Em van regalar, ja fa dies, aquests dos llibres, per l’ordre que els he posat, o sigui just a l’inrevés de com van ser publicats. I jo estic llegint el que diu el títol del post.
Aquest és un tipus de llibre que jo no em compraria mai per a mi mateixa. Són bonics, però grossos i incòmodes de transportar. I també els trobo dispersos, parlen de moltes dones escriptores sense aprofundir en cap d’elles i de molts temes només apuntats. Encara que he de reconèixe r que alguns fan rumiar.
Explica la difícil introducció dela dona en el món de la cultura en general i la literatura en paricular i parla de moltes dones escriptores.
N’he tret algunes citacions:
Marguerite Yourcenar, deia parlant d’ella mateixa: que en un moment determinat de la seva vida havia deixat de ser una dona que escrivia, per a convertir-se per davant de tot en un escriptor - un escriptor que, possiblement, també fos una dona.
El filòsof Odo Marquard, parlant precisament de l’ajuda que va representar la literatura a la incorporació de la dona al món en general diu:
Llegir literatura i al mateix temps comunicar-se amb altres lectors i lectores sobre el contingut del que hem llegit amplia l’horitzó vital i ens permet de descobrir noves maneres de viure fins aleshores desconeguts.
Virginia Woolf : “És molt més difícil matar un fantasma que no pas una realitat.”
Ella volia matar l’ângel de la casa. Qui era? “Era la imatge ideal de la dona, que la imaginació dels homes i les dones ha creat en un deteminat estadi del seu pelegrinatge.”
Més Virginia Woolf: “El futur de la novel·la dependrà de la mesura en la que es pugui ensenyar als homes a suportar el lliure discurs de les dones.”
Sembla que sovint en la vida de les dones escriptores, la insatisfacció amorosa, el fet de no trobar un home adequat a la seva sensibilitat, als seus sentiments intensos, a la seva necessitat de compartir les emocions i l’eperit en profunditat les portava a buscar satisfaccions en la literatura: Germaine de Staël, Georges Sand, Virginia Wolf, Bozena Nemcova… S’expressaven escrivint i podien compartir les passions de l’ànima amb els seus lectors i lectores.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Ja ho saps, perquè les dones som perilloses, pel fet d’haver-nos fet nostra la cultura no només ancestral, sinó també l’emergent, i això combinat amb el fet de portar igualment tot el pes de la llar a sobre, que, diguin el que diguin, sempre ens el sentim com a responsabilitat nostra, i això, el fet de poder amb tot, és el que ha tornat els altres en enemics potencials, perquè intueixen a nivell d’instint el perill que som, ens ensumen…Petons!
Si, Zel, crec que “l’àngel de la casa” encara no ha mort, potser ni nosaltres mateixes el volem matar del tot, a vegades molesta i a vegades ens afalaga, sovint, volem sentir-nos tal com tu descrius, capaces de tot. I algun cop, esgotades de tot.
Tan me fa que escriguin o que llegeixin.La qüestió, és que el ser humà
és realitzi independenment de llur sexe. La meva dona devora literatura, jo sóc afeccionat a escriure i llegeixo poc, però no tinc
tan de temps…i moltes vegades les ganes de llegir. La meva esposa no
escriu gens, però malgrat la circumstància,corregeix quasi be tots els
meus escrits. Jo intento fer literatura…la Dolors la consumeix, sortosament…
Estic totalment d’acord en els títols d’aquest dos llibres que ens proposes. Si una dona, de per sí, ja és perillosa, escrivint o llegint pot resultar letal! (Evidentment és una broma, però filla, és que t’empasses cada cosa!)
Per cert, ara que nomenes la Virgina Woolf, has vist “Las horas”?
Carles, és evident que tens raó, cadascú home o dona ha de fer el que el faci sentir bé.
Josep manel, ja m’agrada que facis broma. I realment tens raó de fer-la. Jo crec que m’han regalat aquest llibres precisament per la meva fama d’empassar-me qualsevol cosa que tingui lletra. Si podia amb això podia amb tot. Però no! Més que cap altra cosa ha estat un petit exercici de trobar-los-hi alguna cosa bona. I si et serveix d’alleujament altruista et diré que no me’ls he pas empassat. No, no he pogut pas. Només he intentat trobar-hi algunes cites d’escriptores interessants. I ni això! Perquè n’he fet un post? No ho sé. Potser per deixar-ne constància.
I espero que la persona que me’ls ha regalat (els dos la mateixa) no llegeixi el meu blog.
I si que he vist Las horas. Vaig anar a veure-la ja fa temps un dissabte a la tarda, al cinema amb el meu marit. I el diumenge al matí, vaig tornar-hi, sola, a repetir. Em semblava que no volia que se me n’escapés res. Em va encantar!
alguna de les cites que copies, m’han fet pensar.
