Teràpia breu estratègica i temes de vida quotidiana. Carme Rosanas Martí.

 Primera sessió 

Podria  considerar-lo  un cas  més,  dels molts  semblants  que he  tingut.  Una pura  aplicació  del  protocol.  Però  en comptes  d’això  em sembla  interessant  com si fos  la primera  vegada,   viure  amb aquests  pares  la descoberta d’un nou punt  de vista,  d’una nova  mirada.  Intento  arribar  a ells.  Fins  la  segona sessió  no sabré  del cert  si ho he  aconseguit

Avui  a última hora,  aquesta primera  visita  d’uns  pares  molt preocupats,  culpabilitzats  i  sobretot  molt desorientats.

L’Aleix no accepta  un no per  resposta,  lluita aferrissadament fins a obtenir  el que vol. Fa  rebequeries  constantment.  Insulta  als  amics  i als  adults. Falta  al respecte  de pares,  avis,  avies,  ties  i  de  qui se li posi  per  davant.   Insulta  sovint  a  la seva  mare  que  se  sent  molt  malament  en aquests  casos  i  a sobre  se sent  culpable  per no saber-ho  evitar.

Quines  coses  fa  bé,  aquest  nen? 

Menja bé.  Massa  ràpid.  I  després  quan ha acabat  no aconseguim que  continui assegut.

En  quines  coses  no cediu mai i aconseguiu  que les  faci?

En  anar  a dormir  a les 9.  I en banyar-se  cada  dia  a l’hora  que toca  banayar-se.

I  és  fàcil o dificil,  que  ho faci?

Difícil,  però  ho fa

I  perquè  les  altres coses  que  també  són difícils  no les  fa?

Ens  cansem.  Ell mateix  ens diu  que  sempre  aconsegueix  el que  vol  i que sempre  se surt  amb la seva.

La  conversa  ha estat molt  més  llarga,  evidentment,  però  després  de dir-me  que  les  coses  que ells  havien intentat  eren:  raonar-li  el  perquè  de cada  cosa,  renyar-lo,  castigar-lo,  avisar-lo i  fins  i  tot donar-li  algun  bolet  de tant  en tant.  Li  diuen  sovint  que  és  dolent  i fins i tot  ell pregunta  què  li pass  dins del cap  per ser  tant  dolent  i per  què no és  igual que els altres nens.

Quines   funcionen,  de  totes  aquestes?

Cap.

Prescripcions:

1. Cadascun dels pares  ha de pensar  5 minuts  cada  dia  què  farien  en  el cas  que volguessin empitjorar  el comportament del seu fill  i la s eva  relació  amb ell.
2.  A partir  d’ara,  deixarà  de ser  dolent  i li explicareu  que  no és  dolent,  que  té  una mena de ràbia  que li surt de dins  quan les  coses  no li agraden  i  que necessita  desfogar-la  protestant,  plorant,  dient  paraulotes  o  bé  insultant i tot  si cal.  Quan  hagi  desfogat  la ràbia  estarà  bé.  Cada dia  pot  treure  la seva  ràbia 30 minuts  davant  dels pares,  a una hora  convinguda, perquè  això  l’ajudarà.
3. En  cas  que no vulgui  fer-ho  (ja  que té  un comportament  opositor  a tot)  han d’aprofitar  el moment  que s’enfadi  per  ajudar-lo escoltant  aquesta  sortida  de la ràbia  amb  atenció,  amb  il·lusió,  amb  agraiment,  ja que  ara  ell s’esforça per  estar  bé.
4. Donar-li la possibilitat  de  picar  en un coixi,  de donar  cops  amb  el coixí  sobre  el sofa  o  coses  així…
5. Si  insulta  algú  que no són els pares.  Els  pares  has  d’explicar  a aquesta  persona  adulta  que  ara l’Aleix està  esforçant-se  per  portar-se  bé,  però  que primer  ha de treure  la ràbia  i que  per  això  no el renyen.  Volen  que la tregui  tota. Si  la persona és col·laboradora,  pot  quedar-se  també  escoltant.

