Acabo de llegir un post molt trist sobre la solitud al blog Armonia. Per compensar, avui m’havien explicat una història, de psicòlegs, però que m’ha semblat molt bonica.
Una vegada hi havia un psicòleg americà, molt important que es deia Milton Erikson. Aquest senyor va fer el servei d’anar, un dia, a visitar una coneguda seva que havia caigut en una gran depressió.
La senyora havia perdut el marit i se sentia molt sola. No tenia ningú que l’hagués acompanyat ni en el tràngol de la mort del marit, ni en el temps posterior. Aquesta sensació de solitud l’havia aclaparat fins a la depressió. Van parlar una mica i ella li va ensenyar la casa. Tenia un hivernacle ple de flors, i en un llarguíssim prestatge hi havia una gran quantitat de potets amb unes petites tiges. Ell, curiós, li va demanar què era allò, ella va respondre:
- Són esqueixos de violetes africanes, quan les podo, per no llençar cap branqueta les vaig plantant i me’n van sortint més i més.
Aleshores li va ensenyar totes les que tenia, que ja havien crescut. N’hi havia de totes mides, de menudes, de mitjanes i de grans, totes absolutament florides.
Aleshores, Milton Ericson, li va donar una feina a fer:
- Mira, agafes un diari, revista o qualsevol informació del teu barri o veïnat. Busques els naixements, els casaments, les defuncions, les festes que puguin sortir en algun mitjà de comunicació i encara que no els coneguis de res, agafes una violeta africana de les que ja t’han sortit i els la portes. Dius simplement que t’has assabentat del naixement o de la mort i que només volies oferir-los una flor.
La senyora ho va fer. Primer va anar fent coneguts agraïts, més tard amics.
Sembla que quan aquesta senyora va morir, Milton Erickson va anar al seu enterrament i va poder comprovar de primera mà que a l’esglèsia no hi cabia ni una agulla. Tot el barri es va recordar d’ella.










La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.

Bonica historia tantes vegades ignorem tot el que tenim al nostre voltant, per no volguer obrir els ulls.
Bon dia!
Una història magnifica!
Fixa’t com un gest senzill pot “marcar” tant a les persones… Potser per inusual?
Nosaltres, que cada dia vivim més de portes endins, fórem capaços de tenir un gest així?
Potser si visquéssim en una comunitat petita…
Escolta una cosa Carme … les teves violetes, ahir, no eren més “blaves” i en dos testos?
O és que la “medicació” no m’havia fet efecte (o potser massa!!!) X¬DDD!
Petonet dolç de bon dia amb plugim esmicolat (o sigui xirimiri, calabobos, etc….) :¬)*************
Una gran història, i un bon exemple per aquells que es senten sols. Sempre tenim alguna cosa a oferir, i la gent sap agrair els petits detalls.
Striper, sí, sempre em sorprenc, encara, de tanta gent que es queixa de solitud i no es decideix a obrir els ulls. No veuen ni el que hi ha al seu voltant, ni el que ells tenen per oferir. O pitjor encara ho veuen tant deformat que tot és dolent.
Barbollaire, capaços? per què no? que no ens has ofert tu les teves violetes poètiques sense coneixe’ns de res? Una de les coses que més m’ha agradat de l’aventura dels blogs és poder comprovar això, que per conèixer a la gent no has de fer més que començar, un petit pas, un comentari de dues línies i la bola de neu ja roda. Conec uns quants detractors dels blogs i de les relacions virtuals que no poden entendre per què tenim interès a explicar coses a gent que no coneixem de res. Com que no? No els coneixíem, abans, però ara sí. Mai no coneixem ningú fins el primer dia que el coneixem. realment o virtualment. I la possibilitat sempre existeix, la de conèixer més gent si necessites fer-ho, d’una manera o d’una altra.
Pel que f a als testos i als colors, suposo que a aquestres alçades no és cap secret dir que no domino gaire la qüestió fotos, i la seva manipulació. Em barallo, amb la foto i l’editor una bona estona. Les violetes blaves no em quedaven com havien de quedar i em v aig donar per vençuda, vaig agafar un test més gros i vaig resoldre el problema.
Barbollaire i tafaner? Petonets de violetes blaves i de violetes roses regades pel teu xirimiri.
Xexu, i tant que sí, si fem un primer pas, segur que la gent respon i a vegades fins i tot són ells que fan un primer pas alqual nosaltres podem respondre.
Quedar-se assegut lamentant profundament la nostra solitud, només ens porta molta més solitud per acumular en tots els racons de l’ànima. El Dr.Ericson li va mostrar a la senyora que, per a conèixer gent, lo primer que s’ha de fer és donar-se a conèixer un mateix.
No sé si la història és real o no, però sí que és certa i molt bonica.
Monalitza, si que és real, sí. El Dr. Ericson, en comptes de fer una psicologia pesada, avorrida, cercant causes i efectes i torturant a la gent amb recerques al passat, va ser una persona creativa que utilitzava, per a fer teràpies tot el que se li posava davant dels ulls. Aquesta història n’és una mostra. La va explicar un deixeble seu, que va venir aeust cap de setmana, a Barcelona, a fer un curs. Jo intento aprendre cada dia a agafar aquesta mena de recursos inesperats, per ofderir-los a la gent.
Una història bonica, em dóna molt pensar aproximadament. Una gran depressió és què he tingut.
Merike, qué bé que hagis entès tota la història. Ja domines molt el català. Espero que estiguis millor, bonica. Una abraçada.
Suposo que ja ho deus saber, peò no les treguis mai a que hi plogui, la de casa va quedar feta pols…
Si et sents una mica decaiguda, per retornar a l’optimisme res millor que entrar al teu blog, Carme. Ets increïble. Tot és senzill a casa teua, fins i tot el mecanisme anti-spam. M’encanta.
Doncs, la veritat, Jordi, és que no ho sabia, no. Gràcies per avisar. Jo no tinc viloletes africanes , però amb la història d’avui m’han vingut ganes de tenir-ne.
Gràcies, Noves Flors, m’afalagues, però m’encanta que t’hi trobis bé i que tornis sempre, per descomptat.
Em sedueixen aquestes persones, com el teu doctor, que tenen la capacitat d’improvisar, de fer un bon àpat amb les restes de la nevera, de pensar positivament, de navegar per la vida aprofitant el vent, confonent-se amb la vida mateixa, fent que tot sigui tan natural que sembla impossible que no se’ns hagi acudit a nosaltres abans.
Gràcies Carme.
David, a mi també em, sedueixen aquestes persones que dius, i tot allò tan fàcil i senzill que sembla impossible que no se’ns hagi acudit abans, sovint és molt més difícil del que sembla. Intento aprendre cada dia, per ajuda r la gent amb més eficàcia i a vegades tot ho veus tant compicat! I no t’arriba la idea fresca, fàcil i senzilla que caldria. Gràcies a tu, per ser aquí.
Una història entranyable i magnífica… i les fotografies son molt xul·les! He trobat el bloc gràcies a c@ts i estic encantada d’haver-ho fet!
Aniré passant!
Un petonàs.
Gràcies per la visita Neo poeta, passaré pel teu bar.
Hola,
T’he trobat passejant-me per uns altres blocs. Preciosa història i molt ben explicada.
De violetes n’Hi ha de tots els llocs. Tos els relats que parlen d’elles, em meravellen.
Et seguiré llegint,
Arribo des del blog de la menta.
M’ha agradat molt aquesta història. Compartir amb els altres allò que tens sol ser la millor teràpia.
Tornaré.
Salutacions.