Teràpia breu estratègica i temes de vida quotidiana. Carme Rosanas Martí.

La Rosa és una mare  de família,   al voltant  dels quaranta anys, una bona professional que està  molt ben considerada a la seva feina i n’aconsegueix  un bon sou. Vesteix d’una manera molt acurada.  Es presenta una mica nerviosa,  perquè no veu molt clar  que  se la pugui ajudar  en el seu problema.  No planteja directament: ” Vinc a resoldre  això  que em preocupa”, sinó:  ”Vinc  a veure…  si això  que em preocupa… té  alguna solució”.  Un cop convidada  a explicar  la seva  dificultat,   ho fa  d’una manera molt precisa,  sense dubtes  ni vacil·lacions.

Ella  treballa  en una oficina, on hi ha diverses  persones.  Fa  la seva  feina,  sense  problemes,  parla  amb ells,  sobretot  si és  per  necessitats  de la feina,  sense  vergonya i sense  posar-se  nerviosa.  Amb la família  també.  Es  defineix tímida,  però  es  veu capaç  de portar  a terme  la majoria  d’obligacions  de la seva  vida. 

 Hi ha una petita  excepció  que se li fa molt molesta.   Fa  uns mesos que, en l’àmbit  de la feina,  es veu obligada  pel seu càrrec i per la manera de treballar  de l’empresa,  de fer  dinars  de feina  amb el seu  cap    i altres  càrrecs  importants.   Un cop o dos per setmana.   Aquesta  situació  de  feina  “informal”  (ja que es parla també  d’altres  coses),  la posa  tant nerviosa,  que no aconsegueix  gairebé parlar  adequadament  i li tremolen tant les  mans  que   si separa  massa  l’avantbraç de la  taula ja se li veu la tremolor  i si beu  aigua,  vi  o cafè  té por  de  vessar  el líquid  i sobretot, sobretot  que tothom s’hi fixi  i tothom  sàpiga  que està  nerviosa.

Com que ja ha tingut  algunes experiències i ho ha passat  molt malament,  cada  vegada  té més  por  i sent una ansietat  anticipatòria  des  del moment  que li diuen  el dia del dinar  fins  al moment del dinar.  Normalment  hi ha anat  a tots.  Té  temptacions de buscar-se  una excusa  o malaltia,  però creu que no ho ha d fer i no ho fa.  Només ho va fer una vegada, però  com que es va adonar  que això  no resolia el problema,  s’ha  forçat a no fer-ho més. 

 Es va  treballar amb ella  a partir  de la  “mitja  hora  de la pitjor  fantasia”  ja  que no va  estar  disposada  a “descobrir el pertorbador secret”  i  es  va seguir  per  aquest  camí.

Se  li va demanar  que cada  dia, durant mitja hora,  pensés  el pitjor  que li podria passar  al següent  dinar:  que li  caigués l’aigua o el vi,  que fes el ridícul,  que tot li sortís  malament.     

Al  cap de 15  dies  declarava  que tenia ganes  de donar-se  ànims  i que creia  que  les coses  no havien d’anar  tan malament. I  en els dos  dinars  que havia tingut  aquests  dies,  havia  desaparegut ja la ansietat  anticipatòria.  Es  posava  nerviosa  encara,  en el moment  del  dinar,  però  no pas  abans.

 Vam anar  apropant  l’exercici de la mitja  hora,  convertit  en cinc minuts,  molt més  al moment  de la por  real. Mica  en mica  va  anar disminuint.

 Al mateix  temps,  a casa  seva,  quan menjava,  havia de fer l’exercici d’imitar  de manera  voluntària la tremolor  de les mans,  uns  minuts cada  dia.

A cap de tres mesos  podia  veure  aigua,  vi i cafè  sense que li tremolés la mà.  Encara   li  va quedar  una  mica  de nerviosisme  per  quedar  el millor possible  davant dels seus caps,  però  en  els dinars  no necessitava  ni evitar  de fer  res:  moure’s,  beure  o menjar,  ni tampoc  de fer-ho de cap manera  forçada.