El Congrés d’Arezzo i el diàleg estratègic
13 11 2007Hem tornat d’Arezzo. Hem vist gent interessant, professionalment parlant: Giorgio Nardone, Mony Elkaïm, Loriedo, G. Gulota, i també altres que menys coneguts també han aportat coses. El conte de ”La bambola di sale” en Power Point que va ser tan bonic i tant simbòlic.
Però una vegada més el que captiva tota l’atenció del públic és el diàleg estratègic conduit per Nardone.
Té una persona davant de la qual no sap res. Comença a preguntar el que ell en diu preguntes en embut. Des de les coses més generals a les més especificques i concretes, va eliminant les possibilitats:
Les preguntes sempre són tancades, amb una doble alternativa. Sovint són purament una il·lusió d’alternativa Quan pregunta a una persona que té por d’equivocar-se i sempre demana ajuda.
- Quan has demant ajuda i l’has rebuda, després et sents millor perquè has resolt el problema o pitjor perquè et sents més incapaç d’espavil·lar-te sola?
De fet és una il·lusió d’alternativa, ja que ningú se sent millor ni més content amb ell mateix demanant ajuda. Però si encara hi ha algú que s’ho pensa i diu que se sent alleugerit. Aleshores li contesta:
- Si no he entès malament i corregeix-me si m’equivoco quan demanes ajuda i te la dones, en el primer moment et sents alleugerit ja que has resolt el teu problema i la teva ansietat, però al cap d’una estona quan hi penses, com et sents? incapaç de fer les coses per a tu mateix o content de no fer-les per a tu mateix.
(Il·lusió d’alternativa altra vegada) I finalment la persona acaba dient per ella mateixa que demanar sempre ajuda la fa sentir és malament i que és una cosa que la farà estar cada vegada pitjor. I curiosament la gent que es troba atrapada en aquesta mena de coses no s’ho havia plantejat mai.
Entre les preguntes amb il·lusió d’alternativa va fent paràfrasis reestructurants per fer que la persona vegi les coses des d’un altre punt de vista.
Afegeix alguna imatge, metàfora o aforisme per tocar les emocions a més a més de la lògica.
I finalment si cal, dóna una prescripció, uns deures que la persona ha de fer.
A la primera entrevista (que des de tota la història de la psicologia era sempre de recollida de dades) ell ja fa una intervenció terapèutica.
Veure’l i sentir-lo fent un diàleg estratègic encara captiva les ments… malgrat tot. Malgrat que personalment no dóna una imatge que haria de correspondre al seu prestigi professional







Està molt bé aquest comentari sobre el congrés, estic completament d’acord amb tu sobre l’actitut de Giorgio Nardone. Profesionalment és impecable i ha demostrat un gran coneixement de la conducta humana però paradoxalment no s’adona que la Vanitat l’allunya del que ell valora del seu mestre Paul Watzlawick. Giorgio Nardone va escriure una carta en honor del seu gran mestre l’abril de 2007 poc després de la seva mort on ressalta “Mestre de ciència i professió i model d’estil i filosofia de vida” … ” Mai exhibia la seva condició i es relacionava humilment amb qualsevol amb l’actitut del qui està sempre disposat a aprendre alguna cosa. Capaç en les relacions interpersonals del zel més estremidor així com del calor més confortant…” ” les seves atencions en relació amb les persones que ell estimava mai eren ostentoses sino tan delicades i puntuals que et sorprenien sempre”. També en aquesta carta explica que mai ha oblidat la lliçò del seu mestre del dia que presentava per primer cop el mètode de teràpia breu estràtegica i de com a darrera hora li van esborrar equivocadament el seu video. El va haver de narrar i per tant es va disculpar davant del públic pel problema mencionat i el públic es va entusiasmà. Explica Giorgio Nardone com el seu mestre que ho va presencià tot el va felicitar dient-li ” per fi, a més a més de bo, t’has mostrat humil i simpàtic… Tots han apreciat la teva debilitat i el teu error”. Bé crec que potser si que en Giorgio Nardone ha oblidat la lliçò del seu mestre.
Quina ilu, Montse, trobar-te per aquí, al meu blog. La teva aportació amb la història de Paul Watzlavick acaba de completar el tema.
I no ets tu sola que creus que Nardone ha oblidat la lliçó del seu mestre, em sembla que tots els que vam ser a Arezzo, ho creiem amb força seguretat.