Pel que fa al llibre, tot i que hi vaig trobar un munt de coses molt interessants. Al final, no em va quedar clar, ni què és l’”ànima”, ni “on està”. Ja em diràs si tu en treus l’aigua clara :-S

Cèlia, bé, no ens desmuntis l’excusa, tan bé que va! pot ser inconscient encara que estigui barrejat… no? Quan prenem una decisió conscient, darrera dels raonaments s’amaguen intuïcions i dades inconscients. Si fem una cosa inconscientment i si la part conscient hi és també, però és petita, es lenta, encara que ens adonem del que fem no podem aturar-ho… seria una mica això, no?

Hi ha gent que compra compulsivament, hi ha gent que compra simplement una mica massa, hi ha gent que compra més o menys el que necessita… passant-se poquetes vegades. Hi ha gent que no es passa mai. No li atorguem tant de poder, nosaltre també tenim poder de decisió. La publicitat afecta molt més a uns que a uns altres. No és tampoc un déu infalible, per sort!

Però, això no vol dir que no sigui també cert que som el nostre cervell. Quan el cevell falla, i per desgràcia n’he vist fallar uns quants… aquella persona deixa de ser ella. Encara viu, encara du el mateix nom, encara interactua, (mira, veu, menja, dorm, es queixa…) però no té res a veure amb allò que era abans. Potser sóc psicològicament centralista, no m’atreviria a negar-ho (tot i que no se m’havia acudit mai) però és que si es fa malbé el cervell, queda… una vida que no és humana… no és d’aquella persona.

Quan el cervell falla, els vincles afectius no poden res, ni l’entorn, ni la televisió. Crec que no és exagerat de dir que som el nostre cervell. I com que aquest interactua, si vols, som una mica tot.