Teràpia breu estratègica i temes de vida quotidiana. Carme Rosanas Martí.

PROBLEMES  EDUCACIONALS. 

En les teràpies  amb nens,  (deixant a part els temes  escolars, d’aprenentatge o de dificultats psicopedagògiques  del tipus  que siguin  que cal  treballar  directament amb el nen)   quan són  qualsevol tipus de  problemes  d’actitud, la nostra  opció  és treballar  a través  dels pares.  És especialment útil i eficaç que els pares passin a ser  coterapeutes amb  el professional  i que aprenguin  a canviar  les seves solucions intentades  que no han funcionat  per unes  altres més  funcionals i positives.

Es resolen d’aquesta  manera,  en temps breus,  pors, rebequeries constants,  baralles  exagerades  entre germans,  tristors  i ploreres  excessives,  queixes permanents, postures  rebels,  males  relacions  pares – fills, etc.

DIFICULTATS DE RELACIÓ:  DE PARELLA, PARES-FILLS,  SOCIALS… 

En aquests  tipus de dificultats,  es pot  treballar  amb  les  dues  parts  que estan en conflicte,  però  també  unilateralment  amb una  si és  la que té realment ganes  i motivació per a resoldre el problema.  En aquests  casos es  treballa  a vegades  en teràpia indirecta  amb uns excel·lents  resultats.

Hi ha  una gran  quantitat  d’estratègies,  i de recursos  per ajudar a eliminar baralles  o discussions excessives.   Fer  disminuir  la  necessitat  de control  de l’un a l’altre,  gelosies… etc. 

TRASTORNS DEPRESSIUS.  Els trastorns depressius  es caracteritzen  pel fet  que la seva solució intentada  habitual és la renuncia.  Renuncien  parcialment o totalment  depenen del tipus i del grau de depressió. En  alguns tipus de depressió,  com per exemple en les més  severes i profundes,  hi ha un altre tipus de solució  intentada  que és delegar.  El pensament que acompanya  a  aquestes  persones  és  “El que jo no sóc capaç de fer  que ho facin els altres” La solució intentada  de les persones  properes  al  que  està  deprimit  és  d’intentar  animar-lo,  consolar-lo,  dir-li  que faci l’esforç d’estar  bé,  que hi ha de posar  voluntat…  com més  se li demana menys es veuen  en capacitat  de fer-ho. 

No s’ha  de caure mai a la trampa d’intentar animar una persona deprimida.  S’ha d’utilitzar  el seu llenguatge i acceptar  la seva  visió del món i acceptar-la  com a vàlida i com a bona  per començar a treballar.  En general  són ells mateixos  que canvien  de visió quan els posem en un carreró  sense  sortida  seguint  amb ells  els seu propi discurs.

Matteo Rampin  en el seu llibre  “Di’ la cosa giusta”  ens  parla  de  la visió  personal  sobre  els  fets  adversos  que determinen aquesta  renuncia.

“Quan  ens bloquegem,  hi ha diverses justificacions que  cadascú de  nosaltres  ens posem  en la defensa  de nosaltres  mateixos.  Poden  ser per exemple  les  condicions  desfavorables que hem viscut.

El  que s’abandona a recriminacions d’aquest  tipus atribuint la  pròpia inercia  als  altres (al destí,  a Déu, als pares, a la societat,  al  DNA,  a la mala  sort, etc.)  en el fet  de lamentar-se  perd temps  i energies,  i així  s’impedeix  de fer l’única  cosa  de veritat  útil,  o sigui  començar  a posar  remei activament a  les  eventuals  carències  existents.

Va  bé  la  indicació  de  Kenneth Blanchard per  aquestes  circumstàncies:

En lloc de  despotricar  contra  la fosca

és  millor  encendre una espelma.  

TRASTORNS OBSESSIUS, COMPULSIUS 

En aquesta mena de trastorns  el mecanisme,  torna  a ser  fill d’una lògica paradoxal.  El  pacient que se sent impel·lit  a   repetir  obsessivament  algun tipus d’acció  o de pensament  per vèncer  la sensació d’ansietat,  s’adona  que  mica  en mica  ha entrat  en una trampa sense sortida.  Si  no repeteix  els  seus  ritual o les seves  accions  se sent  molt angoixat  i té por  i si els repeteix  fa  que  aquesta  por  i aquesta  repetició  apareguin  cada  vegada  més  sovint.  Prescrivint   un  contra-ritual, que a vegades  pot  ser  molt  semblant  al seu propi,  amb la qual cosa  ell s’hi troba  còmode i no sent  por ni ansietat,  però  programat  i  fet  d’una manera  organitzada, voluntària   i fixa  en comptes  de  ser repetit  impulsivament,  fa  que la necessitat descontrolada  de fer-ho  es vagi  disminuint  en no massa  dies  i s’arribi a eliminar  del tot. 

