La llum de l’aigua
vesteix de claror
cada racó entre les roques.
Moviment lent
d’onades tendres
que acaronen la cala
tot just arran de l’aigua.
Remors compartides
ens amaren l’aire.
I creixen, a cops,
esquitxant de músiques solemnes,
dibuixant paisatges desconeguts,
fent desaparèixer els límits
fins que tot és u: roques i mar.
El blog dels premis c@ts es va actualitzant, tot explicant la seva filosofia, el seu funcionament i la manera de participar-hi. No oblideu fer-hi una ullada de tant en tant.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
I ja s’apropa l’estiu!!! Amb la imatge i el poema ja fan venir ganes de nedar! Bé, encara no que l’aigua està freda al mar…, però aquests dies de sol i caloreta sí.
Miraré de passar-me per cats, que fa dos dies que no hi pego una ullada. Tot i així ja vaig col·locar el banner al meu blog ;D
Una abraçada i bon cap de setmana! Difruta del Guillem!
La acarona, la amanyenga i la despintina a la cala, i de ni li fa petons.
No hi ha res tan tendre com la lenta carícia de l’aigua, i tampoc res amb tanta força…
Meravelloses les imatges que descrius tendrament amb el teu poema, preciosa la col.lecció de moments que regales en aquest espai. Felicitats
***splashing of music solemn,
drawing landscapes unknown,
making the limits disappear***
Els poemes estan estimats, a vegades se’n van bé per traduir amb màquina.. i estic començant a entendre català, també. Només cap temps d’estudiar-ne tan tant per llegir amb la màquina! Quin món tan meravellós! I una foto preciosa amb el poema! Gràcies!
Quin goig poder vestir de claror els racons…
Roques i mar és, al meu parer, una d’aquelles combinacions perfectes i indissociables, com qui diu pa amb tomàquet, Piaf i pastís o bourbon amb ginger…
Tens un regal al meu terrat a mig fer: http://terratbotanic.blogspot.com/2008/05/un-regal-compartit.html
és bonic compartir remors, eh?
i el teu poema… tan dolç com una carícia… entre cuixes
bona nit, carme
El mar ha donat forma a la nostra personalitat.
Hola Carme,semblen les roques i la mar on vaig a concersar amb elles…
Les roques
són el bressol
que acarona
les onades.
Aquesta mar
que ens és
tan fidel.
La sal va
engendrant
la vida
damunt de
les roques.
A les roques
hi reposa el sol,
els núvols també.
M’agrada dialogar
amb la mar.
L’aigua sempre
és més forta
i acabarà arrodonint
l’arrogant roca.
Salut.
onatge
Caterina, ja falta poc per les banyades, i cada dos o tres dies posem un post nou a C@ts, anem perfilant l’invent.
Striper, Ui! de nit, petons i el que faci falta, la mar é s molt a mar!
Myt, gràcie s per la visita i el comentari.
Merike, UUUUaaaauuuuu!!!!! verue les meves paraules en anglès, fa que semblin millors del que són.
Noves Flors, m’agradaria vestir de claror més coses encara que els racons.
Rut, gràcies pel regalet, dolç i bonic.
Bona nit Iruna, encara que sigui una altra nit. És fantàstic compartir, remors, silencis, embats de mar, peixos i petxines.
Zenit, segur que el mar forma part de nosaltres, o nosaltres d’ell, depen com t’ho miris.
Onatge, tu a la teva salsa, amb aquesta foto i poema, eh? que per això t’has posat aquest nom. L’aigua sempre és més forta, encara que no ho sembli. Gràcies pel poema.