Carme Rosanas. Les grans persones mai no et fan sentir petit
Com podeu veure hem tingut estones de tota mena:
Hem passejat una estona:
Érem acasa meva, l’he banyat, li he mullat el cap i després d’eixugar-lo bé, no l’he pentinat! Li han quedat els pèls de punta.
Na nit, a tots, que dormiu com en Guillem de bé!
PREMI AMICS PER SEMPRE concedit per Armonia
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Quina coseta més preciosa i dolça!!!!!!
Bona nit!
Quina joia de xiquet! No m’estranya que sempre les teues paraules regalimen felicitat! És boniquet del tot, el nen.
Està per menjar-se’l! I no cal que el pentinis que amb els pels de punta està guapíssim!
Li has cantat una canó de bressol?
“Si et la soneta,
si t’arriba la son,
dorm una miqueta
que jo et jaig non-non!”
Una mossegadeta de part meva al Guillem (dolça, molt dolça)
Quina cosa mes tendre i preciosa et deu caure la baba.
No hi ha res més tendre i plàcis que el son d’un infant. Jo també vaig fotografiar el son dels meus fills.
Tens un nét preciós, Carme. I també la sort de poder-lo gaudir.
Per molts anys, bonica.
¿I diuen que l’ànima és invisible?
Jo trob que basta mirar aquests ullets, aquells ullassos, per veure-hi una ànima esplèndida.
Tota la resta no compta.
Record que fa un temps en aquest bloc varem parlar sobre la felicitat. Aquestes fotos m’hi han fet pensar. Com no podia ser d’altra manera.
Salut Carme -i Guillem.
Ais!!! Fan ganes d’agafar-lo i no amollar-lo mai! Necessitau una cangur? M’ofereixo gratis i ja em pago jo l’avió si cal hehe. És preciós pel que no em costaria gaire complir la meva paraula
striper, la baba em cau a mi i no sóc sa mare! quin bé de déu! la granissada de la carona es de la calor, oi? felicitats!
Este bebé ha nacido ya criadito ,es muy grande y precioso . Es precioso observarles cuando duermen. Un abrazo.
Quina personeta tan expressiva, fa cara de bon jan i de geni alhora, és preciós…
Saps, em fan angúnia quan els veig tan collats, ja sé que això els recorda l’estat primerenc dins la mare, però em semblen “agobiats”… En fi, jo, els meus, els duia sempre a coll, em vaig acostumar a fer-ho tots amb ells sobre el maluc o lligadets amb un foulard, saps què vull dir? Mèè, m’he posat nostàlgica…
petons, em miraré això de les propostes al blog nou!
Zel, gràcies maca. Si que van una mica encaixonats, en aquests cotxets, però sembla que hi van prou bé. A veure si t’animes que sempre fas anar molt escassos els teus poemes…
Tere, bienvenida, de nuevo por mi blog. Si que és grande, ha crecido muchíssimo. Un abrazo.
Gràcies Menta fresca, si que cau la baba, sí!
Caterina, ja saps que els cangurs no sobren mai… sempre fa falta algú que estigui per ell. Mira, potser seràs la primera cangur virtual! Gràcies bonica.
Queralbs, la felicitat sempre l’hauríem de tenir present i la manera d’arribar-hi també… però he de reconèixer que hi ha moments quet’ho posen fàcil.
Monalitza, moltes gràcies, bonica i molts petonets també.
Striper, sortirem amb barca un dia d’aquests…
Cèlia, no vegis els esforços que faig per recordar les cançons rovellades pel temps, gràcies per recordar-me’n una de bressol. Petonets.
Noves flors, gràcies per les teves paraules, sempre tan dolces.
Rita, una abraçada
Que wapo!!!!!!!!!!!!
Deus estar ben estarrufada amb aquest minyó!
Cuida’l molt!
Quina felicitat ser amb en Guillem! Roba de llit bonica en el color taronja, li agraden penso!!!
Quins ulls més macos i plens de cel. Quina alegria més gran!