Teràpia breu estratègica i temes de vida quotidiana. Carme Rosanas Martí.

Com  sempre,  ha  fet  un seminari magistral.  Ha  demostrat  que és  un mestre  una vegada  més.  Dos  casos en viu i en directe.  Un diàleg  estratègic  portat a  la perfecció.

Idees  importants  sobre  les  teràpies  amb  persones  que pateixen  depressió:

• Les teràpies sobre la depressió  no han de ser tristes, sinó  que han de saber utilitzar  l’humor i fins i tot fer  sorgir un cert  sentit del ridícul de  la depressió.
• La depressió  sempre  és efecte d’una altra  cosa.  Propiament no és  una malaltia.
• La  depressió  és  un efecte  dels fracassos,  de les  derrotes, de les  desil·lusions.
• La  persona se sent derrotada  i es rendeix.
• Hi ha  tendència  sempre a la RENÚNCIA.  Deixa  de lluitar.
• Un altre característica dels  deprimits és  que se senten víctimes:  dels  altres,  dels seus  propis errors,  dels seus fracassos.
•  “Cadascún  de nosaltres  construeix allò  que després  pateix”
•  L’entorn  del deprimit,  amb  la bona intenció  d’ajudar-lo  li  va donant  beneficis  secundaris.  Allò  que ell  no havia  aconseguit  per ell mateix,  ho aconsegueix  a través  de la  malaltia,   de l’ajuda  dels  altres  o  sigui  d’ aquests  beneficis  secundaris.  I  això  manté  el problema  i l’estat de  les coses.

Tipus  de  prescripcions  pels  diferent s aspectes  de la  depressió:

•  La  conjura  del silenci,  per a bloquejar  les  solucions intentades
• Escriure  al  terapeuta  per  fer  un treball sobre  el dolor i la desil·lusió
• Escriure  cartes  a qui ens ha fet mal,  per  donar  sortida  a la ràbia
• Per  construir  es  dóna  el “com si”
• Anar  a poc  a poc
• Descobrir  el pertorbador  secret o sigui  confessar  la  seva  fragilitat 

A  vegades,  les coses  que tinc molt  i molt pensades  de  fa temps,   un dia,  en una xerrada  amb alguna persona o amb una sessió  de teràpia  tot  de  cop  em vénen  les  ganes  d’escriure-ho. 

L’atre  dia vaig  parlar  amb  una noia  jove,  de 27  anys,  casada  de  fa  un parell d’anys,  els conec tots  dos i sé  que s’estimen molt.

Però,  sovint,  els costa  d’entendre’s  i  de  sentir-se  tots  dos contents  amb els seus  intercanvis  de pensaments,  d’emocions  o de sentiments.

S’estimen  i les seves  paraules  eren  “és  trist”  i  ella volia  dir que trobava trist  que tot i estimar-se  no puguin acabar  d’entendre’s  bé i que tot i estan  bé  la major  part del temps,   tant  sovint se senti massa sola.

I  a mi  em semba  que hi ha  una pila  de factors  que determinen  una  bona  o  mala  o  regular  comunicació, però  el  que avui  voldria comentar  i que em sembla  força  important  és  l’expectativa  d’una  relació  i d’una comunicació  total,  que sovint les  dones  o noies  tenim.

Sovint  ens  sembla,  quan comencem una relació amorosa,  que  ho hauríem  de poder compartir tot,  que ho hauríem de poder explicar tot,  que  ens  hauríem de comprendre  a la perfecció  en totes les coses.  Aquesta mena de creença  que  la  comunicació  i la comprensió  pot  ser  total i perfecta  entre dues  persones,  crea  la  insatisfacció,  la tristesa  i el desconcert.

La  manera  de veure  les relacions  més  convencional,  sembla portar  a que  a partir  de l’exclusivitat  “exigida”  i  acceptada  per  la majoria  de la gent,  com a  compensació  hauria  de tenir  aquesta  ralció  total,  intensa  i profunda.  I  en no trobar-la gaire  sovint,  la  gent  cau  en la decepció.

No  és  pas  queno existeixi una  relació  així.  No m’atreviria  pas  mai a dir-ho,  però  en qualsevol  cas  és  més  una excepcionalitat  que no pas  una cosa  habitual.

