El Congrés d’Arezzo i el diàleg estratègic

13 11 2007

Hem  tornat d’Arezzo.  Hem  vist  gent  interessant,  professionalment parlant:  Giorgio Nardone,  Mony  Elkaïm, Loriedo, G. Gulota, i també  altres  que menys  coneguts  també  han aportat  coses.  El  conte  de ”La  bambola  di sale”   en Power  Point que  va  ser tan bonic  i tant  simbòlic.

Però  una vegada  més  el que  captiva  tota  l’atenció  del  públic  és  el diàleg  estratègic  conduit  per  Nardone.

el-dialogo-estrategico_giorgio-nardone_alessandro-salvini_libro-oalr093.jpgTé  una persona davant  de la qual no sap  res.  Comença  a preguntar  el  que ell   en diu preguntes  en  embut.  Des  de les  coses  més  generals  a les  més  especificques i concretes, va  eliminant  les  possibilitats:

Les  preguntes sempre  són  tancades,  amb una  doble  alternativa.  Sovint  són  purament una il·lusió  d’alternativa  Quan pregunta  a  una persona  que  té  por  d’equivocar-se  i  sempre  demana  ajuda. 

-  Quan  has  demant  ajuda  i l’has  rebuda,  després  et  sents  millor  perquè  has resolt  el problema  o pitjor  perquè  et  sents més  incapaç d’espavil·lar-te  sola?

De  fet  és una il·lusió  d’alternativa, ja  que ningú  se  sent millor  ni més content  amb  ell mateix  demanant  ajuda.  Però  si encara  hi ha  algú  que  s’ho  pensa  i diu  que  se sent  alleugerit.  Aleshores  li  contesta:

-  Si no he entès  malament i corregeix-me  si m’equivoco  quan demanes  ajuda  i  te  la dones,  en  el primer moment   et  sents alleugerit  ja  que has  resolt  el teu problema  i la  teva ansietat,  però  al cap d’una estona quan  hi penses,  com et  sents?  incapaç  de  fer  les  coses  per  a tu mateix  o content  de  no fer-les  per  a tu mateix. 

(Il·lusió  d’alternativa  altra  vegada)  I  finalment  la persona  acaba  dient  per  ella  mateixa  que  demanar  sempre  ajuda  la fa  sentir  és malament  i que  és una cosa  que la  farà  estar cada vegada  pitjor.  I  curiosament  la gent  que es troba  atrapada  en aquesta  mena  de coses  no  s’ho havia plantejat  mai.

Entre  les  preguntes  amb il·lusió  d’alternativa  va  fent paràfrasis  reestructurants  per  fer  que la persona  vegi  les  coses des d’un altre  punt  de vista.

Afegeix  alguna imatge,  metàfora  o aforisme  per  tocar   les  emocions   a  més  a més  de la lògica.

 I  finalment  si cal,  dóna  una prescripció,  uns  deures que la persona ha de fer.

A  la primera  entrevista  (que  des  de tota  la història  de la psicologia  era  sempre  de recollida  de dades)  ell ja  fa  una intervenció  terapèutica.

 Veure’l  i sentir-lo  fent  un diàleg  estratègic encara  captiva  les  ments… malgrat  tot. Malgrat  que  personalment  no dóna  una imatge  que  haria  de correspondre al seu prestigi  professional 


Accions

Informacions

2 comentaris per “El Congrés d’Arezzo i el diàleg estratègic”

16 11 2007
Montserrat (20:16:36) :

Està molt bé aquest comentari sobre el congrés, estic completament d’acord amb tu sobre l’actitut de Giorgio Nardone. Profesionalment és impecable i ha demostrat un gran coneixement de la conducta humana però paradoxalment no s’adona que la Vanitat l’allunya del que ell valora del seu mestre Paul Watzlawick. Giorgio Nardone va escriure una carta en honor del seu gran mestre l’abril de 2007 poc després de la seva mort on ressalta “Mestre de ciència i professió i model d’estil i filosofia de vida” … ” Mai exhibia la seva condició i es relacionava humilment amb qualsevol amb l’actitut del qui està sempre disposat a aprendre alguna cosa. Capaç en les relacions interpersonals del zel més estremidor així com del calor més confortant…” ” les seves atencions en relació amb les persones que ell estimava mai eren ostentoses sino tan delicades i puntuals que et sorprenien sempre”. També en aquesta carta explica que mai ha oblidat la lliçò del seu mestre del dia que presentava per primer cop el mètode de teràpia breu estràtegica i de com a darrera hora li van esborrar equivocadament el seu video. El va haver de narrar i per tant es va disculpar davant del públic pel problema mencionat i el públic es va entusiasmà. Explica Giorgio Nardone com el seu mestre que ho va presencià tot el va felicitar dient-li ” per fi, a més a més de bo, t’has mostrat humil i simpàtic… Tots han apreciat la teva debilitat i el teu error”. Bé crec que potser si que en Giorgio Nardone ha oblidat la lliçò del seu mestre.

16 11 2007
Carme Rosanas (21:35:00) :

Quina ilu, Montse, trobar-te per aquí, al meu blog. La teva aportació amb la història de Paul Watzlavick acaba de completar el tema.

I no ets tu sola que creus que Nardone ha oblidat la lliçó del seu mestre, em sembla que tots els que vam ser a Arezzo, ho creiem amb força seguretat.

Deixar un comentari

Pots fer servir aquestes etiquetes : <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <code> <em> <i> <strike> <strong>

*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image