Un nen prepotent i que humilia als altres
22 09 2007Aquesta entrada és una resposta a un comentari de fa uns dies. Una amiga em demanava una recepta per a evitar que un nen de sisé de primaria sempre es faci el “xuleta” i humilii als altres.
Crec que hi ha dos sistemes possibles, basant-nos en les estratègies que han esta més eficaces.
La primera seria seguir les dues condicions generals que ja he explicat:
1.- Buscar una utilitat positiva a les actituds del nen
2.- Demanar-li que continui fent el xuleta i humiliant els altres.
Se li pot dir que ens hem adonat que allò que semblava una actitud dolenta o agressiva, és una actitud sacrificada. Que gràcies a ell els altres es faran més forts, més valents i més bons per a la vida. Que ja veiem que ell se sacrifica en fer el paper més dolent i ingrat i que a més a més d’agrair-li molt la oportunitat que dóna als altres de superar-se, li demanem que continui fent allò que ha estat fent fins ara: fer veure que es creu el millor i humiliar als altres.
En convertir una actitud espontania, inevitable i impulsiva en una actitud demanada, per tant molt més racionalitzada, l’actitud normalment disminueix molt o s’elimina.
Després del primer “rotllet” explicant-li (ha de ser públic, perquè els altres entenguin el canvi d’actitud de la mestra) les altres vegades ens limitem a somriure-li o a donar-li les gràcies en nom de tots.
La segona estratègia, es basa en els mateixos principis, però no cal parlar tant clar. Es fan unes medalles de catolina o uns diplomes que digui que aquell diploma és pel millor alumne del dia, o pel que ha après més, o per l’heroi del dia o qualsevol altre petit privilegi. I sense cap avís previ, cada cop que ell es fiqui amb algú, s’ignora totalment l’humiliador i es centra l’atenció en la víctima, alabant-la per la paciència demostrada i per la seva maduresa, per la gràcia que ha tingut la seva resposta o per la traquil·litat amb què s’ho ha pres o pel que sigui i se li dona el diploma.
Cap paraula per l’agressor.
No sé si et servirà, aquests són els protocols generals, potser caldria parlar una mica més en concret d’aquest nen i de les circumstàncies de la classe i de les situacions.
Buffff quina mala llet amb la psicologia! Ja sé que el nen s’ho mereix i tot això però… me’n faig creus dels mètodes que arribeu a pensar!
Bé, no sé si això es pot considerar mala llet. Nosaltres en diem estratègies de canvi, per quan les actituds normals no l’aconsegueixen.
No són recomanacions per a poder generalitzar. No són actituds que recomanem en primera instància. Sinó recursos en situacions extremes, quan ja s’ha provat tot i cap de le coses habituals ha funcionat .
S’eviten mal rotllos, càstigs, agressivitats, el patiment de les possibles víctimes, però el que és més important és que s’aconsegueix que l’autocontrol per a no ser agressiu es faci d’una manera molt més segura que simplement amb “esforços conscients”.
carme