David, tu dius un acte de voluntat, jo diria més aviat una determinada actitud. Un acte de voluntat per acceptar les coses tal com són i voler viure el moment amb felicitat vagin com vagin les coses… això és molt estoic. Està bé per a qui ho aconsegueix, però no és fàcil. A mi em sembla més accessible una barreja d’això que tu dius (seria una felicitat que depen només d’un mateix) amb una actitud de buscar allò que és important per a nosaltres. Sigui el que sigui. Allò que enss dóna pau, benestar o una felicitat de le brillants, que dic jo. Per això a mi m’agrada el que diu en Xexu, la felicitat d’estar amb algú que estimes, de tenir amics també està bé, la felicitat d’ajuda r algú o la que sent s quan algú t’acompanya o t’ajuda.

Si jo no hagués tingut 30 comentaris al meu post d’aprenent d’àvia (per posar un exemple proper) hagués estat feliç sense trobar-ho a faltar, però tinc una allau de comentaris afectuosos, tendres i fantàstics i sento aquesta felicitat brillant, en positiu, d’allò que és bo, potse r immerescut, potser inesperat, però aquesta sensació no voldria pas perdre-ma-la.

Perdonats tots els discursos, a mi m’encanten les tertùlies, David!

Estic d’acord en la teoria dels contraris: per entendre què és la llum, cal haver experimentat la foscor. Tanmateix, XeXu, no m’agrada veure la felicitat com la consecució d’allo que “volem”, amb qui estem, etc.

Quant a les definicions de felicitat, Queralbs, em sembla que més que definicions, són fórmules per aconseguir-la, que no és ben bé el mateix. Un metge, professor meu, solia dir que quan hi ha molts remeis per a un mal, això significa que cap d’ells no és eficaç. Potser passa amb les fórmules, que es queden en això, en fórmules, sense arribar a proporcionar-nos una felicitat veritable i duradora.

Crec que és molt sa pensar, divagar, parlar, exposar idees, mastegar-les i escopir-les si cal, no donar res per assentat, per més que haguem pensat sobre una cosa, val la pena mantenir-se oberts i donar-se temps per saber què pensem, més enllà del que llegim, de les frases que ens inspiren, dels textos que ens colpeixen. Per això, m’encanten aquestes iniciatives de tertúlia, Carme. Moltes gràcies i, com diu en Barbollaire, perdoneu pel discurs.

Striper, si és una bona collita de frases, regalades en aquest cas.

Xexu, doncs aportes un concepte per a mi importantíssim, que són les coses prioritaries per a cadascú, poden ser petites, però fonamentals i per un altre seran unes altres.

Caterina, tot bé, el Guillem una preciositat, i jo feliç, potser per això em dóna per aquests temes. Però bé, sempre m’han interessat, quan no era feliç per saber com ser-ho i ara per saber com conservar les actituds adequades i saber mentenir la dedicació necessària a aquest a feina tant important.

Querabs, a mi també m’ha atret sempre. La frase del teu professor està molt bé, com a fonament està fantàstica, però a mi sempre m’ha semblat que tenia un raconet amagat de conformisme, que a mi em fa remoure el cul a la cadira. Per a mi la definició d e felicitat (la meva) seria: construir la teva vida cap a on vols anar, cap a les coses que per atu són importants i prioritàries. Cada vegada que un fet o una actitud està d’acord amb aquest camí, ets feliç. I si no pots mirar de dirigir, o de reconduir o d’acabar d’aclarir què és el que vols.

Barbollaire, quina sort que hagis canviat d’opinió, em sembla genial que et sentis millor. I no he de disculpar res de res, un rotllo de tant en tant em sembla mooolt bo per a la salut, sobretot si és com el teu. Petonets dolços.

Jo, fins no fa gaire, pensava que la felicitat no existeix. Què sols hi havia moments en que et trobes menys malament, menys putejat…

Des de fa un temps, relativament curt, penso que la felicitat és un fet. Potser no la FELICITAT. Però si la Felicitat.

Algú, a qui estimo molt, m’ha fet veure que el motiu de la meva visió negativa, no era un defecte.

Què fins i tot era quelcom positiu, perquè em feia veure coses que d’altres, potser, no poden, no saben veure… Encotillats en prejudicis i formacions repressives.

Ondia! Perdona’m Carme, que sembli tant narcisista o cregut o…

Però és que em sento molt millor. Interiorment. Sense “punxadetes” internes per res o, mooooooooolt lleus.

Perdona el rollo, nina

Petonets dolços.
:¬)**************