Teràpia breu estratègica i temes de vida quotidiana. Carme Rosanas Martí.

En Valeri  s’havia jubilat  i per tant no tenia cap feina precisa  a fer…  des d’aquest  moment  va  començar  a tenir  atacs  de pànic…  tenia  mareig,  ofec,  i una  sensació  d’inquietud  i de  por  desconeguda  i  no identificable.

Si li proposaven algun viatge  o sortida, tenia por  que no anés  bé,  si es quedava  a casa  se  sentia  com  neguitós  sense  saber  què  fer  de la seva  persona.  Al començament li passava  de tant  en tant,  però com més dies passaven,  ja es  llevava  amb la sensació  de  nervis  i neguit  i amb la por  confirmada  moltes vegades  de tornar-se  a trobar  malament.

En primer  se li va preguntar  per  le s excepcions,  o sigui  en quines circumstàncies  es trobava  bé. Es  trobava  bé  quan  feia  alguna feina esporàdica,  quan anava  a ajudar a  algun amic  a l’hort,  quan  anava  axerrar  al cafè  amb la gent  del poble  tot i que  reconeixia  que  sovint  no tenia ganes  d’anar-hi.

Després  es  va  passar  a veure  què  el feia  sentir  malament i pitjor…  no tenir  feina,  quedar-se  a casa, tot i que  sovint  volia fer-ho…   i d’aquí a prendre consciència que  encara que  algunes coses li fessin por,  com sortir  una  mica  lluny,  se sentia molt millor  si era  capaç de fer-ho  que  no pas si no era  capaç  de fer-ho.  L’alleujament  en un primer  moment  de  decidir  “no vaig  a veure  tal persona”  el confonia i li semblava  que això  li anava  bé,  però  reconeixia  que després se  sentia  molt pitjor  que no pas quan hi anava,  que  acostumava atornar  millor i més  animat.

A  casa  se  sentia  tant  neguitós  que  tot i tenir  moltes feinetes  pendents  no sabia  trobar la manera  de posar-s’hi.  Amb  els nervis  ni se  li  acudia  què podia fer.

Resum de les principals intervencions  (no les úniques)

1.-   “Diari  de viatge”  unes  fitxe s a omplir  quan tenia  atacs  de pànic,  ja que  és  un sistema  que ajud a a controlar-los. Paradoxalment  la concentració  d’explica r molt  bé  el que  està  passant  és  al mateix  temps  una  distracció  i una  manera  de  relaxar-se  ino estar  tant pendent.

2.- Fer  dues  llistes:  una de feines pendents  a casa  i un altra de hobbys  i coses  que li agrada  fer.   En els moment s de nervis  no és  el mateix  haver de pensa r que mira r la llista  i dir faig  això.  Aquesta  estratègia  tan  simple  va tenir  un gran èxit  i  va  acabar  amb  els dies més dolents.

3.- Es  va insistir  amb la llista  de hobbys  que va costar una mcia  més  ja que  les  coses que li agradava  fer,   pintura,  música…  eren coses  que no hava  fet  mai.  Com il·lusions  pendents.  Vam fer  una  planificació  d’aproximar-se    fins  a on pogués  a aquests hobby.   Vam   pensar 10  passos  o graons  previs  al fet  d’agafar  el pinzell davant  d’una tela.  Ell ja feia  feiens s manuals  i  li semblava  més  possible  això  que la música.   I la música,  va  gaudir-la  en qualitat  d’oient.

Mica  en mica,  l’ansietat  va desaparèixer  del  tot.  Va  fer  fins i tot  llargs  viatges  amb  èxit  i  benestar,  cosa  de la qual es  veia  incapaç  quan va venir.

Si voleu participar  us  enllaço:    Les bases  I els relats publicats.

S’havia  ficat  ell sol dins  d’aquesta presó…  les reixes  les  havia  forjat de pors,  els murs  els  havia construït de pànic,  les  claus  que  ho fermaven  tot  eren fetes d’angoixa.   

En Feliu  estava  atrapat  a casa  seva.

Feia  una Formosa  tarda.  Darrere  el vidre,  la  vida

La  part  conscient  de la ment es  petita,  té  poca  capacitat  (només   és un 10%  del total)  i  necessita  descansar  molt  sovint.  Es  representa  com la  part  que  es  veu  d’un iceberg.

La  part  inconscient  és  gran,  té  molta  capacitat  (és  el 90 %  del total)  i  no para  de  treballar  mai:  365  dies  a l’any  i 24  hores  al dia.  Es  representa  per  la part  de  l’iceberg  que està  sota  l’aigua.

L’estrès  es  produeix  per  tenir  moltes  preocupacions,  moltes coses  pendents,  moltes  coses  per  resoldre,  importants  o no.  El  conscient  s’omple  molt  i no descansa  i tampoc  té  espai per  treballar.

Mentre  la part  conscient  treballa,  no es  produeixen  connexions  neurològiques.  Les  connexions  sempre  es  fan  quan treballa  l’inconscient.

Una  persona  estressada,  és  una persona  que té  moltes preocupacions en  el conscient  i que  treballen  en bucle  tancat o en cercle  viciós,  sempre  van donant  voltes  sense que  es  resolguin  els problemes.  Aleshores arriba un moment  que el conscient  es  diu que no pot  més.  No hi ha  res  pitjor  que  anar  donant  voltes sense  aconseguir  avançar.

