Teràpia breu estratègica i temes de vida quotidiana. Carme Rosanas Martí.

Explicaré  de manera  molt breu  quin és l’enfocament  estratègic i quines són les seves característiques.  En primer lloc  desplacem l’atenció des  del “per què”  s’ha  format  un problema  cap al “com”  funciona aquest problema i “com” es manté  en el moment actual  de la vida del pacient.  I en segon lloc i per aquesta  raó  cal investigar  sobre les solucions intentades,  del propi pacient o dels seus familiars o persones properes,  que  molt sovint en lloc de resoldre el problema, són les  que ajuden a mantenir-lo. 

Els psicòlegs  de l’escola de Palo Alto i del Mental Research Institute ja van començar  a treballar a partir de les solucions intentades, però ha estat Giorgio Nardone i l’equip de la seva  escola d’Arezzo que han fet evolucionar  la  teràpia Breu Estratègica,  creant un tipus  de classificació dels problemes  basat: 

 ·        en els diferents  tipus de solucions intentades pels  pacients o pel seu entorn  que no han funcionat

·        en  els resultats  obtinguts a partir  de les primeres  intervencions

·        en els tipus d’intervenció necessaris per a fer que el canvi sigui inevitable

·        en  l’eficàcia

·        en les tècniques  específiques  que han estat la  clau de la solució.   Com acostuma a repetir  sovint  ell mateix, el seu mètode  és   “Conèixer  els problemes a través de les seves solucions”.  D’aquesta manera s’han anat  creant  uns protocols de tractament, de casos molt específics, basats  en el fet de modificar les solucions intentades. 

Per tant  els nostres tractaments  per a trastorns fòbics, obsessius,  compulsius,  alimentaris, depressius, de comportament, de relació, de parella, etc.  es basen en  aquests  conceptes: ·        Definir el problema

·        Conèixer i identificar  les solucions intentades disfuncionals.

·        Conèixer i entendre quina és  la percepció  del món que té el pacient i quina és la manera  de reaccionar  en front del món, dels altres o d’ell mateix, a partir  de les mateixes solucions intentades.

·        Definir un objectiu de la teràpia conjuntament amb el pacient

·        Programar una intervenció o una estratègia adequada per tal de neutralitzar  aquestes  solucions intentades i per tal de modificar  la visió massa rígida del pacient que és la que  impedeix  el canvi  que ell   mateix desitja, però que no  és capaç de dur a terme. Aquesta  estratègia pot  ser més o menys directa  o indirecta , però habitualment acostuma a seguir una lògica  paradoxal.

·        Observar el feedback que ens arriba  del pacient i  anar corregint i adaptant  les pròpies intervencions.  (D’aquesta manera, basant-se  en la pràctica i en la resolució de casos,  l’escola de Giorgio Nadone  a Arezzo ha anat  construint uns protocols molt eficaços de tractaments  específics per a cada trastorn)

·        Introduir la lògica paradoxal, o de les contradiccions i utilitzar  els  autoenganys  dels  pacients de manera positiva per a ells…  Les  paradoxes  tenen  molta força per a destruir posicions massa rígides  que el pacient no ha pogut  canviar encara  que ho hagi volgut.

·        Consolidar els canvis,  petits  o  grans que es vagin produint. 

Tot  això  es va duent a terme  en tres  fases diferents  de la teràpia:  definició del problema,  desbloqueig,  i consolidació. Tots els problemes tenen les seves causes,  però  està  a l’abast  de tothom comprovar  que les mateixes  causes no generen  els mateixos problemes  en diferents persones. Per  tant  les  causes  no són per elles  mateixes  les  que  mantenen i agreugen el problema, sinó  allò  que fem  amb les nostres  percepcions,  sensacions i reaccions  a  aquella causa. Posarem un exemple  senzill:  un accident de trànsit pot ser  una experiència traumàtica  per  diferents  persones  i pot provocar  la por  d’un altre  accident i per tant la por  de conduir  o d’agafar el cotxe. Depenent  del que cadascú  faci  amb la seva por  podem tenir  una fòbia  en  desenvolupament  que pot  anar  creixent i creixent  (si evitem de conduir i ens fem  ajudar, substituir  i/o acompanyar) o podem tenir  simplement un mal record,  que potser  fins i tot  en farà  més  prudents i més bons conductors,  si les nostres  actituds són més positives.