PREMI PEDRAFORCA.
Striper, m'ha regalat aquest premi Pedraforca:
PREMI AMICS PER SEMPRE concedit per Armonia
PREMI AMICS PER SEMPRE concedit per Armonia
Premi Goldenbird
La Teresa de paraules i mots m'ha passa t aquest premi:
Premi Honor 2008 - Poetes del cor
L'Anna de Coses i altres coses m'ha concedit aquest premi:
Traductors... bé... més o menys
Participa al
_______
License Creative Commons
obra de Col·lecció de moments està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Premi a l'esforç femení
De Maria Teresa de Camino incierto
Premi art i escaig
Concedit per Barbollaire d'Un lloc per a nosaltres
i pel Veí de dalt de Malerudeveuret.
Premi Dardo
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Realment bonic; el sol sempre troba per on allunyar les ombres!
Una barca tombada,
Que aquesta nit a viscut a sota seu, un amor d’estiu.
Ara feia dies que pensava que no sabia on t’havies ficat, no tenia present que eres fora. Però bé, ja tornada, i suposo que ja per quedar-te (ho sento, no volia posar el dit a la llaga…), ens regales una visió que a mi particularment m’ha portat molta calma, tot i els núvols i els grisos. I un nou dibuix d’aquests que t’has aficionat a fer, que li has trobat el gustet a dibuixar amb ratolí? És molt original.
els colors prenen el relleu a les ombres
Hola preciosa meva, ara faré el mateix, me’n vaig a Pals a passar una bona estona de badar mirant el mar. de llibre i , que coi, de sol, que el cos m’ho demana…
És que aquests dies d’agost sempre em visista la senyora consciència i em fot canya per tot el que m’havia promès fer i no he fet, i jo li responc…fugint! Ai, mai deixes de ser qui ets, amb totes les consequêncies…Petons!
La mar
sojorn del misteri de la vida.
Remor
de somnis silenciosos.
Nuesa
iniciàtica sota el Sol.
Petjades
a trenc d’ona.
L’horizó.
Una descripció molt maca. Dels colors, les sensacions, els objectes, la vida… Has sabut captar un moment i l’has atrapat en els teus versos.
saps que sovint em trobo molt bé a la platja amb els grisos amenaçadors?
el vent de tempesta acaronant-me… i la gent fugint a refugi…
i somric, i poso la cara sobre els genolls…
petons i llepades amb tonalitats…de gris?
Carme, en aquest instant va ser espectacular. Veia les ombres fosques bellugant i van desaparèixer totes de cop amb un sol raig de sol.
Striper, barca afortunada, tetimoni dels amors d’estiu.
Sí, sí, Xexu, ja he tornat per a quedar-me i no t’amoinis pas que no poses el dit a cap llaga. No ho diguis a ningú, però tinc la gran sort que m’agrada marxar d vacances i també m’agrada tornar. cada any torno il·lusionada per retrobar les coses que he deixat durant les vacances.
Era un joc alternatiu, Jesús, le s ombres van tornar més tard.
Zel, aquestes petites fugides són fantàstiques… no deixis pas de fer-les.
Gràcies Joan, pel teu vers, un regalet de tornada de vacances.
Gràcies Teresa, no sé si els versos atrapen l’instant, el que si sé és que jo l’atrapo a través dels versos. Quan escric un moment per anecdòtic que sigui, ja no l’oblido.
Gatot, doncs m’agrada de saber-ho, ja m’hi trobo en la teva descripció. Jo era dins l’aigua en aquest moment i realment les ombres em semblaben grossos peixots grisos que m’envoltaven. Era com una màgia, del gris, al blau transparent. Els colors del mar al matí sempreem sorprenen. Una amb tonalitats de gris i un altre amb tonalitats de blau… per variar.
Unes paraules precioses, Carme.
De vegades oblidem que el gris, el negre… son els colors de les ombres. El que afegim per donar contrast, juntament amb el blanc, a una imatge.
Aconseguim volums, valls, muntanyes… Relleus…
Potser no sempre ens convenç… Però hi són i hem de conviure-hi.
I amb una mica de sort i enginy, no sempre són tan avorrits o “foscos”.
Petonet dolç, nina
:¬)******
Tens raó, barbollaire, els grisos també estan bé, llums im ombres, sinó no veuríem les coses tant boniques. Petonets dolços.
Mentre llegia pensava que em faltava color: És estrany que no hi posi, la Carme sempre és plena de colors i encara és estiu a la platja, només són els primers indicis que la tardor aviat arribarà… fins que han tret el cap el verd dels pins i les flors dels tamarius, i el sol…i ja no belluga cap ombra fosca dins de l’aigua. Com sempre, Carme, quedo embadalida…
Gràcies Cèlia, aquest va ser un moment ben real, escrivia dins del cap mentre em banyava entremig de les ombres, com una ombra més. En arribar a casa, vaig fer la meva pàgina del quadern de vacances.
Jo també he estat uns dies de platjaire. M’agrada veure com s’hi fa de dia. Pel que expliques, semb la que hagi viscut el mateix, però encara no he tingut temps de picar les meves notes a l’ordinador. Suposo que deu ser un d’aquests petits grans espectacles naturals que es repeteixen sovint i que val la pena no deixar-se perdre. Quan era adolescent frisava per quedar-me despert tota la nit i anar a veure sortir el sol vora el mar. Ara en tinc prou amb llevar-me una miqueta més d’hora.
Tràcies, Carme