Teràpia breu estratègica i temes de vida quotidiana. Carme Rosanas Martí.

Hem  tornat d’Arezzo.  Hem  vist  gent  interessant,  professionalment parlant:  Giorgio Nardone,  Mony  Elkaïm, Loriedo, G. Gulota, i també  altres  que menys  coneguts  també  han aportat  coses.  El  conte  de ”La  bambola  di sale”   en Power  Point que  va  ser tan bonic  i tant  simbòlic.

Però  una vegada  més  el que  captiva  tota  l’atenció  del  públic  és  el diàleg  estratègic  conduit  per  Nardone.

Té  una persona davant  de la qual no sap  res.  Comença  a preguntar  el  que ell   en diu preguntes  en  embut.  Des  de les  coses  més  generals  a les  més  especificques i concretes, va  eliminant  les  possibilitats:

Les  preguntes sempre  són  tancades,  amb una  doble  alternativa.  Sovint  són  purament una il·lusió  d’alternativa  Quan pregunta  a  una persona  que  té  por  d’equivocar-se  i  sempre  demana  ajuda. 

-  Quan  has  demant  ajuda  i l’has  rebuda,  després  et  sents  millor  perquè  has resolt  el problema  o pitjor  perquè  et  sents més  incapaç d’espavil·lar-te  sola?

De  fet  és una il·lusió  d’alternativa, ja  que ningú  se  sent millor  ni més content  amb  ell mateix  demanant  ajuda.  Però  si encara  hi ha  algú  que  s’ho  pensa  i diu  que  se sent  alleugerit.  Aleshores  li  contesta:

-  Si no he entès  malament i corregeix-me  si m’equivoco  quan demanes  ajuda  i  te  la dones,  en  el primer moment   et  sents alleugerit  ja  que has  resolt  el teu problema  i la  teva ansietat,  però  al cap d’una estona quan  hi penses,  com et  sents?  incapaç  de  fer  les  coses  per  a tu mateix  o content  de  no fer-les  per  a tu mateix. 

(Il·lusió  d’alternativa  altra  vegada)  I  finalment  la persona  acaba  dient  per  ella  mateixa  que  demanar  sempre  ajuda  la fa  sentir  és malament  i que  és una cosa  que la  farà  estar cada vegada  pitjor.  I  curiosament  la gent  que es troba  atrapada  en aquesta  mena  de coses  no  s’ho havia plantejat  mai.

Entre  les  preguntes  amb il·lusió  d’alternativa  va  fent paràfrasis  reestructurants  per  fer  que la persona  vegi  les  coses des d’un altre  punt  de vista.

Afegeix  alguna imatge,  metàfora  o aforisme  per  tocar   les  emocions   a  més  a més  de la lògica.

 I  finalment  si cal,  dóna  una prescripció,  uns  deures que la persona ha de fer.

A  la primera  entrevista  (que  des  de tota  la història  de la psicologia  era  sempre  de recollida  de dades)  ell ja  fa  una intervenció  terapèutica.

 Veure’l  i sentir-lo  fent  un diàleg  estratègic encara  captiva  les  ments… malgrat  tot. Malgrat  que  personalment  no dóna  una imatge  que  haria  de correspondre al seu prestigi  professional