I  així  la solució dels  nostres  temps  és  agafar  i deixar.  Quan  ens deixem  submergir  en la sensació  de decepció i pensem  que això no és  el que esperàvem,  trenquem una  relació,  i  sovint en recomencem  una altra.

I  en canvi  crec  que la solució  més  sensata,    seria  acceptar  que ningú no pot  encaixar  a la perfecció,  en tots  els aspectes  de la vida  amb un altre,  ni  compartir-ho tot,  tot,  ni  sentir-se  ca  dia i a totes  hores  pendent  de l’altra persona  amb  totes  les  seves necessitats.   I  un cop acceptat  això,  buscar  la manera  que tothom  tingui  al seu  voltant  una xarxa  de  suport:  amics  i amigues,  germans  i germanes,  companys  i companyes…  perquè  a   bocinets  d’aquí  d’allà,   tothom  pugui  anar  omplint  tots  els  espais,  tots els aspectes de la vida  que necessita.

Tothom  necessita  una mica  de  tot:  seriositat, bromes,  profunditat  i lleugeresa,  confiança  i formalitat,  parlar  i escoltar.  I  tot  no  ho trobem  d’una mateixa  persona.  Encara,  ara,  al segle  XXI,  l’era  de la comunicació,  les  persones,  solteres  o  casades  o aparellades,  vivim massa  sovint  en  una  solitud innecessària.

La Rosa és una mare  de família,   al voltant  dels quaranta anys, una bona professional que està  molt ben considerada a la seva feina i n’aconsegueix  un bon sou. Vesteix d’una manera molt acurada.  Es presenta una mica nerviosa,  perquè no veu molt clar  que  se la pugui ajudar  en el seu problema.  No planteja directament: ” Vinc a resoldre  això  que em preocupa”, sinó:  ”Vinc  a veure…  si això  que em preocupa… té  alguna solució”.  Un cop convidada  a explicar  la seva  dificultat,   ho fa  d’una manera molt precisa,  sense dubtes  ni vacil·lacions.

Ella  treballa  en una oficina, on hi ha diverses  persones.  Fa  la seva  feina,  sense  problemes,  parla  amb ells,  sobretot  si és  per  necessitats  de la feina,  sense  vergonya i sense  posar-se  nerviosa.  Amb la família  també.  Es  defineix tímida,  però  es  veu capaç  de portar  a terme  la majoria  d’obligacions  de la seva  vida. 

 Hi ha una petita  excepció  que se li fa molt molesta.   Fa  uns mesos que, en l’àmbit  de la feina,  es veu obligada  pel seu càrrec i per la manera de treballar  de l’empresa,  de fer  dinars  de feina  amb el seu  cap    i altres  càrrecs  importants.   Un cop o dos per setmana.   Aquesta  situació  de  feina  “informal”  (ja que es parla també  d’altres  coses),  la posa  tant nerviosa,  que no aconsegueix  gairebé parlar  adequadament  i li tremolen tant les  mans  que   si separa  massa  l’avantbraç de la  taula ja se li veu la tremolor  i si beu  aigua,  vi  o cafè  té por  de  vessar  el líquid  i sobretot, sobretot  que tothom s’hi fixi  i tothom  sàpiga  que està  nerviosa.

Com que ja ha tingut  algunes experiències i ho ha passat  molt malament,  cada  vegada  té més  por  i sent una ansietat  anticipatòria  des  del moment  que li diuen  el dia del dinar  fins  al moment del dinar.  Normalment  hi ha anat  a tots.  Té  temptacions de buscar-se  una excusa  o malaltia,  però creu que no ho ha d fer i no ho fa.  Només ho va fer una vegada, però  com que es va adonar  que això  no resolia el problema,  s’ha  forçat a no fer-ho més. 

 Es va  treballar amb ella  a partir  de la  “mitja  hora  de la pitjor  fantasia”  ja  que no va  estar  disposada  a “descobrir el pertorbador secret”  i  es  va seguir  per  aquest  camí.

Se  li va demanar  que cada  dia, durant mitja hora,  pensés  el pitjor  que li podria passar  al següent  dinar:  que li  caigués l’aigua o el vi,  que fes el ridícul,  que tot li sortís  malament.     

Al  cap de 15  dies  declarava  que tenia ganes  de donar-se  ànims  i que creia  que  les coses  no havien d’anar  tan malament. I  en els dos  dinars  que havia tingut  aquests  dies,  havia  desaparegut ja la ansietat  anticipatòria.  Es  posava  nerviosa  encara,  en el moment  del  dinar,  però  no pas  abans.

