L’Adrià va tornar d’Edimburg, el mes de maig, tal com estava previst, a passar uns dies de vacances a Catalunya.
Havien estat en contacte per correu electrònic d’una manera poc regular. Després de les dues primeres cartes que s’havien creuat Històries de tren - 2 (continuació) i Històries de tren - 2 (final), havien fantasiejat junts allò que volien, allò que esperàven l’un de l’altre. Potser la distància els donava ales, però van començar escrivint-se un bes i van acabar fent l’amor virtualment durant tota una setmana, un dia rere l’altre. Tots dos pensaven que hi havia alguna cosa d’exagerat en aquella insistència i cap dels dos volia tampoc que les hores passessin d’aquella manera massa abassegadora i exclusiva. I els xats van començar a baixar de freqüència i les cartes també. Com si els hagués passat la sensació d’intensitat.
En retrobar-se, tot va ser com sempre, amb una lleuger a sensació d’inestabilitat. Van mirar-se, van somriure, van riure, van deixar surar els llavis ben a prop, i només a l’ultim moment, en el comiat es van besar intensament. I aquest únic petó reposava ja en els forts fonament de la seva amistat de sempre.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Potser aquest ultim peto fara puja la intensitat de la historia.
Que no torni a marxar! Li ha de dir que l’estima, han de parlar, han d’estar junts aquest parell. Ho porten dins, i és que per més que ho vulguin negar, hi ha coses que són més fortes que tot.
Oh! Quina història més bella! I també més vella! L’amor, l’amor fa por veritablement. Enfrontar-se l’un a l’altre seriosament i compartir, cedir, donar, rebre, trencar les seves rutines, no somriure sempre…Jo vull que s’estimin! però han d’enfrontar-se sense por, tornar a sentir el pessigolleig de l’excitació i del desig. La distància és el raonament, saben que els farà patir si això tira endavant, l’enyorança del bes, del càlid recer…
Esperarem l’esdevenir Carme, m’encanta aquestes històries de tren!
Permeteu-me que “discrepi” de Cèlia…
L’amor no fa por. Pot arribar a fer por estimar. O no saber estimar prou bé. O estimar d’una forma exclusivista i ofegadora…
Però estimar com la marinada d’una tarde d’estiu… Acaronant lleument els llavis i el cos de les persones que t’importen…
Estimar, fins i tot, més enllà del desig… Estimar sense portes, ni límits…
Estimar el silenci, en silenci, amb silenci… per donar-ho tot, per saber-se tot… Sense necessitat, continua, de la paraula…
Estimar fruint els pocs moments que la vida ens atorgui per somriure i compartir-ho… Com l’aigua més fresca de la font més amagada…
Estimar per pur plaer d’estimar: uns ulls, uns llavis, un cos, unes paraules, una carícia, un somriure… una absència
Però, sobre tot, estimar una amistat… Cada amistat, com una flor única, fràgil… perfecta.
I escoltar-la
I somriure
….
Perdoneu el rollo
Petonet dolç :¬)**
Vas a permetre’m l’atreviment, barbollaire, però estimar, en segons quins casos, si fa por. Sobretot si aqueixos sentiments que ara t’hi trobes resulta que tu pensaves que pertanyien a una altra persona i, de sobte, te’ls trobes revifats en una nouvinguda… És un exemple… Hi ha gent tan fàcilment enamoradissa que, amb la simple alquímia d’una paraula segons com pronunciada (o llegida) i no diguem un bes, cau irremeiablement en el pou de totes les incerteses. Personalment he de dir que jo, després d’un bes intens com el de l’Adrià no m’hauria deixat marxar… I si, damunt, és estiu?
Carme, ja estic a Australia. He fet be el viatge. El clima com a Barna a l’hivern amb bastant vent. Ja t’anire explcant. Un petonet. Envia’m l’adreca de la Montse. Un peto per a tots. Antonia
josepmanel No és cap atreviment. Ans al contrari la diversitat d’opinions enriqueixen, no?
Un però… Els sentiments poden “pertanyer” a algú? Ei! que fins fa quatre dies, com qui diu, jo també feia cas a això que sempre ens han inculcat.
L’enamorament pot ser com un grip. Arriba sobtadament, t’agafa més o menys fort i et dura el que et dura…
Però l’estimació… Estimar… l’Amor… per mi, no és, no hauria de ser, el mateix…
El que he de procurar, amb més o menys encert, és projectar aquest amor de forma clara, sense ombres, perquè ningú pugui sentir-se ferit, enganyat, avergonyit…
(buuuufffff! quin rotllo de bon matí…. perdoneu)
petonet dolç ;¬)*
Benvingud a des d’Austràlia, Antonia! T’envio el mail de la Monste al teu xtec.