És curiós que hi ha qui considera que llegir i escriure és perillos. És veu que hi ha qui li fa por que els altres puguin descobrir, aprendre o expsressar-se. La quantitat de llibres que s’han cremat o prohibit per aquest motiu.
Serà qüestió de no deixar mai de llegir i escriure malgrat que a algú li pugui fer por que ho fem.
No deixaré mai ni de llegir ni d’escriure, Roba d’estiu, en pots estar ben segura. I pel que sé de tu, des que et llegia abans a la teva casa antiga i et llegeixo ara que t’has traslladat a la casa d’estiu, tampoc ho faràs. Petonets
Frases per reflexionar.
Jo la vaig tindre que comprar…
Hola Carme!
La majoria d’homes i dones tenen una gran dificultat alhora d’escoltar. En el cas dels homes és més greu, doncs generalment no saben escoltar homes, ni tampoc dones. Les dones, en canvi, saben escoltar molt bé els homes.
Aquesta de dalt és una reflexió irònica i gens malintencionada. De fet, la única cosa certa que hi ha en ella és que a tots ens convindria saber escoltar més, ja siguem nosaltres homes o dones.
Ara que ja sabem que les dones saben llegir i escriure amb molt de perill, cal tenir en compte que també poden arribar a escoltar atentament.
I els homes: que n’aprenguin!
(He volgut posar una mica d’humor amb molt de respecte per tothom
Una abraçada!
Nàmaste
Hola Kendaumin-Nàmaste, l’humor sempre va bé, però no et pensis que això d’escoltar bé, també té els seus perills, i ben seriosos que són… he passat pel teu blog, que m’ha semblat interessant, tornaré a passar-hi amb més calma. Fins aviat.
El de “Las mujeres que leen són peligrosas” l’he fullejat varis cops en alguna llibreria. És un llibre bonic però que tampoc em compraria. Caram amb el comentari d’en Josep Manel! jajaja M’ha fet gràcia. Doncs a la blogosfera està envoltat de dones, com diu ell, letals!
Gràcies a la perillositat d´aquestes dones hem avançat una mica la resta.I,sí,segurament com tu dius,no volem renunciar a fer de tot,o,potser,si no ho fem nosaltres,no ho faria ningú,però està bé això de ser una dona.
I tant si som perilloses! Treballant, feinejant per casa, comprant, fregant, cuinant, educant, llegint, escrivint, anant de reunions, cine, teatre… i finalment, esgotades al sofà o al llit. Ui! que perilloses!
El perill és que no estem educant bé els fills nois, que col·laborin a les feines de la casa per poder ser independents un dia ells. Em sembla que estem retrocedint…
No m’agrada ni un tíltol ni l’altre. Cap dels dos. Presuposar i donat per fet que de totes maneres la dona és dolenta, no hi estic d’acord.
Sé que els homes som la prova irrefutable de que la reencarnació existeix, ja que tanta estupidesa en una sola vida no és possible…
També que la semblança entre els homes intel·ligents i els dinosaures, és que tots dos es van extingir…
Però això de les dones, NO.
Que no s’enfadi ningú, que ho dic de bon rotllo. Estic somrient per sota el nas.
Salut.
onatge
Onatge, no s’han extingit els homes intel·ligents, afortunadament jo en conec uns quants. Uns quants a la vida real i uns quants a la virtual. Ja sé que és brona, però m’agrada dir-ho. No m’agrada el costum de matxacar els homes. El que no vulguis per tu no vulguis per ningú.
Cèlia, uf! retroedint? No ho sé pas. Espero queno! No hem de baixa r la guàrdia. hem de continuar educant per la igualtat, ja ho sé. Però… Potser jo visc en un oasi, però el meu gendre (31 anys) i el meu fill (24) són capaços d’espavil·lar-se sols a casa, de cuidar el nen petit amb una gran autonomia i amb una gran implicació. No és dels que “ajuden” és dels que fa el que creu que s’ha de fer. Jo estic meravellada de com s’ho monten aquest jovent. ja sé que no tots són així, però a la meva època, no n’hi havia cap que pogués tenir cura d’un nen de dos mesos, sense llibre d’instruccions o ni així, ni amb llibre.
Tere, si hi ha un camí molt llarg que s’ha fet mica en mica. I ara continuem fent. Tant bé com podem, encara que ens equivoquem sovint.
Carerina, letals! fa gràcia, a mi també. I és que a Josep manel aquests títols… no l’han inspirat gens. No us els recomano pas.
Jo també ho deia de broma, però em molesta que es doni per fet que la dona sigui preillosa.Jo crec que no es pot generalitzar en res.
De tota manera com sempre, fa més soroll tot el que és dolent o negatiu que no pas el que va bé i funciona, això ja es dóna per normal…
Salut.
onatge