Col·lecció de moments.

13 Respostes to “Groc a la pell”

1. 1 Tere Jul 11th, 2008 a les 1:12

   Paso por aquí y leo,pero la poesía es para eso :leer y sentir,releer,seguir dejando libres los sentimientos.
   Me cuesta encontrar palabras que valgan la pena para comentarla.

2. 2 barbollaire Jul 11th, 2008 a les 1:42

   “Aleshores la lluna
   et banya d’argent
   mentre, tímida,
   treu el nas entre núvols
   de carícies.

   I el groc és torna or.
   I la calma foc.

   I el món es perd
   sota onades de músiques
   de branques i fulles.

   Bram abans la tempesta.
   El somriure
   com porta a la calma.”

   PEtonet dolç :¬)***

3. 3 STRIPER Jul 11th, 2008 a les 8:19

   Jo prefereixo escriure ala pell amb verd espernça i carmesi plaer.

4. 4 Laura Jul 11th, 2008 a les 8:30

   Jo la miro i la penso,
   foc d’argent i carícia.
   Vull sentir que m’envolta
   son i fred, que m’estima…
   Ai, no puc com podia,
   que ni vespre ni lluna
   són ara dolços llavis,
   que mai no seran tu,
   bressol de cada somni.

5. 5 XeXu Jul 11th, 2008 a les 8:39

   I ara m’adono que estàs fent una sèrie de colors, amb l’ajuda de la pintura. M’encanta, tens unes idees genials, cada dia estic més còmode amb els vostres poemes.

6. 6 Carme Jul 11th, 2008 a les 8:56

   Xexu, a vegades necessito alguna crossa per a trobar idees. He escobert aquest pintor, aquests darrers dies, que m’ha encantat potser precisament per aquest motiu, cada quadre té un color o dos que predomina, o a vegades un únic color amb molts tons. M’agrada i em serveix per explicar-me. M’agrada que et sentis còmode amb els poemes.

7. 7 Carme Jul 11th, 2008 a les 9:07

   Les flors grogues
   belluguen, inquietes, al camp
   trasbalsades pel vent.
   I jo no sóc jo,
   ja només sento
   el moviment del vent
   bellugadís
   i em deixo gronxar
   a flor de pell
   i em deixo agitar
   molt més endins.

8. 8 Carme Jul 11th, 2008 a les 9:34

   Striper, va quedem-nos amb el carmesí, que el verd d’esperança sempre em fa patir, a mi. No voldria mai esperar cose s que no són, o coses impossibles.

9. 9 merike Jul 11th, 2008 a les 12:19

   Als camps de la meva pell - sona bonic! I el món és orfe!! M’encanten els teus poemes petits! Pintura bonica! Són els seus camps ja grocs??? Els nostres són tan verds! Aniré nedant al llac de camp ara…
   Abraçades, ets un bo amiga!

10. 10 Joan Grau Jul 11th, 2008 a les 12:49

    Està molt bé aquesta sèrie de moments de colors, i les pintures, i els teus versos.
    Cada instant, cada color, cada emoció, cada pensament… la llum.

11. 11 Cèlia Jul 11th, 2008 a les 18:04

    Com m’agrada ara el groc i abans gens ni mica, com pot ser?

12. 12 Carme Jul 11th, 2008 a les 20:30

    Merike, els camps ja comencen a ser grocs, encara no del tot, en alguns llocs més que en uns altres. Nedar en un llac! Cada cop que he pogut fer-ho, al Pirineu ha estat una banyad a molt curta. Quin fred! El teu llac està molt fred, Merike?
    Abraçades, una bona amiga per una bona amiga… tu també ho ets.

    Gràcies Joan, m’alegro que t’agradi.

    Cèlia, en aquesta pintura a mi també m’agrada molt. Tant! que em semblava sentir-lo a la pell. Canviem sempre, d’actituds, de gustos, d’emocions, si no canviéssim malament rai!

13. 13 merike Jul 12th, 2008 a les 22:11

    Gràcies, Carme! El meu llac no és escalfar aquest estiu encara, només 20 C.. L’estiu ha estat fresc.

Deixa una resposta