En Guillem ja ha arribat, i jo m’he quedat tota la tarda bocabadada mirant-me’l i mirant-me’l. Me’l mirava quan obria els ulls, quan els tancava per la claror, quan treia la llengua, quan badallava, quan dormia, quan mamava, quan es posava el polze a la boca. No estic molt segura que aquesta actitud tan contemplativa sigui una bona manera de fer d’àvia, però és que tot just porto poquetes hores de pràctica.
Va! Jo us volia demanar… qui m’explica bons records, bons moments, bons costums, complicitats… que hagi tingut amb la seva àvia. D’alguna manera n’he d’aprendre… no?
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Jo no soc avi encara per el neixement dels meus fills el recordo amb pels isenyals, inborrable el record. Apa que s’et cau la baba pitet per el nen i l’avia.
Si, si, justament és així com es fa d’àvia, te’n surts de meravella.
El primer record que m’ha vingut al cap de la meva àvia, pel que fa a bons moments, ja s’entén, són les guerres que fèiem llançant-nos l’os de pelfa del meu germà, quan l’altre estava despistat. No sé si és el millor exemple que et podria donar, però t’asseguro que és un record entranyable.
Per cert, enhorabona!
Uaaalàaaaa!
Quina avia més guapa!
Com diu Striper, on tens el pitet, nina?
Quina cara de dolçor, d’amor, de felicitat que fas!!
Records de l’avia? Jo era força petit quan va morir.. Però recordo que em cantava cançons de la seva terra. Va néixer al barri de Triana, a Sevilla.
Ondia, Carme! Per un dia en Guillem no fa els anys el mateix que en Lluís Llach (avui fa 60)
Moltíssimes felicitats!
Una bosseta de petonets dolços a repartir entre fill, mare i avia (si ho creus convenient)
:¬)*********************
Striper, au va em falta el teu bon record!
Xexu, doncs si, volia dir precisament coses com aquesta. Dolces entranyables, però també tendrament eixalabrades… gràcies maco.
Barbollaire, doncs si, també entra en els manuals de les àvies cantar cançons. Ho intentaré, segur que sí. Gràcies guapo. I també gràcies per la informació, no sabia que avui era l’aniversari de Lluís Llach. Repartiré els petons ben repartits. Una abraçada.
LA MEVA ENHORABONA, CARME!!!
Se’t cau la baba! hehe. Com no! Quina criatureta. Fan ganes de no amollar-lo mai. És una foto preciosa! Ains quan l’he vista, m’he emocionat i tot! Segur que serà una àvia estupenda, guapa i jove. Qualsevol voldria tenir-ne una com tu. A més, ara també li podràs escriure i explicar contes, d’aquí un temps. Disfruta’l al màxim
Un petonàs!
Felicitats, Carme!!!
Feu una parella perfecta, tu i en Guillem!
Un petó i na abraçada immensa.
Quant al que demanes, no et puc ajudar i mira que em sap greu
Felicitacions, Carme, és tan molt afortunada!!! Desitjo una vida molt feliç al nen petit!!!
Quina felicitat! Si el teu net pot continuar gaudint del teu goig contemplatiu, té molts números guanyats per ser feliç! Jo no recorde haver estat als braços de la meua avia com ara la fotografia (evidentment!), però si em recorde a la seua falda, escoltant-la cançons, com lletanies antigues, i rondalles que em fascinaven. I la seua rialla contagiosa, i l’olor a pa recent fet que desprenia sempre… Que no se m’oblide donar-te la més sincera enhorabona! Dues besades i una abraçada! P.D. El meu fill també és Guillem, si no vaig errat significa “el protector de la casa”.
Quina foto més wapa!
Aprendre a fer d’avia? -a Mallorca en diem padrina- Evidentment, no ho sóc, però no crec que hi hagi cap secret, simplement sigues tu mateixa, fes el que trobis amb aquest netet i estic segur que encertaràs.
