Estratègies
20 05 2007Tot i que en la Teràpia Breu Estratègica hi ha uns protocols molt ben estudiats i empíricament comprovats per a resoldre els problemes complicats amb solucions senzilles. El més important de tot és adaptar aquestes estratègies a cada pacient.
Per exemple per a resoldre temes, com ara la por de parlar en públic o els nervis per alguna situació que tenim por de no controlar. Una de les estratègies més habituals a seguir és la de “Descobrir al perturbador secret”. Aquesta estratègia conssiteix en declarar de manera adequada justament allò que és vol amagar. Si un orador nerviós diu abans de començar: “Avui no em trobo gaire bé, o sigui que no seria gens estrany que tigués algun “lapsus” o faci algun error o fins i tot que m’encalli en parlar, us en demano disculpes d’entrada” Aquestes paraules predisposen el públic a favor del orador i a més amés en haver-ho declarat, ell se sent alleugerit. Si passa, ja ha avisat i si no passa millor encara.
Però passa sovint que alguna persona no se sent capaç tampoc de fer aquesta declaració. Aleshores malgrat que aquesta sigui una estratagema eficaç, se n’ha de busar una altra, perquè mai es pot posar al pacient davant d’una feina massa difícil per a ell a acada moment que es troba del procés.







Hola Carme,
Ahir estava amb un amic i mentre rentava la tassa del cafè que estava una mica escardada es va fer un tall i al veure la miqueta de sang que sortia es va anar posant blanc i més blanc fins que finalment va caure desmaiat al terra.
Creus que pots ajudar-lo amb la teràpia estratègica a superar aquesta mena de “fòbia” a la sang?
Gràcies per les teves aportacions ja que a més a més d’aprendre moltes coses em són útils per anar per aquest món.
Jo crec que la teràpia estratègica va bé per a totes les fòbies. Fins i tot aquesta de la sang.
El que passa és que crec que cal que la persona percebi allò que li passa com un problema que vol resoldre. Per dir-ho en unes altres paraules: per a resoldre-ho necessita una dedicació personal, d’exercicis a fer a casa cada dia i ha d’estar disposat a dedicar-hi aquest temps. M’he trobat en molts casos amb petits problemes que no arriben a ser un gran problema quotidià i que no “molesten” excessivament i la primera intenció és començar la teràpia per a resoldre-ho, però a l’hora de la veritat els inconvenients de temps superen els avantatges de resoldre un problema que no els impedeix cap de les seves activitats quotidianes.
Com més gros és el problema millor funciona amb la teràpia estratègica. Si un problema petit és percebut per al pacient com a important també funcionarà. La necessitat de resoldre-ho és la que dóna l’impuls de sortida, per treballar, després la mateixa teràpia ja va treballant.
Hola Carme i Rosa!
Sóc el de la tassa.
Veig que he de començar a fer teràpia estratègica, tens tota la raó en això del grau d’importància, només ho veig important quan em passa, el fet que em passi poc fa que m’oblidi del meu problema.
Intentaré posar fil a l’agulla (sense punxar-me, no sigui cas que,…). Primer caldria orientació sobre el tipus d’activitats o exercicis terapèutics a fer a casa, quin seguiment es requereix, etc, ..
Seguirem en contacte.
Una abaraçada per les dues!!
Jordi Horta =;>)
Hola Jordi,
Benvingut al meu blog, m’agrada que hi hagis deixat el teu comentari. Saps? amb la història de la tassa de seguida vaig pensar en tu. Recordava que fa anys ja n’havíem parlat. I ja veig que la vaig encertar.
Jo realment crec que una cosa que molesta poc i que passa poc és més difícil de resoldre que una que molesta cada dia. I per altra part hi ha una dificultat afegida que és: com comprovar que la teràpia fa efecte?
Quan algú té por dels gossos com parlàvem un dia, ho té molt més fàcil per saber si s’ha produit un canvi o no. Hi ha molts gossos al carrer, a les cases dels amics… Però, per sort, no ens trobem amb ferides i amb sang cada dia. Com comproves la millora?
De tota manera et contestaré breument el que em preguntes. Visites quinzenals durant 2 mesos o 3 i després (o entre 4 i 6) i després unes quantes més que es van espaiant en el temps, 3 setmanes, 1 mes, 1 mes i mig, 2 mesos, 3 mesos. I possiblement amb aquestes 9-10 o 11 en total, podria acabar-se la teràpia.
A casa es fan exercicis d’investigació, com experiments amb un mateix i el seu propi pensament i les seves sensacions, per saber de quina manera les coses fan més por i de quina no en fan tanta. Dedicació diaria d’alguns minuts, que poden anar depenent dels exercicis entre 30 minuts i 5 minuts cada dia.
La possibilitat existeix, però jo t’aconsello que només t’hi fiquis si en veus la necessitat.
Una abraçada també per a tu.
Carme
Bon dia,
Us voldria fer una pregunta directe. Aquesta teràpia pot ajudar en el cas
de trastorn alimentaris?
Sí que pot ajudar en cas de qualsevol trastorn alimentari. Hi ha protocols molt ben estudiats i molt ben comprovats.