I  venen les  vacances…  durant un més llarg no ens podrem veure.  A  veure cm van les  coses  aquest  mes  d’agost.  Els  desitjo molta  sort.  Em  semblen  uns  pares excel·lents i crec  que  la mereixen.

 En una classe  de cinquè de Primària,  hi havia   4 o 5 nens  que  no portaven mai  o gairebé mai els deures fets.

La  seva  mestra  havia buscat  de resoldre-ho  a  través  de  totes  les  solucions  habituals:  renyar-los,  avisar-los,  posar notes  a l’agenda,  posar-los-hi una mala nota,  que  es quedessin  a fer-los  a l’hora  del pati  i  cap d’aquestes  coses no tenia  cap mena d’efecte.  La  lluita  era  constant  i molt  cansada  sobretot per  la  seva manca  de resultats.

Un  dia,  la mestra  canvia  de sobte l’actitud  i coneixedora  de les tècniques  estratègiques els  planteja  a tota  la classe  aquest  discurs:

-  Avui  he pensat una cosa  molt important  per a vosaltres  i per a mi.  M’he  adonat  que  jo sempre  us poso deures, perquè  crec  que això  us  ajuda  a aprendre millor  i a recordar  allò  que hem apres  a classe  i també preparar-vos  millor  per  als examens,  però  en canvi  per a mi,  els deures  són una llauna,  més  feina  per a  preparar-los,  pensar-los,  dictar-los,  corregir-los  i a  reclamar-los  una vegada  i una altra.  A  sobre,  encara  que  la  majoria de nens i nenes  ho entenen prou  bé  i aprofiten  la opotunitat,  sempre  n’hi  ha uns  quants  que no es  mereixen  en absolut  aquest meu esforç  de posar  deures.  O  sigui  que,  a partir d’ara  no us posaré  deures,  perquè m’he adonat  que no  us  els mereixeu  i  que sóc tonta  de dedicar tant d’esforç per  a vosaltres  que no el sabeu aprofitar.

Una nena  aixeca  la mà  i diu:

- Però  has  dit  que  la majoria  si  que els fem  i  en canvi  ara  no dius  que la majoria  si que  els mereixem.

- Tens  raó.  No  és  just.  Qui  creu  que es  mereix  els deures?

Aixequen la mà  gairebé  tots  excepte  els  4  que no els  fan mai.

-  Ho  heu  fet  molt bé.  Doncs  tots  tindreu  deures  excepte  els que no han aixecat  la mà,  realment  són  els  que no es   mereixen tenir-los.

Cda  dia  quan la mestra  donava  els deiures,  tenia  molta  cura de  recordar  que hi havia quatre nens  que  no podien  fer-los.  Ja  que no mereixien  aquesta ajuda  seva.

 Van passar  tres  dies  on el tema  va  quedar  aturat  en aquest  punt.  Tots  feien  els deures  menys  els 4.  La  mestra pensava  que  com que  abans  tampoc  els feien,  no s’havia perdut  res,  i en canvi havia  guanyat  tranquil·litat  per  no haver-los  de renyar  cada  dia.  Però  no estava  massa  segura  de  si aconseguiria  que  canviessin d’actitud.

El quart  dia,  un d’aquests quatre  nens,  discretament en  tornar  del pati,   li pregunta  a la mestra  com ho podia  fer  ara  per  a  poder  tornar  a  merèixer  fer   els deures. La mestra  aprofita  la intervenció  del nen  i  li diu:

-  Podem provar-ho,  per  ser  els primers  dies  només  tens  dret  a fer-ne  ben  poquets,  la meitat  dels altres. Si  els fas,  aniràs  guanyant  l’oportunitat  de  fer-los  com tothom.

A  l’hora  de posar  els  deures,  la mestra  explica  en veu alta,  que hi ha un d’aquests  nens  que vol  recuperar  la possibilitat  de fer  deures i  que  de moment  només en podrà  fer  poquets.

El  nen  els  fa,  per  primer  cop en mesos.  Durant  una setmana  en fa  la meitat  que els altres  i després  els  fa igual  que tothom.  Els  altres  tres  nens  van seguir  un procés  semblant  al cap d’uns dies.

 Aquell  curs  va  acabar  bé  i tranquil  en l’aspecte  dels deures.