Felicitats!
carme…….
fas cara d’enamorada
he intentat pensar això que demanes… buscar records entranyables amb les nostres iaies…
ma iaia anava sempre molt “per faena”… no la recordo jugant amb natros (al iaio, sí: contant-mos contes de temor o perseguint-mos amb un llençol al cap, fent-mos caminar en equilibri pel contorn dels jardins del “parque”, fent pallassades…)
m’has fet pensar que un dels records més entranyables que tinc d’ella era senzillament mirar-la… vore-la fent les coses, cuinant, omplint-mos los plats com si s’hagués d’acabar el món… i sobre tot, fent ganxillo assentada a propet de la finestra… o “dibuixant” patrons de pantalons, faldes o vestits damunt de teles a la taula del menjador de casa seua)
m’agradava molt mirar-la… i estar amb ella.
també recordo que a vegades dormíem juntes… i ella se’n ria dient-me que em movia molt al llit i que moltes vegades acabava trobant-se amb lo meu cul a la seua cara
recordo que necessitava tocar-la, encara que fos amb un trosset molt petit del meu cos… amb un dit de la mà o del peu, amb lo ginoll… necessitava algun trosset de la meua pell tocant a la seua
ai, carme……………..
vaig estar vivint una temporada amb ella… i recordo quan anàvem al “parque” i em donava el berenar, les dos assentades en un banc de fusta al costat d’una basseta, un racó tranquil… a prop del “lago dels peixets”
moltes vegades a les iaies no vos cal fer res d’”especial”. amb dixar-vos mirar i compartir moments ja doneu prou…
(també et vull dir una cosa que no m’ha agradat mai de l’altra iaia que tinc i que penso que ha condicionat bastant lo sentiment que tinc quan penso en ella… que sempre em demanava bessitos, dient-me al mateix temps “no m’estimes gens”. no recordo que la iaia de tortosa m’ho digués, això)
lo guillem fa cara d’estar molt a gust als teus braços, carme. i tu estàs molt guapa amb esta mirada somrient de iaia enamorada…
MOLTÍSSIMES FELICITATS!!!
GAUDEIX EL MOMENT I TOTS ELS MOMENTS QUE PUGUES. AIXÒ NO TÉ PINTA DE SER UNA PETITA FELICITAT SINÓ UNA FELICITAT GRANDIOSA.
ENHORABONA. (ETS UNA ÀVIA MOLT JOVE)
Moltes felicitats Carme. La veritat és que crec que si que vas encaminada per a fer d’àvia, això és una cosa que deu nàixer sola al igual que ser mare. La veritat és que Guillem és un nom ben bonic i que fa molt d’honor al xiquet.
El record més graciós que tinc de la meua iaia és que jo era molt mal menjadora (el temps tot ho cura, per sort) i la meua iaia es passava una hora sencera donant-me el got de llet… a culleradetes!
I quant acabava es posava a netejar i, com que jo volia imitar-la, em donava la granereta de netejar la cendra de la llar que és xicoteta i així la perseguia per tota la casa moguent la meua granereta per on ella passava amb la seua.
Quina delícia veure-us! Molta felicitat per dies i dies!
Només vaig conèixer una de les meves iaies. I els primers records que em venen a la ment són força materialistes:
L’un, l’ou amb vi. Em deia que això em faria gran. Obria un ou per una punteta, li posava un polsim de sal i llavors jo me’l bebia. En acabat, hi posava rajolinet de vi amb el porró i jo repetia l’acció.
L’altre, els jocs a casa seva. Ara les cases dels avis van plenes de joguines, però quan jo anava a ca la iaia no hi havia joguines. Les meves distraccions eren: estudiar les possibilitats del Pla Hidro-ilògic Nacional amb el transbassament d’aigua entre les diferents cafeteres del tipus Oroley; i jugar amb una caixa plena de botons de tots els colors, formes i materials imaginables amb una olor tan particular, que encara ara no sé de què era; quina meravella de tresor.
Renoi, quina sort poder tenir una avia com tu. Una avia que t’expliqui històries noves i antigues, que et canti amb una veu dolça i suau, que t’acotxi amb aquest amor… Crec que en Guillem serà un bailet molt afortunat.
Felicitats, de nou.
Si a mi els nens petits no m’entusiamen… perquè serà que m’emociono cada cop que en neix algun? Serà perquè són el nostre futur, el nostre motiu per continuar? La nostra victòria sobre els anys que passen i les desgràcies de la vida?
Moltíssimes felicitats a tu, a l’Enric, a tota la teva estupenda família. De part d’una vostra amiga i de tots els Suriñach. Saps? No sé si sóc bona mare, si seré una àvia tan jove, tan trempada i tan guapa com tu, però que si estic segura que vaig ser molt bona néta i n’estic molt orgullosa. Vaig ser néta molts anys de la Remei, de la Maria… i una miqueta néta adoptiva dels Rosanas d’Andorra que vaig estimar de veritat.
Quina casualitat que hagi conegut alhora el teu Guillem i la teva preciosa “Col·lecció de moments”. Tots dos són una miqueta de tu mateixa. Per molts anys els disfrutis. Un petonàs a tots.
