La llum de l’aigua

vesteix  de claror

cada racó entre les  roques.

Moviment  lent

d’onades  tendres

que acaronen la  cala

tot  just  arran de l’aigua.

Remors  compartides

ens amaren  l’aire.

I  creixen,  a cops,

esquitxant de músiques  solemnes,

dibuixant paisatges  desconeguts,

fent  desaparèixer els límits 

fins  que tot és  u:  roques i mar.

El blog  dels premis   c@ts   es  va  actualitzant,  tot explicant  la seva  filosofia,  el seu funcionament i la  manera de participar-hi.  No  oblideu  fer-hi una ullada  de tant en tant.

Acabo  de llegir  un post  molt trist  sobre  la  solitud  al blog   Armonia.  Per compensar,  avui  m’havien  explicat  una  història,  de  psicòlegs,  però que m’ha semblat  molt  bonica.

Una  vegada  hi havia  un psicòleg  americà, molt  important  que  es  deia  Milton Erikson.  Aquest  senyor  va  fer  el servei d’anar, un dia,  a visitar  una  coneguda  seva  que  havia  caigut  en una gran depressió.

La  senyora  havia  perdut  el  marit i  se  sentia molt sola.  No  tenia  ningú que  l’hagués  acompanyat  ni en  el  tràngol de la mort  del marit,  ni  en  el temps  posterior.  Aquesta  sensació  de  solitud  l’havia  aclaparat  fins  a  la  depressió.   Van  parlar una mica  i  ella  li  va  ensenyar  la casa.  Tenia  un hivernacle  ple  de  flors,  i  en  un  llarguíssim  prestatge  hi  havia  una gran quantitat de   potets  amb  unes petites tiges. Ell,  curiós,  li  va  demanar  què  era  allò,  ella  va respondre:

- Són  esqueixos  de  violetes  africanes,  quan les  podo,  per  no llençar  cap  branqueta  les  vaig  plantant  i me’n van sortint  més  i més.

Aleshores  li va  ensenyar  totes  les  que tenia,  que ja  havien crescut.  N’hi havia  de totes  mides,  de  menudes,  de mitjanes i de  grans,  totes  absolutament  florides.

Aleshores,   Milton  Ericson,  li  va  donar  una  feina  a fer:

-  Mira,  agafes  un diari,  revista  o qualsevol  informació  del teu  barri  o veïnat. Busques   els  naixements, els  casaments,  les  defuncions,  les  festes que puguin  sortir  en algun mitjà  de comunicació  i  encara  que no els coneguis  de  res,  agafes una violeta  africana  de les  que ja  t’han sortit i  els  la portes.  Dius  simplement que t’has  assabentat  del  naixement o de la mort  i  que només  volies  oferir-los  una flor.

La  senyora ho va fer.  Primer  va  anar  fent  coneguts  agraïts,  més tard  amics. 

Sembla  que  quan aquesta  senyora  va  morir,  Milton Erickson  va  anar  al seu enterrament   i va  poder  comprovar  de primera  mà  que a l’esglèsia  no hi cabia ni una agulla. Tot  el barri  es  va recordar d’ella. 

Quadre : Joan Herèdia Villanueva
Tècnica mixta, 20 x 28 cms., 1996

Plou,

els arbres es  posen de puntetes,

i estiren mandrosament 

les seves branques arronsades.

La  terra  de  les torratxes

desborda  lentament fins  al mur,

les  petúnies  es  rebreguen,

els ciclamens  créixen  del no res.

Les  nespres  s’arrodoneixen.

Entro  i surto

me’ls  miro  i  me’ls  remiro  amb parsimònia

els  cabells  xops i el front  alçat.

Tanco  els ulls

mentre  la pluja  em rellisca

galtes  avall, gotes de  felicitat.

I  ara,   escric  el post  nº  3oo   i  he  tingut  més  de  1.800  comentaris.

Vaig  posar  el comptador de visites  del Google  Analytics  el  mes  d’octubre  i   des  d’aleshores porto  més de  10.000 visites,  fetes  per  uns  4.000  visitants  de  40  països  diferents.  

 Acostumo  a visitar  una seixantena   de blogs,  la majoria  els tinc  enllaçats,  però  també  en visito  alguns  que no tinc  encara  enllaçats.

M’ho  he  passat molt  bé  llegint  blogs  i  intercanviant  comentaris, poemes   i reflexions.

No  m’ho  pensava  pas.  Creia  que  això  seria  una aventura  solitària.  Que  potser em llegirien  4  gats  i  encara  per  casualitat.  O  sigui  que de moment  continuaré.

Però  de  tot  això,  el  que em sembla  més important  és  que  em  trobo  dins  d’una  xarxa  d’amics i de bon rotllo,  de  bons  poetes  i escriptors,  de  gent  de  qui  aprendre  molt  i amb  qui  parlar  de  temes importants,   amb  qui  intercanviar  lectures,  discutir temes  de  debat,  gent  que fan rumiar  o  que col·laboren  a les  meves reflexions,  altres  que proposen  jocs  i  coses  divertides.

 Aquesta  és,  ara,   una part  de  la meva  vida  que m’agrada  molt,  encara  que necessiti  molt  de temps  per  a llegir  tants  blogs.

Per  altra  part, llegeixo  menys  libres que abans,  dormo  menys  que abans  i  m’aillo  més estones de  la  família. I  tot  això és  cert i  potser caldrà  posar-hi  remei.

