Si no m’equivoco, són 99 poemes. Amb el pretext de Barcelona, Margarit ens explica moments importants i/o impactants de la seva la vida. Cada indret de Barcelona, sembla obrir un teló. Darrere el teló apareixen escenes, moments, records, tendreses o tristeses. Ens ofereix a la vegada (com ens diu Javier Cercas al pròleg) emocions, idees i històries. Les emocions que trasnsmet Joan Margarit, van entrant endins, endins fins que un poema rere l’altre en quedes ben amarat. Majoritàriament són tristes, però amb molta tendresa i autenticitat
(fragment de: Balada a Montjuïc):
Montjuïc dintre meu alça el perfil abrupte
on sempre reconec les meves ombres:
amors vençuts com restes de la torre del guaita,
i anys de la meva vida com bronze de canons
per fondre monuments a generals sinistres.
(fragment de: Nit fosca al carrer Balmes)
Tu eres la flor, nosaltres el brancatge,
per això el cop de vent, en desfullar-te,
ens feia quedar nus, oscil·lant de dolor.
(fragment de: Matinada al Monumental)
La música mesura com sóc de lluny
i estic perdut: un plaer maleït.
Per això el ritme és aquest tren nocturn
que el pianista llança sobre mi
en la pista de ball on ja ningú
no s’abraça amb els lents.
I el darrer, un poema complet, pertany al capítol dedicat a l’Estació de França:
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Sóc una seguidora del Joan Margarit. Té un vocabulari senzill i entenedor, però molt ben emprat.
Jo també anyoro Barcelona.
De tant en tant
hom mira enrera
i suspira profondamen,
per permetre que els sediments
dels nostres recods
vagin forman els estrats
de la nostra història.
No lo conocía,me gusta sobre todo el último.
Un bon poeta i una bona obra bon dia i un peto per tu.
Bonics poemes i boniques imatges les que has triat tu per acompanyar-los. Com sempre.
Quins poemes més tristos i tan ben escrits! Aquesta no sembla la mateixa Barcelona olímpica, és la Barcelona dels meus avis, dels meus oncles, dels meus pares… la de la vida, la de després de la guerra i posguerra, la de l’amor i el desamor, la de la feina i anar a treballar. L’autèntica!
Què bo llegir aquest poeta.
Tendre, senzill, trist i dolç…i quan diu que ara no es ballen més els balls lents per comunicar amb els cossos…amb les mirades a prop a prop…quina veritat.Felicitats
De Margarit recordo haver llegit alguna cosa a l’institut però com a poeta en conec més d’altres que no ell en quant a la seva obra es refereix. Ara una mica més gràcies a tu, Carme
M’ha agradat molt llegir a aquest poeta i més quan el que escriu es en record de Barcelona.
Jo també enyoro a la meva Barcelona, no l’hauria d’haver deixat mai, cada dia que passa la recordo més.
Gràcies, Carme per aquesta entrada.
Una abraçada
No coneixia Margarit i m’ha agradat per senzill i profund alhora. En llegiré més. Un estiu romàntic, sems dubte… bones vacances i un petonàs.
Estic força desconnectada, però de tant en tant passo pel mail i pels blogs, tot i que no tinc massa temps per contestar amb calma, com acostumo a fer. Gràcies per passar per aquí, a tots i totes.