Una mica a tots a la vegada: I no serà que hi ha amors que fan por i d’altres que no en fan? Que hi enamoraments abassegadors i trasbalsadors i altres que es poden gestionar molt millor? Que potser quan hi ha una amistat ben sòlida no hi ha res que faci por? I en canvi enamoraments més sobtats poden fer-ne… molta! sobretot si són en moments inesperats o no buscats? En podríem parlar molt i molt de tot això. Tenim moltes coses per aprendre tots plegats i ens donem molt poc marge de maniobra. I si he escrit que es deixaven marxar, (al menys en aquell moment) és perquè penso que la seguretat d’una amistat que no es deixa doblegar així com així, dóna felicitat, acabi amb amor o continui amb amistat.
Estic del tot d’acord amb la Cèlia i en josepmanel, de vegades fa por, molta, molta por.
Però, i si és cert que tots tenim un destí que ens porta, fem el que fem, cap a un objectiu concret?
Si passen els trens i no s’hi puja, es perden sense remei? O tornen a passar al cap d’un temps?
I si fos cert que mai no és tard per a res?
Em sembla que les coses són més fàcils, gairebé sempre, des d’un món virtual.
Rut, la vida m’ha portat a parlar amb tanta gent i saber tantes històries que et puc assegurar hi ha de tot. Hi ha trens que passen una vegada i una altra fins que aconsegueixen que hi pugem. N’hi ha que es perden amb un sol cop i n’hi ha que tornen al cap de molts anys. Hi ha trens de tota mena i també a totes velocitats. N’hi ha que se’ns emporten a tot a bufa com l’AVE i n’hi ha que se’ns enduen a poc a poc a temps de baixar i tot si volem.
I si fins aquí és recollida de dades força empírica… a partir d’ara ja és opinió mev a i em puc equivocar. Però jo crec que hi ha una gran part de voluntat nostra en les coses que ens passen. No vull dir al començament de tot, l’impuls no el podem controlar, però si que podem triar què en fem. Una part de destí també, però, al final de tot, si volem, podem decidir en aquesta mena de coses, podem decidir molt més del que ens pensem.
Segurament que el món virtual és més fàcil. Aiò jo també ho penso. Els petons són amb foto o amb paraules i no costa tant de marxar com diu en Josep Manel. Faig una mica de broma, tot i que això em sembla ben seriós.
Veig que s’ha originat un bon debat ací. Hi ha una cosa que diu el barbollaire i que té més raó que un sant: una cosa és estimar de debó i l’altra l’enamorament sobtat i puntual. Després caldria filar més prim si allò segon portaria al primer o no, però ho deixarem per a un altre moment. El que és ben cert és que de vegades vius una amistad durant molt de temps sense adonar-te’n de certs sentiments i una sola paraula els desperta i ja vius amb aquesta inquietud, pensant, justificant, disfressant… Fins i tot potser que allò que en dius “enamorament” siga només una pujada de sucre (no diabètic, tu!). Però des d’aqueix moment vas mirant ben bé les paraules què dius i com les dius. No vols llençar a perdre una bona amistad per una cosa que no hauria de ser… o si?
No hauria de ser… o sí? Aquesta és la pregunta del milió, Josep Manel! Estic encantada del debat i de conèixer les vostres opinions. Em sembla que encara que siguin coses que no s’acostumin a dir obertament, en un moment o altre tots ens trobem amb situacions on la pregunta del Josep Manel se’ns fa difícil de contestar. No hi hauria de ser… o sí?
No sabia que una frase dita una mica impetuosament podia portar un debat tan interessant. També puc dir que meditadament perquè li havia donat una mica de tombs al cap abans d’escriure “l’amor fa por”, però tens raó barbollaire quan dius que l’amor no fa por, o millor dit, no sempre. Vaig a fer una nova afirmació i aquesta ja no és impetuosa sinó viscuda, i penso que no té res a veure amb estimació sinó amb amor veritable. No tothom viu l’amor de la mateixa manera, ni tan sols un mateix viu l’amor de la mateixa manera amb persones o situacions diferents.
Potser hi ha amors que fan por i amors que no fan por. Ho podeu discutir però jo els he viscut, potser perquè hi ha amors tranquils i amors apassionats (però no només una pujada de sucre…), potser…
I a partir d’aquí, com diu la Carme, tenim dret a decidir. No sé, és només un pensament.