Les muntanyes em vénen a veure
les xemeneies fan de soldats vigilants
i una punta d’un avet ens espia
traient el cap per sobre la barana.
I jo no em moc,
submergida en el meu món interior.
Fins que obro els ulls.
I aleshores sóc jo que els vaig a veure:
la font del camí,
el bosc i els prats
la passejada,
el rierol que baixa ple
la pujada fins al cim del poble,
les mores d’esbarzer,
la calor del sol i l’ombra fresca.
M’agrada tornar les visites!
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
ni que sigui per la bona relació…
però estic una mica espès i me’n vaig al llit: bona nit i bon dia!
les mores d’esbarzer, records de la meva infancia.
És molt important fer introspeccions, mirar-nos per dins. Però també ens hem de recordar d’obrir els ulls, no fos cas que ens deixéssim perdre paisatges preciosos.
Tota aquesta creació estiuenca-vacacional em sembla una exposició de sentits, on no calen els comentaris.
Si és que ja me repetiré: Artistaaaaa!
Salut i sort!
Bona nit i bon dia, Gatot, que descansis molt.
Striper, que bones! encara que m’he fet gran les trobo tan bones com quan era petita.
Xexu, s’ha d’anar combinant una mica de cada cosa, per sort, la gent ens complementem i el meu marit m’estira sempre enfora, als espais oberts, per si algun cop, jo me n’oblido.
Queralbs gràcies maco!
Amb un paisatge tan bonic no m’estranya que contemplis el que hi ha fora i el que hi ha dins. Quina bona relació!
carme…
estava intentant dixar-te un comentari… mentre tu has vingut i me n’has escrit un als camins
a mi també em passa que moltes vegades me quedo submergida… i és una quietud que podria allargar-se indefinidament
ara mateix m’està passant…
li he dit a l’aicard que sortiríem a passejar una mica… i els minuts van corrent
quan vivíem amb lo pare de la sara, sovint era ell qui mos estirava a sortir… com fa el teu marit
ara ja fa temps que sóc jo qui m’he de moure
a l’aicard li costa sortir… a la sara li encanta
quan ho fem, a tots mos va bé
m’agrada molt la quietud… però també m’agrada molt quan sortim i podem respirar fora d’aquí…
carme… veus com s’està allargant la quietud?
vaig a vore si amb l’aicard mos acompanyem a sortir un ratet…
una abraçada
Iruna, els blogs tenen això, a vegades tot i la distància física, ens sentim tant a prop!
A mi també m’agrada molt les dues coses, estar a casa i sortir. Poques coses hi ha millors que el paisatge, m’encanta i en canvi sovint m’encallo amb les meve s coses, l’ordinador, les paraules, els dibuixos.
Bona sortida a tots tres, bonica.
el paisatge és un bon veí que val la pena visitar
Tens una gran capacitat creativa i la teva productivitat és enorme.
M’agrada especialment el poblet demunt la roca. Un valent mosaic de colors sense prejudicis desafiant alegrement i sense malícia la lògica de les convencions culturals preestablertes, on tot hi pot arribar a cabre i tenir-hi un lloc. Possiblement com tu. Més o menys.
Cèlia, a vegades sóc força contemplativa, m’agrada badar, pensar i escoltar.
Jesús, el millor veí!
M’afalagues Joan, ja m’agradaria merèixer els teus comentaris. Gràcies maco.
Podría convertirse perfectamente en una canción infantil.Preciosa