La civada ha perdut el seu color blau verd que enamora.
El color dels somnis canvia cada dia i a cada moment.
El sègol gronxat pel vent s’esgrogueeix a cada oscil·lació.
Les paraules s’escapen cel enllà, molt més amunt que les gavines.
I la mar plana on em banyava, és avui massa arrissada.
Agafo la paleta de colors.
Provaré de dibuixar un somni amb blau pastel per reposar-hi
i amb una mica de torrats em pintaré un bon camí,
i ara faré una passa, una altra, camí enllà.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
no olvidis posar tocs de verd esperança.
“Mulla el pinzell en grisos
i esbossa els troncs d’arbres
a la vora del camí.
Barreja verds i fes crèixer
fulles i un xic d’herba.
Un cop fet,
seiem plegats,
a l’ombra d’un cel ben blau,
per explicar les històries
de silencis i somriures.”
Petonet dolç :¬)*
Bon dia matiners, teniu raó tots dos… agafaré verds també!
Ei, però verds pels arbres i per l’herba, eh? no pas per l’esperança, Striper. És que sabeu? Mai no he cregut que l’esperança servís de gran cosa.
Millor un bon camí per caminar, sense esperar res i a veure què hi trobo per gaudir de la vida. No m’ha anat pas malament fins ara. He trobat una pila de coses boniques.
Ja veig que amb tots els canvis en el teu entorn, la que canvia de color ets tu. No sé cap a quin, el que t’agradi més, però amb tonalitat brillant segur.
Cada passa, cada camí, cada somni.
Venim de lluny i anem lluny.
Paraules, sentiments, passions.
El cicle de la vida… nosaltres.
Aquest “caminar a veure què hi trobo” és esperança.
Potser sí, Noves Flors, però jo vull dir que no crec en esperances massa concretes. No esperar que s’arrgli això o allò d’aquella manera, o esperar que algunes coses tornin a ser com eren. Deixar fluir les coses tal com són. Amb més feina personal que esperança.
Joan, sempre venim de molt lluny i anem molt lluny. I això m’agrada, sempre m’ha agradat.
Xexu, doncs segur que sí! En triaré un que m’agradi, encara que potser no és el que jo voldria d’entrada.
Quina preciositat plàstica!
Les paraules han tornat a la terra i ens han arribat a casa plenes de colors, em sembla que a cadascú li ha tocat algun de diferent. A mi els torrats em van bé, ja m’agraden. Però hi té un pessic d’arc iris per il·luminar el cammí, perquè no hi hagi ombres que el puguin enfosquir.
Hola Carme,
L’has pintat tu? Quina traça. La poesia es molt maca.
El somni del blau pastel encantador
Fins aviat
un somni blau pastel, i un camí de tons torrats, ha de ser molt acollidor per nar tirant.
i si canvia de colors, siguin els que siguin, seran agradables si surten de tu. Segur que et segueixes trobant coses boniques pel teu camí.
En Guillem: preciós!!!!!
Cèlia, Doncs em sembla que els colors de l’arc iris m’aniran molt bé, avui, en faré una bona collida per a tenir-los apunt per repartir quan calgui.
Dolors, no no l’he pintat jo, què m´s voldria! Busco sovint pintures al Google per combinar amb els meus poemes. I si ho sé trobar poso sempre l’autor i la data, pero a vegades no diu res o jo no ho sé veure i els poso així tal qual. Amb disculpes del pintor o pintora, anònim… Gràcies per la visita. i el comentari.
Bruixoleta, segur que sí. Tinc sempre antena dirigida cap a la felicitat. No en deixo escapar ni una! Gràcies bonica.
Carmen et dic que els meus somnis vesteixen de colors,
que el tu ets un somni blau quan t’envaeix la poesia i la tendresa,
Però també a vegades ets un somni verd brillant
ple de vida .
Preciós.
Un petonàs
Meravellós! Què bonic Carme! Sobretot ”
Provaré de dibuixar un somni amb blau pastel per reposar-hi i amb una mica de torrats em pintaré un bon camí,i ara faré una passa, una altra, camí enllà.” I el canvi de colors a les paraules. Aquest m’ha encantat, de debò. Enhorabona!
Els petits canvis, són poderosos, dolça Carme! Si més no, així ho deia el nostrat Capità Enciam.
Un petonet.
Robelflu, m’agraden els color s que m’has adjudicat. I tu els com un somni lila, ben sovint i algun cop vermell ben alegre i feliç. Petons.
Caterina, gràcies bonica, un petó ben gors.
I tant poderosos! Monalitza, sempre més del que semblen. Gràcies per venir. Avui m’agrada i em convé especialment la vostra visió del meu poema, dels colors i dels canvis. Gràcies a tots
carme…
no sé què et passa… ni què li passa a la dona que hi ha a la pintura, tan quieta i recollida, com reposant… però els colors són molt bonics… i ella, despullada, té un braç acariciant-li la cama… i l’altre on pot alleujar el què té al cap, o més endins
que la civada pugue perdre un color… que el color dels somnis o del sègol sigue canviant, gronxant-se, oscil·lant… que les paraules puguen escapar-se cel enllà… que la mar sigue arrissada i no sempre plana…
que tot això te face venir ganes de continuar pintant, o de reposar, o de caminar, ganes de qualsevol cosa… fa bona pinta, carme
com t’ha anat este dia que per a tu era tan especial?
espero que molt bé
una abraçada, bonica
Sí Iruna, tot va bé. No er a un dia molt especial. Potse r el que eren especial eren les sensacions de voler arriba r al fons d’alguna cosa.
Camins imaginaris per descobrir-se un mateix. Rutes velles de la memòria o nous viaranys per explorar.
M’agrada llegir-te així.
Gràcies per venir, david, sempre nous viaranys per explorar, amb l’ajuda de les rutes velles de la memòria que ens donen les referències adequades.