Teràpia breu estratègica i temes de vida quotidiana. Carme Rosanas Martí.

El  que ens incita  a l’acció no és  l’esperança, sinó  la voluntat.

El  que ens allibera no és  l’esperança, sinó  la veritat.

El  que ens fa viure no és  l’esperança,  sinó l’amor.

Hem  après,  (i  ho dic  en plural perquè tot  aquest  recorregut  en  la teràpia  estratègica no l’he  pas  fet  sola)   que  els sofistes  eren  interessants,  que no creien en una veritat única  i absoluta  i  que  la  realitat  té molts  punts  de vista  possibles.  Malgrat  que els sofistes  sempre  han estat  força  mal vistos  pels altres  filòsofs, ( justament  per  això,  perquè  no busquen  la veritat)   hem après  a mirar-los  amb  simpatia,  perquè  la  seva  manera  de veure  el món  ens  és  útil  en psicologia,  per  a  canviar les coses  que cal canviar.  Per a persuadir al  pacient  de canviar  el seu punt  de vista quan no li és  ni útil  ni operatiu.

Avui  llegia  André  Comte-Sponville  “L’ànima de l’ateisme”  (que  també és  una persona  que admiro  molt  i  li he llegit  una pila  de llibres)  Com  a bon  filosof  no sofista,   no  està  gens  content  amb  els  sofistes   que  creu  que ens han de portar  a un nihilisme  molt  poc  convenient  per a les  persones i per  a la societat.

I  jo malgrat  que  estic  d’acord  amb   gairebé  tot el  que diu,  trobo  que en parlar  d’això  fa  una  certa  simplificació.  Diu que  els  sofistes  creuen que  veritat no existeix.  I  ell  afegeix  que si la veritat  no existeix,  res no existeix, i  res  no es pot  regular  ni  jutjar,  ni ordenar.  I això  ens  porta  a la  barbàrie  i a  la violència.

Jo  no crec  que  això  pugui  analitzar-se  d’aquesta  manera.  Crec  més  aviat  que pels  sofistes no existeix  cap veritat  absoluta,  però  també  que  tot  el que existeix  és realitat,  en el sentit  que  com que no hi ha  veritat  absoluta,  la  teva  veritat  existeix i és veritat  perquè  tu la penses  i la meva  també,  perquè  jo la penso.  I  que creuen  a més  a més  que   cada  veritat  conté   una part de  falsedat  i cada falsedat  conté  una part  de veritat.  I no em sembla  que això ens hagi  de dur  a cap nihilisme,  sinó  justament  a  una tolerància  i  a una  possibilitat  de canvi.

Creien  que les lleis  són una pura convenció  i  que poden ser  molt  variables  en diferents èpoques  i  segons  els  interessos  de  cada  societat.  És  que a  algú  li pot quedar  algun dubte  sobre això?   Però tampoc  no defensaven pas  l’abolició  de les  lleis  i bé  que  creien  que s’havien  de respectar.  Canviar-les?  Això  ja  era més  relatiu.  Tant  convencional seria  la nova  com la vella…

També utilitzaven un mètode  molt inductiu,  acumulant  dades i  informacions  de les  quals treien conclusions  de tipus  pràctic

Mentre no creiem  que una  veritat  pugui ser única i absoluta, podem  estar  disposats a escoltar  altres  veritats,  altres  visions.