TRASTORNS D’ANSIETAT: ANSIETAT GENERALITZADA,  ATACS DE PÀNIC… 

En el cas  dels atacs  de pànic,  les feines  que es proposen  tenen una doble funció: 

Saber-ne  la freqüència,  les  situacions  on es produeixen,  les sensacions i la manera com les experimenta el pacient.  Això  ens serveix per a poder-ne valorar  la millora, en intensitat  o freqüència  o en les dues coses.  

I són al mateix  temps una intervenció terapèutica que ajuda  al pacient  a portar millor  i  a   tenir sota  el seu control aquestes  crisis  que  fins al moment   semblaven impossibles  de controlar. En els trastorns  d’ansietat  generalitzada,  tornem  a  aplicar  mètodes semblants  als de les fòbies per fer  que els intents  de fugir  de la ansietat, que  la  mantenen  encara  més  es converteixin  en  recursos  totalment diferents,  implicar-nos  a fons  en aquesta  ansietat,  per  afrontar  en comptes de fugir i  per  saber  com dominar-la a cada moment.    

TRASTORNS FÒBICS:  FÒBIA SOCIAL, FÒBIA ESCOLAR, FÒBIES SIMPLES DIVERSES…

La formació i el manteniment dels trastorns fòbics es basen habitualment, per part del pacient en dues solucions intentades:  evitar allò  que provoca la por  i demanar ajuda  als altres quan no es pot evitar.

Per part de les persones properes  al pacient les solucions intentades principals són:  oferir aquesta ajuda  que el pacient demana  i fins i tot avançar-se  a solucionar-los-hi les  coses.  Per altra  part sovint se’ls demana també  de fer un esforç  per millorar.  Un esforç  que ells no es veuen capaços de fer.

Les solucions de la teràpia estratègica per a les fòbies  es basen  en les següents  intervencions:

·        Proposar  uns exercicis molt concrets i específics  per aquests  casos, que facin experimentar  al pacient que fugir de la por li produeix més por  i li provoca un  empitjorament del seu problema i en canvi intentar mantenir la por,  voler-la  retenir i fer-la  durar  de manera voluntària, en  provoca  una  disminució  i  fins i tot una desaparició.·        Comparar  i valorar  les seves pròpies experiències en un sentit i en un altre.

·        Proposar feines concretes que actuen com a maniobres  de distracció  pels moments  conflictius  

Per  resoldre  situacions  no hem de fer  que allò  que és  impossible  esdevingui possible.

Històricament i pràcticament, la teràpia breu estratègica  ha  nascut  de tres  fonts  diferents:   La primera és la perspectiva sistèmica, que  en psicologia  va  ser  la  primera vegada  que es va fer  una atenció  molt  especial  a estudiar  els  sistemes  que envolten  cada persona i les relacions.  Es  va desenvolupar  durant els anys  50 a Estats  Units i no només  lligada  a la psicologia,  sinó a les ciències en general i  sobretot  al naixement de la cibernètica. 

En la mateixa època i en el mateix context es va anar desenvolupant l’epistemologia constructivista  que pressuposa, bàsicament, que no existeix una única realitat sinó  diverses realitats que canvien segons el punt de vista  que escollim per a observar-les. Einstein  ho expressava  dient: “La teoria és la que  decideix  què podem observar”. Per  tant la psicologia estratègica  no utilitza  els termes  veritat,  mentida,  correcte  o incorrecte, ni parteix de teories prèvies, sinó que parla sempre d’eficàcia funcional, valorada  empíricament. I pel que fa  als pacients, com que no existeix  una veritat  absoluta, creiem  que les percepcions de  cadascú  de nosaltres formen part  de la nostra realitat,  coincideixi o no  amb d’altres  realitats. Quan un pacient diu  que ell és  incapaç de fer una cosa determinada, està expressant la seva realitat. I  quan diu  que  la seva  mare li fa la vida impossible també està expressant la seva realitat,  sigui  el que sigui  el punt de vista de la mare. I nosaltres  hem de connectar  amb  aquesta realitat  per  a poder  ajudar-lo a canviar-la. L’última influència important és la del gran hipnoterapeuta Milton Erickson.  La seva idea  que cada persona és única i original i que necessita  una intervenció feta a la seva mida és la que més ha influït  a la teràpia  estratègica.  No ha de ser  el pacient que s’ha d’adaptar  a la teràpia, sinó la teràpia que s’ha d’adaptar al pacient. Ell utilitzava  tot el que el pacient portava a la teràpia i fins i tot utilitzava la resistència del pacient  per a fer la teràpia més eficaç.  També  creia  que el pacient  havia d’emportar-se  la teràpia a la seva  vida quotidiana  i per això   els  proposava feines  a fer fora  de la sessió.