 Les  connexions  neurològiques  imprescindibles per  a  qualsevol  activitat  humana, necessiten  temps.  El  conscient  ha de dormir,  ha  de  descansar,  ha  d’estar  buit.  Si  tenim  el concient  en  tensió  i ple  l’inconscient no pot  treballar.

Si  l’inconcient pot  treballar,  trobarà informacions  noves  que  permetran  que en comptes  de bellugar-nos  en cercle  ens  poguem  començar  a bellugar en espiral  i mica  en mica  anar  eixamplant  el moviment.

 Hem  d’aconseguir  de  pensar  en els problemes  quan tinguem  una  informació  nova  i  deixar  de pensar-hi  quan  no hi hagi  res de nou  a pensar.

Com  aconseguir-ho?  descarregant  les  nostres  preocupacions  damunt  d’una llibreta.  Hauríem de tenir  dues  llibretes:  la  llibreta  de  pensar i  la llibreta  de  fer  (o  sigui  agenda).  I  descarregar  en elles   les  nostres  preocupacions,  pensaments,  coses  per  resoldre  i les  activitats.  Per  descarregar  la ment  i  fer que pugui  treballar  molt millor.

 Us  explicaré la  tècnica  de la llibreta  de  pensar en un altre  post.

“Allò  que busquem primordialment en la psicoteràpia no és  l’aclariment del passat  immodificable; anem a la psicoteràpia  per  insatisfacció  amb el present i amb el desig de millorar  el futur”

No busquem mai la seguretat

és  la cosa més  perillosa  del món.

Tradicionalment  s’ha repersentat la ment  humana  com un iceberg.  La part  conscient,  és  la part  petita  que sobresurt  de l’aigua.  La  part  inconscient  és  la  part  immensa  que queda  submergida.

Canals  de pensament  i comunicació:

Es  considera  que tenim 3  canals   diferents de pensament i comunicació:

1.- Canal visual. 

2.- Canal auditiu

3.- Canal  sensorial.

Tots  tenim  els  tres  canals,   i  també  els utilitzem  tots, però  habitualment  n’hi ha un que predomina per sobre dels  altres  dos.

Per  a  poder  utilitzar un llenguatge  pessuassiu,  que arribi,  que la  persona,  o bé  hem de saber  quin  és  el seu canal predominant o bé  els hem d’utilitzar tots  tres.  Quan  parlem  per a un  grup he d’aprendre  a donar  les  explicacions  per  a tots els canals.

En  cada  fet  o en cada  situació  podem trobar  missatges  adequats  a cadascuna  de les  maneres de percebre  el món.  Ja  que totes  les  situacions tenen  elements  de totes  menes.

Exemples:

Quan vam arribar a l’aula, la vaig veure  molt gran per a nosaltres i em vaig fixar que era plena de quadres amb molts colors. La professora ens va mirar molt somrient i duia un mocador al coll que no va parar de bellugar.

Quan vam arribar a l’aula i vam seure en una mitja rotllana, em sobtar  sentir el to de veu de la profe que ens parlava molt lentament i amb un ritme una mica estrany. Però de seguida el seu discurs em va fer oblidar el to de veu. Tot el que deia era interessant.

Quan vam arribar a l’aula, vaig notar que feia fred, però a part d’això l’estança era agradable, hi havia molta llum i la professora va fer que ens sentissim ben acollits i còmodes.

Pensar és  un concepte  molt  ampli  que  inclou  diversos  conceptes:  recordar, imaginar,  reflexionar. 

Tots  imaginem amb  imatges,  tots  reflexionem  amb  paraules.  Recordem  i  cerquem  respostes  amb  el nostre  canal  predominant.  Per  a conèixer  quin  és  el canal predominant  d’algú  hem de fer-li  preguntes.

  Com que tots  utilitzem paraules  per  expressar-nos,  cal  adonar-nos  de  quina  mena  de verbs  utilitzem  per  tenir  pistes  de quin canal  és  el predominant.   

Les  persones  podem estar:  desperts,  adormits  o en trànsit.

Quan estem desperts  estem  conscients.  Quan estem adormits,  la consciència  reposa.  

I  el trànsit és  un estat  natural  de les  persones  en el qual hi estem  al menys  dos  cops  al dia,  en adormir-nos  i en despertar-nos.  Hi ha moltes  coses  que ens poden  deixar  en estat  de  trànsit:  algunes  músiques,  algunes  activitats… i també  es  pot  provocar  per hipnosi.

L’estat  de trànsit  no ens  fa perdre  la consciència  sinó  que ens connecta  directament  amb l’inconscient .

 Milton  Erickson

 L’estat  de trànsit  es  considera  un estat  dirigit  cap  a l’interior.  És també  un estat  d’alta  motivació.  I  també  és  un estat  on l’incosncient  aprèn de forma  molt  activa.  Alliberat  del  marc  de referències usual i conscient  que ens  encalla  sovint  en les nostres solucions  ineficaces,  l’inconscient pot  aprendre de  la seva experiència  i  de les  seves associacions  vitals  per  a reestructurar-se  per  dins.

El trànsit  es  pot  produir  a  través  de  moviments repetitius,  coma ara  ballar,  córrer,  gronxar-se,  per  la respiració…

Els  rituals  del  trànsit  es  troben en totes  les  cultures  des  de  fa  segles,  sembla ser  que és  biologicament essencial  per  als  humans.

