de dins  de les persones que fan la  demanda.   No  hem  de posar  en qüestió  les  actituds  dels pares,  per no posar-los   a la defensiva.  Hem de dir  que  han  fet  molt pels seus  fills,  que han lluitat  molt,  que  s’han esforçat molt (no diem si bé  o malament)   però  que ara  necessitem un esforç més…  qui sap si el més difícil.  Ja  que les pautes  que donarem  potser els  constaran de  complir.

Prescripcions paradoxals,  habitualment  en comptes de  demanar  als  nens  que actuïn  correctament  segons  una lògica  racional, fem  aquest  tipus de prescripcions  basades  en les  paradoxes  que  porten  al nen  a  canviar d’actituds  d’una  manera  suau  i  natural.

En  general  per  eliminar  les conductes  indesitjades  dels  nens o  adolescents,  fem servir  una estratègia  basada en el principi  paradoxal “d’apagar  el foc  afegint-hi llenya”.  Totes  les  estratègies concretes  i fetes  a mida  es  basen  en  dos conceptes:

1.-  Buscar  una utilitat  positiva  per  a la  conducta  indesitjada. O  sigui  en comptes de renyar-los  que és  el que hem  fet  fins ara, dir  que això ens  ajuda  molt  per una o altra  raó,  que s’ha  de busca r en  cada cas.

2.- Prescriure  el símptoma,   com  que a la conducta indesitjada  fins  ara,  li hem trobat,  per  fi,  una utilitat positiva.  Li demanem  que  la continuï  fent.

Aquesta  manera  d’intervenir  és  aplicable  tant  a casa com al  centre  escolar.

Després s’ha  d’anar  fent un intercanvi d’avenços  o   de  petits entrebancs  que puguin  sortir  per  anar  mantenint,  modificant  o  perfilant millor  les estratègies  fins  que s’obtingui  el resultat  desitjat.

No  hem d’oblidar  de  consolidar  bé els canvis,  petits  o  grans que es vagin produint. 

Per  ajudar  al  desbloqueig  de les  conductes,  per  a vèncer  les  resistències,  per  a  avançar millor  en  qualsevol problema  no  hem  d’intervenir  només  a nivell  racional.  Hem  d’intervenir  també  a nivell  emocional.  El cervell s’ocupa  d’aquests  dos  aspectes,  però en zones  diferenciades.  Hem  de poder accedir  a  les  dues  per  aconseguir  que la part  emocional no bloquegi  els  pensament  racionals.

Un cop  s’ha  aconseguit  eliminar  el  símptoma  o conducta  indesitjada,  es  van  retirant les  prescripcions  o  estratagemes  proposades.  Tenint  ben present  de  no oblidar-los,    fins  que  les  millores no estiguin  ben  consolidades.  En  algun cas  pot  ser  necessari  d’aplicar-los  altre  cop.  Aquestes eines  que  ha resolt el problema  queden  en el bagatge de  recursos  dels pares  que  a  partir  d’aquí poden  gestionar  millor  les  dificultats  que vagin sortint d’ara  en endavant.