Teràpia breu estratègica i temes de vida quotidiana. Carme Rosanas Martí.

 En una classe  de cinquè de Primària,  hi havia   4 o 5 nens  que  no portaven mai  o gairebé mai els deures fets.

La  seva  mestra  havia buscat  de resoldre-ho  a  través  de  totes  les  solucions  habituals:  renyar-los,  avisar-los,  posar notes  a l’agenda,  posar-los-hi una mala nota,  que  es quedessin  a fer-los  a l’hora  del pati  i  cap d’aquestes  coses no tenia  cap mena d’efecte.  La  lluita  era  constant  i molt  cansada  sobretot per  la  seva manca  de resultats.

Un  dia,  la mestra  canvia  de sobte l’actitud  i coneixedora  de les tècniques  estratègiques els  planteja  a tota  la classe  aquest  discurs:

-  Avui  he pensat una cosa  molt important  per a vosaltres  i per a mi.  M’he  adonat  que  jo sempre  us poso deures, perquè  crec  que això  us  ajuda  a aprendre millor  i a recordar  allò  que hem apres  a classe  i també preparar-vos  millor  per  als examens,  però  en canvi  per a mi,  els deures  són una llauna,  més  feina  per a  preparar-los,  pensar-los,  dictar-los,  corregir-los  i a  reclamar-los  una vegada  i una altra.  A  sobre,  encara  que  la  majoria de nens i nenes  ho entenen prou  bé  i aprofiten  la opotunitat,  sempre  n’hi  ha uns  quants  que no es  mereixen  en absolut  aquest meu esforç  de posar  deures.  O  sigui  que,  a partir d’ara  no us posaré  deures,  perquè m’he adonat  que no  us  els mereixeu  i  que sóc tonta  de dedicar tant d’esforç per  a vosaltres  que no el sabeu aprofitar.

Una nena  aixeca  la mà  i diu:

- Però  has  dit  que  la majoria  si  que els fem  i  en canvi  ara  no dius  que la majoria  si que  els mereixem.

- Tens  raó.  No  és  just.  Qui  creu  que es  mereix  els deures?

Aixequen la mà  gairebé  tots  excepte  els  4  que no els  fan mai.

-  Ho  heu  fet  molt bé.  Doncs  tots  tindreu  deures  excepte  els que no han aixecat  la mà,  realment  són  els  que no es   mereixen tenir-los.

Cda  dia  quan la mestra  donava  els deiures,  tenia  molta  cura de  recordar  que hi havia quatre nens  que  no podien  fer-los.  Ja  que no mereixien  aquesta ajuda  seva.

 Van passar  tres  dies  on el tema  va  quedar  aturat  en aquest  punt.  Tots  feien  els deures  menys  els 4.  La  mestra pensava  que  com que  abans  tampoc  els feien,  no s’havia perdut  res,  i en canvi havia  guanyat  tranquil·litat  per  no haver-los  de renyar  cada  dia.  Però  no estava  massa  segura  de  si aconseguiria  que  canviessin d’actitud.

El quart  dia,  un d’aquests quatre  nens,  discretament en  tornar  del pati,   li pregunta  a la mestra  com ho podia  fer  ara  per  a  poder  tornar  a  merèixer  fer   els deures. La mestra  aprofita  la intervenció  del nen  i  li diu:

-  Podem provar-ho,  per  ser  els primers  dies  només  tens  dret  a fer-ne  ben  poquets,  la meitat  dels altres. Si  els fas,  aniràs  guanyant  l’oportunitat  de  fer-los  com tothom.

A  l’hora  de posar  els  deures,  la mestra  explica  en veu alta,  que hi ha un d’aquests  nens  que vol  recuperar  la possibilitat  de fer  deures i  que  de moment  només en podrà  fer  poquets.

El  nen  els  fa,  per  primer  cop en mesos.  Durant  una setmana  en fa  la meitat  que els altres  i després  els  fa igual  que tothom.  Els  altres  tres  nens  van seguir  un procés  semblant  al cap d’uns dies.

 Aquell  curs  va  acabar  bé  i tranquil  en l’aspecte  dels deures.