Un cop localitzades  i estudiades  les modalitats  de solucions  que no li han funcionat  a la persona  que ens  porta un problema,  hem  de  buscar  les  excepcions  al problema.   Investigar  en quins moments  o en quines  situacions  els problema no s’ha presentat.

Una excepció  al problema  ens ajuda  a veure  la manera  com les  coses  funcione quan funcionen  bé  i podem aprofitar  per  a  generalitzar-les  o ampliar-les   cap  a  altres  situacions  per  tal que puguem  utilitzar  els  recursos  que la persona  ha demostrat  tenir.  No  sempre  es  poden trobar  excepcions  i no  totes  les  excepcions  es  poden utilitzar,  però  molt  sovint  si.

Tornarem als exemples  exposats  a Estic llegint Coaching strategico de Roberta Milanese i Paolo Mordazzi -1

1.- L’home  d’empresa  que tenia una  solució  intentada  escollida  “És encertat  ser  assertiu”  i  tenia el  convenciment  que quan parlava  amb el seu  cap,  havia  de ser-ho,  quan va  ser  conduit  a buscar  excepcions  en la  mala  comunicació  i relació que tenia amb el seu cap.  Va explicar  que  si  que  hi havia  hagut  un parell  de situacion en les que ell es trobava  encallat  en la feina  i una mica  desanimat,  va  anar  a parlar amb  el seu cap  per  demnanr-li  una ajuda  o  alguna ide a per  a tirar  endavant.  En  aquest s dos casos,  el cap l’havia  ajudat  de bon grat  i l’havia tractat  d’una manera  molt  més  càlida que no pas  habitualment.  És  evident  que el seu cap  es  trobava més  còmode,  quan  podia actuar  des  d’una situació  més  adequada  a la seva  jerarquia,  se  sentia  reconegut en el seu rol de cap.  Trobant-se  “one-up”  (la  persona  que domina la situació)   estava  molt  mes  amable  i accessible.   En  aquest  cas  si  la solució  intentada  va  ser  triada,  l’excepció  ha estat  escpontània.  S’ha  de treballar  amb  aquesta  persona  la  manera  de comunicar-se  amb el seu  cap.

 2.-  La  mare  de  l’adolescent  que no aconseguia  posar-li límits  i que  es  recolzava  molt  sovint  en el pare  perquè  ho fes,  en demanar-li  si hi havia alguna exscepció,  va  explicar  que durant  una  llarga  absència  del pare que va  durar  dues setmanes,  en els primers  dies,  el  descontrol va  empitjorar  i ella  no era  capaç  de posar  límits de cap maenra.  Però  al cap d’una setmana  va  arribar  un dia  el noi,  a casa   amb moto  i completament  borratxo.  Això va  espantar tant  a la mare,  pensant  que podia  haver-se  matat,  que  va  reaccionar   enèrgicament  prohibint-li  de sortir  en els propers  8  dies  fins  que no tornés el pare.  El  fill  va  acceptar  el càstig,  sense  cap de les seves respostes  irrespectuoses  o agressives.   La  por  més  gran  d’un perill  tan  real  havia  desbloquejat  la mare  de l’altra  por  de no saber  gestionar  el seu  fill  Ella  explicava  que en aquell cas,  no tenia alternativa.  Per   a la mare  va  ser  una bona estratègia pensar  que  cada  cop que  no aconseguia  posat  límits  clars  al seu fill  l’abocava  a situacions  tant  perilloses  com aquella. 

 Les  solucions  intentades que no funcionen,  poden fallar  en un o més  dels tres  aspectes:

1.- Estrategia.  Vol dir  aque  alguna de la  seqüència d’accions  que realitzem  està  equivocada  i que en lloc  d’aportar  la solució  manté  el problema.

2.- Comunicació.  La  persona  no té  un procediment  inadequat,  però  a  manera  que  el du a terme,  entenent  comunicació  d’una manera global,  verbal i no verbal,  no ajuda  o fins i   tot  invalida  les  accions  o procediments.

3.- Relació.  La  persona  aplica  unes  bones  estratègies,  té  una  comunicació  adequada,  però    no aconsegueix  mai arribar al final  de  tot  ni fins a les  últimes  conseqüències  dels seus actes,  per  una mala relació,  ja sigui  amb  ella  mateixa,  amb el món  o amb  els altres.  La persona es  bloqueja  a causa  de  le s emocions:  plaer,  por,  ràbia,  dolor…

De  moment  no em sembla  a mi que el coaching  estratègic  enfoqui  les  coses  de manera  massa  diferent que  la  terapia estratègica.

 El  llibre  comença parlant de  les Solucions Intentades Redundants.  les  solucions  que  anem repetint sense  que  ens donin la solució  al problema,  però  que malgrat tot  continuem repetint.  El  que si fa  és  un anàlisi  exhaustiu  de  com poden sser  aquestes  solucions  intentades.