Caterina, gràcies bonica, segur que em vindrà molt de gustr explicar-li contes i també escriure coses er a ell o explicar anècdote s d’ell en forma de conte… Una abraçada.
Monalitza, gràcies maca, jo tampoc tinc gaires records de les àvies, una no la vaig conèixer i l’altra la tenia una mica lluny i no hi havia massa convivència, només visites.
Merike, gràcies, si que em considero afortunada, des de sempre i ara més que mai.
Josep manel, Gràcies m’agraden molt les teves paraules sobre la teva àvia. Ei! no sabia que el teu també era Guillem. M’agrada la teva informació sobre el nom de Guillem. un protector ami no fa nosa, una abraçada.
Queralbs, segur que tens raó i surt sol això d e fer d’avi o àvia, però em feia com una tendres a que la gent m’expliqués coses sobre l’àvia. Gràcies.
Iruna, dolça noieta, que em fas plorar i tot. M’encanta tot el que m’expliques, la tev a maenra de veure le s coses i de dir-les i tot el que dius sobre les àvies. Que bonic que és això que dius de tocar amb un bocinet del dit, del peu o de la mà… segur que la teva àvia ha estat molt feliç de tenir-te per néta. Una abraçad a ben grossa.
Gràcies Noves Flors, segur que ho disfrutaré intensament.
Gràcies pel teu record, Pirene, m’ha agradat molt llegir-lo.
David, jugar amb tresors com els botons i estris diversos que no són joguines però que serveixen per inventar mil jocs divertits és una meravella. M’agraden els teus records i m’afalagues amb tot el que dius. Espero que sigui un vailet afortunat. Un petó.
Ester! quina sorpresa trobar-te aquí! Mira tu quina casualitat: tenia el blog obert, contestant els comentaris, vaig a fer unes quantes trucades perquè no es faci tard. Parlo amb la teva mare i quan torno, et trobo aquí. I tant que has estat bona néta, això ja ho sé del cert i bona filla i bona mare.. això d’àvia encara et queda lluny. Una braçada ben grossa i moltes gràcies per la visita, pel comentari i pels teus bons desitjos. Una abraçada ben forta.
Carme, sembla que ho hagis fet tota la vida.
La teva cara és el poema.
Ara tens la vida a la falda.
Que la felicitat deixi la seva rosada en vosaltres.
Una abraçada. onatge
Carme, m’has deixat tants missatges encoratjadors que es com si ens coneixessim. Moltes felicitats! Gaudeix del petit Guillem abans que no és faci massa gran. Aprofita els bons moments.
Onatge, gràcies per passar sempre per casa, per les teves paraules, una abraçada.
Teresa, doncs si que aprofitaré els moments els dies i les hores al màxim, gràcies Teresa.
quina imatge tan bonica, se’l veu molt segur al Guillem entre els teus braços. I com els petits es guien per l’instint, deu ser que li transmets la seguretat que necessita.
I jo tb estic segura que facis el que facis, serà el millor!
Quina envejeta em feu… aix que se’m desperta l’instint maternal!!! (que de fet el tinc despert des dels 15 anys, però el faig callar i ara ja comença a cridar)
ENHORABONA A TOTS DOS PER HAVER-VOS TROBAT!!!!
Una abraçada!
¡Qué bien te sienta ser abuela! Estás más guapa que nunca. Es imposible retirar los ojos de ellos ,los bebés son magnéticos,hipnotizadores, todo en ellos, por muy visto que se diga o parezca, es novedad ,disfruta de todo lo bueno y hasta de lo fastidioso que traen consigo sus cuidados,deja que tu instinto te lleve ,bien sabes, mejor que muchos ,que no se les malcria por quererles,adorarles y mirarles hasta la saciedad, sino por no poner los puntos sobre las “ies” cuando las situaciones lo requieran.
¿qué te pueden decir ?¿que lo malcrias por tenerlo en brazos? No sé,la experiencia con mis hijos fue que los tuve en brazos tanto como ellos quisieron y a mi me apeteció y te aseguro que son muy independientes ahora que son adultos, no tuve reparos en que pasaran en nuestra cama las veces que lo necesitaron y cuando llegó una determinada edad tuvieron su espacio propio. No sé, no hay reglas mágicas, lo que ellos ,como los adultos, como todos ,necesitamos sentirnos queridos,aceptados y mínimamente seguros en un mundo imprevisible.Enhorabuena de todo corazón.
