Quadre : Joan Herèdia Villanueva
Tècnica mixta, 20 x 28 cms., 1996
Plou,
els arbres es posen de puntetes,
i estiren mandrosament
les seves branques arronsades.
La terra de les torratxes
desborda lentament fins al mur,
les petúnies es rebreguen,
els ciclamens créixen del no res.
Les nespres s’arrodoneixen.
Entro i surto
me’ls miro i me’ls remiro amb parsimònia
els cabells xops i el front alçat.
Tanco els ulls
mentre la pluja em rellisca
galtes avall, gotes de felicitat.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Preciós el quadre, fèrtil la pluja, ufanosos els colors, quina joia…
I també, feliç aniversari, jo també llegeixo molt menys, també m’aïllo més de la família i també dormo menys hores…
I tampoc tinc la solució…
Però encara sóc a cavall del que vull i el que hauria, del que ara per ara em fa goig i el que em pesa, de demanar un dia de 48 hores o de deixar aquest espai que m’ha dut el mateix (gairebé) que a tu…
Veus? És com si et conegués de ben a propet…Petons, mmmm, que fa la nova joia de la família? (No me’n ser estar…)
Zel, Doncs mira, “mal de muchos…” jo sempre dic que no voldria una vida molt més llarga, la voldria més ampla, que hi capiguessin més coses, potse r s’assembla força al teu dia de 48 hores.
I si és com si ens coneguéssim de ben a propet, potser un dia, que estigui per Vilopriu, passo a veure’t i ens coneixem de veritat. El Guillem està bé, és bonic i tranquil·let de moment. Petonets, gràcies.
Quina preciositat de paraules, de sentiments, de colors!
I el quadre és genial!!
(Ondia! El podies haver proposat als RC, nina!)
És fantàstic deixar-se xopar per la pluja. A mi m’encanta.
(Ara penso què, si passa per aquí Monalitza, podrà donar fe del que et dic… ;¬))
I les olors que neixen mentre plou… I les que queden després…
Bon dia, dolça nina
Un petonet dolç, petit i amb totes les aromes de la pluja :¬)*
És una sensació agradable la pluja. Escoltar-la i observar-la mentre es llegeix un bon llibre, mullar-se sota l’aigua a l’estiu… Però he de dir que al contrari de Catalunya, a Mallorca ha plogut molt aquest any i ja estic una mica tipa
Una abraçada!
Barbollaire, no sé ni com ho hauria de fer per posar aquest quadre a RC, a mi m’agradaria molt més imatge s d’aquesta mena, segur que se’m donarien milor els relats o els poemes. Deixem mullar-nos doncs amb una mica de pluja, només gotetes, avui. Un petonet per a tu també.
Caterina, si que cansa quan plou massa, i és que tampoc hi estem acostumats. Però ara, des d’aquí és una festa. Crec que aquella dita de “No plou mai agust de tothom” en aquest moment aquí no funciona, tothom que jo sento està content que plogui.
Carme
Crec que és una de les millors poesies que has penjat al blog. L’únic vers que no m’acaba de fer el pes (i és una simple qüestió de gustos personals) és l’últim, amb això de les “llàgrimes de felicitat”. La resta, preciosos.
que siguin sempre llàgrimes de felicitat…!i i moments preciosos com aquells d’aquest poema
Teresa, gràcies maca, crec que aquesta mena de comentaris ajuden molt, és una opinió o un gust personal, com dius, però a mi m’agrada que m’ho diguis. Només que m’ho he tornat a llegir ja em venien al cap altres opcions per l’ultim vers. D’entrada la més senzilla que m’ha vingut al cap ha estat substituir “com làgrimes” per “gotes”. La felicitat no em decideixo a treure-la.
Gràcies Cinzia, tinc la sort de tenir una pila de moments preciosos dins la meva col·lecció.
Vols dir que la pluja no desplega tot un seguici d’emocions tancades? Vols dir que no invita i captiva alhora?
M’agrada sentir la pluja i badocar deixant fluir la ment, com els teus versos, semblen que regalimin per el vidre de la finestra…
Bona nit Carme!
Bona nit Joana, crec que ja me’n vaig a dormir de seguida. A mi també m’agrada la pluja, sentir-la i mirar-la, badar i escoltar.
Monalitza ha passat per aquí (com diu el xerraire)
I corroboro, ratifico i certifico el que diu. ;D
La pintura és impressionant! Evoca talment l’efecte visual d’un bon xàfec.
Monalitza, em sembla perfecte que estigueu d’acord, que consti però que la paraula de cadascun per a mi seria suficient. No em sembla gens estrany que li agradi la pluja. Petonets per a tu també remullats de pluja.
Gracies, moltes gracies, …..és una maravella.
Gràcies a tu, Carles Casanovas i benvingut al meu blog!
El meu pare, va esser un home excepcional, l’altre dia al’arrossada
popular en vaig tenir una mostra fefaent Era mestre de l’escola unitària, va ser mestre després de la guerra incivil. Caldrà un dia
fer un homenatge a totes aquestes que van conservar els nostres anhels.