SOLUCIONS  INTENTADES REDUNDANTS:

1. ESCOLLIDES
2. SOFERTES
3. ESPONTÀNIES

1.- Les  escollides,  són  les  que fem voluntàriament,  perquè  ens han semblat les  millors.  Posa l’exemple  d’un  home d’empresa  que  havia fer  un curs  d’assertivitat  per  agafar  seguretat  en ell mateix  i no deixar-se portar  o  influir  massa pels  altres.  Havia  après  a    ser  assertiu  i li anava  bé.  Però  amb el seu  cap  tenia  problemes  de comunicació  i  això  feia  que tingués  problemes  de  feina  i de relació  amb ell.  Com que ell havia aprés    que l’assertivitat  era bona,  intentava  aplicar  sempre  aquesta   soloció  intentada,  eficaç  en la majoria  de situacions  però  no en aquesta.  Ell  hagués  pogut  no ser  assertiu,  però  insistia  en ser-ho.

 2.- Les  sofertes,  són les  que  ens adonem  que no funcionen,  ens adonem  que són un error,  però  no aconseguim  per  un motiu o un altre  deixar  d’utilitzar-les.  L’exemple és  el d’una mare  d’un adolescent  que  tot i sabent  que  ella era  massa  permisiva  i  que no posava  els límits  que el seu fill necessitava,  es  veia  incapaç  de  canviar  per  la por  de no saber  gestionar  les  respostes  impertinents  i  agressives  (verbalment)  del seu fill.   I  a  causa d’aquest a por  no podia  evitar  de  fer  allò  que ella  sabia  perfectament  que  no havia de fer:  mostrar-se  suau  i complaent  i  permisiva.

 3.-  Espontànies  són les  que fem  sense  adonar-nos  que les  fem,  les  fem  sens e poder-ho  evitar,  com   la  d’una dona  que  cad a cop que el seu marit  sortia  amb  els  amics,  feia mala  cara,  mostrava el seu descontent,  el seu  disgust  i  es  queixava  repetidament  de  les  mateixes cpses.  Fins  que ja  havia  passat  no s’adonava  que  sempre repetia  el mateix  guió.

Apunts  del llibre  “El alma está en el cerebro”  d’Eduard Punset :

En el pensament lògic hi ha una gran part  d’inconscient,  però darrere  l’inconscient i la presa  de decisions també hi ha  conscient. En realitat,  ambdós  aspectes semblen estar més  barrejats  que no ens pensem.  “No existeixen processos purament conscients, ni processos totalment i purament inconscients”   va  dir Manuel Froufre,  professor de Psicologia  de la Universitat Autònoma  de Madrid. 

El cervell computa aproximadament onze milions d’unitats  d’informació o  bits  per segon procedents de  l’exterior,  dels nostres  sentits.

 Com a molt, a nivell conscient, en podem  controlar unes  cinquanta  unitats  per  segon.

A més  a més  d’utilitzar  poca  informació,  la conciència  és lenta.  El professor  Froufre deia  a “REDES”  que la  consciència o el pensament  conscient poden  comparar-se a un home  que camina a peu  en front  de  la  velocitat  d’un reactor  (inconscient).  “Això  vol dir  que si la nostra  adaptació al medi depengués de la intervenció  de la consciència en cadascuna de les  operacions, processos  i decisions  que prenem,  estaríem congelats,  ens quedaríem bloquejats.

William Hudson O’Hanlon,  que  diu que havia estat  jardiner  de  Milton Erickson,  a canvi  de poder ser  el seu  deixeble,  ha  explicat  en els eu c urs  del  cap de setmana passat  a Barcelona  aquesta  història  de  M. Erickson.

Una  vegada  Milton Erikson  va  fer  el servei d’anar, un dia,  a visitar  una  coneguda  seva  que  havia  caigut  en una gran depressió.

La  senyora  havia  perdut  el  marit i  se  sentia molt sola.  No  tenia  ningú que  l’hagués  acompanyat  ni en  el  tràngol de la mort  del marit,  ni  en  el temps  posterior.  Aquesta  sensació  de  solitud  l’havia  aclaparat  fins  a  la  depressió.   Van  parlar una mica  i  ella  li  va  ensenyar  la casa.  Tenia  un hivernacle  ple  de  flors,  i  en  un  llarguíssim  prestatge  hi  havia  una gran quantitat de   potets  amb  unes petites tiges. Ell,  curiós,  li  va  demanar  què  era  allò,  ella  va respondre:

- Són  esqueixos  de  violetes  africanes,  quan les  podo,  per  no llençar  cap  branqueta  les  vaig  plantant  i me’n van sortint  més  i més.

Aleshores  li va  ensenyar  totes  les  que tenia,  que ja  havien crescut.  N’hi havia  de totes  mides,  de  menudes,  de mitjanes i de  grans,  totes  absolutament  florides.

Aleshores,   Milton  Ericson,  li  va  donar  una  feina  a fer:

-  Mira,  agafes  un diari,  revista  o qualsevol  informació  del teu  barri  o veïnat. Busques   els  naixements, els  casaments,  les  defuncions,  les  festes que puguin  sortir  en algun mitjà  de comunicació  i  encara  que no els coneguis  de  res,  agafes una violeta  africana  de les  que ja  t’han sortit i  els  la portes.  Dius  simplement que t’has  assabentat  del  naixement o de la mort  i  que només  volies  oferir-los  una flor.

La  senyora ho va fer.  Primer  va  anar  fent  coneguts  agraïts,  més tard  amics. 

Sembla  que  quan aquesta  senyora  va  morir,  Milton Erickson  va  anar  al seu enterrament   i va  poder  comprovar  de primera  mà  que a l’esglèsia  no hi cabia ni una agulla. Tot  el barri  es  va recordar d’ella. 