 Vam anar  apropant  l’exercici de la mitja  hora,  convertit  en cinc minuts,  molt més  al moment  de la por  real. Mica  en mica  va  anar disminuint.

 Al mateix  temps,  a casa  seva,  quan menjava,  havia de fer l’exercici d’imitar  de manera  voluntària la tremolor  de les mans,  uns  minuts cada  dia.

A cap de tres mesos  podia  veure  aigua,  vi i cafè  sense que li tremolés la mà.  Encara   li  va quedar  una  mica  de nerviosisme  per  quedar  el millor possible  davant dels seus caps,  però  en  els dinars  no necessitava  ni evitar  de fer  res:  moure’s,  beure  o menjar,  ni tampoc  de fer-ho de cap manera  forçada. 

Tot  i que en la Teràpia Breu Estratègica  hi ha uns protocols molt ben estudiats i empíricament comprovats per a resoldre  els problemes complicats  amb  solucions senzilles.  El  més important  de tot és adaptar  aquestes  estratègies  a cada  pacient.

Per exemple  per  a resoldre temes,  com ara  la por  de parlar  en públic o els nervis  per alguna situació que  tenim por de no controlar.  Una  de les estratègies  més  habituals  a seguir  és la de “Descobrir  al perturbador secret”.  Aquesta  estratègia conssiteix en declarar  de manera adequada  justament allò  que és vol amagar.  Si  un orador  nerviós diu abans  de començar: “Avui  no  em trobo  gaire bé,  o sigui  que no seria  gens  estrany  que  tigués  algun “lapsus” o faci  algun error  o  fins i tot  que m’encalli  en parlar,  us  en demano disculpes  d’entrada”   Aquestes  paraules  predisposen el públic  a  favor  del orador  i a més  amés  en haver-ho declarat,  ell se sent alleugerit.  Si passa,  ja  ha avisat  i si no passa  millor encara.

 Però passa  sovint  que alguna persona  no se sent  capaç tampoc  de  fer  aquesta  declaració.  Aleshores  malgrat que  aquesta  sigui  una estratagema  eficaç,  se n’ha  de  busar una altra, perquè  mai  es pot posar  al pacient davant d’una feina massa  difícil  per a ell  a  acada  moment  que es troba  del procés.

Aquells que rebutgen completament la idea  que és possible haver-se equivocat no poden aprendre res, excepte la tècnica.

Una fulla que cau al riu, encara que el riu la porti, canvia l’aspecte del riu.

Les coses són més senzilles del que podem pensar i al mateix temps  més complicades del que podem entendre.

Hi ha dues tragèdies a la vida.  Una és  la no consumació d’un anhel. L’altra és la seva consumació.  De les dues, la segona, és de molt la més tràgica.

El que no sigui capaç d’expressar-se d’una manera clara i senzilla,  ha de callar i continuar treballant fins que sigui capaç de dir-ho ben clarament.

Necessitem una nova manera de pensar per a resoldre els problemes causats per la vella manera  de pensar.

Tot aquell que respecta la tradició i és conscient de la seva importància és, al mateix temps, un seguidor  gairebé ortodox de la no-ortodòxia:  opino que la ortodòxia és la mort del coneixement.

Les nostres rancúnies deriven del fet que, havent quedat per sota  de les nostres possibilitats, no som capaços d’arribar a la meta.  Això no ho perdonem mai als altres.

“Ningú no pot fer-te sentir infeliç si tu no li permets.”

“Cada home és dos homes:  un està despert  dins les tenebres i l’altre dorm a plena llum.”

“La veritat no és pas  allò que descobrim,  sinó  que  és allò que creiem”

“Fer alguna cosa millor que no fer res”

“La por més  gran expulsa  sempre a la més  petita”

“L’ocell que ha quedat  atrapat en un matoll, comença adubtar,  amb les ales  tremoloses, de qualsevol altre matoll que veu.”

“Els mals dels quals fuges estan dintre de tu.”

“Són injustament anomenats imaginaris aquells mals que,  no obstant , són fins i tot massa reals, ja que  procedeixen de la nostra ment, l’únic regulador del nostre equilibri i la nostra salut”.