Teràpia breu estratègica i temes de vida quotidiana. Carme Rosanas Martí.

A  vegades,  les coses  que tinc molt  i molt pensades  de  fa temps,   un dia,  en una xerrada  amb alguna persona o amb una sessió  de teràpia  tot  de  cop  em vénen  les  ganes  d’escriure-ho. 

L’atre  dia vaig  parlar  amb  una noia  jove,  de 27  anys,  casada  de  fa  un parell d’anys,  els conec tots  dos i sé  que s’estimen molt.

Però,  sovint,  els costa  d’entendre’s  i  de  sentir-se  tots  dos contents  amb els seus  intercanvis  de pensaments,  d’emocions  o de sentiments.

S’estimen  i les seves  paraules  eren  “és  trist”  i  ella volia  dir que trobava trist  que tot i estimar-se  no puguin acabar  d’entendre’s  bé i que tot i estan  bé  la major  part del temps,   tant  sovint se senti massa sola.

I  a mi  em semba  que hi ha  una pila  de factors  que determinen  una  bona  o  mala  o  regular  comunicació, però  el  que avui  voldria comentar  i que em sembla  força  important  és  l’expectativa  d’una  relació  i d’una comunicació  total,  que sovint les  dones  o noies  tenim.

Sovint  ens  sembla,  quan comencem una relació amorosa,  que  ho hauríem  de poder compartir tot,  que ho hauríem de poder explicar tot,  que  ens  hauríem de comprendre  a la perfecció  en totes les coses.  Aquesta mena de creença  que  la  comunicació  i la comprensió  pot  ser  total i perfecta  entre dues  persones,  crea  la  insatisfacció,  la tristesa  i el desconcert.

La  manera  de veure  les relacions  més  convencional,  sembla portar  a que  a partir  de l’exclusivitat  “exigida”  i  acceptada  per  la majoria  de la gent,  com a  compensació  hauria  de tenir  aquesta  ralció  total,  intensa  i profunda.  I  en no trobar-la gaire  sovint,  la  gent  cau  en la decepció.

No  és  pas  queno existeixi una  relació  així.  No m’atreviria  pas  mai a dir-ho,  però  en qualsevol  cas  és  més  una excepcionalitat  que no pas  una cosa  habitual.

I  així  la solució dels  nostres  temps  és  agafar  i deixar.  Quan  ens deixem  submergir  en la sensació  de decepció i pensem  que això no és  el que esperàvem,  trenquem una  relació,  i  sovint en recomencem  una altra.

I  en canvi  crec  que la solució  més  sensata,    seria  acceptar  que ningú no pot  encaixar  a la perfecció,  en tots  els aspectes  de la vida  amb un altre,  ni  compartir-ho tot,  tot,  ni  sentir-se  ca  dia i a totes  hores  pendent  de l’altra persona  amb  totes  les  seves necessitats.   I  un cop acceptat  això,  buscar  la manera  que tothom  tingui  al seu  voltant  una xarxa  de  suport:  amics  i amigues,  germans  i germanes,  companys  i companyes…  perquè  a   bocinets  d’aquí  d’allà,   tothom  pugui  anar  omplint  tots  els  espais,  tots els aspectes de la vida  que necessita.

Tothom  necessita  una mica  de  tot:  seriositat, bromes,  profunditat  i lleugeresa,  confiança  i formalitat,  parlar  i escoltar.  I  tot  no  ho trobem  d’una mateixa  persona.  Encara,  ara,  al segle  XXI,  l’era  de la comunicació,  les  persones,  solteres  o  casades  o aparellades,  vivim massa  sovint  en  una  solitud innecessària.