El  professor  Mauro  Bolmida,  psicòleg  especialista  en   psicoteràpia  breu  estratègica,  del Centre  de Teràpia  breu    E.  d’Arezzo ha  donat  un curs  de 8  hores  sobre  problemes amb infants i adolescents.

Ha  estat un curs més aviat  pràctic, on s’han discutit  i parlat  casos  aportats  per  ell i casos  aportats  pels  assistents. 

La  introducció  teòrica  que va fer,  crec  que ja està  recollida  en altres  posts  d’aquest  blog  i ja no la repetiré.

M’agradaria afegir  una  cosa  interessant,  que  va  anar  sortint  dels casos pràctics  i fa  referència  a  les  emocions  i  al  Sistema  perceptiu reactiu  de les  persones.

 Anomenem  Sistema perceptiu-reactiu  de les  persones,  el  punt  de  vista   des  del qual  elles  veuen el món  i  hi reaccionen.  La  realitat  no  és una  sola  i única  per  a tothom,  sinó  que la realitat  és  múltiple  segons  com la  veiem  i la interpretem  cadascun de nosaltres.

Aquests  sistemes perceptius  reactius,  o maneres de  veure  el món  poden ser  molt  diverses,   però  fonamentalment  van lligades  a  les emocions.

 Les emocions més  bàsiques  són  quatre:  plaer,  dolor,  por  i  ràbia. 

En  el moment  que  per  una persona,  una d’aquestes emocions  passa  a ser  més  important  que les  altres,  veu  el món  a  través  de la seva  lent.

Hi  ha persones  que  veuen el món  a través de la seva por  o  les  seves  pors.  A  aquestes  persones  els  hem de parlar  el llenguatge  de la por  i entendre  tant  les  seves pors,  que  fent  com fan  les  arts  marcials  hem  d’aprofitar  la  força  de les  seves pors  per  a produir  el canvi  que volem.  Si  trobem la  manera que  agafin por  als seus  actes  o pensaments disfucionals  podran  canviar  i  començar a funcionar  bé.

La  ràbia  no  pot  reprimir-se,  sinó  que  necessita  canals  adequats  de sortida.  Si  la reprimim  sempre  torna  a sortir  en una forma  o altra.

 L’emoció  del dolor  pot  tenir  com  dues lectures,  quan és un dolor  inflingit  del  qual  la persona  no  és responsable,  sinó  que  el pateix,  necessita  també  canals  de sortida  i de  desfogament,  però quan  el dolor  és  una manera de viure,  com aquelles persones que no es  donen permís  per  a disfrutar  de la  vida  i tot  ho veuen  com un esforç  un sacrifici  i  un  deixar-se  explotar o   fer  mal pels  altres,  se’ls  ha  de demanar  els  exercicis  que produeixen  el canvi,  com  si fossin  un esforç  o un sacrifici  més  gran.

Per  altra  part  els  problemes  que es  basen  en  un predomini  del plaer i  en el fet  que aquella  persona  sigui sobretot una buscadora de plaer,  s’ha  de treballar  amb aquest  punt  de vista,  ningú  renuncia  a un plaer a canvi de res.  S’ha  d’aprendre  a parlar  amb  el llenguatge  del  plaer   i sota el punt  de vista  de  les  persones  que el busquen.

En primer lloc aplicar  unes  estratègies ben estudiades  és  com fer un vestit a  mida  per  a cada problema  o cada  dificultat,  tot  centrant  l’atenció en  uns  paràmetres  molt concrets  que  són  els que hem d’investigar  i de conèixer.

En  primer lloc  quan definim  el problema,  en comptes  d’intentar saber-ne  les  causes,  els motius  profunds  o els per quès,  el definim  basant-nos  en les  preguntes:

Quin  és  el problema?  Quan  es  dona  el problema?     En quina  circumstància?  Amb quanta  freqüència?    En  quins  indrets  es  produeix?  Amb quines  persones   al voltant  del nen?  

En  segon lloc hem d’entendre “COM” funciona aquest problema i  per aquesta  raó  ens cal investigar  sobre les solucions intentades.  Les  solucions intentades són les solucions portades  a terme  pel  propi  nen  o per  les  persones  del seu entorn (pares,  germans,  familiars,  mestres)  per  resoldre  la  dificultat,   sense  aconseguir-ho. Treballar  sobre  aquestes  solucions  intentades i els seus resultats  ens  fa  veure no  només com funciona  el problema sinó  “com” es manté, en el moment actual,   quan ens  arriba  a nosaltres.   Habitualment aquestes  solucions  intentades en lloc de resoldre el problema, són les  que ajuden a mantenir-lo. 

Cal  treballar també  sobre  els beneficis  secundaris,  que  són els  beneficis  que obté el nen  de  la seva  conducta  disfuncional.  Aquests  beneficis  poden ser  de  molts tipus,  però  habitualment són: atenció  excessiva  i   petits  o grans  privilegis  en  el seu funcionament familiar.

