Al matí, a la platja del moll grec. Cap imatge no ha copsat la diferència dels colors.
El sol ja és força amunt, però llueix encara esbiaixat sobre l’aigua. La mar és plana.
Em bellugo dins l’aigua, poc a poc, sense destorbar la superfície, amb la cara ran d’aigua, mirant endavant mar endins
Dins del cercle que fa i desfà el moviment dels meus braços, l’aigua és transparent, gairebé sense color, i puc veure la sorra que dibuixa les onades sota meu.
Allunyo la mirada i la mar es fa opaca, ni rastre de transparència. El color blau s’estén al meu davant com si fos un llençol immens onejat lleugerament per un ventijol suau, un llençol setinat, que sura adaptant-se sobre un líquid espès que no pot travessar-lo.
Canvio de direcció, torno cap a la sorra i la transparència retorna al seu lloc, immensa, inacabable, descobrint sota meu perdres, sorra, peixets minúsculs… Transparències d’un blau verd, conegut. Se m’ha escapat l’excepcionalitat, però també em sembla com tornar a casa.
Us deixo, avui, en lloc d’una imatge, tot canviant els meu costums, una cançó. No té res a veure amb el tema que us parlo. Però fa dies que la sento, l’escolto i la porto dins el cap. Es diu “Dansa final ” i la canta Miquel Àngel Tena.
(I per què no em queda el rectangle aquell com a tohtom? No ho sé pas.)
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Ja ho pots ben dir, quan torna la Transparència, és com tornar a casa. La transparència de color. És tan bonic el mar!
quina descripció tan bonica. He pogut notar l’abraçada transparent, blava i verda de l’aigua del mar…
molt relaxant i refrescant després d’una nit curta que s’ha allargat amb el foc
m’agradat com ho descrius he notat el aigua al meu cos.
Sí, una descripció i una imatge certament refrescants. S’agraeixen després de tanta foguera.
Viure les sensacions moment a moment, és l’única cosa que realment tenim.
Carme , m’he quedat ben fresquet amb la teva descripció i m’ha fet ganes d’anar cap a Caldetes a fer un xipolleig, gràcies per posar la cançó encara que ja esta molt amortiotzada em fa ilisió que t’agradi i la cantineigis sovint, de fet es apegalosa com un Sugus, i te efectes molt terapèutics per als poetes i escriptors que dubten de qui son … Je Je
Abraçadetes.
Abraçadetes…
Abracadabra…
Ho intentaré, això de no reflectir en paper el propi neguit, tal com diu la cançó de Miquel Àngel (em sembla un bon consell).
Aviam si al final en farem la “cançó de l’estiu”… ;-P
Perquè et surti el rectangle has de copiar el segon codi, el que diu “This song in your site” (almenys a blogger funciona així).
Rut, dona! No estaria malament! ;-). Gràcies per la informació. Jo diria que ja ho vaig provar, però hi tornaré.
Noves Flors, no et pensis, mai no es pot creure del tot als poetes. No sempre diuen la veritat. Escriure els neguits va bé. Sempre i quan no en fem un gra massa.
Miquel Àngel, no és que se m’enganxi ccom un sugus i la vagi cantant… no. És que la sento amb la veu adequada. Noves Flors s’ha queda t amb una frase i jo em quedo amb una altra: “Per ser feliç cal doncs ser ben pervers” em fa gràcia. Jo em considero feliç i em fa rumiar… potser s´çoc ben perversa doncs. però clar els poetes no diuen sempre al veritat.
Joan, tens raó, per això col·lecciono precisament i exclusivametn moments. Sóc incapaç de seguir qualsevol altra col·lecció material.
Striper, doncs mira… una remulladeta sempre va bé.
Bruixoleta, sí, sí refrresquem-nos que fa molta calor.
Cèlia, transparència a l’aigua i transparència als mots. Com a casa.