- M’ha agradat parlar amb tu.
- A mi també, ho he passat bé. Ens continuarem veient ara que hem acabat aquesta feina?
- A mi m’agradaria que ens poguéssim conèixer millor.
- Creus que és pot conèixer del tot una persona?
- No, del tot no, però m’agrada acostar-m’hi cada vegada una mica més. Tant com sigui possible.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Tots som iguals. O siga que jo diria que sí, que sí es pot conèixer una persona.
Ferran, tots som iguals i tots som diferents, tot a la vegada. Tant iguals i tant diferents! No sé si és possible, però per què no intentar-ho.
vinga apropar-se i coneixer mes.
coneguts no son amics, per altre ordre de coses la foto magnifica
salutacions
striper, vinga mica en mica.
Té la mà Maria, no no coneguts no són amics, però els amics acostumen a conèixer-se.
Està bé connectar amb algú amb qui has coincidit durant una temporada només. Si no paga la pena mantenir el contacte, i es fa l’esforç de fer-ho, està clar que aquests ‘amics-coneguts’ es perden, i ja no hi haurà manera de tornar-hi. Si hi ha interès, és que la cosa pot tirar endavant i pot sorgir l’amistat.
No tancar del tot la porta. Almenys d’entrada si hi ha bon feeling s’ha de mantenir aquesta possibilitat de coneixença. Almenys a mi m’ho sembla…
Aquesta vegada no estic d’acord amb Ferran. No crec que tots siguem iguals, vull dir de forma de ser, i hi ha persones ben complicades de conéixer totalment.
Estic d’acord amb Joana.
Salutacions a tots dos (i també a la resta -Carme inclosa).
Se m’oblidava… Una foto preciosa per a una coneixença agradable…
Se’m tornava a oblidar. Carme no m’he trobat en la llista de participants “poètics” a Personatges itinerants… em faria il·lusió ser-hi.
M’encanta la teva fotografia de la costa. Seria bonic conèixer-te millor, també. Potser a Hèlsinki:-)
¡Qué delicia de foto! y no, no somos todos iguales aunque haya en muchos de nosotros comportamientos parecidos,también es estupendo que nos quede todo un mundo de los otros por conocer,para bien o para mal,siempre será sorprendente.
Sempre es pot deixar la porta oberta, sempre qua hi hagi hagut “allò”, aquell polsim invisible que et diu aquí trobaré algú amb qui compartir bones i males estones, però amb proximitat, sinceritat, paraules i silencis, i pell, molta pell…sense que això vulgui dir res més que el contacte amb algú que sents proper… jo és que sóc d’abraçar, petonejar i dir a qui m’estimo, sempre, que me l’estimo, sovint apretant-m’hi fort…això vull dir quan dic pell…
Petons, preciosa!
Ara sabran si realment tenen ganes d’apropar-s’hi i es poden conéixer amb tanta profunditat com sigui desitjable entre ells o pel fet de deixar-se veure per feina ja no tenen res en comú. Les portes, amb el temps, es poden anar obrint, sobretot si es volen deixar obertes i així és més fàcil interpretar mirades, sons, gestos o petites frases…
M’has recordat al passatge de “El petit princep” amb la rabosa i el seu ritus d’iniciació a l’amistad…
A vegades penso que és més fàcil fer coneixences estretes i intenses quan som més joves… després costa més. No sé si us passa. Però que costi més no vol dir que no valgui la pena intentar-ho.
no crec que es pugui conèixer del tot a ningú, potser ni a nosaltres mateixos. Però ja està bé no deixar mai de sorprendre’ns.
I conèixer a algú millor, sempre és una possibilitat interessant, si t’interessa aquest algú.
Preciosa la foto!
Jo crec que mai es pot arribar a conèixer del tot a una persona però precisament aquesta capacitat que tenim tots per sorprendre als demés, per molts anys que passin, és la que fa a cada ésser humà únic.
Xexu, i tant que sí. jo sempre dic que m’he endut una persona de tots els llocs on he estat. Suposo que no el 100 per 100 veritat, però s’hi aosta molt.
Joana, a mi també m’ho sembla, segur que sí.
Noves Flors, tots estem fets igual, d e la mateixa pasta, però tens raó, som tant diferents!
Merike, sí seria bonic coneixer-te millor, a tu també, bonica. Potser sí. A VEURE SI ACONSEGUEIXO VENIR A HELSINKI!
Tere, la sorpresa siempre és renovadora en las relaciones, claro que sí!
Zel, si algun dia aterro per Viladamat (que em queda molt més fàcil que Helsinki) em sembla que l’abraçada no te l’estalvia ningú, que jo també sóc així, de tocar, d’abraçar i de dir t’estimo, als de casa, als amics i amigues, a tots els que estimo. Petons!
Cèlia, quan les coses es fan per voluntat pròpia tot queda molt més clar.
M’agalagues, Josep Manel, per a mi el Petit Princep ha estat sempre un llibre de capçalera. No sé si serà per culpa d’ell que crec quja mica en els rituals de l’amistat, de l’apropament. Poc a poc, sabent on volem anar.
Laura, potser sí que això que dius passa sovint, però hi ha gent que anem una mica al revés. de jove potser era massa tancada i mica en mica he anat aprofundint amb la gent que vaig trobant.
Mica en mica, Roba d’estiu, no hi ha pressa per conèixer algú. Mica en mica.
Caterina, ja és veritat ja, del tot del tot, ni a nosaltres mateixos, que anem canviant amb el temps. Sorpreses, alguna és fantàstica, dóna aires nous i belluga la relació, si són gaires ja atabalen una mica, que no saps mai per on et sortirà aquella persona… tot al seu punt just.