Diu - encara Punset - que el nostre cervell va a la seva, que no li importa gaire al veritat. Que el nostre cervell ens enganya sempre que li sembla necessari.
“El nostre cervell és un dispositiu fruit d’una selecció natural i que està dedicat al servei d’un organisme viu: nosaltres. I, quina és la finalitat de tot organisme viu? La supervivència. El nostre cervell té un sol objectiu: la nostra supervivència a costa de tot. I a vegades, per a aconseguir-ho, és capaç de completar la informació que li falta amb fantasies i fabulacions.”
“L’important és que la realitat se’ns presenti a mb un sentit complet i coherent, que creguem que els nostres comportaments estan sota el nostre control, que la nostra memòria sembli un reflexe del que ha passat.”
“Pel nostre cervell és més important una història consistent, que una història veritable.”
“Vivim en un món construit pel nostre cervell i - pel nostre bé - a vegades en ensenya coses que no hi són i a vegades ens amaga coses que hi són.”
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Jo crec que a part del cervell nosaltres ens engayem quant ens conve.
Trobo força encertat això de que el nostre cervell prefereix una història consistent, que lligui, abans que una que sigui real. El que passa és que l’explicació més senzilla sol ser la bona. Per què llavors nosaltres ens entestem a inventar-nos històries rocambolesques i a veure fantasmes on no n’hi ha?
No volia dir que tu siguis centalista. En un bloc hom té tendència a simplificar per no enrotllar-se massa.
Per explicar-me, faria una distinció entre inteligència i consciència. Penso que la consciència trascendeix la inteligència.
És ben cert, però, que si el cervell s’espatlla quedem atrapats en un cos sense inteligència ni consciència. Però també és impensable un cervell sense cos.
Em semble que m’estic enrotllant massa.
Potser l’espècie humana sobreviu amb aquest autoengany. Potser no ho podríem resisitir si tot fos coherent, inamovible,i perfecte.
De fet la raó i un punt de bogeria sempre han anat junts. I el cor i el cervell sempre van separats.
Va bé pensar-hi de tant en tant!
Una abraçada!
Striper, massa sovint ens enganyem, és que som la pera!
Xexu, aquesta és l’explciació (que el cervell necessita històries coherents) del perquè sempre ens inventem teories, per a tot, tant si són certes com no, tant si són necessàries com no. Sovint, tens raó, la realitat és la més senzilla. Potser no la sabem veure perquè no lliga amb alguna de les teories o creences prèvies que tenim i que ens creiem com si fossin la Biblia.
Joan, m’agraden mot els intercanvis i no pateixis per enrotllar-te, ja està bé. Un cos s ense cervell, com els vells que es demencien o pateixen Alzehimer, o un cervell sens e cos com els lesionats medul·lars que no poden fer res excepte pensar i sentir amb el cervell. Aquests mantenen el seu “jo” com a personalitat, maneres de pensar, sentiments, relacions… És per això que crec que “jo” sóc molt més el meu cervell que el meu cos. Però també sóc el meu cos, clar que si, el cevell també és un órgan del cos.
Es diu que si es poguessin fer transplantaments de cervell, el que seguiria amb els records i amb la personalitat impensaments seria el cervell en un altre cos. Per tant ens trobaríem canviat s de cos, no pas de cervell, però això de moment és ciència ficció. Ai! jo si que m’enrtollo!
Joana, l’esforç per coordinar el cor i el cervell és antic com la història de la humanitat. Només que ara ja se sap que el “cor” també és al cervell. Els sentimetn s i emocions també són alcervell. El diaàleg s’estableix doncs de córtex a sistema límbic.
L’Eduard té una bona base per fer aquesta afirmació. Si anem a recordar moltes qüestions emocionals que ens han marcat o ens han afectat en un determinat moment, sovint les hem resolt sense ser gaire “realistes”. Som capaços de mirades que emmascaren allò purament real, sovint d’altres ens han volgut fer veure alguna situació des de fora, percebuda potser més objectivament, i nosaltres, babaus de l’olla, entossudits a veure-hi matisos, autojustificacions, muntatges que el cervell ens fa…com a defensa? per sobreviure? per no fer-nos més mal? Vés a saber…
Doncs, sí, com tu dius, per subreviure, sembla que és precisament per això… És com si el cervell digués: No estic de punyetes, la vida és primer que tot! la meva vida, és clar! Sembla fàcil i a lavegaa és tan complicat!
Ahora no puedo entretenerme leyendo,mañana temprano tengo consulta médica,me gustaría preguntaros si sabeis algo sobre la salud de Eduard Punset, sé que padece un cáncer pero le he perdido la pista ¿sale algo sobre en los medios catalanes?
De vegades, quan ens ajuntem tots els germans, que per sort és força sovint, sembla que no hàgim viscut junts la infantesa, cadascú explica el mateix fet sota un punt de vista ben diferent, passant (el mateix fet) com una cosa molt transcendental a la nostra vida, per un altre un pèl dramàtica, per un altre pensa que és exagerat, que no té cap dramatisme i per un altre pot tenir una certa comicitat i tot. Qui té raó? Simplement pensem com podem ser tan diferents! i deu ser, com podem tenir un cervell tan diferent!
Per cert, vaig veure una entrevista que li feien al Punset per TV3 a finals de maig/principis de juny i deia que ja havia superat el càncer, que es trobava bé tot i que havia fet una mica de davallada física. Ara s’ho volia prendre tot amb més tranquil·litat.
Ah! Gràcies Carme, em quedo tranquil·la amb l’excusa de l’inconscient! La podem continuar fent servir!
Ara faré un comentari una mica naïf, perquè com diu la Carme el tema és terriblement complicat, però és atractiva la teoria de’n Punset: com si el cervell tingués pensament i conciència propis i digués: “no, així no, anem-li a fer veure els fets d’aquesta altra manera, que així li anirà millor”. El cervell pensa com ens convé pensar! Per què no?