Explicaré  de manera  molt breu  quin és l’enfocament  estratègic i quines són les seves característiques.  En primer lloc  desplacem l’atenció des  del “per què”  s’ha  format  un problema  cap al “com”  funciona aquest problema i “com” es manté  en el moment actual  de la vida del pacient.  I en segon lloc i per aquesta  raó  cal investigar  sobre les solucions intentades,  del propi pacient o dels seus familiars o persones properes,  que  molt sovint en lloc de resoldre el problema, són les  que ajuden a mantenir-lo. 

Els psicòlegs  de l’escola de Palo Alto i del Mental Research Institute ja van començar  a treballar a partir de les solucions intentades, però ha estat Giorgio Nardone i l’equip de la seva  escola d’Arezzo que han fet evolucionar  la  teràpia Breu Estratègica,  creant un tipus  de classificació dels problemes  basat: 

 ·        en els diferents  tipus de solucions intentades pels  pacients o pel seu entorn  que no han funcionat

·        en  els resultats  obtinguts a partir  de les primeres  intervencions

·        en els tipus d’intervenció necessaris per a fer que el canvi sigui inevitable

·        en  l’eficàcia

·        en les tècniques  específiques  que han estat la  clau de la solució.   Com acostuma a repetir  sovint  ell mateix, el seu mètode  és   “Conèixer  els problemes a través de les seves solucions”.  D’aquesta manera s’han anat  creant  uns protocols de tractament, de casos molt específics, basats  en el fet de modificar les solucions intentades. 

Per tant  els nostres tractaments  per a trastorns fòbics, obsessius,  compulsius,  alimentaris, depressius, de comportament, de relació, de parella, etc.  es basen en  aquests  conceptes: ·        Definir el problema

·        Conèixer i identificar  les solucions intentades disfuncionals.

·        Conèixer i entendre quina és  la percepció  del món que té el pacient i quina és la manera  de reaccionar  en front del món, dels altres o d’ell mateix, a partir  de les mateixes solucions intentades.

·        Definir un objectiu de la teràpia conjuntament amb el pacient

·        Programar una intervenció o una estratègia adequada per tal de neutralitzar  aquestes  solucions intentades i per tal de modificar  la visió massa rígida del pacient que és la que  impedeix  el canvi  que ell   mateix desitja, però que no  és capaç de dur a terme. Aquesta  estratègia pot  ser més o menys directa  o indirecta , però habitualment acostuma a seguir una lògica  paradoxal.

·        Observar el feedback que ens arriba  del pacient i  anar corregint i adaptant  les pròpies intervencions.  (D’aquesta manera, basant-se  en la pràctica i en la resolució de casos,  l’escola de Giorgio Nadone  a Arezzo ha anat  construint uns protocols molt eficaços de tractaments  específics per a cada trastorn)

·        Introduir la lògica paradoxal, o de les contradiccions i utilitzar  els  autoenganys  dels  pacients de manera positiva per a ells…  Les  paradoxes  tenen  molta força per a destruir posicions massa rígides  que el pacient no ha pogut  canviar encara  que ho hagi volgut.

·        Consolidar els canvis,  petits  o  grans que es vagin produint. 

Tot  això  es va duent a terme  en tres  fases diferents  de la teràpia:  definició del problema,  desbloqueig,  i consolidació. Tots els problemes tenen les seves causes,  però  està  a l’abast  de tothom comprovar  que les mateixes  causes no generen  els mateixos problemes  en diferents persones. Per  tant  les  causes  no són per elles  mateixes  les  que  mantenen i agreugen el problema, sinó  allò  que fem  amb les nostres  percepcions,  sensacions i reaccions  a  aquella causa. Posarem un exemple  senzill:  un accident de trànsit pot ser  una experiència traumàtica  per  diferents  persones  i pot provocar  la por  d’un altre  accident i per tant la por  de conduir  o d’agafar el cotxe. Depenent  del que cadascú  faci  amb la seva por  podem tenir  una fòbia  en  desenvolupament  que pot  anar  creixent i creixent  (si evitem de conduir i ens fem  ajudar, substituir  i/o acompanyar) o podem tenir  simplement un mal record,  que potser  fins i tot  en farà  més  prudents i més bons conductors,  si les nostres  actituds són més positives.