Teràpia breu estratègica i temes de vida quotidiana. Carme Rosanas Martí.

Aquesta  entrada  és  una resposta a un comentari  de fa  uns dies.  Una  amiga  em demanava  una recepta per a  evitar  que  un nen de sisé de primaria  sempre  es  faci  el “xuleta”  i humilii als  altres.

Crec  que hi ha dos  sistemes  possibles,  basant-nos  en les estratègies que  han esta més  eficaces. 

La primera  seria  seguir  les  dues  condicions  generals  que ja  he explicat:

1.-  Buscar  una utilitat  positiva  a les  actituds  del nen

2.- Demanar-li  que continui  fent  el xuleta i humiliant els altres.

Se  li  pot  dir  que  ens  hem adonat  que  allò  que semblava   una actitud  dolenta  o agressiva,  és  una actitud  sacrificada.    Que  gràcies  a ell els   altres es  faran  més  forts,  més  valents i  més  bons  per  a la  vida.  Que  ja  veiem que ell se  sacrifica  en fer  el paper  més  dolent i ingrat  i que  a més  a més  d’agrair-li  molt  la oportunitat que dóna als altres  de  superar-se,  li  demanem que continui  fent  allò  que  ha  estat  fent  fins  ara:   fer  veure  que es  creu  el millor  i humiliar  als  altres.

En  convertir  una actitud  espontania,  inevitable  i impulsiva  en una actitud   demanada,  per tant  molt més racionalitzada,  l’actitud  normalment  disminueix  molt  o s’elimina.

Després  del primer  “rotllet”  explicant-li (ha  de ser públic, perquè  els altres  entenguin  el canvi d’actitud  de la mestra)   les  altres  vegades  ens limitem  a somriure-li  o a donar-li les  gràcies  en nom de tots.

La  segona estratègia, es basa  en els mateixos  principis,  però no cal parlar  tant  clar. Es  fan  unes medalles  de catolina  o uns diplomes  que digui  que  aquell diploma  és  pel millor  alumne  del  dia,  o  pel que  ha  après  més,  o per  l’heroi del  dia  o  qualsevol altre  petit  privilegi.  I  sense  cap  avís previ,  cada  cop  que ell  es fiqui  amb  algú,  s’ignora totalment   l’humiliador  i  es  centra  l’atenció  en la víctima,   alabant-la  per  la  paciència demostrada  i per la seva maduresa,  per  la gràcia  que ha tingut  la  seva  resposta  o  per  la traquil·litat  amb què  s’ho ha pres  o pel que sigui  i se li dona  el diploma.

Cap paraula per l’agressor. 

No  sé  si et  servirà,  aquests són els protocols  generals, potser  caldria parlar  una mica més  en concret  d’aquest  nen i de les circumstàncies   de la  classe  i de les  situacions.

La  veritat  és  que la  segona visita,  just el primer  dia de la tornada de vacances, no  va  ser tant esperançadora  com acostumen a ser  les  segones  visites.

Els  pares  havien intentat  fer  les  feines  encomanades,  però  ells mateixos  se les havien  boicotejat,  o  sigui  s’havien oblidat  de  fer  allò  que ells  mateixos  havien dit  al seu fill  que farien.  I  el fill  ja  havia entès  que  allò  no anava  de  veritat.

Jo  em  vaig  disculpar  per  haver-los  donat  tants  deures  en una primera  sessió,  però  els vaig  dir  que  pensava  que  per  les ”llargues” vacances   amb  el seu  fill, no els podia  deixar  sense  alguna eina per a millorar  la situació.

La  segona  visita  va ser  una mica  la  repetició  de la primera,  amb  l’avantatge  que havien pogut  comprovar  que  algunes  coses  paradoxals  funcionen,  encara  que hagi  estat  de manera  provisional,  ja que s’ha  de mantenir  les  actituds fins  que faci  falta  per  no tornar  enrere.

A  la tercera  visita,  al cap de quinze  dies,  les  coses  ja han  canviat.

El  nen està més  tranquil.  Han disminuit  els  enfrontaments  i les  baralles. El  pare  em va dir  que en 15  dies  ell només  s’havia  enfadat  dos  cops   i que això  era tot un record.

Jo vaig  dir  que anava  molt bé  que s’hagués  enfadat  dos  cops  perquè  així  podia  comprovar  que li funcionava més  bé:  enfadar-se  o  escoltar-se’l  com si estigués  content  de  fer-ho?   Sense  cap dubte  va dir  que  enfadar-se  empitjorava  les  coses  i  no enfadar-se  les millorava.

Quan  volem extingir  una conducta  inconvenient  hem  d’aconseguir una actitud que tingui  dues  condicions:

- buscar  una utilitat  positiva  a aquesta  actitud.  (Com ara  que necessita  desfogar-se   i  que nosaltres  el volem ajudar  escoltant-lo  i  així  deprés  es portarà  bé  o altres  més imaginatives,  com ara  que  a la feina fan un concurs  del pare  que té  més paciència  i que va  molt  bé  que et portis malament,  perquè m’apunto les  vegades  que  he tingut  paciència  amb tu   i  així  guanyaré)

-  prescriure  allò  que volem eliminar.  Si té  una utilitat positiva,  doncs  ho has  de fer.

El  pare  en qüestió  va utilitzar  el concurs  de pares.  I li ha anat  bé.

La  mare  ha trobat  també  una manera  de  no  entrar  en discussió  amb el seu fill,  però  no està del tot tranquil·la, troba que sovint  cedeix  massa  a les  seves negociacions.

Li proposo  que  sigui ella  que  li doni  al seu fill  una doble alternativa  que ja contempli  una  certa negociació,  però  proposada  per a ella.

-  És  hora  d’anar-te  a duxar  (encara que faltin 10 minuts)   Què  prefereixes  anar-hi ara  o esperar  aquells  deu  minutets  que t’agraden tant? 

Amb  petits  trucs  com aquests,  i  en unes  setmanes,  les  coses  comencen  a canviar.  No  podem baixar  la guardia  i  hem  de continuar  en les  mateixes  actituds  fins  que les  millores  s’hagin consolidat.