Per  aquestes raons  nosaltres  treballem  amb els pares,  i amb  els  mestres, i no pas  amb  els nens  directament.  Aquests  actuen  com a coterapeutes  i ells mateixos  són  els  que proposen  les  solucions positives  i definitives als  nens  o adolescents

Un altre  concepte  important  a treballar  és  la  resistència.  Tots  tenim  una certa resistència  al canvi  i sovint per molt  que vulguin  resoldre  les  seves dificultats  les persones  voldrien fer-ho  sense  canviar  res.  És  allò  que  resumim  amb la frase:  “canvia’m  sense  canviar-me”.  Per  treballar  la resistència  no hem d’intentar  convèncer  sinó suggerir, suggestionar,  fer  que  la nova  visió  surti de dins  de les persones que fan la  demanda.   No  hem  de posar  en qüestió  les  actituds  dels pares,  per no posar-los   a la defensiva.  Hem de dir  que  han  fet  molt pels seus  fills,  que han lluitat  molt,  que  s’han esforçat molt (no diem si bé  o malament)   però  que ara  necessitem un esforç més…  qui sap si el més difícil.  Ja  que les pautes  que donarem  potser els  constaran de  complir.

Prescripcions paradoxals,  habitualment  en comptes de  demanar  als  nens  que actuïn  correctament  segons  una lògica  racional, fem  aquest  tipus de prescripcions  basades  en les  paradoxes  que  porten  al nen  a  canviar d’actituds  d’una  manera  suau  i  natural.

En  general  per  eliminar  les conductes  indesitjades  dels  nens o  adolescents,  fem servir  una estratègia  basada en el principi  paradoxal “d’apagar  el foc  afegint-hi llenya”.  Totes  les  estratègies concretes  i fetes  a mida  es  basen  en  dos conceptes:

1.-  Buscar  una utilitat  positiva  per  a la  conducta  indesitjada. O  sigui  en comptes de renyar-los  que és  el que hem  fet  fins ara, dir  que això ens  ajuda  molt  per una o altra  raó,  que s’ha  de busca r en  cada cas.

2.- Prescriure  el símptoma,   com  que a la conducta indesitjada  fins  ara,  li hem trobat,  per  fi,  una utilitat positiva.  Li demanem  que  la continuï  fent.

Aquesta  manera  d’intervenir  és  aplicable  tant  a casa com al  centre  escolar.

Després s’ha  d’anar  fent un intercanvi d’avenços  o   de  petits entrebancs  que puguin  sortir  per  anar  mantenint,  modificant  o  perfilant millor  les estratègies  fins  que s’obtingui  el resultat  desitjat.

No  hem d’oblidar  de  consolidar  bé els canvis,  petits  o  grans que es vagin produint. 

Per  ajudar  al  desbloqueig  de les  conductes,  per  a vèncer  les  resistències,  per  a  avançar millor  en  qualsevol problema  no  hem  d’intervenir  només  a nivell  racional.  Hem  d’intervenir  també  a nivell  emocional.  El cervell s’ocupa  d’aquests  dos  aspectes,  però en zones  diferenciades.  Hem  de poder accedir  a  les  dues  per  aconseguir  que la part  emocional no bloquegi  els  pensament  racionals.

Un cop  s’ha  aconseguit  eliminar  el  símptoma  o conducta  indesitjada,  es  van  retirant les  prescripcions  o  estratagemes  proposades.  Tenint  ben present  de  no oblidar-los,    fins  que  les  millores no estiguin  ben  consolidades.  En  algun cas  pot  ser  necessari  d’aplicar-los  altre  cop.  Aquestes eines  que  ha resolt el problema  queden  en el bagatge de  recursos  dels pares  que  a  partir  d’aquí poden  gestionar  millor  les  dificultats  que vagin sortint d’ara  en endavant.

 Quan  nosaltres  realitzem alguna acció, des  de la més simple  de moure  el braç  a les  més  complicades  com uns  passos  de dansa  sofisticats  o  tocar  un instrument  de música,  en el nostre  cervell s’activen unes neurones  determinades  per  a cada  cosa.

S’han anomenat  neurones  mirall  aquelles  que s’activen  tant  si  som nosaltres  que realitzem l’acció  com si  simplement veiem  que la realitza  algú  davant nostre.

Aquest  fet  tant  simple,  que une s neurones  s’activin  només  mirant els  moviments  dels altres  és  el que  dóna  la possibilitat  d’entendre el signficat  de  les accions dels  altres i fins i tot  les  seves motivacions.

En les  neurones  mirall es  recolza  neurològicament l’empatia  i el fet  d’entendre  als  altres,  les  seves  emocions,  els seus  sentiments…

Les  neurones  mirall  són les  responsables que si veiem  que  algú  vomita,  ens vinguin  arcades.  Que  si veiem  algú  que experimenta  un dolor  que nosaltres  coneixem,   és també com si el sentíssim,  l’expressió  de la cara  se’ns  contreu  de  manera molt semblant.

Tot  i que en  aquest  cas  del  dolor hi ha una diferència molt  gran  de  les  reaccions  segons  si la persona que estem mirant  ens importa,  sentim afecte  envers  ella,  és  un desconegut o és  algú  que ens ha fet mal  o que ens pot perjudicar.

Les  neurones  mirall són també  les  responsables  que ens emocionem  i ens impliquem  en veure  una obra de teatre o una pel·lícula.  Perquè  identifiquem  cada moviment,  cada  gest, cada paraula  dels actors com alguna  cosa  amb un significat  que coneixem.

