Fa anys que ens belluguem per l’Empordà, i fins avui no hem descobert un lloc estrany, curiós, bonic i especial.
A Cervià de Ter, havíem vist el monestir, hi anem de passada a comprar pa, diaris, sabíem que hi ha un barri una mica apartat que se’n diu Raset…
Però ahir, llegint el Punt diari, vam veure que hi havia un museu de pintura. L’hem buscat. Està ubicat a can Santa Maria de Raset.
Una família d’holandesos s’han instal·lat a Cervià de Ter, per a fer possible el seu somni, o la sev a passió (com deia ella): una sala d’exposicions o un museu amb la seva col·lecció de pintures i poder-lo compartir amb tots els amants de l’art i la pintura que vulguin acostar-s’hi qualsevol diumenge.
Ens han atès i acompanyat dues dones, mare i filla, encantadores i comportant-se com si ens haguessin d’agrair immensament la visita .
Hem vist els quadres, tots de pintura contemporània. Hi havia diferents pintors, no he trobat gaires imatges, us adjunto dues adreces, per si les voleu visitar i un parell d’imatges.
De Ramon Herreros:
Després de la visita a la galeria, semblava que tenien recança de deixar-nos marxar. Ens han preguntat molt amablement si volíem veure el jardí. L’hem vist, un jardí molt adaptat a la terra, amb les plantes i els arbres d’aquí. Valadres ben florits, petúnies, geranis… però és just en aquest jardí on he trobat el meu racó enamorador, resultat d’una manera de fer d’altres temps. I em sap molt de greu de no tenir-ne la imatge, anàvem sense càmera i totes les fotos són del Google. Us haureu de conformar amb les meves mil paraules (ai, no moltes menys de mil) :
El racó
Un replà, com una estança
dins del jardí desnivellat.
Una taula rodona de pedra
guarda records
que callarà per sempre
i el temps, va seient al banc,
indiferent a tot,
sense sorprendre’s dels canvis
que porta el fluir de la vida.
Els tres immensos plàtans
que els envolten
compten de branca en branca
tots els moments
viscuts a la seva ombra.
(Com podeu molt ben imaginar, a més a més de ser un amor a primera vista, és un amor impossible.)
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Aquests amors, els impossibles, són els que es guarden especialment com a bonics per sempre, però el teu poema ens ha fet arribar l’ombra dels arbres, la taula per seure, per pensar, per fer un mos ben acompanyat… Que bonic fer noves troballes en llocs que ja coneixes!
De vegades tenim coses a prop molt interesants que desconeixem, i per la foto les teves paraules la supleixen perfectament.
Realment sembla un lloc preciós .
Fixa’t que m’he vist allà i tot.
preciós poema
un petó
Cada intant té la seva vida,
cada racó el seu secret,
cada persona la seva virtut.
Compartim
el mateix univers.
A mí també m’ha semblat trobar-m’hi. Realment hi ha llocs que et prenen el cor per sempre.