Li agrada passejar sota els arbres. Mira les fulles com si les volgués descobrir una a una. La claror que es filtra entre les branques, indirecta, en cap moment l’enlluerna. I així, sembla que no troba el moment de tancar els ulls. Ni parpelleja. Allarga la mà com si volgués acaronar la fulla o l’arbre, algunes vegades ni els toca, altres vegades els frega lleugerament, només molt poques vegades agafa fort una branqueta per la seva punta.
L’alzina comença a treure els glans, ara són només un barretet, el gla encara no ha sortit de l’ou.
Alça el cap passant per sota del nesprer, i fa una ganyota tastant la duresa de les seves fulles amb el braç.
Belluga les branques suaus del pebrer, i les observa com si expliquessin algun conte màgic.
S’atarda sota l’ombra més fresca de les moreres i s’embadaleix davant del morat de la prunera roja. No s’atura, continua mirant tots els detalls i es deixa portar sense cap intenció prèvia.
I es torna a trobar sota les alzines…
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
La natura convida moltes vegades a deixar-se portar. I val la pena fer-ho.
Gracias por las vistas y por las palabras,cada vez me llevo alguna nueva,alguna que he olvidado o nunca he oído.Seguro que te daban muy buenas notas en redacción,en descripción,yo te doy un 10 por la EMOCIÓN Y EL SENTIMIENTO que llenan las palabras y ahora lo releeré de nuevo.Un abrazo
Precios a vegades cal despareixer sota els arbres.
Hi ha tant per aprendre de la natura. Jo si mai em perdo em trobareu al bosc!
Bon cap de setmana Carme!
Un món per descobrir.
Una vida per viure.
Un camí per fer.
Tanta ilusió i dessencis…
Tant de plaer i sofriment…
Tanta llum i tanta foscor…
Era una papallona?
És un enamorament en tota regla! (de les alzines, del pebrer, del nesprer… molta màgia!)
Jo també m’hi perdria…
Laura, si que val la pena, m’agrada estar sempre a prop de la natura.
Tere, no creas, yo acostumbraba a sacar buenas notas, pero no especialmente en redacción. He descubierto tarde muchas cosas. Empecé a escribir con gusto y con placer cuando ya estaba fuera de la escuela. Empiezo a dibujar ahora. Ya ves. Pero nunca es tarde si la dicha es buena. Y ahora disfruto con todo esto. Gracias a ti también, por visitarme y por ponerme tan buena nota, “señorita” (como deciamos antes). Un abrazo.
Striper, a vegades ajuden, a vegades escolten, a vegades parlen i tot.
Bé Joana, potser si ens perdem ens hi trobarem doncs.
Joan, poètic, podria ser molt bé una papallona, somriure ample amb la teva idea.
Cèlia, hi ha enamoraments que no fan mai mal.
Els teus posts irradien tanta placidesa que no me’n puc estar de venir a visitar-te.
Tinc un bon amic que va ensenyar-me la força dels abres.
Son esser vius que formen una Unitat,els arrels,el tronc,les branques les fulles ,tots units,per lluitar contra el vent i les tempestes.
Abraçar-los,acaronar-los ,és sentir la vida que corra a dins seu.
Estimar la natura…. fantastic.
Els teus escrits i els dibuixos .. una bona mostra de sensibilitat.
Grácies nuria
I a mi m’agrada que vinguis Noves Flors, gràcies bonica.
Níria (fenix) Benvinguda altra cop. Ei! que tens blog? gràcies a tu.
No tinc blog Carmé,peró gaudeixó passejant per blogs oberts
cap a la sensibilitat per la natura ,l’art,els animalons i el respecte per la llibertat de pensament.
És com caminar per una rambla i pots anar saludant a molta
gent que fan el mateix camí.
Grácies per contestar al comentari .
Fins aviat. Nuria
Bé, t’hauré de buscar doncs a cal Somriure… jo no m’hi entenc gaire per allà… hi ha tente s coses, però hi vaig i t’hi he voist algun cop.