En  un altre  lloc  vaig  llegir  que  per més somiadors  que  poguem  ser  mai no podem somiar  ni imaginar  res  que desconeguem del tot.  Ja  que les nostres neurones no tenen les  dades  per a fer-ho,  elle s també  ho desconeixen.  Podem somiar  coses  que  en algun lloc  les  haguem  vist  o sentit  o llegit.  I  inventar  coses  a partir  d’aquests  recursos  previs que tenim…  combinant,  traient,  posant…  Com  ara  que potser  no haguéssim  pogut  mai inventar un avió  si  no haguessim vist  que es podia volar,  o  no  haguessim pogut  inventar  un  vaixell si no haguessim vist  una  fusta  o una fulla  surar.

Crec  que  una cosa  deu tenir relació  amb l’altra.

Als  nens, tinguin l’edat  que tinguin,  se’ls  ha  d’informar  de les  coses importants  de la família,  enara  que siguin  angoixants.  Mesurant  les  paraules perquè  siguin  les  que ells poden entendre  i sense afegir   detalls preocupants  innecessaris.  Ja  que sovint  les fantasies  que fan els  nens  per explicar-se  allò  que no entenen  (perquè  ningú  els ho explica),  poden ser  molt  pitjors,  des  del seu punt  de vista,   que la mateixa  realitat

He  tingut  recentment la consulta d’una mare d’un nen de 7 anys.  Aquest nen ha passat  i encara  està passant una situació difícil amb el seu pare.  Aquest  pare  és  alcohòlic.  La parella  ja  estan separats, però  el pare  després  de la separació  ha seguit  bevent  i ha ofert  al seu fill  (com   a mínim)  dos o tres  espectacles  molt  desagradables,  amb  actituds  agressives  que  han  espantat  força tant  al nen  com a la mare,  tot i que no ha  succeït  res  de greu,  ni els  ha tocat a cap dels dos.  En un cas  va  trencar  un vidre  fent-se  mal  a la mà  i sagnant força,  en un altre  cas no volia tornar  el nen  a la seva  mare  quan tocava, va  arribar  a colpejar  el cotxe  amb  els  punys amb actituds  violentes.

Al  nen no li han dit mai clar  que  el seu pare  beu massa  i que  és  això  el  que fa  que es descontroli.  La família  del pare, sempre el defensa  a  ell,  a vegades, en prejudici del nen.

Al nen no se li  ha  dit mai la veritat  sobre  el tema i  finalment la mare  es  planteja  preguntar  si  convé  dir-li  o no.

En  aquests  moment s el pare  està  fent una cura  de desintoxicació,  després  d’arribar  en un estat  molt  greu,  a causa  del qual  ha patit una traqueotomia.  El  pare  està  ingressat i es  troba  en molt mal estat  de salut,  però  recuparant-se.

La  família del pare,  li han dit  al nen  que el seu pare  està  treballant  a l’extranger  i que  per  això  no el pot  veure.  La  mare  no està  d’acord  a enganyar-lo  però  els  respecta,  la decisió,  de moment.

Els  nens,  abocats  a mentides que no poden entendre,  no poden evitar  de  fer  fantasies  per  a donar-se  explicacions  raonables.   Aquest  nen,  té  7 anys  i sap perfectament  que  des  de tot  arreu  es pot  trucar,  que una feina  a fora  no és  motiu  per  no parlar-se  per telèfon  durant  setmanes i setmanes. Ni és  motiu  perquè  ell mateix  no li hagués  pogut explicar.  Comença  a pensar que el seu pare  no vol veure’l  més, que no l’estima,  que ja  l’ha  perdut.  Pot  culpabilitzar  al pare,  però  també  pot  culpabilitzar-se’n  ell mateix,  pensant  que  deu haver fet alguna cosa  dolenta  i que per això  el pare  no el vol  veure  més. Sentint-se  injustament  inadequat  o culpable  d’alguna  cosa  ben imprecisa.

Decidim  conjuntament  amb la mare  explicar-li  la  veritat,   amb  les  paraules  més  senzilles  i adequades: l’adicció,  l’estat  precari  o malaltia,  i  l’internament  amb  l’esperança de curació  que representa.  El nen,  per  dir-ho amb paraules  de la mare:  saltava  de content  en entendre  tot  allò  que no li  lligava  i que no sabia  com  fer-ho  quadrar.  El  seu  pare  estava  malalt  i no “podia”  trucar-lo.  No  és  que no volia.  No  podia.   Pel nen això  és un gran  descans.  Ara  podrà  veure’l,  potser  quan  es  recuperi  una mica més i  s’ha  quedat  força  més  tranquil.

El nostre  cervell  d’homo sapiens  ha  desenvolupat  una escorça  cerebral molt més  gran  que la  dels altres  primats. Aquí  en l’escorça és  on s’ubica  la racionalitat.   Per  a funcionar  bé  no n’hi ha prou  amb la racionalitat.  Per  a decidir  bé,  l’escorça  cerebral necessita  consultar  la part  de cervell emocional,  ja  que  és  aquí  on s’acumula  la memòria  de  com  ens han anat  les  coses  abans,  com  si fos  una  mena  de valoració  sobre les  decisions que hem de  prendre, basada  en les  decisions  semblants  que ja hem pres  abans.

L’amígdala,  és una petita  part  del cervell on  es  gestionen les emocions.  (L’amígdala  pot  decidir en un moment  de  perill o d’urgència  saltar-se  la consulta  al còrtex .)

Hi  ha una  raó  ben fisiològica del  perquè  les  emocions,  els  sentiments,  els estats d’ànim  influeixen  més  a  la nostra  part  racional,  que no pas  a  l’inrevés.

