Quan era petita tenia una capsa de tresors. Era un capsa de cartró, amb tapa. No recordo molt bé com era de color, recordo la mida. La recordo amb la tapa oberta i els tresors barrejats. Els tresors eren petits, també. Canvi d’indret de viure, canvi de casa, de costums, d’amics i la capsa es va perdre. Mai no vaig pensar-hi amb recança. No m’importava res del que s’havia perdut. M’importa encara la tendresa que sento només pel fet d’haver tingut una capsa de tresors.
No he estat mai, mai, col·leccionista, en absolut d’objectes, de moments sí.
Ara, contruïré una capsa
on hi entri l’aire i el sol,
per guardar només
somriures i mirades
imatges i paraules
i projectes per encetar.
Ningú no ho sabrà,
la capsa semblarà buida
però no n’estarà.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Potser una capsa amb un xotet a dintre? Però que no estiga trist, eh?
Pot ser, Frannia, si no està trist, serà perfecte!
Jo encara tinc caixa de tresors.
Striper, que bonic! Au, va! no no t’ho preguntaré… podria perquè tu pregunte s molt, però no, no ho faré. Em quedo amb el que bonic!
Quin poema tan bonic per una idea tan bonica! Jo no he tingut mai cap capsa perquè a casa no s’hi podia tenir (no per prohibició, sinó perquè érem molts i ens xafàvem els espais els uns als altres), hagués estat complicat, però als meus fills els en vaig regalar una a cadascú per posar els seus tresors i… són plenes! (no sé de què però quan trec la pols noto que pesen una mica…). Sempre havia pensat, quina sensació deuen sentir els qui tenen una capsa de tresors…
Encara tens una capsa de tresors, plena de tresors, els teus “moments” que, en alguns casos, són també nostres.
Cèlia, jo notenia sensació d e tresors, tenia sensació d e “carinyet<2 sabia que hi havia un lloc on guardar qualsevol coseta que m’estimés… i després no me’ls mirava massa, no.
Noves flors, capsa oberta, sens e tapa, com la japonesa que he construit avui. sí, sí es pot construir, si voleu. Eks millors tresors els que no es poden tocar.
ostres, què bonic això de no sentir recança per la capsa perduda, doncs l’important és allò que sents, ni que sigui en recordar-la.
Una gran col.lecció de moments, la teva. Gràcies per compartir-los amb nosaltres!
No he pogut ni volgut resistir-me a la temptació de fer-ne una fa una estona, de capsa japonesa…
Roba d’estiu, no he estat mai gaire guardadora d’objectes, si de sentiments,i de moments, per descomptat.
Rut, he fet el post perquè l’he troada i no m’he pogut resistir, jo tampoc.
Atresorar moments sempre serà millor que col·leccionar coses materials. Al cap i a la fi, els records no es fan malvé, al contrari, si cap es faran més bells.
Jo fa temps que en tinc una, d’aquestes sense tapa, com la de la poesia. És veritat que si algú se la mira sembla que sigui buida, però hi ha tantes coses intocables que sempre em ve de gust remenar a veure que hi trobo.
Gràcies.