Teràpia breu estratègica i temes de vida quotidiana. Carme Rosanas Martí.

Històricament i pràcticament, la teràpia breu estratègica  ha  nascut  de tres  fonts  diferents:   La primera és la perspectiva sistèmica, que  en psicologia  va  ser  la  primera vegada  que es va fer  una atenció  molt  especial  a estudiar  els  sistemes  que envolten  cada persona i les relacions.  Es  va desenvolupar  durant els anys  50 a Estats  Units i no només  lligada  a la psicologia,  sinó a les ciències en general i  sobretot  al naixement de la cibernètica. 

En la mateixa època i en el mateix context es va anar desenvolupant l’epistemologia constructivista  que pressuposa, bàsicament, que no existeix una única realitat sinó  diverses realitats que canvien segons el punt de vista  que escollim per a observar-les. Einstein  ho expressava  dient: “La teoria és la que  decideix  què podem observar”. Per  tant la psicologia estratègica  no utilitza  els termes  veritat,  mentida,  correcte  o incorrecte, ni parteix de teories prèvies, sinó que parla sempre d’eficàcia funcional, valorada  empíricament. I pel que fa  als pacients, com que no existeix  una veritat  absoluta, creiem  que les percepcions de  cadascú  de nosaltres formen part  de la nostra realitat,  coincideixi o no  amb d’altres  realitats. Quan un pacient diu  que ell és  incapaç de fer una cosa determinada, està expressant la seva realitat. I  quan diu  que  la seva  mare li fa la vida impossible també està expressant la seva realitat,  sigui  el que sigui  el punt de vista de la mare. I nosaltres  hem de connectar  amb  aquesta realitat  per  a poder  ajudar-lo a canviar-la. L’última influència important és la del gran hipnoterapeuta Milton Erickson.  La seva idea  que cada persona és única i original i que necessita  una intervenció feta a la seva mida és la que més ha influït  a la teràpia  estratègica.  No ha de ser  el pacient que s’ha d’adaptar  a la teràpia, sinó la teràpia que s’ha d’adaptar al pacient. Ell utilitzava  tot el que el pacient portava a la teràpia i fins i tot utilitzava la resistència del pacient  per a fer la teràpia més eficaç.  També  creia  que el pacient  havia d’emportar-se  la teràpia a la seva  vida quotidiana  i per això   els  proposava feines  a fer fora  de la sessió.