Els  camins  neurològics, ( o sigui  la informació)   que van  des  de  l’amigdala  cap  al còrtex,  són  molt  més  importants ,  més  amples  i més  nombrosos  que no pas  els que van  en sentit  contrari  o sigui de córtex  racional  a l’amígdala.

Però també  diuen  que els  camins  neuronals  s’eixamplen  i es fan  grans amb  l’us continuat,  amb l’entrenament.   Aleshores…  les emocions  ens  poden  i acostumen  a guanyar   perquè tenen  un camí  més  ample…  o tenen un camí  més  ample  perquè  sempre  deixem  que ens puguin?

En  teràpia  estratègic  s’han desenvolupat  algunes  estratègies  per l’insomni,  que són  exclusivament  per  a utilitzar  quan  les  estratègies  normals  ja no  funcionen  de  cap manera.

Les  estratègies  normals  serien  posar-se  a dormir  normalment,  intentant  que sigui  a una  hora  regular,  per allò  d’agafar  un hàbit.  Una altra  seria  llegir  al llit  fins  que  vingui  la son,  aquesta  sovint  és bastgant  efectiva,  però  no per  a tothom.  Hi  ha  qui  s’engresca  tant  amb  el llibre  que  es passa  mitja  nit  llegint.  Llevar-se  i estar  una  estona  al  sofà  fent  qualsevol cosa,  etc.

Jo  us  en voldria  proposar  dues,  una  de paradoxal  i l’altra que  és  una mena  de condicionament.

La  primera serà  paradoxal, està  basada  en el fet  comprovat  que  no es  pot  demanar  que una cosa  que ha de passar  espontàniament  i naturalment  passi  per  força  o  perquè  ens  hem  proposat  que  passi.  La son  ha de venir  de manera  espontània,  si  ens  esforcem  a  dormir  bloquegem  el  procés  normal  i  aleshores  no dormirem de  cap manera.  Per tant,  la primera  estratègia  per  a  aconseguir  dormir,  seria  no  esforçar-nos  en dormir…  per tant   la  millor  manera de no esforçar-nos  en dormir  és   la  contrària, esforçant-nos  en no dormir.   Us en aneu  a  dormir  a l’hora  que  cregueu correcta.  Feu  tots  els  preparatoris  habituals,  d’una manera  rutinària  si pot  ser  (que  això  sempre va bé)  i  apagueu  el llum  i us  poseu dins  del llit  com si anéssiu  a dormir,  però  esforçant-vos  en mantenir  els ulls  oberts  (parpallejant  normalment,  això  sí).  Us  adonareu  que  en  poca estona  teniu  moltes  ganes  de tancar  els ulls, però  heu  de resistir  una mica  més,  al  cap  d’una  estoneta  més,  ja  se  us  tancaran  sols  sense  gairebé poder-ho  evitar,  encara  heu  de resistir  una miqueta  més.  Al  cap d’una estoneta  més  ja  dormireu.

L’altra  és un condicionament. El cervell aprèn   que  li  surt  més  a  compte  dormir  que l’altra  cosa  que  li proposem.

Durant  el dia,  abans  d’anar  a dormir,  feu  una  llista  de feines  que  us  faci una mica  de  mandra  de fer.  Si  pot  ser  que no siguin molt  sorolloses (que  els  altres  si que dormen) qualsevol  feina  val:  planxar,  passar  comptes,  endreçar papers,  contabilitzar  factures,  treure  la pols,   netejar  les  rajoles  del  lavabo,  netejar  el  mirall…

Teniu  la llista  a  la tauleta  de nit.   Us poseu  el rellotge  ben  a la vista  i us  en aneu  a dormir  normalment,  fixant-vos  quina  hora  és exactament  qua us poseu  a dormir.  Si  veieu  que no dormiu  mireu  el  rellotge  de  tant  en tant  i  quan hagi  passat  20  minuts  i  encara  no heu agafat  el son.  Us  lleveu  i feu  la primera  feina  de la llista  (duri  quan duri  la feina,  l’heu  de fer ben  acabada)   després us en aneu  a dormir  altra  vegada  i repetiu  el mateix  procés,  si al cap de 20  minuts  no dormiu,  us lleveu  i feu la segona feina  i  així.  És una mica  dura  la primera  nit,  però  els  resultats  es  noten  ben  ràpidament  i les  feines  a  fer  disminueixen  cada  nit.

Estratègies  d’Andrea  Fiorenza. 

Avui  un nou  seminari.  Aquest cop  a càrrec  d’Andrea  Fiorenza  i  d’Arthur Rowshan.

Andrea  Fiorenza  ens  ha tornat  a  regalar una pila  dels  seus recursos  per  a resoldre problemes  amb nens. Potser  no massa  coses  noves,  però  si una actitud  més  flexible  que mai  per  acceptar estratègies  diverses.

Ha  confirmat  els  dos principis  principals  de la  teràpia  estratègica:

• Buscar  una utilitat  positiva  al comportament  que volem eliminar. (Reestructuració  positiva)
• Prescriure  el símptoma.

Per  la  seva  part  Rowshan  ens  ha  fet  una demostració  del llenguatge suggestiu molt millor  que  qualsevol  explicació.

• No hem  d’intentar  convèncer  (sempre  té  connotacions  de vèncer)
• S’ha  de persuadir