Gràcias, Tere por tu enhorabuena y tus buenos deseos. Todo el mundo apuesta por malcriar a los nietos, yo creo que no lo voy a malcriar, precisamente por lo que tu dices, por quererlos no se malcrian sino por dejarlos sin unos límites claros sobre lo que se puede hacer y lo que no.
i les històries que em contava la meva iaieta a l’hora de menjar? i les gormanderies que em donava -somrient maliciosament- d’amagat de la mare? i la cara de felicitat -igual que la teva a la foto- que posa sempre que em veu???
se’t veu enamorada del guillem!!!
per fer d’àvia no hi ha manual d’instruccions, però m’assembla molt que no et caldrà
sí que seràs feliç -ja ho eres, suposo, però més ;D
ah, i per a quan sigui més grandet, recorda:
tu ets l’aliada del guillem; no la de la teva filla o el teu fill!!!
enhorabona
Carme sóc l’Argentviu.
He vist al fòrum de la Monatitza que ja has entrat al club dels avis.
Jo fa sis mesos que em vaig estrenar.
No cal que et comenti ni et demani allò que se sent amb un net als braços.
Ja ens entenem veritat?
Que sigui per molts anys
Una abraçada
I felicitats a tota la família.
J. mèlich
P.D,.
Si entres al meu blog veuràs al meu Otto
Hola Carme, només una petita improvització sobre el teu aprenentatge, que per cert el portes molt bé.
L’Àvia…
L’Àvia té l’alè
de la felicitat.
És el referent
de tots els vents.
Ella no té
manual d’instruccions
però té solucions…
De vegades té anys,dolor,
artrosi; però sempre
hi és malgrat que
de vegades no la veiem.
L’Àvia té el somriure
de la vida.
La mirada de
la serenitat.
Els fills –nets-
acaben tenint
una segona mare.
De vegades l’Àvia
s’aguarda la soledat
en un calaix.
Si és la mare
de la noia,
serà l’Àvia.
Si ho és del noi,
serà la sogra…
Però la Carme per damunt de tot
és la col•lecció de moments,
que vol dir plena de vida
i que a més sap sembrar-la…
ara 8 maig 2008.
onatge
Després de les cites de la felicitat he anat avall i sort que ho he fet!!!
A veure, fas cara de mare, i ja saps que arreu, de l’àvia en diuen la gran mare, i només és això, em sembla, una mare gran que es pot permetre amb sort el contemplar joiosa el menut sense por, sense angúnies, amb saviesa de qui ja ho ha viscut, amb amor infinit, amb paciència que la vida ja ens ha ensenyat, amb el record d’un camí ja conegut, esperant cada petita alegria que ens donen amb més goig, que ja saps que vindran i les disfrutes abans, durant i després…
Si fas una cara que enamora….
Podria ser teu, no veus? Com has d’aprendre allò que ja tens escrit al cor, a a sang, a la pell? T’estimarà molt, i serà feliç amb tu…Parla molt amb ell, explica-li contes, riu i fes-lo riure, sigueu feliços!!! Petonassos! (Em fas enveja)
Eiiii! Que arribo tard!
Quina imatge més dolça! La viva estampa de la FELICITAT!
Que en gaudeixis molt i com en tot no cal gaires manuals.
Molta salut per a disfrutar-lo!
Abraçades!
Bruixoleta, doncs si crida molt, l’instint maternal, potser li hauries de fer cas… ai, ai, que ja m’estic ficant allà on no em demanen. Una abraçada ben grossa.
Ignacio, així m’agrada que facis els deures! M’agraden molt els teus consells de nét experimentat que ha gaudit de l’àvia i l’ha fet gaudir a ella. Gràcies petit poeta. M’agrada el que dius i crec que no em costarà gens de fer-ho.
Gr`cies Atrgentviu per la visita i per la teva felicitació. I tant que ens entenem! Vindré a veure l’Otto, al teu blog.
Onatge, maco, gràcies per dedicar-me un poema, m’afalaga molt. Un petó.
Tens raó Zel, ja porto sobre tot el que necessito, ´m’hi trobo molt bé en aquest paper, de moment. Em feia gràcia la visió dels néts sobre les àvies i m’ha agradat el que han dit. Gràcies per passar per casa i per les teves paraules dolces.
Moltes gràcies Joana, estic disposada a disfrutar-lo cada segon que poguem compartir que espero que siguin molts, perquè tinc la gran sort de tenir-los molt a prop. Petonets.
vers per on
no hi ha cap poema millor
ni cap paraula
no cal dir res…
xxxist!
Ei! Miquel Àngel, gràcies per la visita, em f a il·lusió veure’t per aquí.