Com  repartir  millor  un temps  per  força limitat? 

Aquest  serà  el repte  del  meu segon  any  de blog.  Algú  n’ha  trobat  la solució?

 Felicitats  a  tots  els  taures,  com  el meu blog!

              
El blog  dels  premis  populars  de  la Catosfera.

En  Xexu  en va  fer  la proposta  fa  uns mesos,  i  mica  en  mica  la idea  s’ha  anat concretant .  De  moment  ha  començat  amb  el post  Posem-nos-hi  que  era  l’assumpte  d’una  pila  de  mails  (sembla  que  més  de  80) que ens  hem anat  creuant  per  anar  engegant  tot  això.

Hi  haura  diferents premis,  que es  lliuraran un cop a l’any.  Tothom   que  vulgui  podrà  participar-hi   proposant  candidats  i/o  votant.   El  funcionament  dels  premis i  la  definició  de  cadascun d’ells ja  els  anireu  veient  al  blog  c@ts .  Vosaltres,  tots  els que participeu  sereu  els  que  decidireu  qui  serà  el guanyador  de cada  categoria.

De  moment  us  demanem, que  en la mesura  que  vulgueu,  pugueu  i  us sembli  interesant  aquesta proposta, en feu difusió  als vostres blogs.  Hi  ha un banner que  podeu  trobar  al   blog  c@ts   amb  el  codi  corresponent  

 Res  més,  de  moment,  estigueu atents  a  les  noves notícies.

La  marona l’agafa per  donar-li   el pit,  li  parla  dolçament,  se  l’apropa  a la  cara  per  fer-li  petonets  i  caricietes  i el Guillem obre  la boca  i  busca,  el  cap  balanceja una  mica i  ara  toca  la  galta  de sa  mare  ara no  la toca,  i ell  busca,  la  boca  oberta  i  la llengua en  acció. 

-          Mira  que  és bonic,  quins  petonets  que  em fa! 

-          Mmm,   mmm,   mmm.

-          Oi,  Guillem,  que em fas petonets?

-          Mmm, mmm.

-          Cada  vegada  ho  farem  això,  eh?  seran  els  mimitus  d’abans de menjar.

-          Mmm, mmm,  mmm… 

I un  cop  posat  al  seu  lloc,  comença a  xarrupar  amb  el seu  convenciment  habitual. 

I jo,  ara  ja  no sé  si  sóc àvia  embadalida  o  mare  embadalida.  Millor  les dues  coses.

Que  en són  de  bufons  tots  dos!

Un  llibret  curt,  que  es  llegeix  en una tarda.  Explica  unes  converses  entre  una  dona  a qui  el marit  acaba  de  deixar i  el seu  sogre  (o  ex-sogre).  En  aquestes converses  sorgeixen  els  diferents  punts  de  vista.

El  punt  de vista d’ella   net  i simple  per  la   seva immensa ferida,  tant  recent.  Li   ha fet  tant mal  que no pot  veure  res  més  que males  intencions, que  coses  malfetes,  no pot  més que  jutjar-lo.   

I  el d’ell  molt  complex  a  causa   d’unes històries d’amors  i desamors   viscudes  en  altres  temps.  Aquestes  històries d’un  home  de  més  de seixanta  anys ens  aboquen  a  la  complexitat,  sovint  impossible  de  simplificar,  dels  sentiments  humans.  Ell  l’entén  a ella,  pero  també  entén  al seu  fill.

Per ser feliç, s’ha de ser infeliç

Per ser feliç s¡ha de ser una mica idiota…
Popular.

”Felicitat”: no t’he reconegut sinó per la remor que vas fer en fugir.
Bernard le Bouier de Fontenelle  

La felicitat és com un eco: contesta, però no ve.
Carmen Silva.

Que feliç era jo quan era infeliç.
Marquesa de Sevigné.

Creieu  que  tenen  raó?  Jo per  molt  que  pugui  pensar que  sí,  que  en tenen,  que la  vida és  massa  complicada,  massa injusta,   mai  no puc  deixar  de  revoltar-me  i  de creure  que  fins  i tot prenent  consciència  de les  coses,  fins i tot  pensant  i no essent beneits  hem  de  trobar la maner de ser  feliços.    Jo no crec  que  s’hagi  de  ser  beneitó per  a  ser feliç.  Clar  que  potser  no sóc  objectiva…  fa  temps  que  sento  que sóc  feliç.

                                                                                                Sébastien Roch Nicolas Chamfort

“La veritable felicitat  costa poc,  si és cara no és de bona mena”

Châteaubriand

“Només  pot  ser feliç  sempre,  qui sàpiga ser feliç amb tot”

Confuci

En  Guillem  ja ha arribat,  i jo m’he  quedat  tota  la tarda  bocabadada  mirant-me’l  i mirant-me’l.  Me’l mirava quan  obria  els  ulls,  quan els  tancava per  la claror,  quan treia  la llengua,  quan  badallava,  quan dormia,  quan  mamava,  quan  es  posava  el  polze  a la boca.  No estic  molt  segura que  aquesta  actitud  tan  contemplativa  sigui  una bona  manera  de fer  d’àvia,  però  és que tot  just  porto  poquetes hores  de  pràctica.

 Va!  Jo  us  volia  demanar…  qui  m’explica  bons  records,  bons  moments,  bons  costums,  complicitats…    que  hagi  tingut  amb  la  seva  àvia.  D’alguna manera n’he  d’aprendre…  no?